CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

La legalitis. El nyap de les primàries del PSC

Carles Martí, primer secretari del PSC a la federació de Barcelona, explica a RAC1 que no veu res censurable en la votació en massa de pakistanesos a les primàries del PSC. Resumeixo per als que tanquen finestres informatives els caps de setmana. Una llarga cua de gent que ni parlen el castellà ni saben què hi van a fer, segons confessen quan se’ls pregunta, es presenten a dues meses de les primàries socialistes a Ciutat Vella; anaven ja amb el sobre de vot preparat i alguns exhibien la foto del Collboni o esmentaven el nom de Jaume. Recomano que torneu a escoltar la relació dels fets explicats  aquest matí a RAC 1 o llegiu aquesta versió presencial, “live”, de Vilaweb.

Però no vull parlar del nyap, que es comenta per ell mateix. A mi el que més em dol i preocupa és la reacció del PSC: tot ha estat legal, res censurable perquè res del que ha passat ha transgredit la lleiHem caigut en la legalitis. La llei ho justifica tot, fins i tot la compra de vots. La llei dictamina el que és bo i dolent, la llei substituex la moral. I la llei esdevé la raó suprema, en comptes de ser ella la que se sotmeti a la raó dels principis democràtics. Si la llei no condemna un determinat tipus d’acció, aquesta se la fa passar per bona. Si algú alça la veu contra una actuació reprovable o que ha causat perjudicis a la població, l’interessat es justifica dient que la seva acció no contravenia cap llei. I és que fins i tot la llei  serveix per emparar certes actuacions vituperables i perquè els seus actors s’escudin en la llei per declarar la bondat del que fan. O no és a l’empara de la llei que el PP de Rajoy impedeix el referèndum català o impedeix que es tramiti la ILP per a la dació en pagament? I quina bondat no atribueixen els espanyols a la seva llei de lleis, a la seva constitució?

És un mal del PSC o del país? Fins i tot Artur Mas escampa la idea que el referèndum ha de ser legal. Doncs no, hi ha uns principis democràtics que estan per sobre de les lleis i als quals aquestes s’hi han d’adaptar. M’agradaria sentir que el nostre president els reivindica amb força per posar la voluntat de la gent, dels catalans, per sobre de les lleis. Hem subvertit els valors socials i polítics. 

L’abús de la llei és convertir-la en sinònim d’ètica o moral. La moral reduïda a la llei. La llei que ho justifica tot, la legalitis. 


Recomano la lectura d’aquest bloc: L’ombra de l’hegemó – La tupinada no ens deixa veure el bosc


IMATGE  Foto de l’ACN

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El PP creu que només és qüestió de peles

Ara ens volen comprar. Per un grapat de monedes. Que venint d’Espanya ja sabem com seran: de xocolata.

Aquest és el rumor escampat per uns quants diaris d’avui. Ho extrec de Vilaweb: “[…] una informació atribuïda a ‘fonts del PP’ diu que el president espanyol, Mariano Rajoy, proposarà una millora del finançament català. Concretament, que deixarà ‘una porta oberta’ a la millora del finançament quan el 8 d’abril el congrés espanyol refusi de cedir les competències per a convocar referèndums.”

Diuen i pensen que als catalans només ens mou la pela. Que la dignitat, que la llengua, que l’amor a allò nostre, que la voluntat de decidir sobre el que ens concerneix i de gaudir de tot el que produïm, que tenir un nom en el món, tot això es disol i s’evapora davant d’una bossa de monedes. Ignorants! Per a nosaltres no hi ha so més vibrant ni cançó més entusiasta que el crit de llibertat. I si el dring de les monedes no s’hi harmonitza, el despreciem. 

Pensen que volem més. Però no volem ni més ni menys que el que és nostre, el fruit del nostre esforç i del nostre enginy. Volem el que dóna la nostra terra i la nostra gent. No, no és que vulguem més, volem la clau i la caixa. Com la gent normal de qualsevol país normal. No tenim per què està depenent de voluntats ni administracions alienes. I menys encara, de voluntats que sempre han actuat en contra nostra.

Ni si ens donessin un concert econòmic! Impossible cap concert amb qui ha manifestat tanta maldat, tanta mala fe i tanta supèrbia amb nosaltres. No ens en podem refiar. Seria ben estúpid. Difícil, si no impossible, que ens puguin convèncer que no tornaran a actuar en contra dels nostres interessos. Tantes vegades com ens han dit que milloraven el finançament, ens hem trobat amb una nova presa de pèl. El dèficit fiscal sobre el PIB no s’ha mogut del 8,5%, invariablement des d’anys. El que han “millorat” per una banda ens ho han pispat per l’altra. Llegiu-ho aquí per exemple, o aquí.

No parlem si, com és de justícia, reclaméssim el deute històric, el retorn del que ens han deixat de pagar com a mínim els darreres 30 anys, des que hi ha comunitats autònomes. Un volum de beques universitàries inferior al nombre d’estudiants, el 50% de la llei de dependència, les infraestructures no executades, etc, etc.

És ben cert que un determinat nombre de catalans han arribat a la independència pel maltractament econòmic. Potser la jugada de Rajoy està pensada per decantar aquestes voluntats cap al No en la consulta. Forma part de la campanya. Crec que la possible oferta de Rajoy mira més cap al No que a aturar una consulta que Mas està decidit a portar a terme i que Europa ja ha advertit que no li permetrà aturar.

Aquest fragment d’un poema d’en Brossa, això ha dit el Basté, posa la cirereta a l’apunt.

Claves queixalada,
t’empasses l’ham,
et peguen l’estrebada
 i ai! mil vegades.


Bon comentari a El món: 
http://rac1.org/elmon/blog/apunts-imprescindibles-28-03-14/


 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Suárez: el panegíric interessat per Vicent Partal

Convido a llegir l’article de Vicent Partal. Abans vull afegir que l’invent de les autonomies ha estat, junt amb la irresponsabilitat del rei, la potinaria política més nefasta de la democràcia que aquest senyor ens va llegar. Les autonomies són un viver d’inútils vividors i una màquina de deute públic desbocat, només creades per diluir les aspiracions de les nacions basca i catalana. I el sotmetiment del poder judicial als partits i…

SUÁREZ: el panegíric interessat per Vicent Partal

En el món catòlic tenim una certa cultura de l’adoració postmortuòria. Fa lleig, quan una persona s’ha mort, de remarcar què havia fet malament. La creença en el perdó incondicional de l’ànima gairebé ens obliga a parlar-ne bé, a remarcar-ne els trets positius, encara que siguen anecdòtics. Tanmateix, quan la proporcionalitat se supera i va molt més enllà d’allò que seria raonable i prudent, aleshores és bo d’entendre el perquè de les aclamacions funeràries, d’entendre quin interès real tenen.

Això passa ara amb la mort d’Adolfo Suárez. De sobte, ell va ser la raó última de la democràcia, ‘ens la va portar’ diuen. I quan diuen això, de fet, volen dir que no calia lluitar per aconseguir-la. Que els comunistes, els nacionalistes, els anarquistes, tots els qui es van enfrontar al règim franquista en realitat eren uns babaus. Franco mateix, explica Suárez en una polèmica entrevista, li va dir que portàs la democràcia a Espanya. La resta, l’esforç de milers i milers de persones honrades i honorables, simplement no compta.

I no compta perquè els qui promouen aquesta adulació acrítica no pretenen recompensar el personatge Suárez, que no els ha importat mai gens, sinó apuntalar la situació actual. En un moment en què per primera vegada la transició és posada realment en qüestió per un notable gruix de ciutadans, la mort de Suarez és un recurs caigut del cel per a rentar la cara d’aquesta Espanya que hem de suportar. 

Ahir hi havia televisions que tornaven a parlar del ‘miracle espanyol’ com si ens n’haguéssem de sentir orgullosos. Un miracle ple de corrupció, d’escàndols financers i d’injustícia, un miracle posat al servei de la partitocràcia, que menysprea l’opinió dels ciutadans, que reivindica el pòsit sociològic més agre del franquisme i l’actualitza. No carregue pas la culpa de la situació actual a Suárez, que fa molts anys que el retiraren. Dic, tan solament, que ell era a l’inici de tot això i que el seu panegíric l’usen per a justificar el que tenim, amb el sòrdid argument que si ho tenim és ‘per un miracle’, com recordant que podria ser molt pitjor.

I ho fan, a més, amb el cinisme més gran i sense amagar-se’n. A Suárez el van maltractar tots, el van trinxar. Ell es va queixar amargament que els seus, els qui ara el ploren des del PP, li havien fet la vida impossible, que el PSOE l’havia maltractat sàdicament. Que Juan Carlos l’havia usat i després l’havia llançat com una burilla… Veure’ls ara tots plorant llàgrimes de cocodril vestits de negre rigorós és un espectacle certament inenarrable. Que ens recorda com poden arribar a ser cínics aquests personatges que ens governen.

Però amb el seu cinisme no n’hi ha prou per a amagar la història. Podria haver estat pitjor, és cert, però l’Espanya de Suárez no era ni remotament desitjable. Va legalitzar el Partit Comunista, és cert. Però ERC no. Va autoritzar el retorn de Tarradellas, és cert. Però per a frenar l’esquerra. I ho va fer al mateix temps que organitzava, amb Abril Martorell i Manuel Broseta, la ‘batalla de València’, desfermant el feixisme quotidià i banal contra les forces democràtiques. I va menysprear el català. I va justificar assassinats a mans de la policia. I va dir que el problema no eren els bascs sinó nosaltres. I…

Ho he dit abans: el panegíric exagerat en favor de Suárez avui és sobretot un gran intent mediàtic de recuperar aquella part de la legitimitat popular que la transició ha perdut finalment, després de tants decennis. Només això. I ni més ni menys que això.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una jutgesa prevaricadora

Aquesta és la notícia. La prenc de Vilaweb, que al seu torn la manlleva de ElPuntAvui. 

La justícia aparta una nena de la seva mare per haver-se traslladat a Catalunya

Li retira la custòdia perquè ‘no consta acreditat que la menor s’hagi adaptat al català i que la llengua no sigui un escull en la seva evolució’

Jutgesa mandrosa (maliciosament i volgudament). Diu que no “que no consta acreditat” que la nena s’hagi adaptat al català. Doncs que ho investigui. És la seva feina; no pas donar-ho per fet gratuïtament.

Hauria de saber que no pot acusar de res sense tenir-ne constància. Això no és prevaricar? Crec que sí.  

A mi no em consta que aquesta jutgesa no sigui una indecent i el fet que “no em consti” no m’autoritza a acusar-la d’indecent ni de pervertida. Ni de frívola ni de lladre ni de…

Ara, aquesta sentència sí que m’autoritza a dir que és una pocavergonya perquè en dóna constància!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Què passa amb la DUI?

Sí, què passa amb la DUI? Alguns en parlen com demanant perdó, com si els semblés greu. Ni que fos un papus.  Doncs no. I molt desencertat per part d’alguns dirigents que haurien d’estar més a l’altura i actuar amb menys por. Perquè al final, haurem d’anar a parar, ens agradi o no, a la DUI si volem ser independents i lliures. L’alternativa a la DUI és la declaració acordada , i aquesta alternativa ni es dóna ni es donarà. Com que Espanya ens ha dit per la dreta i per l’esquerra que no permetrà la nostra independència, o actuem unilateralment o no la tindrem.

I tampoc no és un mal menor. La DUI no és cap mal menor al que ens hi haurem de conformar en els pitjors dels casos. No. La DUI és la cosa més normal del món. És el que han fet la majoria de nacions quan han volgut ser independents. Poques nacions han aconseguit obtenir-la de forma acordada amb l’Estat anterior. De fet ni ho han intentat perquè per poc que es pensi és normal que els estats siguin refractaris a perdre una part del seu territori.

Algú pot creure ingènuament que Europa obligarà a Espanya a acceptar la realització del referèndum i l’acceptació del seu resultat. La UE ni vol ni pot ni aconseguiria el consentiment d’Espanya a res semblant. Ja ens ha fet saber més de quatre vegades que es tracta d’un afer intern de l’Estat i que no vol implicar-s’hi. No creguem que tenim prou força per obligar a la UE a fer el que no vol. Quan li van els diners, la UE s’immisceix tranquil·lament en els afers interns d’Espanya enviant-t’hi els homes de negre, però no s’implicarà en la nostra independència ni en res que només li reporti maldecaps.

Una DUI és un procediment tan netament democràtic com qualsevol llei o norma que surti dels nostres representants parlamentaris. I sobre tot ho és perquè va acompanyada pel mandat d’un referèndum. Si a Convergència i Unió li ha semblat correcte l’ actuació del parlament espanyol que s’ha permès canviar articles de la constitució sense consulta popular, per què ara ha de fer fàstics d’una DUI que, a més, anirà acompanyada per un referèndum?

Una Declaració unilateral d’independència és la cosa més normal. L’han feta des d’EEUU fins a Sudan del Sud. Les nacions han tirat pel dret perquè intentar el permís de la metròpoli és ridícul i menys d’Espanya. Si volem ser un país normal, fem les coses a la manera normal. No vulguem inventar res, ni pretenguem fer-ho millor que ningú, que entre les excel.lències i el ridícul només hi ha un pas de no res. No permetem que ens diguin: per voler fer les coses diferents i millor que ningú ara s’han quedat amb un pam de nas; que vagin a donar lliçons a un altre! Repeteixo: entre el sublim i el ridícul, un pas de no res.

A més a més, no s’entenen tantes reticències quan la més alta instància jurídica internacional va deixar clar el següent: “El tribunal considera que la llei general internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d’independència” (article 84 de la sentència del Tribunal Internacional  de Justícia sobre la independència de Kosove). Atenció al plural: “les declaracions”. Aquest plural indica que la sentència té un abast global, no només per al cas que se li consulta. I si algú dubtava de les intencions del Tribunal que es fixi en el títol que encapçala aquest article 84: “Llei general internacional”. General, d’aplicació universal. Explicacions més àmplies les trobareu al llibre de Vicent Partal A un pam de la Independència, pàgina 208.

Pensem-ho bé. Què vol dir fer-ho de forma acordada? Vol dir que depenem absolutament de la voluntat d’Espanya. Diguem-ho com vulguem, però es tracta ni més ni menys que de demanar permís. Ens declarem sobirans i després ens posem a demanar autorització i permís per ser sobirans. És totalment il·lògic. Absurd del tot. Volem ser independents de les lleis d’Espanya i demanem permís per ser legals segons les lleis espanyoles (Constitució espanyola, art. 150.2). No té ni cap ni peus. No voleu dir que al final farem riure?

Però sobre tot, el que hem de considerar és que amb referèndum o amb eleccions plebiscitàries, el No d’Espanya el tenim assegurat, i per tant, no ens quedarà més remei que tirar pel dret i declarar la independència unilateralment.  I com que això no té discussió, allargar el procés per omplir-nos de més raons que ja ningú no ens demana és allargar l’agonia d’una societat que està a punt de rebentar. Que és el que volen els espanyols.

No estic revelant res de nou. El govern ho sap. Convergència i Esquerra ho saben. El secretariat de l’ANC també. I Espanya ho sap més que ningú. Doncs, és una greu irresponsabilitat per part de Mas i de tots els d’aquí esmentar la DUI com si fos un papus. És una irresponsabilitat fer-ne escarafalls i dir que és “un escenari que no ens agrada”. Mas no ha de dir que no ho descarta; ha de dir la veritat: que la DUI és l’escenari més probable, tan probable com improbable és el permís d’Espanya. Mas no ha d’amagar que la DUI ha estat la situació més normal ens els processos de secessió i que Escòcia i Eslovàquia són pures excepcions en la història. Crec que és obligació del govern i dels líders polítics parlar de la DUI com allò a on haurem d’anar a parar sigui quina sigui la via que es prengui.  O es fa una DUI o no hi haurà independència. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El Financial Times reconeix la nostra força

Encara no fa una setmana, divendres passat, el Financial Times es va a tornar a fixar en Catalunya. Ja ho havia insinuat altres vegades, però aquesta ha estat directa: Catalunya i Espanya tenen una via per solucionar els seus problemes, la federació. I commina als dos governs a posar-s’hi. Com que a nosaltres la cançó federal ens sona a musiqueta de distracció cantada durant 30 anys per gent molt poc compromesa amb el país, la proposta ens ha deixat indiferents. No ha merescut cap comentari.

Tanmateix, no el menystinguem tan ràpidament. Crec que aquest article revela molt més del que diuen les seves paraules. Excavem. No ens quedem en l’anècdota de la seva proposta federal. Gratem i veurem què s’hi amaga.

D’entrada, la insistència del FT a dedicar un article només al cas català és un reconeixement clar de la nostra força. Que ningú pensi que es tracta d’una mostra d’estima. No, la nostra lluita és més aviat una nosa per a la UE. Però la seva atenció sobre nosaltres revela que la nostra dinàmica és sòlida i imparable i que no la poden ignorar.

Saben també que no poden negar als catalans l’exercici democràtic d’anar a les urnes per a decidir el seu futur. En això no podran recolzar Espanya. Ni podran, arribat el 9N, repetir que es tracta d’un afer intern. Tindran, per una banda, un problema amb Espanya, i per l’altra, amb la imatge que donaran al món.

Saben que se’ls gira feina perquè  el resultat serà independència.  Un estat nou, un estat de gran pes en molts àmbits. Negociacions d’entrada. Espanya, empipada i fotent murga. La UE veient-se obligada a fer d’àrbitre en disputes importants entres els nous estats.

Volen  evitar tanta feinada. A ningú li agraden els problemes. Tothom prefereix que res ens desviï de la rutina diària. Als senyors de la UE encara menys sobre tot si no hi veuen res a guanyar.

Ells, el FT i els alts funcionaris de la UE, ho veuen ben clar: tal com van les coses, Catalunya serà un estat independent. I n’estan tan segurs que no només demanen que les parts s’asseguin a parlar sinó que apunten obertament la solució que ells hi troben: la federació entre Catalunya i Espanya. Per a mi és un crit a la desesperada. Si no, no s’entén que un diari econòmic s’impliqui en un afer polític d’un altre estat i que a més assenyali a les parts la solució, l’única que a parer seu impedirà la secessió.

I aquesta és la gran lliçó que hem d’extreure de l’article del Financial Times. Si han arribat fins aquí és perquè saben quina és la nostra força. Ho tenen clar, potser més que nosaltres. Aquest article ha d’insuflar-nos confiança. Ells saben que si arribem a les urnes, guanyarem.

—————————————-
Encara no fa quatre mesos el Finalcial Times ja havia dedicat una editorial a l’independentisme català. Aleshores només insinuava la federació com a solució, però sobre tot insistia en la necessitat que les parts s’asseguessin a negociar.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La pregunta-làser de Jordi Basté

Avui Basté ha llançat un làser incisiu en forma de pregunta a la tertuliana més unionista del dia, Esperanza Garcia.  La pregunta l’ha deixat fulminada.

Pregunta (minut 63:30):

“-I que em perdoni la gent que no és de Barcelona, t’imagines Barcelona fora d’Europa? Que em perdoni la resta de Catalunya, ja sé que Et pots imaginar una UE sense Barcelona?”

Clar, Barcelona és una marca de les més potents d’Europa. Ens debatem què ens passaria si quedéssim fora de la UE, però, siguem coratjosos i preguntem-nos si Europa podria prescindir de nosaltres. I afinem més encara: Europa pot prescindir de Barcelona? Europa pot prescindir de la capital europea més important que encara no és capital estatal? 

La pregunta ha deixat perplexa la tertuliana que, sense perdre aquella desimboltura que la caracteritza, ha contestat llançant pilotes fora.

– No me la vull ni imaginar!

– No, la pregunta no és aquesta. […] T’estic parlant de Barcelona , amb el pes que…

I la Esperanza García ha hagut de defugir la pregunta i la inevitable resposta tot enrotllant-se amb una història de viatges que ha fet per Europa.

Per intentar reubicar la tertuliana del PP, un altre company de taula, Toni Comín, insisteix retòricament: “Els estats del món preferiran reconèixer o no reconèixer un estat que té una capital que es diu Barcelona? Perquè jo, si fos un Estat d’Amèrica Llatina preferiria de totes-totes tenir relacions amb un estat que tingués Barcelona com a capital, i mantenir-hi llaços comercials, culturals, diplomàtiques i de tota mena. Quan els estats del món hagin de decidir si prescindir o no de Barcelona, ja veurem com reaccionen.”

Barcelona té un nom, una marca, un prestigi en tots els àmbits que el món i la UE no pot permetre’s el luxe de prescindir. Barcelona és un pol d’atracció en tots els camps i el premi iCapital que acaba de rebre el n’és l’enèsim exemple. Ni tampoc el món no pot prescindir d’un estat que tingui a Barcelona com a capital.

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Artur Mas, presoner dels seus silencis

Avui Artur Mas a Rac1 ens ha ofert una entrevista Gruyère, plena de forats, plena de silencis. Silencis carregats, pesants, com forats negres. Silencis pels que, com ell mateix diu, s’ha de mossegar la llengua fins a fer-se sang. Sí, ja sabem que Mas s’aboca fàcilment a la teatralitat, però crec que en aquest cas no li manca raó.

Silencis, però, que ell mateix s’ha buscat. No val fer-se la víctima. Ha condicionat el procés, i el nostre futur, a tants impossibles que realment quan se li pregunta per certes qüestions s’ha de mossegar la llengua. Ha condicionat la nostra llibertat a la legalitat espanyola, l’ha condicionada a no perdre la mala companyia de Duran i Lleida, l’ha condicionada a sumar un consens més que inestable amb gent tant poc compromesa amb el crit del carrer com ICV… És clar que s’ha de mossegar la llengua amb aquests companys de “suma”. Però li pregaria que abandonés el paper de víctima: els coneix millor que nosaltres per saber què podia esperar-ne.

He seguit l’entrevista en directe però ara prendré el text de VilaWeb. “La seva gran táctica [d’Espanya] és esperar que aquí ens barallem sols. Per això em mossego la llengua, amb el risc de fer-me sang’, ha dit el president de la Generalitat, Artur Mas, en una entrevista a RAC-1. Mas es referia a la manca d’acord entre els partits pro-consulta, que impedeix de bastir una candidatura unitària a les eleccions europees. I també a la dificultat perquè, si més no, hi hagi acord en un punt comú del programa electoral per a defensar a la UE la consulta del 9 de novembre.” “Si explico per què crec que no ha estat possible l’acord originaré enrenou entre les forces polítiques que porten aquest procés de gran transcendència.”

Jo mateix vaig explicar en aquest bloc que hi ha sumes que resten referint-me a ICV. Posava com exemple les mateixes matemàtiques: 2+(-2)=0. L’element negatiu és ICV. No només respecte de la independència sinó respecte de la consulta. Un mes abans de l’anunci de la pregunta, segurament quan estaven en negociacions amb el president, gairebé cada dia els teníem, si no era l’Herrera era a la Camats, protagonitzant algun espai en els mitjans. No paraven d’insistir en què s’havia de sumar i que totes les opcions havien d’estar representades en la pregunta. Insistentment, abusivament. I amb el consentiment, cec o maliciós, dels mitjans. És sobre tot per culpa d’ICV que tenim aquesta meravella de pregunta en cascada.

Artur Mas es queixa dels que ara no es volen sumar a la candidatura conjunta. Ja sabem que ERC treu més profit d’anar separada, però el president es refereix sobre tot a l’oposició visceral i des del primer moment d’Iniciativa. Al final ERC s’hi hagués avingut, però la negativa rotunda a “fer-se la foto” conjunta, com diu el president, era primordialment d’Iniciativa.

No entenc que el president es mostri tan sorprès i molest com per haver-se de mossegar la llengua. O és que no sap per quina raó ICV va pressionar tant per la pregunta anomenada inclusiva? En cap moment ho van amagar: perquè no volia que, arribat el moment, hagués de fer campanya pel NO amb PP i Cc’s. Amb aquestes mateixes paraules i sense cap subtilesa es van expressar l’Andreu Mayayo, l’Herrera i la Camats en diversos mitjans. Llavores ho van fer per la foto i ara, amb sorpresa inexplicable del president, també “per no fer-se la foto al costat” dels de les retallades. No accepto que el president em vengui la seva sorpresa. Que admeti que s’ha equivocat amb l’estratègia de voler sumar elements negatius que actuen no per convicció sinó per “estètica” tacticista. Iniciativa és conseqüent i el president s’ha equivocat. Si s’ha de mossegar la llengua, si els silencis han de formar part de les seves entrevistes, ell mateix s’ho ha buscat. Li prego que eviti posar cara de sorpresa. A segons qui no ens la pot vendre. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Salvador Puig Antic. L’endemà.

La pel·lícula Salvador podia haver acabat d’una altra manera. La vida de Puig Antich no podia acabar entre els nínxols d’un cementiri com ho fa la pel·lícula. Ni amb els seus familiars i amics perseguits per la policia a cavall, noves víctimes derrotades i sofrents de la maquinària franquista. Havia d’acabar com de fet va acabar: al carrer, protestant contra aquella barbàrie i enfrontant-nos amb els seus esbirros, els grisos. L’endemà, el dia 3, diumenge, l’assassinat del Salvador va tenir el final que s’esqueia, un final de lluita. I crec que la pel·lícula ho havia d’haver reflectit.

Aleshores jo estava estudiant psicologia a la Facultat de Filosofia i Lletres. La facultat bullia de protestes antifranquistes: murals, revistes, octavetes, assemblees, vagues… He de dir que no militava en cap grup polític però m’afegia amb ganes a totes les protestes que poguessin marejar el règim.

El judici de Puig Antich es vivia amb molt de neguit i tristesa. El final tràgic s’intuïa des de l’inici. La recent mort de Carrero Blanco havia posat al descobert  fragilitat d’un règim que es volia fort. Nosaltres percebíem que els franquistes estaven molt nerviosos i això consumia qualsevol esperança de gràcia que poguéssim albergar de part del dictador. Les últimes hores, aquella nit interminable, esperant l’impossible ens enfonsava en una angoixa asfixiant. Que es va transformar en ràbia irrefrenable un cop consumat l’assassinat legal aquell dissabte al matí.  

Devia ser a la facultat que vaig assabentar-me de la manifestació de protesta que es volia fer l’endemà diumenge. No ho recordo bé. Potser de boca a orella com s’estil·lava quan volíem evitar que la policia se n’assabentés. Seria a la plaça, davant de la mateixa universitat.

I allà em teniu cap al migdia. S’hi veia més gent jove del normal. Això volia dir que es preparava la mani. Vaig esperar. Fins que es va sentir un crit. Immediatament se n’hi van afegir molts d’altres i tots aquells joves dispersos per la plaça vam córrer a agrupar-nos al mig de la calçada. D’entrada es tractava de tallar el trànsit. I comencen els crits compassats: Assassins, assassins! Mori Franco! Visca Puig Antich! Assassins, assassins!

Escampàvem la ràbia, ens revoltàvem contra la injustícia, rebentàvem contra el dictador.

Ràbia, furor i també tristesa i decepció. Quants creieu que érem protestant contra aquella barbaritat que s’acabava de cometre? Quants creieu que érem cridant contra els assassins de raons i de vides? Unes poques desenes. Molt poquets, no res. Una evidència més del que avui es silencia i que en la pel.lícula només s’hi passa de puntetes: Puig Antich va morir sol. Políticament sol.  El PSUC era “el” partit. El que portava el pes de la lluita antifranquista, el més ben organitzat. Però eren molt seus. Allò que poguessin fer els altres semblava que anés en contra seva i se’n mantenien al marge. Sobre tot, res de contacte amb els anarquistes. Volen anar a la seva, doncs que es mengin els seus marrons. Fins i tot en aquest cas, quan el que estava sobre la taula no era ni l’anarquisme, ni el comunisme, ni la lluita armada ni l’estratègia democràtica. El que el judici de Puig Antich posava sobre la taula era la salvatjada feta llei, la dictadura edificada sobre la por i la tortura policial. El que l’assassinat de Puig Antich posava en evidència era la venjança arbitrària de l’aparell de l’estat, el menyspreu a les mínimes garanties judicials, la indefensió amb què havia de viure qualsevol ciutadà davant del caprici de les autoritats del moment. I davant d’això, “el partit” va fer prevaldre el partidisme: si no actuen com a mi m’agrada, que no em demanin recolzament; si no s’avenen a les meves regles, qualsevol altra consideració queda en segon pla, per humanitària que sigui. El PSUC es va mantenir absolutament al marge del cas Puig Antich, no va moure ni un dit en cap moment. Potser algun psuquero a títol individual i massa tard. La gravetat del cas no va ser suficient per muntar una vaga o una protesta… Res. Tots ho sabíem. I aquell dia a la plaça Universitat els que cridàvem érem conscients que, com el Salvador, també estàvem sols.

Aviat van sentir-se les sirenes. Tampoc no van trigar gaire a aparèixer els cotxes de la policia. Per tot arreu, rodejats. Cames ajudeu-me i pobre del qui enxampin! Vaig tirar per la Gran Via en direcció Passeig de Gràcia. Fugia per deixar enrere els grisos. No parava de córrer, però tanmateix no me’ls treia de sobre. Me’ls notava al darrere. I just quan ja no podia més em cauen les ulleres. M’ajupo per recollir-les i encara no m’havia incorporat que noto en tot el cap un cop sòlid, com metàl.lic, dur. Un cop de porra. No l’havia tastat mai. Cony, com si m’esclafés! Me’n recordo com si fos ara: era davant de l’Agrupació Mútua. Aquelles escales m’han quedat gravades per a tota la vida. Jo no volia caure en les seves mans. Cames ajudeu-me! No sé com vaig poder incorporar-me. Recordo que vaig pensar que era millor no seguir recte per la Gran Via i vaig trencar per Pau Claris. Si anava en direcció contrària als cotxes, no em podrien seguir perquè ells em perseguien en les seves furgonetes. Llavores em van cridar l’alto. Jo no m’aturo n’hi boig, que disparin si volen! Vaig seguir corrent i a la primera cantonada torno a trencar per fugir de la seva vista. Enfilava el carrer Diputació. Ara que no em veuen acabaré de sortir de la seva vista tot ficant-me al primer portal que vegi obert, penso. Pujo les escales i espero. Silenci. Sembla que ja no em segueixen. Imagineu-vos-ho: les cames tremolant, el cor batent que rebotia contra les costelles i que semblava que d’un moment a l’altre me’l trobaria pit enfora. Tot jo era una fulla a mercè del vent. Però començava a posar-me tranquil: l’estratègia havia funcionat. Des d’una mica més amunt del primer replà, en la penombra, podia besllumar la portalada oberta i no s’hi veia cap rastre de cap poli. Però no volia arriscar-me a sortir. Entre altres coses perquè estava que no m’aguantava i era imprescindible que descansés i em recuperés una mica. Va passar una bona estona fins que no em vaig trobar prou segur per creure que tot s’havia acabat. Amb precaució vaig baixar i em vaig acostar fins a un pam del llindar de la porta. Vaig treure lentament el cap i, déu meu, a cada cantonada del carrer hi havia apostat un cotxe de la policia. Què passa? Quines ganes tenen d’atrapar-me! Que s’han pensat que sóc un peix gros? O potser només he sigut l’objecte capriciós que ha captat la seva d’atenció i ara s’han determinat tossudament a agafar-me? El que sigui, però estaven allà i no esperaven a ningú més que a mi. Ara, de cap manera volia caure a les seves mans! També hi estava determinat.

Potser encara se’ls acut de rastrejar cada escala. Vés a saber! Recordo que en una manifestació de l’Assemblea quan alguns vam voler amagar-nos en els portals de les escales, els vam trobar farcits de policies. No solien fer-ho, però i si ara se’ls acut de repetir-ho? Així doncs, pujo escales amunt i espero a l’últim replà. Passa el temps i ningú no ha aparegut. Què faig? Veig la porta del terrat i de forma mecànica vaig a obrir-la. Cedeix! L’aire i l’espai obert em reconforten. I tinc una idea. Puc saltar de terrat en terrat i recórrer el carrer per dalt fins poder baixar per una escala ja ben lluny d’aquella per la que he entrat. Si em veuen sortir per una altre lloc, no em podran identificar com la persona a la que perseguien. Tal dit, tal fet. Salto amb facilitat la primera paret i em trobo en un segon terrat. En salto una altra i una altra. Vaig per al quart terrat i veig que té roba estesa. Normal, només que hi havia una dona estenent just en aquell moment. Quan em veu saltar, queda atònita i d’entrada no sap com reaccionar. La vull calmar tot dient-li que no sóc pas cap lladre sinó un estudiant escapant-se d’una manifestació. Però en aquells moments no se m’acut més que dir-li: No es preocupi, és que em persegueix la policia! Veig que he deixat a la dona encara queda més astorada. Ens quedem mirant-nos uns segons fins que ella molt prudentment, per treure-se’m de sobre, m’assenyala la porteta que dóna a la seva escala. Llavors entenc el seu astorament i segueixo diligentment les seves indicacions enfilant escala avall. Ara toca sortir al carrer com sigui. Em trec la jaqueta, de color marró llis,  i deixo al descobert una camisa de quadres. Això dificultarà la meva identificació. Trec prudentment el cap per mirar el carrer. La cosa pinta millor: de les dues camionetes de polis només en queda una i és justament la del costat oposat a la del meu portal. Per fi! Tranquil·lament surto direcció Roger de Flor i baixo per tornar a la Gran Via. Recordo com vaig trobar davant meu a l’altra banda del passeig a l’Hotel Ritz. Aleshores va ser quan em vaig adonar de la gran distància que havia recorregut. Avui he fet un Google Maps i sé que vaig córrer davant de la poli poc menys que un kilòmetre. Si m’haguessin posat en una pista, no ho hagués pas fet; empès per la necessitat, vaig trobar forces per fer-ho. Tampoc no havia entrat mai en un bar, com vaig fer tot seguit, per demanar una copa de conyac i després una altra. Així és com els herois de les pel.lis recuperaven forces i així se’m va acudir a mi. Coses!

Salvador Puig Antich continuava viu. En molts de nosaltres. La pel·lícula ho hagués hagut de reflectir. Segur que d’aquells desgraciats que vam sortir al carrer per continuar la lluita no n’hi ha cap que visqui de la política. Però som aquí, en moltes mogudes veïnals, en cada 11 de Setembre abans del 2010, en contra dels desnonaments, en… Som els irreductibles. Alguns ens diuen els de les causes perdudes. Jo vull creure que som l’avançada del demà no gaire llunyà. Algú ha de ser la punta de llança. Algú ha de lluitar, per exemple, per un referèndum d’independència desobedient i unilateral. I per la posterior DUI. Som els irreductibles. I si algú té ganes de somriure de nosaltres que miri on han anat a parar aquells presumptuosos del PSUC que van deixar sol a Puig Antich.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari