CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Tributs de Catalunya – Poca roba i molt sabó. 2

De les mides esquifides de Tributs de Catalunya i de la poca feina feta – i potser de la poques ganes de fer-la –  en dóna compte un fet molt revelador: no es recaptarà ni un euro dels impostos de l’Ajuntament de Barcelona! Ni de cap altre població important. Ni de les mitjanes. Només de les que ja se n’encarregava la diputació corresponent, és a dir, de les que no podien fer-ho per elles mateixes. Dit d’una altra manera, les dimensions recaptadores de Tributs de Catalunya és ridículament insignificant.  

Per això que a Madrid no se n’han donat per entesos. Cap reacció. Montoro s’ha limitat a dir que s’ho mirarà de prop. Res que mereixi ni un titular ni un comentari especial pels articulistes madrilenys sempre amatents a trobar un mínim motiu per posar el crit al cel contra res que puguin interpretar com un atac a la unitat espanyola. Mutisme. Si Espanya no ha muntat cap merder és perquè Tributs de Catalunya de fet és menys que res.

I no són ganes de criticar. Què més voldríem molts que veure com el tren de la independència fa via de debò. Em revolto molt, però ho faig a contracor. M’agraden infinitament més les celebracions. Però no a costa de la ceguesa. Estimo massa el meu país. Em remou massa el cinisme amb què ens tracta la cúpula política de Catalunya.

La nota de premsa que el govern va passar als periodistes defineix la finestreta única de Tributs de Catalunya com  “el primer pas del que l’executiu vol que acabi sent una futura hisenda pròpia capaç de recaptar tots els tributs que paguen els catalans”. El primer pas! I apa, a fer volar la imaginació. La realitat que em descrit en aquests dos articles és infinitament més crua. No perquè no pugui ser tal com diuen, sinó perquè els seus fets desmenteixen el que insinuen les seves paraules. Ni s’hi han posat quan calia, ni la feina que ha fet demostra que tinguin ganes d’arribar on insinuen que es podria arribar.

És la pura veritat. El Consell Assessor explica que es poden arribar a recaptar a Catalunya 70.000 milions euros si també gestionés tots els tributs que ara van directament a les arques estatals. Doncs bé, aquest anys només passaran a l’Agència Tributària Catalana 1.700 milions. Ni tan sols totes les oficines de les diputacions que es podien enllaçar amb Tributs de Catalunya ho estan a hores d’ara: només 49 de les 148, una tercera part. I han tingut un any i mig per fer-ho, des del 19 de setembre de 2012!

No en volen. La distància entre la grandiositat de les paraules i l’actuació d’aquest govern és sideral. Paraules que no són més que mirallets per tenir-nos entretinguts i contents. Sense que falti l’al·lusió al “centralisme” espanyol que això sempre promou sentiments d’adhesió. Artur Mas, segueixen els diaris, s’ha mostrat disposat a lliurar una “batalla de fons” per aconseguir els instruments que permetin fer de Catalunya un país “clarament millor”.

Catalunya té actualment 947 municipis, 683 pertanyen a l’AMI, dels quals només 59 fan sobirania, 174 més han votat mocions per exercir-la properament. Si l’interès del Govern fos real, hagués iniciat una campanya perquè els ajuntaments fessin sobirania fiscal, s’hagués espavilat per tenir enllestides les 152 oficines en un termini de pocs mesos, hagués demanat als ciutadans que s’hi adrecessin, i a hores d’ara la gran majoria estarien per la feina. I tots contents. Perquè fa temps que li reclamem. Ni Convergència ni ERC han mobilitzat els seus ajuntaments en aquest sentit. Sí, moltes declaracions i fets sota mínims. Les ganes que té el poble, les ganes que tenim tots, ells no fan sinó alentir-les fins a extrems exasperants.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tributs de Catalunya – Poca roba i molt sabó.1

Ahir el Palau es va vestir de gala i solemnitat. Es presentava en societat Tributs de Catalunya, l’embrió de la futura Hisenda Catalana. En paraules del president “un pas important, però intermedi” amb vista a “construir la hisenda pròpia de Catalunya”, una “aposta per fer una Catalunya millor” mitjançant una agència tributària “integral i moderna” que “no ha de ser un calc” de l’estatal. Evidentment, la futura criatura es va donar a conèixer a la sala Torres Garcia, la de les grans ocasions. I el president es va envoltar de la vicepresidenta, dos consellers i els quatre presidents de les diputacions catalanes. Aquests van inflar encara més el discurs. Per a Salvador Esteve, president de la de Barcelona, Tributs de Catalunya era un “ pas endavant cap a la “sobirania fiscal” i Reñé, de la de Lleida, va apujar el to declamant que  “poc a poc, però amb pas ferm, reprenem un fil de la nostra història (anterior al 1714) que no s’hauria hagut de trencar mai”.  Paral.lelament TV3 ressenyava l’acte amb el to i l’espai dels fets més transcendents.

Poca roba i molt sabó. Molta bromera i poca substància. La teatralitat del president Mas és proverbial. Aquell cartell electoral amb les mans esteses estava destinat a presidir tot el seu mandat no només la campanya. Què hi ha de nou sota el nom de Tributs de Catalunya? Pràcticament res: un portal d’internet i la coordinació de la recaptació tributària que vénen fent les quatre diputacions i la mateixa Generalitat. Ni una sola gestió més del que aquestes institucions venien fent fins ara! Oficines? Cap de nova, les que ja estaven obertes per unes i altra. Deu ser molt difícil aquesta coordinació!

Els pobres plebeus quan sentim a parlar d’internet i de programes informàtics ens quedem badant boca davant de quelcom que considerem sideral. Però ens farem una idea exacte de les coses si considerem el següent. En el mateix acte es va informar que ara s’obre un concurs entre les empreses d’informàtica per a la creació d’un programa que permeti recollir les dades dels ciutadans i empreses que vulguin proporcionar les seves dades fiscals a la Generalitat. El programa ha d’estar enllestit abans d’aquest estiu, és a dir abans de 4 mesos. La Generalitat considera que 4 mesos són suficients per fer el que ella ha trigat un any i mig. Aquest és el temps que ha transcorregut des que les Diputacions i la Generalitat van convenir la integració de les seves gestions tributàries. Va ser exactament el 19 de setembre del 2012. I un detall no gens petit: no s’han coordinat pas totes les oficines de les diputacions sinó només 49. Queden per integrar-ne més de 100. Només s’ha fet un terç de la feina en un any i mig!

Això seguirà. 


(Dades recollides d’ElPuntAvui del 21/02/2014) 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Catalunya dins la UE- La tertúlia d’El Matí de CatRàdio – Cardús, Puig, Lecuona

És probable que al començament, durant un curt període, estarem formalment fora. Però serà per formes, serà fals, perquè els primers que no els interessarà que estiguem fora, una exclusió no formal sinó real, serà Espanya mateix i els segons són Europa. Els interessos són forts perquè nosaltres hi siguem. I hi haurà uns acords transitoris que farà que tot segueixi igual, que es respectin pràcticament tots els acords que ens afecten com a ciutadans europeus. (Salvador Cardús. Tertúlia de Catalunya Ràdio, dilluns)

Les normes europees no es refaran per als interessos dels catalans. Es refaran per protegir els interessos de les empreses estrangeres a Catalunya, dels creditors… (Pedro Lecuona, notari)

Una cosa és que l’Estat català no formi part de la UE dels estats i una altra sortir de la UE per part dels ciutadans. (Mònica Terribas. Mateixa tertúlia)

Noruega i Suissa no són de la UE, però tenen acords que fa que pràcticament estiguin homologats als estats de la Unió des del punt de vista dels interessos econòmics i comercials. Posar l’accent en allò purament jurídico-formal és perdre de vista la gran capacitat adaptativa que ja ha demostrat sempre la UE. (Cardús).  

Les grans empreses, quan se les pregunta, diuen que no estan preocupades. Perquè tampoc contemplen la sortida de Catalunya de la UE, no entra en els seus plantejaments. (Pedro Lecuona).

Com molt bé diu Antoni Castells, la UE farà els possibles perquè Catalunya no s’independentitzi, però si la independència esdevé inevitable, faran els possibles perquè tingui lloc de manera que res no canviï. (Citat per Miquel Puig).

Que entrin nous estats a la UE no és cap problema. Una Europa de 300 es faria difícil de gestionar però una Europa de 50, no. Els EEUU està format per uns 50 estats i es gestionen raonablement bé. […] De 28  a 50 encara hi ha marge per poder créixer. (S. Cardús)

I la independència esdevindrà inevitable perquè nosaltres la farem inevitable. Perquè així ho volem . 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Legitimitat – Article de Vicent Partal

La gent conservadora s’omple la boca amb la llei. La sacralitzen. Estimen l’ordre per sobre de qualsevol altre valor i l’ordre el posa la llei i les persones dedicades fer-la complir. Els que ens preocupen els valors democràtics preferim la legitimitat a la legalitat. La llei ha de servir als principis democràtics i si no ho fa, se la canvia. I quan no es pot, se la desobeeix… democràticament. 

Com que ja sabem que Espanya oposarà sempre la llei, la seva, contra les nostres legítimes aspiracions de llibertat, anem preparant-nos a desobeir les lleis espanyoles per poder construir el nostre estat de dret, amb les lleis nostres. No hi donem més tombs, que no ens quedarà cap altre remei. 

Per apuntalar aquesta reflexió, com anell al dit, Vicent Partal va escriure ahir un article a partir d’un fet cruel perpetrat per l’estat espanyol ocurregut aquesta manteixa setmana. 

[…] Això ve a tomb de la mort a la presó d’Arkaitz Bellón. Arkaitz va cremar un autobús en un episodi de kale borroka i per això va pagar tretze anys de presó, fins a la mort. Deixeu-me […], fer una comparació, però: mentrestant a Galindo el van condemnar a 75 anys de presó pels assassinats de Lasa i Zabala. Però la diferència és que quatre anys després Galindo ja era al carrer. I la pregunta és si algú pot entendre que un autobús cremat valga més de sis vegades una vida humana. No sembla un raonament molt lògic. Ni comprensible. 

I no ho sembla perquè no ho és. No és de cap manera normal que un jove que participa de manera violenta en una manifestació pague sis vegades el preu que paga un presumpte servidor públic, d’alt rang, després de torturar i assassinar a sang freda. Però tu i jo i tants bascos i catalans entenem perfectament per què passa això i per quin motiu Galindo no paga el seu crim i Bellon en canvi paga massa, fins a la mort, per cremar un autobús: perquè l’estat és d’ells.

I com ho entenem això i ho patim,
sentim que l’actual estat espanyol no el podem acceptar de cap manera com el nostre marc legítim de convivència.
És així d’elemental.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

‘SALVADOS’ -Felipe González a Artur Mas: “Si vostè té dret a decidir, jo també”

És clar que sí, Felipe, vostè té dret a decidir, faltaria sinó; vostè i tothom. Això justament és el que reivindiquem:  que tota persona i també nosaltres tenim dret a decidir.

La trampa està en què vostè juga a sobreentesos. I calla, no sé si maliciosament, sobre allò que diu vostè que té dret a decidir.  Vostè no té dret a decidir més que allò que és seu, el seu futur per exemple. Però vostè no té cap dret a decidir allò que pertany als altres, vostè no pot decidir el meu futur ni el de ningú.  Aquest dret pertany a cada persona i ningú pot decidir per ella.

Vostè vol tenir dret a decidir a quina col.lectivitat vull pertànyer i a quines lleis em vull sotmetre. Doncs, miri, això no. Per més xuleria que destil.lin les seves paraules! Vostè a allò seu i nosaltres a allò nostre. Vostè no té cap dret a imposar-nos ni el sentiment de pertinença ni la col.lectivitat que sentim com a nostra ni el futur que volem per a la nostra comunitat. Si pertanyem o no a una comunitat dita Espanya no ho pot decidir més que cada un de nosaltres, vostè no hi té dret.

És el dret de cada ciutadà. I si un ciutadà de Sevilla, vostè mateix per exemple, decideix formar part de Catalunya hi té tot el dret i serà rebut amb els braços oberts. Cada ciutadà pot triar amb qui vol compartir els afers col.lectius i el futur.

Ara bé, el que no pot fer és decidir per un altre. Aquest dret que els espanyols, majoritàriament, han volgut atorgar-se per fer-se seu allò que és dels altres, ni vostè ni cap espanyol el té. El fet de decidir per altres se’n diu, no dret, sinó dominació, i va unit a l’espoliació econòmica i a l’assimilació cultural. Justament el que hem hagut de patir els catalans fins ara. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari