CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Contra Espanya es viu millor?

N’hi ha que prefereixen que el Barça guanyi el Madrid que no pas que guanyi la lliga. N’hi ha que els posa molt més guanyar batalletes contra l’Estat espanyol que no guanyar la llibertat. Aquests dies estan en èxtasi perpetu. Amb Bárcenas, Rajoy i tot el PP empastifats fins al coll! I no diguem ara que  la màquina corrupta de l’Institut Noos fa l’escac al rei!  

 La xarxa bull de peticions de dimissió del rei d’Espanya. Pensem-ho bé: és un rei que no ens va ni ens ve. La seva dimissió no ens reportaria cap avenç, sinó únicament el plaer d’evidenciar una vegada més que l’Espanya que ens domina està tan podrida per la dreta com per l’esquerra i pel cap coronat.

Batalletes. Però alguns hi gaudeixen tant, que perden de vista que cal guanyar la guerra. Blasmar Espanya els satisfà de tal manera que ho confonen amb la victòria final. Atacar Espanya, humiliar-la, és primarietat visceral. El gust de tornar-nos-hi. Res més. Quan Mas, després del fracàs del pacte fiscal, els va cantar les veritats als espanyols al cor del “reino”, la majoria de catalanets el van erigir en el cabdill de la independència. Quina rebuda a la plaça Sant Jaume! Burda confusió: atacar Espanya no és apostar per la llibertat de Catalunya. I Mas ho va voler aprofitar avançant eleccions. Per sort, hi ha catalans conscients que li van mig amargar la jugada. Guanyar el Madrid no és guanyar la lliga. I ens ha de complaure més això últim que allò altre. 

¿Això significa que ens hem d’estalviar el gust de mostrar la misèria de l’Espanya que ens domina?  No, que va molt bé. No només ens compensa moralment dels abusos i humiliacions que en rebem, sinó que desactiva als espanyols que habiten entre nosaltres. Als pobres se’ls esfumen tots els motius d’orgull nacional; els èxits de la selecció de futbol queden lluny i no són suficients per tapar tota la porqueria que sura. De cap manera es veuran amb cor de defensar la seva corrupta i mísera Espanya. Mantenir-los amb el cap cot alhora que  nosaltres anem explicant la independència pels barris (bona feina de l’ANC) és afeblir la resistència a la nostra causa. Tot i així, no perdem de vista l’objectiu final; que el gust visceral no prevalgui sobre la fita més freda d’aconseguir la independència.

Ens volen fer caure en la trampa d’entrar en la cursa de qui és més corrupte, de si hi ha més porqueria aquí que allà. Tinguem-ho clar: Per lladres, els meus i prou! Per altra banda, país nou, país net i just! La independència exigirà constitució i lleis noves; una oportunitat única per fer un país millor. En el procés d’independència el nostre poble, el carrer, hi té un protagonisme excepcional. I a Catalunya la veu del poble és molt viva i més sonora que enlloc. I aquest poble no permetrà que segueixin influint i manant els mateixos que ho han fet fins ara sota l’empara de les lleis i els costums espanyols.

Jo no m’he apuntat a demanar la dimissió d’un cap d’Estat que no és el meu. Si en posen un altre, el meu país no serà pas més lliure. Humiliar Madrid i Espanya no és el nostre objectiu final. Cap alegria serà plena fins que no aconseguim la independència del país. No és contra Espanya que hem de viure millor, sinó treballant per la nació catalana i avançant cap a la seva llibertat.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dependència és corrupció, per Alfons López Tena

Avui, que el president Mas ha convocat una “cimera” per aparentar el seu compromís contra la corrupció, s’escau rellegir aquest article de López Tena escrit l’any 2009. Han passat més de tres anys, però és plenament vigent.  En Jaume Renyer l’ha transcrit al seu blog i jo, al meu torn, el planto aquí. Una descripció lúcida i real de la nostra societat política. Renyer remet també a un article seu que abundava en el tema.

Alfons López Tena: “Dependència és corrupció”

A principis dels anys noranta tota una sèrie d’empreses de Suècia es van establir a Barcelona. En pocs anys, totes van marxar, i no han tornat. Vaig treballar com a notari per a moltes d’elles, amb els advocats que les assessoraven, en una feina que cobria tot l’espectre jurídic necessari per crear una empresa, organitzar-la, assegurar-ne el finançament i les inversions, i crear els llocs de treball. Els juristes locals vam establir una relació estreta amb els directius i juristes suecs, i un rere l’altre, tard o d’hora, contava amb astorament i indignació la mateixa història: un cop s’havien complert tots els requisits necessaris, i s’estava en condicions d’obtenir els incomptables permisos, llicències i autoritzacions administratives, sempre apareixia algú de l’Ajuntament que demanava una aportació a una o una altra finalitat pública, amb l’argument de la conveniència per a una empresa de fora de contribuir a les càrregues ciutadanes. La finalitat, llavors, era sempre lloable: comprar un solar i cedir-lo com a pati d’escola, donar diners a l’Orquestra Ciutat de Barcelona, aportar fons per restaurar la façana de la Seu, etc.; i en cap cas ningú, llavors, els va demanar diners per al PSC ni per a si mateix.

Els suecs, però, rebien la invitació com el que era, una extorsió que se’ls imposava, perquè no era prou complir les normes sinó que també calia complir el caprici del governant, que en els casos que vaig conèixer no era corrupte, però que col·locava Barcelona en la llista de ciutats on no regeix l’imperi de la llei sinó la llei de qui impera. Deia Friedman que a l’hora d’invertir la distinció és entre els llocs on la pregunta és “què diu la llei?”, i aquells on cal preguntar “amb qui s’ha de parlar?”. Els primers suren, creixen i progressen; els segons decauen, s’enfonsen i es col·lapsen.

Només amb polítics i funcionaris de molt alt nivell i unànimement honestos és sostenible un sistema on l’arbitrarietat (també anomenada discrecionalitat) no degenera en la pura i simple corrupció i saqueig dels pressupostos públics, en el robatori sistemàtic dels diners dels ciutadans. Els signes de la metàstasi han estat i són a la vista, i s’han estès fins posar en risc la mateixa viabilitat de la societat catalana: cada cop són més els permisos, llicències, autoritzacions i gestions que calen per tirar endavant qualsevol projecte, que sempre es justifiquen en grans paraules i en ideologies afavoridores de tot el que és “públic” i contràries a tot el que és “privat”, però que són en realitat una mera coartada per robar: cada pas administratiu és una ocasió per fer-ho, com més passos administratius més ocasions.

Cada cop apareixen més persones amb capacitat de decisió sense cap mena de trajectòria prèvia que avali llur capacitat i competència, i que sovint no tenen res més a exhibir que un cognom o un parentesc. De mica en mica són apartats els experts sense cognom i predominen els experts amb cognom, estrany fenomen de transmissió genètica de coneixements que només s’esdevé als països i ciutats corruptes. De cop, ser nebot de Narcís Serra és rellevant per dirigir un museu, ser nebot nét del fundador de l’Orfeó Català és rellevant per dirigir una sala de concerts, o ho és ser filla d’un empresari i mecenes, i ser cunyada del príncep d’Astúries habilita per dur la projecció internacional de l’Ajuntament de Barcelona. Pot ser que en algun cas els experts amb cognom efectivament ho siguin, però tants? Només ells? El que és segur és que tenen cognom, que no han hagut de demostrar res per ocupar el càrrec, i que no s’hauran d’esforçar gens per mantenir-lo; el que és segur és que als que no en tenen, de cognom, els és més difícil arribar-hi i mantenir-s’hi, perquè ningú no els ajudarà i molts els destrossaran. Pateixen la competència deslleial de la casta provinciana i espanyolitzada que mana i monopolitza els càrrecs.

És inevitable aqueixa degeneració en una societat sense projecte col·lectiu, sota un Estat que li va a la contra, que no se’n surt en cap de les comeses que ha intentat en els darrers lustres, i és sistemàticament saquejada i insultada pels espanyols. L’impuls de fa trenta anys, construir la democràcia i l’autogovern, fer una societat moderna i meritocràtica on tothom tingui igualtat d’oportunitats, s’ha dissolt en una grisor d’incompetents i inútils que només volen durar, en una casta caduca i provinciana sense ambició ni tremp que ha abonat el camp per fer surar els mediocres i els mesells, més duradors com més llepin i s’ajupin, i com més parents col·locats tinguin.

Un sistema opac i  clientelar només el poden fer funcionar els fundadors, els que al seu temps van ser capaços d’arriscar-se i trencar, els primers governants en democràcia que s’oposaren a la dictadura. La transmissió posterior del poder, no tenint els estris, les oportunitats i l’ambició que donen comptar amb un Estat propi, ens ha dut on som, al marasme de la incompetència on totes les corrupcions floreixen. Flors del fangar, profit dels mercenaris de la dependència. Vam tenir uns presidents que es creien que ho eren de la nació, i uns alcaldes que es creien que ho eren d’una ciutat de nivell global. La realitat tard o d’hora s’imposa, i Catalunya i Barcelona acaben tenint els governants que corresponen al que realment són: una comunitat autònoma espanyola, com Múrcia, i una capital de província, com Albacete. És el pas de Pujol i Maragall a Montilla i Hereu, que és on ara som i d’on no sortirem sense una nova ambició, un nou impuls col·lectiu que ens tregui del fangar on ens han dut el fracàs de l’autonomisme i la impossibilitat del federalisme.

Assolir un estat propi, la independència, és l’únic projecte a l’abast dels catalans que només depèn de les nostres pròpies forces, il·lusions i capacitats; continuar xipollejant en el marasme del fracàs autonòmic ens afonarà més al toll mefític dels inútils enriquits a costa dels ciutadans, els que es construeixen cases inassolibles amb sous públics, reben bitllets de loteria premiats i frueixen de milions d’euros de deutes bancaris perdonats. No els importa res més, a aquesta gentola, excepte col·locar cònjuges, amants i parents. Mentrestant, els millors fugen: de les institucions, de la política, de Catalunya. No tenim més opció: o independència o decadència.

Avui 30 d’octubre del 2009, pàg 22.

Imatge de Xavier Porrata

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rajoy passa per la regla de tres

Juny del 2002. S’enfonsa el petrolier Prestige. Rajoy, aleshores vicepresident, declara que “salen unos pequeños hilitos como de platilina”. Aquests filets eren 125 tones de fuel diàries.

Febrer 2013. Els papers de Bárcenas esquitxen de corrupció la cúpula del PP. Pretesament. Ahir Rajoy assegura que “tot el que s’ha publicat és fals, excepte algunes coses.”

Comparem. L’enorme quantitat de “chapapote” que  Rajoy amagava amb els “hilitos de plastilina” és equivalent a la enorme corrupció que ara ens intenta amagar amb “alguna cosa” publicada. Dit en regla de tres: els “hilitos” de plastilina és a l’enorme cru contaminant del Prestige com “alguna cosa” és a l’enorme corrupció que s’intenta amagar avui. Tones de “chapapote” de corrupció afloraran en els pròxims dies. Ells ho saben i admeten que hi ha “alguna cosa”.

Rajoy amb els seus silencis i la seves minimitzacions s’ha demostrat especialista en cinisme i manipulació de l’opinió pública. El seu engany és curt en el temps, aviat ens arribarem a adonar de la realitat del desastre; però l’efecte que volia aconseguir l’aconsegueix en part: calmar momentàniament la indignació de la gent i posposar la reacció perquè sigui menys lesiva per als seus interessos. O potser aquesta vegada no aconseguirà ni això?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari