CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Junqueras navega sense rumb

“Junqueras repta CiU i ICV a presentar-se en una llista conjunta per proclamar la independència.” ( Vilaweb) Sona estrambòtic, i ho és. Oriol Pujol, el nou secretari de CDC, després de sentir als seus militants durant tres dies de congrés cridar independència, va córrer a la ràdio per deixar clar que el seu partit no era independentista. Pel que fa a ICV, fora del Romeva, no ha demostrat altra intenció que encaixar-nos amb Espanya. Amb aquesta declaració, Junqueras ens regala política ficció. Diversió d’estiu. Això sí, prou estrambòtica per assegurar-se un forat en els mitjans!

Junqueras fa especulació perquè no té projecte. I parla per parlar. Comenta el diari: “ Ha reconegut, no obstant això, que fins ara els seus esforços han estat sempre infructuosos, ja que ecosocialistes i nacionalistes no s’ho han pres mai amb gaire interès.” Doncs, aleshores, si ja en sap el resultat, a què vénen aquestes xerrameques? Força trist. Perquè entre altres coses ens demostra que només saben anar a remolc de CiU.

El món independentista espera més de Junqueras. Espera el que és de pura lògica: per fer independència, s’ha d’ajuntar amb els independentistes. Hi ha tres diputats de Solidaritat que no han parat des del primer moment de treballar per la independència i que ja han presentat una llei per proclamar-la des del Parlament. No és amb aquests amb qui primer s’hauria d’entendre? Doncs bé, no només prescindeix d’ells, sinó  que pretén sistemàticament ignorar-los. Com si no existissin, no els anomena mai per a res. La llei de l’ostracisme. I una greu equivocació. Aquesta política és extremadament perjudicial per al país. Junqueras opta per un camí de divisió silenciosa que debilita l’independentisme. Sembla com si digués: si jo no sé o no puc portar el país a la independència, prefereixo que no l’hi porti ningú. Però el país ho percep. Per això que, tot i créixer l’ independentisme, Esquerra no aixeca el cap en les enquestes.

Junqueras se sent impotent. Aquesta impotència li serveix d’excusa per no presentar un projecte propi. “…ha argumentat que els republicans només han sumat 23 diputats en el millor dels escenaris. És per això que cal sumar més, i l’objectiu principal és convèncer qui més diputats té perquè faci el pas”, en referència a CiU. Falta moral de victòria. La fita d’un partit petit no ha de ser ajuntar-se amb un de gran, sinó créixer i guanyar-lo. Si vas d’acompanyant, mai posaràs els mitjans per fer-te gran i guanyar. Esquerra fa anys que només somia a acollir-se a l’ombra dels grans. I en depèn. Així li va anar amb els socialistes i així li va ara amb CDC. Junqueras és intel.ligent però, al meu parer, està atrapat en l’estratègia històrica d’un partit que no ho és i encara no n’ha après.

Junqueras ha d’ajuntar-se amb qui comparteix la fita de la llibertat per al país. Si cal, haurà d’allunyar-se d’aquells elements històrics del partit que encara guarden rancúnia per les escissions passades. Solidaritat és el primer aliat en la marxa cap a la llibertat. El país no ho entén d’una altra manera.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Brandant el papus de la “cohesió social”

Una de les cantarelles més habituals emprades per aigualir l’aspiració a la independència és la d’advertir que podria posar en risc la cohesió social del país. 

LA MEVA SOSPITA, TANMATEIX, és que la fragmentació que realment fa por als nostres polítics, la cohesió social que veuen perillar, no és la que diuen, sinó la que resultaria de l’amenaça d’alguns poders fàctics catalans, els principals interessos dels quals estan estretament lligats a Espanya. Ja siguin interessos comercials o empresarials, ja siguin ambicions polítiques o lleialtats nobiliàries, o encara vincles sentimentals -i de mercat- amb la cultura espanyola, […]

ÉS EL MOMENT DE COMENÇAR A DESEMESCARAR on resideixen els interessos objectius de l’unionisme que, en benefici propi, renuncia no tan sols a la defensa de la dignitat nacional sinó que posa en risc el benestar i la prosperitat futura de tot el país. I és hora de denunciar els que apel·len a la cohesió social per, farisaicament, dissimular que atien la fragmentació en benefici propi. La principal resistència a la independència, doncs, no és als barris perifèrics de nova o antiga immigració: és al poder que es concentra dalt dels ponts aeris.

LLEGIU-LO SENCER:
Article  De quina cohesió parleu? SALVADOR CARDÚS 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Lluís Maria Xirinacs va morir ara fa cinc anys

Avui fa 5 anys. Lluís Maria Xirinacs va convertir la mort en un acte de vida, el darrer; el darrer acte d’una vida de combat.

Era el febrer del 1976. Xirinacs, erigit en Captaire de la Pau demanava l’amnistia com a pedra angular sobre la que bastir els nous temps que s’endevinaven per a l’Estat. Però els putrefactes aires franquistes encara inundaven les estructures oficials i Xirinacs per fer-se sentir passava el dia davant de la presó Model. L’envoltaven un bon grup de seguidors. 

Aleshores, jo era un jove professor d’història d’art i literatura (espanyola, és clar) al col.legi St. Àngel dels Salesians a Barcelona. La literatura i l’art que explicava anaven amanides de constants referències democràtiques i catalanistes. La plantada de Xirinacs i la seva demanda d’amnistia política n’era una. 

Fins que un dia, abrandat i agosarat, vaig proposar a aquells nois de 16 anys d’anar a acompanyar una estona a Xirinacs davant de la Model. En aquells moments, la plantada de Xirinacs era l’acció política més important d’oposició al règim franquista i la nostra visita, per tant, suposava una gran implicació tant dels nois com del professor que els ho proposava. Només cal dir que els Captaires rebien sovint la visita agressiva de la policia.

Xirinacs va agrair molt el petit acte de rebel.lia d’aquells joves de batxillerat.  I el seu agraïment es va traduir en aquest missatge escrit:

“ A uns estudiants de 6è de batxillerat dels PP Salesians de Sarrià:

Esteu preocupats per la concòrdia i la pau entre els homes. I per això us adheriu a l’acció d’aquests “Captaires de la Pau”. Sou joves i encara no heu arribat a l’exercici de la plena responsabilitat en la vida.

Tant de bo que en tota la vostra vida no perdeu aquesta preocupació per a la felicitat de TOTS, ofegats per petits problemes particulars!

La vera pau és la preocupació de tots per a tots.

Vostres

Lluís Ma. Xirinacs”

La mort de Lluís Maria Xirinacs va ser un “acte de sobiranisme”. Així va qualificar ell mateix el seu darrer instant de vida. Va portar les pròpies rendes fins al final conduint la seva mort sense esperar que vingués a buscar-lo. Va ser un darrer acte de combat.  Combat personal, combat col.lectiu. Combat irreductible, sempre de cara al vent, mai a la seva mercè. Enfront del poder huracanat dels poderosos que dicten als polítics les lleis que més els convenen i més ens perjudiquen. Enfront sobre tot de la força imperiosa de l’Estat espanyol que ens sotmet, ens escanya i ens lleva la identitat. Que la seva mort ens injecti aquella força que el va fer governar el darrer acte de vida: una mort en pacífic i coratjós combat!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Qui vol mullar-se pel pacte fiscal?

Cada dia costa més saber a què està jugant el president Mas. Estic arribant a la conclusió que no ho sap ni ell. Bé, sí, juga a entretenir el personal. Juga a jugar, a fer veure que fa alguna cosa. Perquè cap objectiu que esbomba resulta creïble. És clar que sempre hi ha qui se’l pot creure i el pot tornar  a votar; és el que apunten les enquestes. I aquestes li deuen suposar un xut de moral prou considerable com perquè s’hagi animat a proposar a la ciutadania que “es mulli” pel seu pacte fiscal. Com que la ciutadania només té el carrer on expressar-se, tothom ha entès que vol convertir la manifestació de l’Onze de Setembre en un clam a favor del que va ser l’eslògan del seu partit en les darreres eleccions al Parlament.

Santa innocència! No coneix gens ni mica la gent que està disposada a mullar-se. Gent que, des de les consultes fins a les marxes que organitza l’Assemblea Nacional Catalana, porta tres anys mobilitzant-se per omplir els carrers d’un sol clam: independència! Res que s’assembli a pacte fiscal. Si més d’un milió de catalans vam sortir al carrer per cridar espontàniament independència, què li fa pensar al president que ara rebaixaran les seves exigències? Quan la gent més compromesa s’ha mobilitzat per unes consultes sobre la independència, què li fa pensar que ara lliuraran els seus esforços a una causa menor? Quan l’any passat més de 40.000 catalans ens van manifestar el 9-J només per demanar independència, que li fa pensar que ara demanaran un pacte fiscal que ens manté sotmesos a un Estat aliè? Senyor president, què li fa pensar que la gent agrupada en l’Assemblea Nacional Catalana, que porta mesos de marxa pel país reclamant independència, malvendrà l’esforç fet fins ara per un pacte fiscal amb el lladre que ens roba? Vostè, senyor Mas, sap realment quin país governa? Sap realment quines són les aspiracions dels seus conciutadans? Em fa l’efecte que es relaciona massa amb genteta com la de La Vanguardia, Abertis, La Caixa, Foment del Treball, Cambra de Comerç de Barcelona… tots ells vivint a base de negociar tractes de favor amb els governs de Madrid. Fent pactes! I, és clar, aquests no saben sinó assessorar-lo en l’única via que coneixen. Però la gent del país, la que es guanya la vida pencant sense fer pactes sinó pagant impostos, no entén sinó una cosa: que allò que és seu és seu i de ningú més, que allò que ells volen ho han d’obtenir simplement perquè és la seva voluntat i no per mitjà de pactes ni condicionats per lleis d’un altre; és a dir, la gent del seu país només entén que vol ser lliure, que vol la independència.  Vostè, senyor president, s’ha dirigit a aquesta gent sense conèixer-la, sense saber res del que vol, i ara vostè s’equivoca demanant-li que s’afegeixi a un crit que no és el d’ella, sinó el de vostè.

Ni tampoc coneix gaire la gent del seu propi partit. En el darrer congrés de Reus els crits d’independència van sorprendre al propis i estranys. Però Artur Mas segueix fent-se el desentès. Viu en un núvol, el que s’ha construït amb la lectura interessada de les enquestes. Viu apartat de la ciutadania i del seu propi partit. Fa temps que ha deixat de trepitjar territori. Jo li puc assegurar que aprofitant l’anonimat de la manifestació fins i tot els militants més obedients oblidaran les consignes del partit i deixaran anar el crit que els surt de l’ànima: independència.

Mullar-se pel pacte fiscal? Qui el creu possible? Només un 20% de la població. És veritat que n’hi ha un 70% que el recolza, però aquesta mateixa gent també afirma que es tracta d’una batalla perduda. I si hi sumem els que des del començament han considerat que el pacte fiscal era malgastar l’energia que s’hauria de dedicar a la independència, resulta que el senyor president es trobarà sol en aquesta piscina. Perquè de pactes amb Madrid, la gent ja n’està ben escarmentada i farta.

O potser sí que coneix bé el seu poble. Potser sí que sap el que vol la gent i coneix la moguda que sacseja el país . I el que pretén ara el president és apropiar-se de tota aquesta mobilització i monopolitzar la diada d’enguany. Potser el que vol és neutralitzar l’allau independentista desviant l’energia generada cap al seu pacte amb Madrid.

Aquest Onze de Setembre no se sentirà al carrer cap crit a favor del pacte fiscal. I el crit d’independència n’ofegarà qualsevol altre. És més, el pacte fiscal serà blasmat en més de quatre pancartes. Només l’Òmnium subvencionat s’avindrà al joc. Ell i la pancarta oficial de CDC. 

Senyor president, seguirem i persistirem fins aconseguir la independència. Els ciutadans ho tenim molt clar:

O INDEPÈNDENCIA O VOSTÈ SE’N VA!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari