CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Pernando Barrena i Alfons Lòpez Tena. Via basca i catalana cap a la independència

PERNANDO BARRENA. La via de l’autodeterminació
 

Pernando Barrena va venir invitat a l’Escola d’Estiu de Solidaritat. El que havia estat portaveu de Batasuna va resumir en dos conceptes l’estratègia basca cap a la llibertat: unilateralitat i autodeterminació. La unilateralitat ve imposada per la constatació que Espanya no vol o no sap com resoldre el seu conflicte amb Euskadi. L’esquerra abertzale, aleshores,  va optar per actua pel seu compte, sense negociacions secretes i paral·leles. Es tracta de moure tots els fils possibles per obligar l’Estat a prendre mesures de pau. Per exemple, posant-lo en evidència davant de la comunitat internacional. Fruit d’aquesta estratègia l’octubre passat es va celebrar a Donosti la Conferència de Pau de mediadors internacionals. Les reaccions dels mitjans madrilenys denota fins a quin punt els espanyols saben que estan contra les cordes i ara els toca a ells de moure fitxa. (Més)

 Enfilat ja el camí de la pau irreversible, toca avançar cap a la independència. L’esquerra aberzale opta per la via del reconeixement del dret d’autodeterminació. Exercir el dret a decidir. Per ara estan preparant  amb Esquerra un projecte de llei al congrés de Madrid perquè s’autoritzin consultes independentistes. Ens podem imaginar el resultat.

                   ALFONS LÓPEZ TENA. El principi democràtic versus l’autodeterminació.

“Des del punt de vista jurídic, un nou estat necessita el reconeixement d’altres estats existents.[…] Tanmateix, davant del procés contemporani de generació de nous estats que hem descrit anteriorment, la dinàmica normal per part dels estats ja existents és, senzillament, reconèixer els nous estats emergents. I la via per assolir-ho l’expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de l’any passat sobre Kosovo. Aquest país […] s’havia proclamat independent de Sèrbia amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que es va fer la dels EUA dos segles abans, això és: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats juntament amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es reunissin i signessin un document de proclamació d’independència, i això fos tot. Doncs bé, tot i la manca de formalitat parlamentària que feia témer l’anul.lació jurídica de l’acte, el Tribunal de l’Haia el va avalar plenament.[—].

Allò interessant d’aquesta sentència i de les opinions concurrents favorables és que s’atorga plena legitimitat jurídica a l’acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l’autodeterminació, ni quin és el subjecte d’aquest dret, ni el seu àmbit d’aplicació. Contràriament, les opinions dels que es neguen a reconèixer la independència de Kosovo, d’Espanya, Rússia i Xina, es fonamentaven precisament en la negació de l’existència d’un dret d’autodeterminació per part d’aquest país, sobre la base de l’argumentació que aquest dret només és aplicable quan hi ha una situació colonial, i que la relació Kosovo-estat iugoslau no era de caràcter colonial.

Cal dir que el Tribunal ni tan sols no va entrar a considerar si hi havia o no aquest dret en el cas de Kosovo, sinó que simplement es va plantejar si hi havia algun principi de dret internacional contrari a la proclamació d’independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.

En segon lloc, el Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d’independència jurídicament legítima per part d’algun territori, immediatament els estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d’una independència proclamada sobre la base del principi democràtic. I això, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d’independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovesa era una minoria respecte del conjunt de la població de l’estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.

La sentència de l’Haia continua la línia ja assenyalada pel Tribunal Superior del Canadà, en una sentència que responia una consulta del govern canadenc. Havien volgut saber si una majoria clara a favor de la independència com a resposta a una pregunta explícita en aquest sentit en un referèndum al Quebec sobre el tema seria vinculant per al govern federal canadenc. La resposta del Suprem va ser, primer, no entrar en la qüestió del dret d’autodeterminació -que de fet està molt mal definit en termes de dret internacional- i, segon, afirmar el principi democràtic: si hi ha una majoria clara que es pronuncia de­mocràticament, el govern de Canadà ha d’atendre aquest pro­nunciament i negociar de bona fe les condicions de secessió. 

Aquest és el plantejament jurídic que ha avalat les independències posteriors a la de Kosovo, concretament la del Sudan del sud, que ha estat possible per un referèndum, i la de les Antilles Holandeses, que ho ha estat per via parlamentària.

En resum, des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits, bé per la via d’una sessió parlamentària formal o per la d’una reunió no parlamentària de la gran majoria dels representants electes. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.

Les passes, en tot cas, sempre són:

  1. guanyar unes eleccions, 
  2. formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència,
  3. i demanar posteriorment el reconeixement internacional. 

I això pot fer-se d’acord amb l’estat del qual es forma part, perquè aquest ja s’ha resig­nat a la independència d’una part del seu territori, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.” (Per què volem un Estat propi? Seixanta intel·lectuals parlen de la independència de Catalunya, pàg. 117 i ss.)

Tirem pel dret. No hi ha cap raó per no fer-ho. Només la por, conreada per l’opressor durant 300 anys, ens fa triar camins tortuosos amb pretextos de prudència i falses seguretats. Declarem primer la independència i després validem-ho amb un referèndum fet sota els nostres auspicis i sense la pressió directa dels espanyols.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Massa foc per a uns venedors de fum

Massa foc. Una burilla ha causat massa foc. Una burilla ha encès una pira 15000 hectàrees amb 65 kms de perímetre. Una burilla!

Ens venen fum. La culpa és de la tramuntana corrent enfurismada a 90 kms per hora.

Massa foc. Sobre tot quan s’han retallat dos terços els efectius nous que s’havien de contractar aquest any. Quan la capacitat extintora ha passat el 2012, degut a totes les retallades, de 540 mil hores a 162 mil! Pregunta: Si el focus era tan petit com el d’una burilla, no es podia haver calculat el perímetre de seguretat en funció de la velocitat del vent? Segur que es sí i es va calcular… però no es disposava de prou efectius per delimitar-la.

Ens venen fum. El conseller Puig ha afirmat en totes les seves aparicions que els efectius batallant contra el foc eren 1500. Però de bombers, segons el TN del dia 22, només n’hi havia 500. El conseller ens venia fum. 1500 efectius? ¿Potser comptava els voluntaris que repartien menjar o que desviaven el trànsit? La cortina de fum del senyor Puig, senyor meus, pretén tapar exactament el contrari del que vol vendre: que els efectius no eren els pertinents per culpa de les seves retallades en el cos de bombers. I vol evitar que el responsabilitzem de les dimensions desproporcionades del foc i dels estralls que ha provocat. En el darrer any s’ha retallat un 34% la prevenció d’incendis, un 52% en protecció civil, un 95% en vestuari de bombers, i fa dos anys que no s’incorporen nous bombers al cos. Sense parlar del que s’ha retallat en vehicles i combustible.
 

Més fum. Ens venen que les retallades, com ara les del cos de bombers, són ineludibles i una fatalitat imposada per la crisi. I tot per no gosar dir-nos, i si ho fan és amb sordina, que els catalans produïm prou riquesa per estalviar-nos aquest patiment; perquè no gosen dir que aquesta riquesa es desvia a altres territoris de l’estat que viuen millor que nosaltres.

Ens venen el fum del pacte fiscal com a solució per a les retallades. Ens ho venen per tal de no confessar que en justícia ens hauríem de quedar amb tots els  beneficis de la nostra producció. Que els nostres diners no es pacten, es retenen. Per no dir que Catalunya, com qualsevol poble, ha de tenir la llibertat de disposar de tota la riquesa que genera i que això només es pot fer sent un Estat independent. Qualsevol pacte sobre els nostres diners, per més que alleugi la dolorosa situació actual, és la perpetuïtat d’una injustícia.

Ens venen que ens veiem emportats per la fatalitat d’una crisi, per no confessar que si fóssim independents la crisi no ens afectaria tan salvatgement com ara que estem integrats a una Espanya en ruïna, sinó com ho fa a Holanda o Àustria, països que tenen una producció semblant a la nostra.

En venen que la unió amb Espanya és una altra fatalitat, per por a denunciar que estem a Espanya per la força des de fa 300 anys.

Felip Puig no confessarà mai que ha hagut de retallar dos terços dels efectius necessaris per culpa del robatori espanyol, entre altres raons perquè seria tan com admetre que el seu govern no ha fet prou per evitar-ho, en comptes d’emprendre retallades.

Massa foc per a uns polítics que es dediquen a vendre fum en comptes d’evitar l’espoliació del seu poble i de treballar pel benestar que es mereix.

Contra el foc, aigua clara. No és pas demanant un nebulós i injust pacte fiscal previst a tot estirar per al 2014 que disposarem de mitjans per evitar els desastres actuals, serem amos dels nostres recursos i millorarem el nostre benestar. L’aigua que extingirà el foc del robatori espanyol serà preparar el país per a declaració unilateral d’independència. 
————————————————————————
Entendreu que hagi posposat l’article anunciat per l’actualitat del tema d’avui. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Arnaldo Otegui, Pernando Parrena i López Tena. Tres lliçons per a independentistes -1

Primera lliçó. El concert econòmic no porta a la independència com afirma el president Mas.

OTEGUI: “La independència és una necessitat econòmica”. D’aquesta manera elPuntAvui encapçalava aquest dimarts l’entrevista al dirigent abertzale. N’hi ha prou amb aquesta afirmació per destapar l’enganyifa amb què CiU intenta vendre el seu misteriós pacte fiscal. Mas i companyia ens volen fer creure que aquest indefinit pacte amb l’estat serà una “estació” en el procés de la no menys difusa “transició nacional”. I tinc entès que, en un llibre recent, el senyor Rull, portaveu de la formació al parlament, ho explicita amb totes les lletres: el pacte fiscal és un esgraó cap a la independència. Doncs bé, els bascos, no són del mateix parer: tot i tenir el concert econòmic, no per això han deixat mai de demanar la independència.

Fixem-nos-hi, en trenta anys no han avançat ni un mil·límetre cap a l’estat propi: la seva dependència d’Espanya segueix sent la mateixa. Les paraules d’Otegui evidencien que el concert econòmic no és cap estació en aquesta destinació, i menys encara un pacte fiscal de pa sucat amb oli. Finalment, si el concert econòmic impliqués avançar cap a la independència, vosaltres creieu que també el defensarien el PP i el PSOE bascs?

Potser cal recordar-ho: un pacte fiscal és sempre una concessió de l’estat dominant; en canvi la independència és  un acte unilateral d’afirmació de la nació dominada. Els pactes i els concerts econòmics són cosa de dos, del que demana i del que potser concedeix; la independència és només cosa d’un, del qui la conquesta. Ibarretxe, tampoc veia que el concert portés al dret de decidir dels bascos i per això va elaborar un pla esperant que Espanya l’acceptés.  I Espanya, que no és tonta, va fer el que havia de fer per als seus interessos, tancar-li la porta als nassos. Ibarretxe es va equivocar: és estúpid demanar al lladre que et torni els diners. La independència no es demana a l’opressor i el dret a decidir tampoc. La independència es pren i el dret a decidir s’exerceix; així, per les bones.

Que Convergència deixi tanta enganyifa. Que no utilitzi la independència per justificar una legislatura perduda a la recerca d’un pacte fiscal impossible. Sortosament, els jocs enlluernadors tenen cada vegada menys seguidors. Les penúries fan reflexionar i el votant inconscient disminueix acceleradament. Cada vegada es fan més evidents les destralades l’estat i les dilacions de Convergència. Només Esquerra té un cert marge per a l’enganyifa: enlluerna amb el discurs trencador del seu nou president, però en la pràctica diària segueix fent seguidisme de CiU i no fa cap aposta per a la independència. L’independentisme d‘Oriol Junqueras no va més enllà de les paraules. Els nostres polítics, fora dels de Solidaritat, s’entesten a fer veure que governen, que manen, que fan lleis, que elaboren estatuts… i arriba un moment que un simple consell de ministres o quatre senyors d’un tribunal o una disposició ministerial qualsevulla els desmunten l’artifici. Llavores queda al descobert que tota la seva feina només consisteix a fer veure que fan. I així garantir-se  el sou fàcil quatre anys més. Si es creguessin que són el nostre govern, no jugarien amb la bona fe del votant inconscient, defensarien el benestar de la seva gent i proclamarien la independència.

———————————-
Llegiu també “El pacte fiscal torpedina la independència”
———————————-
Proper article: “Pernando Barrena i López Tena. La via basca i la via catalana cap a la independència.” 
———————————-
Imatge d’Arnaldo Otegui extreta del diari elPuntAvui. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Aznacadabra, Rajoy més ruc que una cabra!

Els acòlits d’Aznar i Rajoy volen reactivar el comerç tot liberalitzant els horaris comercials. Diuen que aleshores la gent comprarà més. Així quan veiem un comerç obert, tindrem tantes ganes de comprar que, vés per on, les butxaques començaran a fabricar euros. Deuen creure, amb la mateixa certesa que “España va bien”, que els bitllets de 5 es convertiran en bitllets de 10. Per això, obrint els comerços més hores, la gent comprarà més!
Aznacadabra, més rucs que una cabra! Que la gent no pot gastar el que no té! 

I de passada trepitgen això que en deien, i crèiem, competències de l’autonomia catalana. Qui segueix encara jugant al joc de l’autonomia? Un simple consell de ministres espanyol escombra com si res les competències en comerç. I abans ens llengua, i… Mas, fuig d’Espanya d’una maleïda vegada!

Quin pal que li han fotut a la cultura! Dreta espanyola i cultura són antagònics. Molt abans que matessin García Lorca, des de sempre. Quin pal que li han fotut pujant l’IVA dels museus, teatres i espectacles dels 8 punts als 21! 13 punts més d’una tacada.Res, el 162,5%! Quina barbaritat! És que són uns bàrbars! Bàrbars!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Retallades boges i retallades necessàries

Les retallades que acaba d’anunciar Rajoy volen refer el vestit que Espanya ha portat fins ara. Fa temps que a aquest vestit li calen tisores perquè Espanya s’ha desinflat. Val a dir que l’Estat espanyol mai no ha tingut bons sastres i les tisores que li acaba de donar Brussel·les seguiran en les males mans de sempre. Que les tisores siguin de patent europa no garanteix cap bon vestit. Perquè és evident, per les mesures que ha pres el govern de Rajoy, que els sastres espanyols no saben ni retallar. Tot i que sabem que pretendre ensenyar-los-ho és impossible, els en donarem algunes idees.

Fa temps que s’havia demostrat que amb la màquina de cosir no sabien confeccionar el vestit que Espanya necessitava. Si no es controla bé la tela, la màquina cus sense ordre ni concert i el vestit queda fet un nyap. Els governs espanyols no van saber controlar l’empenta dels grups financers ni les immobiliàries, entre altres. Els mals reguladors del Banc d’Espanya i de la Comissió Nacional de Valors es van deixar endur pel desori i la cobdícia d’aquestes entitats. Espanya va quedar feta una mamarratja. I ara les retallades anunciades per Rajoy evidencien que tampoc saben fer anar les tisores. Com unes tisores massa pesades a les mans d’un infant, retallen per on els és més còmode i eviten l’esforç necessari per conduir-les amb d’eficàcia. Els europeus ja els poden ordenar retallades, ho faran malament i amb aquella incompetència secular que els caracteritza. Brussel·les els hauria d’ordenar també com fer-ho.

Potser que ens hi posem nosaltres. Sense cap pretensió. Simplement és qüestió de recollir el que s’ha anat repetint per boca de molts catalans des de fa molt i massa temps. No tots, cal dir-ho, que des del govern s’ha fet amb la por i timidesa que caracteritza Convergència. Per això ara és hora de felicitar l’Alfred Bosch que va desgranar algunes d’aquestes necessàries retallades ahir mateix en el Congreso de los Diputados. Som-hi.

  • Reduir al 50% el pressupost de Defensa, cancel·lant compres i ajornant pagaments d’armament i gins de combat, molts innecessaris i d’un cost altíssim.
  • Reduir al 50% el pressupost de la Casa Reial que ja sabem tots en què se’ls poden gastar, de tants que els en sobren. És clar, que no ens faria res que la suprimissin del tot, però això és un altre tema. 
  • Suprimir els ministeris de cultura i de sanitat, les competències pràctiques dels quals estan totalment traspassades. Deixar algun element de coordinació a Administració Territorial és més que suficient.
  • Suprimir el Senat.
  • Suprimir les autonomies que no siguin històriques (Catalunya, País Basc i Galícia).
  • Perseguir el frau fiscal, no amnistiar els fraudulents; perseguir el frau en l’IVA. Si poden donar xifres tan exactes del frau, com ha fet Montoro, és perquè en coneixen els fraudulents.
  • Crear un impost sobre grans fortunes i un impost sobre el patrimoni. També una taxa sobre transaccions financeres internacionals. És el que França ha anunciat que farà.
  • Aturar o no subvencionar autopistes, AVE’s i aeroports de rendiment, més que incert, negatiu.
  •  Suspendre privilegis d’alts càrrecs i institucions de l’Estat, sobre tot els sous vitalicis i les indemnitzacions. Retallada de sous de diputats i senadors com a mínim com a qualsevol treballador de l’Estat.
  • Reduir els càrrecs polítics i els alliberats sindicals per sota del nivell de la mitjana europea; per sota perquè són més alts els dèficits i el deute.

Per aquí haurien d’anar les tisores, però no ho podem esperar dels mals sastres espanyols. Espanya seguirà mal vestida i nosaltres amb ella.

I ara una retallada específica per als catalans: retallem-nos d’Espanya. No podem esperar més. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Va ser esgrima, no un debat


Ja sabeu què pensa un català amb dignitat sobre el pacte fiscal. Els nostres diners no es pacten, es retenen. Ningú hi té dret fora de nosaltres i encara menys si ho fa a la força. Que fins ara no ens ha quedat més remei que acceptar-ho, potser sí, però d’ara endavant, sense el risc dels canons, no podem acceptar que ningú més que nosaltres posi mà al que és nostre. 

Si em poso a comentar el debat de l’Àgora del dilluns, no és pas per repetir el que tots sabem: que anant directes a l’Estat propi els nostres diners i la nostra dignitat estan millor garantits. I que per això no cal perdre el temps amb pactes fiscals. Els bascos, tot i el seu concert econòmic, segueixen lluitant per l’autodeterminació i la independència. No, ara vull parlar del debat, del debat que no es va fer. Considero important destacar-ho perquè aquell frustrat debat no va ser sinó el reflex nítid de les tèrboles aigües del nostre parlament que de tan quietes comencen a fer pudor.

A l’Àgora no es va fer cap debat de la mateixa manera que res es debat al Parc de la Ciutadella. Repasseu el video. Semblava un ball d’esgrima versallesc on es mirava de no ferir ningú amb cap argument. Cada grup, n’excloc Solidaritat i C’s, va exposar el seu punt de vista. I prou. Que si dintre de la Lofca, que si fora. Arguments jurídics? Els estic esperant. Esperonar l’altre amb preguntes que l’obliguin a defensar la seva posició? Cap pregunta amb intenció. Es tracta de no incomodar per evitar que l’altre s’hi torni i que potser m’obligui a defensar allò pel que no tinc arguments i em quedi al descobert. Això sí, molt d’infantilisme. Quan tu governaves vas fer això i tu allò altre. Tampoc no grans acusacions, coses banals, és clar: en aquí es manté la mateixa llei no escrita del nostre Parlament de no neguitejar massa el contrari. Podríem prendre mal, va dir Jordi Pujol.

Ciudadanos va posar sobre la taula la pèrdua de temps que suposa dedicar la legislatura sencera gairebé a un sol tema. Malgrat el seu espanyolisme demagògic, s’ha de reconèixer que en això tenen raó. Ganduls, aquests convergents i socialistes! Com es pot esmerçar tota una legislatura a preparar un pacte fiscal que els mateixos convergents admeten que no es podrà discutir a Madrid fins d’aquí a dos anys? 

Mentrestant, però, cada proposició de llei que presenta Solidaritat, l’única formació que entén que el Parlament està per legislar, no s’admet a tràmit. No s’ha admès a tràmit la proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya, no s’ha admès a tràmit la proposició de llei de consultes populars per via no de referèndum, ni la proposició de llei de dació en pagament de l’habitatge personal o familiar hipotecat amb alliberament del deute pendent garantit amb hipoteca,  ni la proposició de llei de prohibició del magatzem temporal centralitzat de residus nuclears a Catalunya, ni la proposició de llei de supressió dels peatges a les autopistes amortitzades etc. Fins a 17. Déu n’hi do! I només són tres. Però si els diputats dels grans partits no estan per guanyar-se el sou…

El debat frustrat de l’Agora va ser un reflex de la paròdia de Parlament que tenim. Uriel Bertran va ser l’únic que va fer preguntes amb intenció, preguntes que obligaven a explicar-se. Concretament les va dirigir al convergent Jordi Turull. Bertran, amb l’Estatut a la mà, va deixar clar que la pretensió d’un pacte fiscal bilateral amb l’Estat és inútil i neix avortat ja d’antuvi per la sentència del Constitucional, com també per la oposició coneguda del PP que a més està en majoria absoluta. Tothom sabia que Uriel Bertran tenia raó i per això valia més no discutir-hi. Turull el va ignorar i el de Solidaritat simplement no van rebre resposta.

No hi ha voluntat d’entrar en cap debat. Ni n’hi havia a l’Àgora ni n’hi ha al Parlament. 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari