CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

“Només amb una barra com la que té el rei d’Espanya

es pot afirmar que al país (el seu, i de retruc el nostre) encara li queden molts sacrificis per deixar enrere la crisi econòmica, i després quedar tan tranquil.

Que aquest senyor no té el més mínim sentit del ridícul polític ni de la responsabilitat històrica (i si mai l’ha tinguda l’ha perduda fa temps) ja ho sabíem des que va dir-nos que el castellà és una llengua que no ha estat mai imposada,

Siguem seriosos. Com pot apel·lar al sacrifici un individu que viu de la rifeta i com un rei (d’aquí deu venir la dita) a compte del que paguem tots? Què en sap, en Borbó, de sacrificis econòmics? Què ens ha de sortir a explicar? Francament, cansa una mica, cada cop més, haver de suportar aquesta desfilada de sangoneres espanyoles que, amb corona o sense, es foten del mort i de qui el vetlla mentre tots aquells que intentem tirar famílies i projectes endavant les passem magres per anar fent i pagant el delme.
Sí, sí, admeto que el meu argumentari està fet pel broc gros, i que la cantarella de republicà rondinaire resulta carregosa, però, coi, és que, enmig de tant de llagoter i tanta gara-gara i tant ajupir el cap,
si ningú no piula la gent encara es pensarà que això de la monarquia és una cosa normal.”

Magnífic! 
Article de Carles Ribera a l’AVUI d’avui, 30 de setembre. 

Dos camins, dues actituds.

Sóc un dels mestres de la immersió. I mestre de mestres. S’ha parlat poc dels mestres de la immersió. Tan poc que sembla que la gent no té ni idea del que va suposar. Ni dels factors que hi van contribuir. Els mestres de primària dels 80 fa anys que esperen sense esperar-lo, són bona gent, un homenatge a la seva decisiva contribució a la implantació de la immersió. Potser creieu que va ser fàcil. Ells ho van fer fàcil. Rosa Sensat portava anys injectant la idea que l’escola havia de ser en català. Rosa Sensat representava renovació pedagògica sobre tot en el camp de l’ensenyament de la llengua, la lecto-escriptura! Quin envejós record el d’aquelles primeres quinzenes de juliol en què els mestres omplien les escoles d’estiu! El país està en deute amb aquest col.lectiu de pedagogs dirigits per Marta Mata i amb l’entusiasme dels milers de mestres que el secundaven. 

Que va ser fàcil? Això sembla perquè l’entusiasme d’aquests mestres va apaivagar la rèmora i la oposició de molts de pares que els semblava una degradació que els seus fills només rebessin el primer ensenyament en català. Poques persones d’aquí, fins i tot catalanoparlant, entenien que el català és una llengua de primera, digne de ser l’única llengua vehicular. A més, hi havia els pares castellanoparlants, la majoria dels quals, veien la immersió com una intromissió a l’àmbit familiar i una constricció a la seva voluntat. Però la decisió dels mestres de primària dels 80 va poder amb tot. La decisió dels mestres i de Jordi Pujol. El president hi havia coses que tenia prou clares. I prenia decisions valentes perquè quedaven al marge de la legalitat vigent. La va imposar, la legalitat.

Que és el que no saben ni volen fer els actuals supercofois capitostos de CiU.

L’acord d’ahir entre el Govern i les ‘majors’ s’ha fet des d’una actitud totalment oposada a la implantació de la immersió. Per dir-ho curt, convenir de doblar el 5% dels films estrangers és com si en comptes d’immersió ens haguéssim quedat amb dues hores de català. “I estiguem contents que és molt millor del que teníem abans”, “és un pas!”, “hem passat de 5 a 25 pel.lis, apa, anem a celebrar-ho amb foto i cava.” Si la immersió va suposar un acte de valentia, amb el cinema, Mascarell ha sucumbit a la voluntat de les Majors. Pujol va voler aprofitar l’impuls dels metres i de l’onada de renovació pedagògica, Mascarell ni ha intentat fer-se recolzar pels que treballen per la llengua des dels mitjans, Jordi Basté, Manel Fuentes..., o des de plataformes,Omnium, etc. Els bons polítics, són dirigents, condueixen la voluntat de la gent, els mediocres es repengen en l’opinió poruga per emmascarar la seva feblesa i covardia. Madrid va fer tot el possible per impedir TV3 com la coneixem ara, Pujol va actuar fins i tot al marge de la legalitat que vol dir la força del poder central; no espereu que Mas i els seus tinguin semblant gosadia: ni gosen aplicar la llei que els avala.

Dos actituds totalment oposades. Amb la immersió vam fer un pas endavant. L’acord amb les Majors és un pas enrere. Que no són millor 25 pelis doblades que no pas les 5 d’aquest any? Sí, hi ha un augment quantitatiu, tan petit que només sap recolzar-se amb un grapat de males raons que ens enfonsen més en l’acomodació, que ens fan perdre oportunitats reals d’imposar la nostra voluntat nacional, els fer valdre els nostres drets, de plantar cara a les poderoses ‘majors’ i de demostrar que la nostra llei és tan vàlida com la de qualsevol altre Parlament. O tenim un parlament de fireta?

El pasdoble del president Mas

Se sol acusar a CiU d’ambigüitat. Jo no en sé veure. L’ambigüitat desapareix quan a més d’escoltar la lletra del discurs, en fixem en la música, vull dir en el context, en el to, tot el que acompanya la frase titular. Ajusteu l’equalitzador i sentireu perfectament la música que el president posa a les seves paraules. Mala música. El president va als concerts de Lluís Llach, però no és aquesta la música que posa a la lletra dels seus discursos. Escolteu si no, el de la Diada. “La visió uniformista i excloent d’Espanya afecta negativament tots els catalans. I això enforteix el catalanisme, del signe ideològic que sigui.” Aparentment, ambigüitat. Només aparenment. Quan diu que ens “afecta negativament”, preguntem-nos com de negativament.

Potser vol dir que l’actitud espanyola ens fereix, que ens empipa, que ens irrita. O potser una altra cosa: que cada cop se’ns aferma més la convicció que amb l’Estat espanyol no hi tenim res a pelar i que aquesta unió és un mal negoci, tant en allò cultural, com en allò identitari o econòmic, i un negoci que s’ha d’acabar ben aviat.

Aquesta última lectura assenyalaria una reacció molt positiva per als catalans i d’entrada no s’entén que el president la qualifiqui de quelcom negatiu. Si com diu a continuació “això enforteix el catalanisme”, com pot ser negatiu per als catalans? Contradicció? Ambigüitat permanent de CiU? A més, a què ve aquest toc d’alerta a l’Estat? Perquè és un avís en tota regla, com molt bé diu el titular de l’AVUI.  Un avís a l’estil Montilla, cal reblar-ho. És que el nostre president ha d’alertar que el catalanisme s’enforteixi? Sembla incomprensible, oi?  Per a mi, no. Ambigüitat en la lletra, però claredat en la música. Música de pasdoble, espanyola.

La música fa així. En to menor, molt menor, CiU implora un cop més que Espanya ens deixi ser espanyols. Si us plau, no ens feriu tan agudament, no irriteu la massa votant, que ens veurem obligats a trencar i això no ho volem. Ens espanta, la veritat. No era pas aquest el nostre projecte, no ho ha sigut mai, malgrat el que digui en Jordi Pujol, ell que ara ja s’ho mira de lluny. Doneu-nos una mica de peixet, no colleu tant si us plau, que puguem mantenir en el catalanet el gust per Espanya, que li puguem dir que no s’hi està tan malament, que simplement amb una més de pedagogia ens entendran, i sí, veieu ara ja aflueixen una mica, aguanteu a Espanya, no ens demaneu cap aventura massa arriscada que hi podríeu prendre mal. Ostres quanta feinada si persistiu en demanar l’adéu a Espanya. No ens ho demaneu, que no ens vam pas posar en el catalanisme per això, per arribar taaaaaannn lluny. Espanyols, doneu-nos alguna engruneta més, algun peixet més que ens permeti contenir el personal catalanesc. No ens l’ irriteu tant que no sabríem com manegar-nos-hi en això de fer la independència, potser hauríem de deixar la feina a algú altre que s’hi veiés més en cor… i no, no podem deixar la poltrona ni la menjadora. Compte, amics espanyols, que el que feu afecta negativament els catalans i això referma el seu catalanisme cap a terrenys que no són els nostres. És pel vostre bé, senyors espanyols, i el nostre: els autonomistes hi perdríem el peix i el cove.

Aquest
dimarts, a Madrid, tornem-hi. La lletra canta una cosa, la música n’entona una
altra. La lletra:   Catalunya té un ‘projecte propi’ i farà ‘el seu propi
camí’ perquè Catalunya ‘vol forjar el seu propi futur’,  Per què? Perquè som una nació, un país? Per
ser el que som, amb cultura i història pròpia? Perquè les nostres institucions
van ser arrabassades per la força de les armes? Això és el que seria d’esperar
d’un “nacionalista”, oi? Doncs, no. Escoltem la música. Els motius adduïts pel
president són uns altres: la sentència del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut i la reforma ‘exprés’ de la Constitució que són un ‘escac i mat’ a
l’esperit constituent de què va participar el catalanisme fa 30 anys. “Nosaltres
no plantejarem aquestes qüestions en termes de queixa, ni de lament, ni de
greuge, però tampoc hi renunciarem”. La música torna a ser pidolaire. No
renunciarem a tornar a tenir veu en l’Espanya del consens i de la Transició. Torna
a implorar un lloc a Espanya. Aquesta música no lliga amb la lletra que canta
un projecte i un camí propis. Música i lletra no concorden. L’ànima de la cançó,
però, és la música. La música no enganya i revela les intencions de fons.
Espanya la coneix molt bé i no fa cas de la lletra. Aquí encara hi ha massa
gent que només es fixa en les paraules.  

Qui diu que commemorem una derrota? L’11 de Setembre els catalans no commemorem cap derrota. Jo no. Aquell onze de setembre de 1714 efectivament els nostres combatents a Barcelona van ser finalment derrotats. Set dies més tard va caure Cardona. Però el que sobresurt d’aquell episodi no és la derrota sinó la valentia de la nostra gent, militars i civils, enfrontant-se als dos exèrcits més poderosos del continent. Espanya ella sola va ser incapaç de vèncer els catalans; va necessitar l’ajuda de l’exèrcit francès i dels seus generals. Tan gran va ser la gesta dels nostres homes i dones que el seu coratge va ser recordat a la Cambra dels Lords i per l’escriptor Voltaire, entre d’altres. 

Guanyar la partida a l’estat espanyol i als espanyols que ens volen engolir.

Els
catalans de 1714 van haver de resistir i van saber plantar cara als dos
exèrcits més poderosos del continent.

Avui, nosaltres podem vèncer i guanyar la partida. Podem i, per tant,
ho hem de fer. Amb el mateix coratge i sacrifici que ells. Els ho devem. 

Rajoy està esverat. Segons ell la reacció dels catalans decididint incomplir la interlocutòria del Tribunal SJC planteja un problema greu. “Si ningú compleix les lleis i les sentències tenim un problema, que és que liquidem l’estat de dret”. 

El dret del’estat espanyol està farcit de lleis injustes, allunyades dels principis democràtics, com les que pretenen imposar la llengua castellana en territori no castellà. Aquí té un grapat més de lleis injustes i antidemocràtiques: les que permeten tancar mitjans de comunicació o impedeixen a alguns partits presentar-se a unes eleccions o que blinden la conducta del rei, o permeten que el T.Constitucional actui com a càmara legislativa, etc.