CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Dissabte, 2 d’abril, a la Plaça del Rei

L’associació per la Declaració d’Independència donarà suport a tota iniciativa que busqui la proclamació de la Independència des de el nostre Parlament.

En aquest sentit, i com no pot ser d’altre manera, L’associació per la Declaració d’Independència recolza la convocatòria feta per Solidaritat Catalana per la Independència per exigir als nostres diputats que votin a favor de la Proposició de Llei de Declaració d’Independència. Ja estem farts de pertànyer a un Estat Espanyol que ens escanya i ens insulta constantment! 

Cal que els nostres representants polítics diguin prou i es plantin.


 

L’associació per la Declaració d’Independència serà present a la concentració i en farà promoció per mitja de totes les seves eines a la xarxa.

Així mateix demanem a tots els partits polítics, associacions de la societat civil i demés entitats que defensen la independència del nostre País que s’hi afegeixin per fer sentir la nostra veu. La voluntat independentista es demostra actuant, no només parlant!
 


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

“Hasta que no nos hagamos con la independencia…”

La setmana passada vaig fer la meva visita habitual a la botiga de fruita i verdures del meu barri. Just al costat de la porta d’entrada, la mestressa estava col·locant unes peces a les seves paneres mentre conversava amb una clienta que estava a l’altra punta pagant a caixa. Per tant, el volum de veu era alt i la conversa es podia seguir per tothom.
– ¿Cuándo te vas a ir?

– Pues no sé. Ahora resulta que no hay vuelos desde Barcelona.
L’accent de la dona era llatinoamericà i vaig entendre que volia visitar la seva terra; per tant, els vols havien de ser cap a l’altra banda de l’Atlàntic. 
– ¿Ah, no?
– Resulta que tenemos que ir a Madrid a coger el vuelo. Para todo hay que ir a Madrid. Y Yo no quiero ir a Madrid! Aquí no tenemos nada. Aquí no nos dan nada. 

I tornem-hi! La dona anava pujant el to i la irritació.
  – Hasta que no nos hagamos con la independencia, esto no lo arreglaremos. 

Òndia! Comprendreu que em vaig quedar glaçat. No m’ho acabava de creure. Sentir un desig d’independència en llengua castellana i per part d’una nouvinguda em superava. Si us dic que se’m va posar la pell de gallina, segur que em creureu. És que encara ara, quan ho explico, em sento lleugerament trasbalsat.

Va arribar el meu moment de pagar i li pregunto al marit de la mestressa, que atenia la caixa, qui era aquella dona que ho tenia tot tan clar malgrat no ser nascuda aquí. I em diu: És cubana.

Estem envaïts

En el  meu barri, el de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona,
 hi ha molt nouvingut espanyol i, és clar, també els fills d’aquests ja nascuts aquí. La seva adscripció catalana és variada i cal conèixer la gent personalment per fer-se’n una idea exacta i fugir dels tòpics.

També hi viuen molts tarragonins que ja fa uns anys van abandonar les velles cases del barri antic de la ciutat per venir a viure en espais més amplis, assolellats i nous. Tot fent carrer en les passades eleccions del 28-N me’n vaig trobar molts. Aquests catalans, de certa edat, es veien amb cor d’abocar-me una confidència que els sortia de l’ànima:
      –  Estem envaïts!
Jo els volia vendre la idea de la independència i ells, entre adolorits i derrotats, em contestaven:
–  Estem envaïts. Que no ho veu? Vostè creu que podem fer alguna cosa? Això de la independència, vol dir que ho veurem mai? Estem envaïts!
Així se’m van esplaiar més de quatre persones, totes elles grans. Han vist com se’ls ha canviat el seu hàbitat de tota la vida. Els sons que han acompanyat la seva infància i joventut, un dia i de sobte, van ser uns altres, vinguts de fora. No només la llengua, també les formes de saludar-se, més impactants (¿Qué pasa?!), el to de la conversa, més punyent, potser degut a l’extracció social. L’allau humà estrany i forà els va sepultar de cop, o així ho van percebre, i es van sentir envaïts. El cop va ser tan brutal que els va impedir adonar-se de la voluntat integradora de molts nouvinguts.

Paper i Sucre

Aquest és el rètol del quiosc 
que s’acaba d’obrir a prop de casa. Estic parlant del mateix barri on la gent gran catalana se sent envaïda. Paper i Sucre, així en català. Doncs, els que ho regenten són nascuts a Puerto Llano. I la mestressa em parla mig català mig castellà; el fill, en un català normal i és mosso d’esquadra. 
Integració. No invasió. Esperança: potser un dia votaran la independència

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els esforços de la unitat

  El temps corre i les presses per establir uns acords unitaris entre les forces independentistes també. Les presses generen nervis, també. A Tarragona tothom està buscant la unitat i s’hi fan esforços.

Hi ha el perill que aquells que veuen quedar-se’n al marge o oblidats, estiguin dolguts i empestifin el terreny. Un terreny valuós, el terreny de la unitat.  

Res està determinat, però saber que la voluntat unitària fa moure esforços en aquesta direcció, serà una bona notícia per a tots els que volem un Estat propi dintre de la UE.



Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La tisorada que ens cal

L’altra dia demanava que Mas fos més coherent en les seves retallades. Si vol retallar el 10% de la despesa, que ho faci en tots els capítols, en totes les despeses. La primera a retallar és la despesa en solidaritat-obligada envers l’Estat espanyol. Que la retalli també un 10%. Quan ZP i la Salgado ens exigeixen retallades, els hem de recordar que per la solidaritat s’ha de començar i que, per coherència, ells ho han d’acceptar.

Això, sent conseqüents amb l’esquema autonomista.

Però no és aquest l’esquema en què ens hem de moure. Hem de pensar en independentista: la tisorada que ens cal és la de Portugal. Passem la tisora pels límits de la nació catalana i zas! tallem amb Espanya. Tallem el 100% amb l’impost revolucionari -o mafiós, com vulgueu- que Espanya ens imposa a cops de lleis i d’intervencions militars. Aquestes s’han acabat gràcies a l’empara de la UE. I contra les seves lleis, la voluntat decidida del nostre Parlament d’aprovar una sola i única llei nostra: la declaració unilateral d’independència.

La tisorada que en cal és la de Portugal. Al 100%. I n’hi ha prou.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els socialistes assetgen Vilaweb i l’independentisme

Dissimuladament,
sempre sota la cobertura d’alguna llei
o d’un  grandiloqüent principi i
fins i tot, ara està més de moda,
en nom de la sacrosanta prudència,
els socialistes assetgen sense parar
tot el que fa olor d’independència
.

No trobo cap més explicació racional al fet que ara portin Vilaweb als tribunals. Perquè tenen totes les de perdre. Tant se val: si poden ocasionar algun maldecap als independentistes, res els aturarà. Mireu, si no, els entrebancs a la consulta del 10-A. I la negativa a discutir la llei d’independència presentada per Solidaritat per la Independència. Etc.

Vilaweb aguantarà. Al cap i a la fi serà una publicitat que sortirà a bon preu, tot i els maldecaps que en un principi hauran de suportar. Endavant, gent deVilaweb!

Firmar la carta d’adhesió aquí

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’altra tisorada

D’un temps ençà anem de tisorada en tisorada. Tot i així, el president Mas encara se n’ha deixat una. Potser la més important de totes. La retallada d’un 10%, com en tot, de la Solidaritat de Catalunya amb la resta d’Espanya.


No hi ha cap motiu per amnistiar-la
perquè és la despesa més absurda de totes: la que més ens dessagna i la que no implica cap benefici pels soferts habitants d’aquesta terra. Una retallada que no suposaria cap merma de l’estat del benestar, com ho són les de salut, habitatge i educació. 

“Quan el president Mas va viatjar a Madrid a presentar el pla de viabilitat que la senyora Salgado encara no ha tingut temps de mirar-se, i a pidolar una autorització per endeutar-se i cobrir un petit percentatge del dèficit previst per enguany, va oblidar fer aquest plantejament addicional d’una lògica aclaparadora.”
 

“La paradoxa és que som un país que genera recursos fiscals suficients per no haver d’endeutar-se i fins i tot per tenir superàvit sense apujar ni un sol impost, però ens ve de gust pertànyer a un club que ens cobra una quota de soci anual de 20.000 milions d’euros. Aplicarem la tisorada a totes les despeses, menys en aquesta quota?”

Senyor Mas, senyors parlamentaris tots, excepte els de Solidaritat, qui els entengui que els compri”.

Article sencer de Germà Capdevila L’altra tisorada


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Esquerra i Laporta o com ballar-la amb un cadàver.

Encara em sentia exultant amb els resultats aconseguits per Solidaritat, dies després del 28-N, el cuc de la unitat em rossegava l’ànima. S’havia d’intentar amb Esquerra. Però les eleccions l’havien deixat despullada. Esquerra estava clarament a la baixa. ¿Li convenia a Solidaritat, que estava en línia ascendent, barrejar-s’hi? ¿Seria bona aquesta unitat per a l’independentisme? Esquerra, no ens arrossegaria en la seva davallada?

La millor manera de sortir de dubtes era saber com ho veuria l’electorat i per això vaig preguntar-ho a persones que, tot i estar interessades en política, s’ho miren des de la barrera, sense implicar-se directament en cap partit. Al meu abast tenia un alt càrrec d’una multinacional amb seu a Catalunya i el director d’un centre educatiu de més de 1300 alumnes. Ambdós em van confirmar les meves sospites: un cavall guanyador no pot anar a remolc d’un altre que s’arrossega. El director del col.legi subvencionat va ser més expressiu i càustic: seria com ballar-la amb un cadàver!


ERC creu haver trobat en Laporta la seva taula de salvació. Perquè pensa que, per una banda, debilita a Solidaritat i, per altra, creu que es beneficiarà del ganxo mediàtic que Laporta va aportar a Solidaritat. No ha tingut en compte dues coses. En aquest moments Solidaritat ja s’ha estructurat internament, se sap forta i creu més en el projecte que en les persones. Sobre tot confia en l’atractiu de la feina feta al Parlament, més que no pas en cap crossa mediàtica. Segon, anant Laporta de número dos, la imatge de guanyador s’ha debilitat i potser esfumat. El 22 de maig sortirem de dubtes. Veurem fins a quin punt l’electorat seguirà fent com fins ara: castigar les ziga-zagues tàctiques que no obeeixen a criteris de coherència ideològica.

La unitat de l’independentisme no es farà mai en els despatxos. Es farà de forma natural, en l’arena política. Es farà proposant plantejaments ideològics a l’electorat i deixant que ell vagi donant el seu suport al més creïble i més decidit. Un procés unitari que demana cert temps, una selecció natural, com totes les coses humanes.

I la dada més important. Repassem d’una forma poc habitual els darrers resultats d’Esquerra. No es tracta pas de veure com ha anat baixant, que això ja ho sabem prou tots. No. Observem els resultats de Portabella a Barcelona tot comparant-los amb els resultats del seu partit, també només a Barcelona, uns mesos abans en les eleccions al Parlament.

·         Parlament 2003…. 126.613 vots   Municipals-Portabella …. 96.868 vots

·         Parlament 2007….  85.950 vots    Municipals-Portabella …. 53.463 vots

·         Parlament 2010….. 46.206 vots    Municipals-Portabella/Laporta….. ?

El que ara ens interessa: la gran castanya no és tant en el Parlament respecta de les municipals de tres anys abans, sinó en las municipals respecte a las del Parlament només sis mesos abans. Portabella no sap mantenir els resultats del seu partit i els redueix un 24% el 2003 i un 47% el 2007. Ell solet enfonsa el partit a Barcelona. Aposteu! A quant es reduiran els vots aquest 22-M respecte el que ERC va treure el passat 28-N? Seguint la davallada proporcional, un 60% i obtindrà uns 19.000 vots. Laporta invertirà la tendència? Ho podrà fer anant de segon i havent traït el projecte pel qual el van votar amb Solidaritat? Vosaltres mateixos. Aposteu! 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Terrorisme vial

Ahir van morir dos nens i les seves mares en accident de cotxe 

Van morir quatre persones a la General 340 (N-340) al seu pas pel desviament que porta a Altafulla. Just en el punt que l’autovia A-7 s’estreny –o s’amplia segons en la direcció que es miri- per passar a ser la carretera general. Perillós.

L’alcalde de Tarragona, a més de pixar fora de test parlant sobre el cinturó de seguretat, ha donat una dada significativa: aquest tram ha vist disminuïda la sinistralitat des que una part s’ha convertit en autovia. Que és com dir que si la A-7 s’hagués acabat, si tota la carretera fos autovia, els accidents, en comptes de disminuir, pràcticament es reduirien a zero. Ras i curt, amb l’autovia fins a Barcelona aquell punt no seria un coll d’ampolla i no hagués propiciat l’accident; i n’hi ha hagut d’altres darrerament, segons fonts dels bombers (diari MésTarragona). L’Eurorap el considerava un punt negre el 2009.

Per què no s’allarga la Autovia fins a la frontera? Tots sabem la resposta: la gasiveria de l’Estat espanyol a l’hora d’invertir a Catalunya, especialment en infraestructures. Una gasiveria que causa morts. Molts més dels quatre que avui lamentem. Terrorisme vial. Terrorisme d’Estat contra Catalunya.

Les orelles encara noucentistes de molts catalans se sentiran dolgudes per aquestes paraules. Terrorisme és una paraula massa forta pels qui prefereixen posar sordina a la realitat. Si les mesures de l’Estat desencadenen morts, això és terrorisme vial d’Estat.

“Ya quisiera Catalunya tener las autovías de mi pueblo!

És l’expressió de la quiosquera en comentar-li la notícia. Ella és de Puerto Llano, Ciudad Real. Li demano si tenen molt de trànsit. M’ha confessat que molt menys que les nostres carreteres. Ella no hi veia, d’entrada, la injustícia que les seves dades em corroboraven. Jo les hi he insinuat, però ho remataré un altre dia. Perquè en aquell moment l’envaïa una exultada satisfacció de saber que allà on va néixer estaven millor que aquí.

Les paraules de la quiosquera, que malgrat tot se sent també prou catalana per usar el català, confirmen el que tots sabem i hem sentit comentar a coneguts que visiten les seves terres d’origen espanyoles.

Un cop més, Andalusia afavorida

Afavorida fins a l’escàndol. També en aquest terreny. La A-7, aquesta on en el seu termini s’ha produït l’accident, ha d’enllaçar Algesires amb Barcelona i forma part de la xarxa europea E-15. A que no endevineu per on s’ha començat a construir? A que no endevineu quina regió espanyola té gairebé tots els trams acabats i en servei? A que no endevineu quin tram està gairebé per començar?

Si us poseu a comptar els trams en servei d’aquesta A-7 (+ A-48 fins a Cadis) en el seu pas per Andalusia us surten 487,1 km. Ara els compareu amb els posats en servei a Catalunya i veureu que només són 60,6. Una injustícia cap a el país més productiu de l’Estat espanyol, una injustícia que es tradueix en morts. Terrorisme vial.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Solidaritat i el sainet mediàtic

Els mitjans s’han quedat sense carnassa. En situacions semblants a les que ha viscut Solidaritat, la premsa obtenia per filtracions de cada bàndol, sucoses anècdotes i xafarderies per anar alimentant  l’avidesa mòrbida d’alguns lectors. Des del 12 de desembre quan Laporta va començar a expressar la seva voluntat de presentar-se amb Esquerra, no ha sortit de la boca de Solidaritat ni el més mínim estirabot. Purament, tothom ha anat expressant el seu punt de vista, i sense prodigar-se massa. Finalment, la conferència de premsa del secretari general de Solidaritat, Uriel Bertran, ha estat digne del més pur estil Guardiola.

Però això no agrada els mitjans. Si no obtenien carnassa, l’havien de fabricar. A falta d’estirabots, se’ls havien d’inventar. No hi havia sainet, però ells l’han hagut de muntar. Extorsionant, exagerant, imaginant, estrafent i convertint la pura diferència en enfrontament, la pura exposició de cada punt de vista, en embolic “de per riure” (Xevi Xirgo); en un sainet, vaja. I amb ràbia: no se’ls ha donat el que volien, doncs, a fer pagar la contrarietat a qui els han decebut.
 

Marc Bataller presenta batalla

I amb aquest títol, El sainet de Solidaritat, Marc Bataller va escupir dilluns, a doble pàgina de l’Avui, tota la bilis que la frustració li havia causat. Com ja he dit, en l’afer Laporta, Solidaritat s’ha mostrat extremadament polida i discreta, sense el mínim exabrupte ni cap esgarip escandalós. I, evidentment, el senyor Bataller, tot i el seu interès, no ens n’ha pogut presentar ni un. Aleshores, es posa a distorsionar els fets i on hi ha hagut pura discrepància (que de tan discreta, el públic ni se’n va assabentar), ell hi ha vist “polèmica” i “enfrontament”; on hi va haver diferents candidats a l’executiva, Bataller hi ha vist “evident divisió” –sense ni consultar el resultats del Congrés on les apostes minoritàries no van tenir prou entitat per fracturar res. És trist haver de llegir una crònica novel.lada en comptes d’una crònica periodística i professional.  D’on ha tret que es va “forçar a Laporta a mossegar-se la llengua i abaixar el cap”? Evidentment, enlloc de la seva crònica novel.lada no se’ns diu ni com ni qui. Com pot afirmar que l’absència de Laporta en el dinar de la ruptura “propiciés escenes esperpèntiques”? El senyor Bataller arriba al súmmum quan es posa a buscar “simbolismes” (sic) en el lloc on la coalició fa aquesta trobada “esperpèntica”: segons ell, el fet que es tracti del mateix local on es va formalitzar la ruptura de Carod-Puigcercós constitueix un paral.lelisme determinant. Compte, parelles no aneu cal Pitarra que això comporta divorci segur! Cap calent, senyor Bataller!

Al final, la conclusió interessada (com la vol Esquerra?): Solidaritat per a la Independència va a la deriva, “està desactivada” i ha de fer front a una gran “via d’aigua”.  Doncs, no. Vingui, entri i vegi, senyor Marc Bataller. Solidaritat s’ha estructurat i funciona molt bé. De fet, es troba tan forta que la marxa de Laporta ens ha fet adonar que podem caminar i avançar sense la crossa de cap figura mediàtica. Encara li haurem de donar les gràcies!

Solidaritat incomoda

Sabem que estem donant molta guerra al Parlament i ens alegrem de fer-nos incòmodes als que hi van a dormitar o a llegir la premsa o l’ipod. En un mes hem fet més feina que els altres en quatre anys. A més de la Llei per a la Independència, hem presentat la proposició de llei que permet saldar el deute hipotecari de les famílies amb el retorn de l’habitatge, una altra per anul·lar una subvenció de 6 milions d’euros a ENDESA i aviat els pressupostos de la independència amb tots els recursos que generem els catalans. Déu n’hi do! I això amb la “via d’aigua” i “desactivats”. Sr. Bataller, dediquis a la novel.la. I també confessi que treballa per Esquerra.

 El “plumero” d’Esquerra



De la mà d’Esquerra  Marc Bataller gosa fer un judici d’intencions sense justificar-ho per cap dada: sembla que SI estava obligada a “donar aire a Esquerra” a les municipals i no ha volgut fer-ho, sembla que les condicions que posava SI només pretenien impossibilitar l’acord, sembla que Esquerra s’hi avenia a tot, però que els altres finalment van partir peres; sembla que SI va néixer amb la voluntat de “contribuir a la patacada de Joan Puigcercós i els seus”… I què més? Que se li veu el llautó, senyor Bataller… i potser a la direcció de l’AVUI.
Aquesta vomitera de l’Avui no m’ha permès parlar de la mateixa reacció d’altres articulistes a l’Ara. Potser un altra dia. O ja no val la pena. Nosaltres, endavant: els nostres fets, el treball al Parlament i la mobilització ciutadana taparan les boques sectàries i faran que la gent parli i congregarà la gent cap a la independència. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Solidaritat segueix i més forta que mai

Solidaritatés un projecte, no unes persones. No pequem d’ingenus: aquest projecte va començar molt lligat a unes persones i va ser el seu carisma que li donava valor. Sobre tot en els seus inicis; ara és tota una altra cosa. Tots els projectes quan comencen a caminar estan lligats a la força dels seus gestors. Solidaritat Catalana per la Independència aglutinava aquest dels catalans en la força mediàtica de Joan Laporta, en l’eficiència gestora de López Tena i en la solvència política d’Uriel Bertran.

Solidaritat és un projecgte, no unes persones.

Solidaritat és un projecgte, no unes persones. El primer objectiu, introduir-nos en el Parlament, va activar l’esforç il.lusionat i sacrificat  de milers d’independentistes. Un entusiasme compartit que els ha cimentat. Després del 28-N, Solidaritat ha reposat la massa, ha estructurat els seus adherits en una organització de partit i s’ha consolidat. Fa només quinze dies el procés de creació d’executives a tots nivells i d’elaboració d’estatuts va concloure en el Congrés de Manresa: la criatura ha arribat a la majoria d’edat i la nova formació independentista  s’ha fet independent de les persones que la van parir. Ara, Solidaritat és més projecte que persones.

Hagués estat millor que Joan Laporta hagués mantingut la coherència que el va portar a gestar SI. Però el seu allunyament s’ha produït en el millor moment. No ens importa l’evolució de la seva persona; a hores d’ara, per a nosaltres, és només una qüestió personal. No dedicarem ni un minut a convertir en dimoni el que ahir era mig sant. Ni a especular com reaccionarà l’electorat a aquests moviments tàctics d’Esquerra i Laporta. Tenim una gran feina per davant.

Solidaritat és el projecte polític que té la independència com a objectiu principal i que ha fet de la regeneració democràtica un altre objectiu important així com el seu estil de funcionament. Aquesta fita és inalterable  i està al marge del comportament de les persones. Solidaritat té una estructura i una personalitat política que li permet caminar sola. Nosaltres seguim per la mateixa via per on hem caminat sempre. Ara hem de consolidar presència, hem de fer-nos sentir amb més potència, i ho estem aconseguim amb una activitat parlamentària sense parió. Pensem donar molta guerra. Seguirem donant molta guerra.


Us pot interessar l’entrevista de Jordi Basté a Uriel Bertran sobre la marxa de Laporta. 
Dies de fúria. Els resultats d’Esquerra en les tres darreres municipals comparats amb els mateixos resultats d’Esquerra en les autonòmiques precedents.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vies de resolució de les emissions de TV3 a València: conflicte i internacionalització

La nació catalana ha respost a la defensiva a les envestides del nacionalisme espanyol. Fins que no ha apostat per la independència. Tot i així, encara arrosseguem molts dels vicis de les estratègies reactives. En el cas de TV3 a València, aquestes s’han posat en funcionament de forma paradigmàtica.

Héctor López Bofill, doctor en dret constitucional i professor de la UPF, ho exposa i analitza en un lúcid article  a l’Avui. Com ens té acostumats, les seves anàlisis li serveixen de trampolí per dissenyar un ampli i detallat seguit d’estratègies de futur. López Bofill és una intel.ligència al servei de l’acció. Qui s’atreveix a afirmar que no hi ha estratègia en l’indepen­dentisme emergent està demostrant ignorància o un greu error en la tria de les seves lectures.

Badades per aprendre’n. Tres.

Primera. Actitud mel·líflua del conseller Tresserras anant a “negociar” amb un subjecte com Paco Camps, amb el pedigree anticatalà que tots ja li coneixíem. No calen més paraules. 

Segona. Recórrer al legislador espanyol. La reacció d’aquest a les més de 600000 firmes de la iniciativa popular va posar de relleu el nivell d’insensibilitat democràtica dels diputats espanyols, especialment si aquesta veu democràtica parla català. Indiferència, desdeny, menyspreu. Estratègia equivocada per perillosíssima, la nostra: autoritzàvem el legislador espanyol a trepitjar les nostres competències en mitjans de comunicació.

Tercera badada. Acceptar la imposició de les multes. Recollir diners per a pagar-les era acceptar-les. Les sancions injustes havien d’haver desencadenat una campanya de desobediència civil. La llei ha de ser desmitificada d’una vegada, la llei s’ha de sotmetre als principis democràtics o s’ha de desobeir. Hitller i Franco també feien emmudir en nom de la llei. Els bons de 10 € que Òmnium i ACPV emetien s’havien d’haver invertit a contractar uns bons serveis jurídics capaços d’elevar la causa a òrgans com el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Nova estratègia

Les vies de resolució passen per la internacionalització del conflicte. Cal parlar el llenguatge dels drets i apostar per la via jurídica.

Es tracta d’un conflicte. Conflicte que crea permanentment la nació espanyola. No són pas meres desavinvences ni contraposició d’interessos legítims. Cal situar la nostra construcció nacional en el seu escenari natural: xoc de dues nacions.

En conseqüència, la resolució només pot venir de l’arbitratge jurídic d’entitats supraestatals. La seva resolució s’ha d’ encarrilar per fórmules basades en el respecte de les llibertats fonamentals i democràtiques. Aquesta via encara està per encetar i és urgent posar-nos-hi. 

Premisses mentals

El substrat psicològic que hem d’abonar per poder emprendre aquest nou camí implica dues premisses. Primera: els catalans hem d’admetre aquesta situació de conflicte. Per violent que ens resulti, hem d’admetre que hi ha un xoc, que hi ha una actitud hostil i nacionalment agressiva per part dels espanyols. Admesa aquesta situació conflictiva, acceptarem descartar la negociació com a eina prioritària. Segona. Admetre que tenim recursos per fer-hi front. Creure’nsho. Deixo les darreres paraules d’aquest apunt a l’autor. “És curiós que s’acabi de publicar un llibre signat per Rafael Moya Jover titulat ‘España se rompe por el Este. La cuenta atrás. De la mentira, a la nación catalana. Del Estatut, a los Països Catalans’ en el qual l’autor ja dóna per descomptada la independència del Principat de Catalunya (en un camí que, d’altra banda, continuen confirmant els estudis sociològics publicats la setmana passada) i vaticina l’expansió del gest rupturista aValència i a Mallorca atiada des del futur Estat Català. Com es pot comprovar, des d’Espanya creuen més en les possibilitats del catalanisme que nosaltres mateixos.”

Article

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari