CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Si som un país que produeix riquesa, si ens arriben a robar 20 mil milions d’euros l’any per satisfer el benestar dels espanyols, per què encara ens demanen que ens estrenyem més el cinturó? En les paraules de Vicent Partal hi he trobat la millor resposta.

L’amenaça del govern espanyol, de blocar qualsevol operació de crèdit de la Generalitat i d’obligar-la a reduir el dèficit a base de tallar dràsticament les inversions no és exactament una mesura de racionalització. És una idea perversa. 

En tot país normal el govern és la primera ‘empresa’, té un impacte enorme en el PIB i apuntala sectors econòmics que s’hi recolzen i creixen. Com que ens havíem cregut que érem un país normal, també hem fet això. 

El mal és que no ho som, un país normal. De primer perquè ens espolien. Després perquè el nostre govern no té prou capacitat de decisió i no pot prendre mesures que l’ajudarien a passar el tràngol. I, en definitiva, perquè, com ja diuen ben clar a Madrid, qui mana són ells i haurem de fer allò que ells diguen. 
Haver de fer allò que ells diguen, en aquest cas, pot voler dir, i aquesta és l’amenaça, haver d’estalviar per la via de la reducció de despesa. Devem set mil milions (que el govern anterior es va gastar amb el vist-i-plau de Zapatero i que són una part ínfima dels que ens roben) i ara diuen que n’hauríem de deure dos mil. Solució? Qualsevol govern del món recorre al deute o apuja els impostos o fa qualsevol cosa. Però, a nosaltres, ens obligaran a no gastar. A estalviar, encara que el cost de l’estalvi siga aturar el país. 

En vist d’això, la pregunta és si, al final de tot plegat, no hi ha aquesta intenció: aturar el país. Aprofitar la Generalitat per desfer tot el país. Perquè, si la Generalitat ha d’estalviar set mil milions d’euros, vol dir que haurà de paralitzar totes les inversions en marxa (una carretera, un laboratori…), que no podrà contractar nous funcionaris (ep!, metges o mestres o policies o…) que haurà de deixar d’ajudar les empreses que ajuda (és a dir, pràcticament a totes), que haurà de deixar desemparats els ajuntaments, que la Muntanya de Montserrat ja pot dir adéu als quatre milions d’euros que els pressuposts vigents li adjudiquen, que Ferrocarrils de la Generalitat pot pensar a anar tornant al patinet perquè deixarà de rebre una bona part dels 327 milions d’euros del pressupost vigent, que el Servei Meteorològic de Catalunya ja pot apuntar-se al weather.com perquè ara rep vuit milions d’euros i cal retallar, o que TV3 i Catalunya Ràdio ja poden anar plegant veles perquè no rebran els 460 milions d’euros que tenen posats al seu nom. 

Faig caricatura, és clar. Però no tanta.

Vicent Partal, director de Vilaweb 
director@vilaweb.cat 

A qui ens hem de creure, al ministre Blanco o al PSOE? Quina pregunta més estranya, oi? Que no són el mateix? Doncs, us ho plantejaré d’una altra manera: qui ens està enganyant, Blanco o el tàndem format per Griñán, President d’Andalusia pel Psoe, i Marcelino Iglesias, secretari general del mateix partit?



Ahir, Blanco sembla que va prometre posar el fil a l’agulla al corredor del Mediterrani per unir Algesires amb Finlàndia. Fins i tot s’ha establert una primera trobada per al 3 de març. Ho enunciaven joiosos els nostres presentadors del telenotícies.

Ei, però només dos dies abans, el secretari d’organització del Psoe, i president d’Aragó, el senyor Iglesias, es dirigia directament a Brussel·les a demanar la “prioritat” d’un altre corredor ferroviari que en comptes de passar per Catalunya passa per Aragó i que fa més de 10 anys que el Ministerio ja té dibuixat, el TCP (Travesía Central del Pirineo). No hi va anar a fer una conferència de premsa, es va entrevistar amb qui detecta el poder de decisió, el comissari de Transports de la Comissió Europea, Siim Kallas. Per assegurar el tret, l’endemà es va entrevistar amb la Presidenta del Comité de Regions Mercedes Bresso. Per cert, per assegurar-se’n més, el segon dia es va fer acompanyar d’un altre pes pesant del Psoe, el president d’Andalusia, senyor Griñán.

És a Brusel.les on s’escriurà el LLibre Blanc de la connectivitat entre regions europees i on es farà el traçat de la Red Transfrontera. I sobre tot, de Brusel.les han de sortir els diners. Nosaltres, aquí, escoltant unes promeses de Blanco que ben bé podrien ser cants de sirena, que ell sap entonar tant bé: va ser Blanco qui va prometre unes inversions a Rodalies que no s’han materialitzat i qui va prometre desfer part de la tisorada del juny passat, però ningú sap res encara de l’A-27. 

Qui està fent comèdia, Blanco o els pesos pesants del Psoe? Seria una ingenuïtat pensar que Blanco desconeix el que fa el president d’Aragó i secretari general del seu partit. Ningú va a exposar un pla a les principals instàncies europees sense els avals del partit del govern estatal. Europa no programarà pas dos corredors ferroviaris paral.lels des de la mateixa Algesires. 

I, aviam, per què ens hem de veure d’aquesta manera podent ser independents i actuar pel nostre compte amb els nostres diners?

Andalusia juga contra Catalunya.

Els qui van posar el crit al cel davant “l’etzegueiada” de Puigcercós què diran ara? Andalusia recolza Aragó sense guanyar-hi res. L’aposta d’Andalusia és clarament bel.ligerant amb  Catalunya. Tant el Corredor com el TCP, ambdós, parteixen d’Algesires i passaran necessàriament per terres andaluces. Per què Griñán s’ha de posar al costat d’Aragó? Ells sabran, però està clar que el més normal és que s’haguessin mantingut neutrals. Fins i tot podien haver-se mostrat solidaris amb els descendents dels seus immigrants que ara viuen entre nosaltres. Perquè, que jo sàpiga, a l’Aragó no hi van emigrar pas. Tampoc seria demanar massa una solidaritat amb Catalunya que va acollir els andalusos que més ho necessitaven.

El Gran Timoner no ens ha portat a bon port. No al que ens havia promès, aquell on el poble pogués viure la seva plenitud en pau i llibertat. El Gran Timoner ha fracassat. 


El fracàs de l’autonomia

Els anys d’autonomia han estat anys de lenta davallada de la potència econòmica de Catalunya. Mentre la resta d’autonomies anaven gaudint de més recursos econòmics i més benestar, Catalunya perdia pes i passava de ser la segona en PIB a la dotzena posició. I molt més. Mentre el Gran Capità ens repetia enfadosament que tot anava millor que millor i que el país era fort i potent i que “ens en sortirem”, sabia que ens furtaven la cartera. Sabia, perquè ho ha reconegut en el seus Butlletins, que aquesta era la voluntat dels espanyols, però ell s’ho callava no fos cas que li atribuïssin, com a fracàs seu, l’espoliació que sistemàticament ens aplicaven els espanyols. Ara que manen uns altres, s’atreveix a denunciar-la. 

A cada nova atribució de competència, la migradesa econòmica que l’acompanyava obria una nova via d’aigua a la nostra nau. I ara s’han fet tan grans que no sabem com tapar-les. I ara ens diuen que som nosaltres que gastem més del que devíem en sanitat, educació i vés a saber què més ens diran demà. Nosaltres, que som els més productius de l’Estat!

La grandesa del reconeixement

Reconèixer l’error o si més no qüestionar el posicionament que s’ha defensat tota la vida, només està concedit a les grans persones. Sempre m’ha admirat Plató escrivint el seu Parmènides i exposant-hi una per una totes les objeccions que es podien imputar a la seva teoria de les Idees. Per acabar reconeixent que no tenia resposta. Diuen que els vells es tornen obsessius i tossuts fruit del seu encarcarament físic i mental. Plató fa uns segles i ara Jordi Pujol ens demostren que aquesta regla té les seves excepcions. Implícitament el Gran Timoner català ha reconegut el seu fracàs. No ha estat un timoner encertat, però, això sí, és una gran persona. El president ha sabut imposar l’amor al país a la defensa a ultrança de la seva gestió anterior. 

Dos gran èxits

Seria innoble per la nostra part no reconèixer dos gran encerts de pilotatge: la immersió lingüística, encara que no del tot afermada, i TV3. Aquesta última imposada amb nervi i esquivant la llei espanyola, una actitud que no va saber repetir en l’àmbit econòmic. Dos gran encerts que la ciutadania li haurà d’agrair sempre. 


Som una gran nació

I el Gran Timoner també tenia raó quan deia que ens en sortirem. I ho farem per la ruta que, una mica tard, ara ha assenyalat als nous timoners: la independència. Tenia raó que el nostre poble és una gran nació i com a gran nació ha vist a temps que no hi ha altre camí que la independència. Només amb la independència que ja està a boca de tothom recuperarem els diners que ens furten i la dignitat que ens volen trossejar.

Algú pensarà: resulta que ara Esquerra està per la unitat de
l’independentisme. No, si Esquerra sempre s’ha interessat per la unitat. Hi va
insistir durant tota la campanya al Parlament. La unitat
dels altres, però.

Abans del 28-N Tribuna i Directe!.cat,
òrgans oficiosos d’ERC, recordaven als seus bon lectors
que la unitat entre RCat i Solidaritat era imprescindible i necessària. Més
aviat formulaven un discurs en negatiu: la gran catàstrofe que s’esdevindria si
no s’aconseguia la unitat. La dels emergents, és clar, la dels altres. Esquerra sempre en
parlava des de la tribuna en què encara es creu instal.lada. La unitat era cosa aliena i es va posar al darrera de l’operació Ara o Mai!. Com que sabia
que aquesta unitat entre SI i RCat era pràcticament impossible, (les reaccions del doctor
de Puigcerdà immediatament després de la seva derrota demostren el seu difícil caràcter), Esquerra tenia
l’esperança que “el trist espectacle dels dos partits emergents” feria desdir a
més d’un de votar-los i que aquests vots es desviarien cap a ells, el partit
“seriós de sempre”.

Ara sí. Ara va de debò. Ara busca una unitat en la que ella s’hi sent implicada.No és la unitat dels altres sinó també la d’Esquerra amb els altres. Perdó, ho he dit malament, la unitat d’Esquerra sobre els altres. Perquè, vistos els antecedents ningú no pot sospitar de les seves intencions: aturar la seva reculada i de passada succionar els altres sumant els vots d’aquests als seus. Primer, el partit, després. el país. La unitat al seu servei, al servei d’ERC. I sobre tot de Portabella, perquè liderant  aquesta creuada per la unitat, treballa per apuntar-se un tanto a l’interior d’un partit on els seus principals líders no gosen aixecar el cap.

Són molts els comportaments de Portabella que accentuen aquestes sospites. Primer, que l’entusiasme unitari se li hagués despertat de cop després de les eleccions. Després, que en comptes de treballar-hi en converses formals, ho està fent  pressionant des dels mitjans. S’ha passat tot el mes de desembre parlant d’unes converses amb SI que ni tan sols havia demanat als interessats. Quan, finalment, els altres li responen també pels mitjans, ell continua la pressió enviant crítiques a les condicions de Solidaritat; com si els mitjans fossin la taula de negociació. La tercera: que els darrers en arribar, SI i RCat,  no han d’imposar condicions al “pal de paller de l’independentisme”. Les  atzagaiades no paren. A cosses no es fa la unitat.

Esquerra segueix amb els seus vicis de barroeria. No l’interessa negociar sinó que utilitza els mitjans per deixar mal parats als altres. La mateixa mala estratègia d’abans del 28-N. Les mateixes males maneres, que indiquen que ERC no ha après res de la davallada electoral, que els vicis se’ls han enquistat tant que és immune a l’autocrítica i que tenen difícil la recuperació.

La premsa espanyola està feta una fúria. Una injustícia, clamen. Una injustícia no haver donat la Pilota d’Or a algú de La Roja. Nervis en punta i electritzats.

España està que trina i Chasco nacional són dos titulars en la primera plana del diari As. El Marca va directe: Un Balón de Oro injusto. Els generalistes semblen més assossegats, però no s’estan de posar en dubte la “justícia” del veredicte. Tant El Mundo com l’Abc deixen a criteri dels lectors jutjar la injustícia, sí, la injustícia!Te parece justo el balon de Oro a Messi? La Razón va deixant entendre que Espanya és víctima d’una ment malèvola antiespanyola: Xavi e Iniesta son los afectados por la maldición de un trofeo que se muestra esquivo para el futbol español. Res importa que el guardó hagi estat donat per votació de gent d’arreu, diversa i nombrosa. La lògica no és cosa del patrioterisme espanyol. Un patrioterisme que pel que hem vist afecta a més de quatre eixelebrats. 

Aquesta és la manera de ser dels espanyols.Veuen injustícies quan les coses no surten del seu gust. Se senten agredits quan no surten guanyant, se senten víctimes quan no poden imposar-se. Parlar en català a casa nostra és atacar el castellà, impedir que les seves constitucions s’imposin a les nostres és un greuge que se’ls fa, un atac. Un atac que ells, en nom de la justícia, els autoritza a atacar als altres. La dèria dels paranoics: ataquen perquè diuen que són atacats. Aquesta és la manera de ser dels espanyols que nosaltres patim. 

Poca broma. Deixeu el somriure de superioritat. Sí, són impresentables per primaris i tancats. Nosaltres no gastem aquest patrioterisme de baixa estopa. Però aparqueu el somriure. Perquè nosaltres en paguem les conseqüències! L’agressor sols justificar-se per un atac imaginari: Hitler pels polacs (!) o Bush per les armes de destrucció massiva (!) dels irakians. Qui s’inventa injustícies busca rescabalar-se encara que no tingui raó. I se les té amb el més feble que troba a la cantonada, nosaltres. 

Espanya és així. Malgrat els que s’entesten a no voler-ho veure. Socialistes, que no som tontos! No persistiu a fer-nos creure que els espanyols ja han sortit de les cavernes! La primarietat domina l’esperit dels nostres veïns occidentals.  

M’importa un bledo el que els espanyols pensin i diguin de nosaltres. M’importa un bledo si ells reconeixen o no els nostres èxits. Sé que els desmereixeran per enveja i perquè els interessa tenir-nos acomplexats. La nostra mirada ha de ser Europa i el món. Però no estic parlant d’això, sinó de la facilitat amb què els espanyols se senten ofesos, injustament ofesos i de les reaccions que els provoca i que nosaltres patim.