Resulta obligat de respondre amb contundència el preocupant gir totalitari del PSOE dirigit per Pedro Sánchez Castejón car, lluny de tractar-se exclusivament d’una actitud intolerant envers Catalunya, el seu discurs comporta un greu afebliment de les garanties democràtiques dels nostres veïns espanyols.
Avui, a El País, el líder del PSOE ens il·lustra, als catalans, sobre com veu ell la nostra deriva infantil, immadura i excloent, el nostre caprici volàtil de votar sobre un tema (la independència de Catalunya) que ell ha decidit en el nostre nom que no interessa (tot i que sabem perfectament que és a l’statu quo espanyol, a qui no li interessa).
Segueixen oblidant, els agents del #PPSOE, que Internet ens facilita l’accés a hemeroteques i que tot queda gravat. Van errar en aquest sentit en passats intents de manipulació de la informació i segueixen errant quan tradueixen “quatre nacions” per “la nació” o quan es refereixen a figures històriques com si nosaltres no sabéssim utilitzar la Viquipèdia. Aquest darrer intent, la utilització parcial i esbiaixada d’una figura històrica com és en Manuel Azaña, resulta especialment aclaridor, ja que situa on pertoca el personatge que mena el PSOE cap a postures preconstitucionals (màxima ironia quan ells mateixos s’erigeixen en els principals defensors d’una particularment restrictiva interpretació de la Constitució).
Recórrer a Azaña i fer-ho de manera insistent només ens permet concloure una cosa: és un referent per a Pedro Sánchez i pel PSOE. Doncs gràcies als companys de viatge d’El País, l’ABC, podem recuperar coses com aquesta:
El mismo Azaña dejó escritas otras muestras de la «desafección» por parte de Cataluña, al transcribir en su diario la opinión de políticos con los que había intercambiado opiniones. En 1937, por ejemplo, cuando reanudó esa afición por anotarlo todo, recogió el inmenso cabreo del entonces jefe de Gobierno republicano, el socialista Juan Negrín, con el lendakari vasco, José Antonio Aguirre, y lo que para él representaban los nacionalismos en general: «Aguirre no puede resistir que se hable de España. En Barcelona afectan no pronunciar siquiera su nombre. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas, me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con él ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos o quien fuere. Pero esos hombres son inaguantables. Acabarían por dar la razón a Franco. Y mientras, venga a pedir dinero, y más dinero». (vegeu l’article)
Resulta especialment pervers, doncs, que l’amic Sánchez parli d’Azaña el dia després de passejar-se per Catalunya per deixar-nos ben clar que la seva visió del nostre país és exclusivament etnicista, simplista, paternalista…
Si teniu esma, llegiu aquesta preocupant declaració de principis de Pedro Sánchez Castejón: Política para un nuevo pacto
El discurs d’aquest defensor inesgotable de la unidad de la patria es pot resumir amb un únic paràgraf:
Primero, la ley. Todos sabemos, incluidos los promotores de la iniciativa, que el proceso en que se han metido no cabe en la Constitución porque viola la soberanía que, en forma indivisible, corresponde al conjunto de los españoles.
Aquesta deriva totalitària, que s’escandalitza més per la nostra decisió de votar el #9N2014 que no pas per la decisió d’assessorar Qatar en termes de “seguretat ciutadana”, obliga a posar al mateix sac “treure les urnes” i “treure els tancs”. Un discurs miserable, d’un nivell democràtic que fa feredat. Així, Pedro Sánchez deixa clar que “no permetré que Rajoy tregui els tancs” (vegeu notícia).
Un partit que manté al seu càrrec gent de perfil baix, maleducada i superba com és el Secretari d’Organització, en César Luena, que ens menystingué a tots amb declaracions com aquesta: A Artur Mas se le ha ido la olla. Parece un zombi.
Aquest partit, el PSOE, doncs, considera que ens pot alliçonar, que pot decidir per nosaltres què podem consultar al nostre poble i què no.
El PSOE no ens reconeix com a subjecte polític, cosa que fa impossible cap mena de federalisme, per raons tant evidents que no val la pena d’explicar.
Val a dir que els efectes perniciosos d’aquesta deriva ideològica, la mateixa que permet que el PSOE retardi el referèndum sobre monarquia o república emparant-se en una hipotètica reforma de la Constitució, van molt més enllà del fet català.
En termes democràtics, que un partit polític (polític!!!) lamenti que una consulta obligui a triar entre dues opcions és una anomalia, una barbaritat extraordinària que el desqualifica, que fa innecessari que la ciutadania voti, cada quatre anys, per triar entre diferents partits polítics. Costa d’entendre com pretenen fer triar els seus electors entre la seva reforma laboral i la reforma laboral del PP, o com pretenen fer triar els seus electors entre la seva reforma exprés de la Constitució i la reforma exprés de la Constitució executada amb el PP, o com pretenen fer triar els seus electors entre la seva percepció de l’avortament i la percepció de l’avortament del PP.
En democràcia, benvolguts patriarques de la Constitució, la gràcia consisteix en triar! Sempre cal triar, a la vida, fillets meus!
Ens trobem, a més, davant d’un discurs eminentment nacionalista (excloent), d’un discurs que es basa en tòrcer fins a extrems esperpèntics els principis bàsics de qualsevol democràcia. Un discurs, en definitiva, que utilitza a conveniència la legitimitat de les urnes i que les considera perilloses quan hom vol expressar la seva opinió sobre assumptes que no considera oportú de debatre.
Fan el mateix amb la República que amb el #9N2014, menteixen amb temes sensibles com la fractura social, què seran capaços de fer, quines mentides més preparen per als nostres veïns espanyols que els hauran de patir?
Aquesta actitud també la practiquen amb Podemos, per cert.
Així les coses, queda algun socialista demòcrata, a Espanya, que hi pugui confiar, en el PSOE de Pedro Sánchez Castejón?
Espero que els nostres veïns siguin capaços de superar la indigència moral dels qui menyspreen la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya amb frases del nivell de “Algunos de los partidos políticos catalanes y, lo que es más relevante, la propia Generalitat de Cataluña han defendido, primero en términos políticos y ahora en términos también jurídicos, que lo que sea Cataluña solo les compete a ellos aunque con sus decisiones afecten al hoy y al mañana del conjunto de los españoles entre los que ellos mismos se encuentran.” (sentència que trobareu a l’article d’avui del senyor Sánchez).
Pel PSOE, CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP són només alguns dels partits polítics catalans! Un partit que és capaç de publicar afirmacions tant ridícules i fàcilment rebatudes no pot ser, en cap cas, un interlocutor vàlid, un interlocutor seriós a tenir en compte. I no ho pot ser no només en el cas català sinó que s’invalida per a actuar d’interlocutor en pràcticament cap àmbit a nivell espanyol.
Tornant a la manera de fer del PSOE en allò que ens afecta, resulta especialment rellevant de tenir en compte que, per a ells, el fet que la immensa majoria d’Ajuntaments, Diputacions i Consells Comarcals del nostre país recolzin la consulta del #9N2014 no és motiu suficient per a fer canviar d’opinió a un partit polític que, de manera obscena, es qualifica de “socialista”.
Del PP sabem que són hereus del franquisme, sembla que el PSOE ha optat de bon grat per a esdevenir el còmplice necessari del “una, grande y libre”.
Veïns espanyols, se us girarà feina!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb el tema de la sobirania utilitzen un argument que és trampós; argumenten que ells han de poder decidir en allò que els afecta, entre altres coses l’extensió territorial del seu país. Quina mentida més grossa!, hom no és sobirà en allò que l’afecta, hom és sobirà en allò que fa. Decidim què fem, ni més ni menys, aquest és l’abast de la llibertat d’una persona i per extensió de la llibertat d’un poble.
Però ells, amb el seu argument trampós, es consideren autoritzats per a decidir què poden fer els altres. No ho fan amb un que sigui més gran que ells, no li diran als Estats Units que les seves decisions els afecten i volen decidir ells, sinó que ho fan amb un més petit; això no és expressió de llibertat sinó de dominació.
Per a il·lustrar-ho em permetré canviar els personatges d’una de les cites del teu text: “El propio Gobierno de los Estados Unidos de América ha defendido, primero en términos políticos y ahora en términos también jurídicos, que lo que sean los Estados Unidos solo les compete a ellos aunque con sus decisiones afecten al hoy y al mañana del conjunto de los habitantes del planeta entre los que ellos mismos se encuentran”. És obvi que sí, que així és, que els Estats Units són sobirans per a decidir què fan i què deixen de fer. Catalunya no?, aleshores no és lliure i està sotmesa, això és exactament el què defensa.