De res, massa
Telegrames des de Sarrià de Ter
Priorat, ara i sempre.
La premsa, els papers, han parlat aquests dies del feliç aniversari (20 anys, per posar-hi una edat) del renaixement del Priorat com a zona vinícola excel·lent i prestigiosa. Es commemoren vint anys de la sortida al mercat d’unes ampolles que van representar la renovació d’una zona deprimida i la posada a primera fila mundial d’uns vins de qualitat i autenticitat úniques. D’aquelles vinyes de la fi del món, treballades amb pena de la via, en sortien uns vins amb personalitat i solidesa, i els nous elaboradors van tenir l’encert de donar-hi una orientació enològica moderna, una vinificació cuidada i un relleu comercial indiscutible.
A La Vanguardia hi sortia una foto on brindaven José Luis Pérez Verdú i René Barbier –avui consogres-, dos dels profetes del nou Priorat juntament amb Carles Pastrana i Álvaro Palacios i tots que van seguir a continuació. De José Luis Pérez en conservem un esplèndid record. Era la verema de 1997 i amb la meva muller (que duia el nostre fill Enric a la panxa) i un matrimoni amic vam tenir la gran sort que ens rebés al celler de Porrera on la cooperativa li havia llogat la meitat de les instal·lacions per dur a terme el seu projecte vinícola amb Lluís Llach. Encara que era època de gran feinada i trasbals, ens va atendre amb una exquisidesa sublim, ens va ensenyar el procés, les instal·lacions i els secrets del vi amb aquell mestratge que només domina qui porta la pedagogia a la sang. He seguit els seus vins propis i en col·laboració i no fallen mai. Els avala una trajectòria premiada universalment. No se’n pot beure cada dia, això també és cert.
El preu dels vins prioratins frena, certament, les ganes d’obrir-ne alguna bona botella de tant en tant. Els reservem per a grans ocasions, que és quan cal destapar-los. Per això, ara que estem en època de poques alegries i celebracions, les justes, cal reivindicar, reconèixer i evocar la figura d’aquells elaboradors del Priorat honestos, savis i visionaris que ja eren allí abans d’aquesta revolució. Penso en cases com ara Scala Dei, els cellers De Muller, la Masia Barril, les cooperatives embotelladores… que eren capaços d’oferir uns vins extraordinaris a un preu que ara faria riure i que aleshores es pagava amb satisfacció.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com li hauria plagut veure’n i beure’n el canvi.
Això sí, a casa també el reservem per les grans ocasions.
salutacions.
(Per cert recorda: Mishima a l’Aphonica de Banyoles el 13 de juliol).
Pel que fa al vi, recordo que el meu avi deia que molt vi del Priorat marxava cap a França, a pujar el grau dels vins del país veí. Sortosament, amb els anys han sabut fer-se un lloc i descobrir-nos a tots que els vins d’aquest país són igual o més bons que els de qualsevol altra contrada.
El preu? Sí, clar, són cars, però valen la pena! I els de la DO Montsant, també!
Salut!