BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Enric Subiñà

Enguany la temporada d’esquí de muntanya ha començat molt bé. Les copioses nevades de mitjans de novembre ens va deixar el Pirineu curull de neu, sorpresivament des del Canigó fins a l’Aragó. L’any passat, a banda d’una nevadeta per les mateixes dates, fins a mitjans de gener no es va poder començar la temporada en el Pirineu Oriental.

De fet el 28 de novembre alguns ja vam fer una sortida a la Tossa d’Alp, pujant per Massella, doncs havíem de ser al migdia a casa i era una bona opció per començar a tastar la neu. Ja aleshores vam veure el mal que el vent havia fet a totes les zones altes de la Cerdanya i el Ripollès, on havia deixat els cims i els lloms ben pelats.

Quan el dia abans vam parlar amb el Martí per veure que podíem fer teníem clar que tocava anar cap la Cerdanya “francesa” o a l’Arieja tocant a Andorra, que era on s’havia acumulat més neu. Unes fotos que vaig veure del pic de la Mina fet dos dies abans per una colla de Mataró deixava clar que era una zona molt innivada. En Martí proposava el pic de Nérassol, a l’altra banda del túnel de Puymorens. Era una sortida molt bonica, circular, i amb un gran descens. El possible handicap era que el punt de partida a l’Hospitalet estava a 1450 mts d’alçada, i no teníem clar si hi hauria neu.

A les 6h en Charli i en Martí em recollien a casa, i abans de les 7h ja estàvem als Hostalets carregant al Santi. La previsió anunciava un dia esplèndid amb molta inversió tèrmica, i no es van equivocar… Parant a esmorzar a Puigcerdà voltàvem els –10ºC, i en canvi a dalt del coll de Puymorens el cotxe gairebé marcava positiu. A l’iniciar el descens ens vam fixar amb el Roc Malé, com a opció, però en intuir que a Hospitalet hi havia neu vam seguir amb la previsió inicial. Vam aparcar al poble i realment estava tot molt nevat. Quin canvi entre la Cerdanya i l’Arieja, i quin fred que fotia en un poble on a quarts d’onze encara no hi havia arribat el sol.

L’inici seguia una vall boscosa força dreta on una gran canonada d’aigua alimentava la central del poble. Després de saltar la canonada de banda a banda un parell de cops ens endinsem a la vall de Siscar, on al cap de poc ens visita el sol. Cel blau, petita brisa, temperatura acollunant i neu molt bona. Després d’algun tram dret que ens va obligar a treure’ns els esquís arribàvem a la petita presa de l’embassament de Siscar, on una gran plana ens portà fins la cabaña de Bessine, senzilla però ben condicionada per fer un bívac. A partir d’allí s’entra a la zona feréstega del circ de Siscar, on cims verticals com el pic d’Escobes o la cresta d’Alba donen un ambient alpí que la fa molt atractiva. A l’altra banda la bonica vall andorrana d’Incles i l’estany de Jutglar, molt concurreguda a l’estiu. Arribant a l’estany de Siscar comencem a guanyar alçada per arribar a la Portella de Siscar, on hi havia marques de motos de neu que havien passat no deuria fer molt. A partir d’aquí, i com ja havíem llegit en forces cròniques, calia treure’s els esquís doncs és una zona molt ventada fins al cim.

Vistes espectaculars, que arriben fins al Montseny, permeten menjar l’entrepà, fer les fotos de rigor, i trobar-nos amb uns bombers catalans que casualment l’any passat ja ens havíem trobat al cim del Mortiers!

La baixada prometia molt per la gran pala del sudest, amb molta anomenada. Tot i això la vam trobar rara, amb una neu força primavera que complicava els girs, tot i que de tant en tant trobaves zones amb neu més dura que estava en més bon estat. Vam entrar en una petita i vertical vall que ens va conduir fins al riu d’Arques, que ens costà una mica de travessar les dues vegades que ho vam haver de fer, fins arribar al punt d’unió de l’itinerari de baixada. A partir d’allí i fins la carretera ja es veia a venir que seria una mica “guarro”, i efectivament va ser un tram força penòs, estret, amb arbres i neu fonda, que va fer incòmode arribar a Hospitalet. Tocaven les 4 de la tarda, i altra cop l’Hospitalet estava a “les fosques”. Certament és un poble molt feréstec per viure-hi a l’hivern. Itinerari molt bonic i espectacular, més de pujada que de baixada, que va fer que fos una sortida molt recomanable malgrat que queda una mica lluny de casa.

Corriolaires: Charli, Enric, Martí i Santi
Desnivell: 1250 mts.
Horari: 5 hores i mitja parades incloses.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Enric: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Xarli: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Santi: cliqueu aquí.