Bruguera
Ahir o abans d’ahir el diari duia l’esquela de Jordi Bruguera i no recordo que ningú n’hagi fet encara la semblança. […]
Monjo de Montserrat, va traduir des d’allí alguns llibres bíblics i després de secularitzar-se va dedicar mitja vida a la lexicografia. Hi vaig coincidir a l’Enciclopèdia, on era un dels assessors lingüístics més escoltats. Aquells anys enllestia la tesi sobre el Llibre dels fets del rei en Jaume.
El 1985 va publicar una Història del lèxic català, primer volum dels “Manuals de llengua catalana” de la “Biblioteca Universitària”, sèrie dirigida per Joan Solà. Vaig ser el coordinador editorial de la col·lecció a partir del segon volum, i per això vaig llegir el seu llibre –i, si no hi estic mal fixat, per preparar-ne la reedició– amb atenció d’entomòleg, i aprenent-hi coses.
Savi i sorneguer, recordo que l’envoltava l’humor i bon ambient, però em sembla que tothom evitava de fer-lo enfadar, per si de cas. Alhora, es feia certa broma, blanca, blanquíssima, amb la necessitat que tenia de fer alguna becaina de tant en tant. Va haver de treballar fins més enllà de l’edat preceptiva, perquè els anys de monestir no van comptar-li per a la jubilació. Gràcies a això va deixar-nos algunes obres que si no potser s’haurien perdut, com un útil Diccionari etimològic que feia accessible l’obra magna de Coromines.