Sortir de la comarca i ser a dinar a casa, sovint és un xic emprenyador. Tot són presses. Però si es vol fer així, convé no allunyar-se massa. Molt a prop de casa, tocant les estribacions més ponentines del Montseny, tenim un paistage espectacular: els espadats, cingleres o penya-segats de Bertí, Els Cingles de Bertí. Us enllaço amb aquest bloc que us explicarà l'origen del relleu dels cingles i a més a més, si hi navegueu, podreu trobar-hi un munt d'informació referent a aquest espai natural i paisatgístic elaborat per en Jesús Cano, el Senyor dels Bertins. Podreu ampliar la informació d'alguns dels llocs per on vam passar i veure'n detalls, ja que el nostre tarannà ens en priva.
Com és habitual des de la primera edició, la nostra colla col·labora en l'avituallament i control d'un dels sectors de la cursa. A més a més l'Albert, el Mamalló, aquest any ha dissenyat el circuit que tant ha agradat als participants. L'enhorabona a tothom. Seguidament adjunto la crònica que va fer en Miquel Banchs, l'ànima i propulsor d'aquest esdeveniment i poso l'enllaç de les fotos que va fer en Giovanni prop de l'avituallament i les que vaig fer jo prop del control de pas 4.
Enguany, l'escapada nocturna l'hem emplaçada força tard. El calendari es va estrenyent i es fa difícil d'encarbir-hi tanta activitat. Amb l'excusa que diumenge hem de col·laborar amb la Cursa Burriac Xtrem del Grup de Muntanya d'Argentona, la sortida del cap de setmana serà doncs divendres a la nit.
Després de la decepció al campionat de Catalunya, on varem participar quatre bicicorriolaires (tots amb el súper mallot nou ) i ningú aconseguí d'acabar el circuit amb èxit, calia intentar posar les coses a lloc... o no... Quedem en Giovani, l’Andreu i un servidor per intentar arreglar les coses i restablir el prestigi perdut je, je, je.
Amb en Bernat lliguem la manera de fer una “ casual trobada” i fer la volta plegats. A quarts de vuit sortim de Mataró amb la llampant furgoneta de l’Oriol per anar a Òrrius. De corriolers que participem a la festa en som cinc, en Martí, l'Anscari, en Giovanni, l’Oriol i Jo , tots habituals de les sortides nocturnes dels dimecres (nits de les serps taronges).
Em va costar de decidir-me a participar-hi, no hi estic avesat, i fa força mandra, serà per la manera que xalem els diumenges, que no em fa falta anar a buscar nous al.licients per pedalejar.
Bé, aquest cop però em decideixo i, amb la companyia d'en Manel i l’Àngel sortim des de Mataró via Argentona on en Pep s'hi espera, també s'hi ha apuntat. Enfilem cap a Òrrius per la pista que va en paral.lel a la riera d'Argentona, perdoneu però els noms no els retinc massa.
Això no estava en el programa d’avui. Però resulta que ahïr vespre, de retorn de Girona on varem estar disfrutant, amb els amics italians, de la festa de Sant Narcís amb diada castellera inclosa (Capgrossos amb en Ferran presents i fent-se honor amb uns castells fantàstics), no trovo cap mail dels dos-tres bikers que havien dit que sortirien amb mi el dilluns matí. Truco i només el Cid Campeador em respòn; quedem en res ja que es quedarà en familia. Així que l’ endemà, cap diana a les 6:30 i a dormir fins les 9, que de tant en tant també dona gust.
S'havia fet la proposta d'anar al Turó de l'Home perquè en Manel encara no l'havia fet amb la flaca, però diumenge ens vam trobar amb unes perspectives climatològiques no gaire balderes per anar a fer grans proeses ciclistes. Abans de sortir de casa vaig mirar-me les imatges del ràdar del Meteocat i la pluja estava concentrada entre el Maresme i el Vallès. La negra nuvolada que veiem des d'els Burots (si, si, des d'els Burots) en la direcció de la nostra ruta, ens feu canviar els plans fent-nos voltar per la comarca. Així doncs, ens aventuraríem primer cap al Collsacreu i després ja en parlaríem.
Estic realment satisfet i desbordant d'alegria després del tomb de dissabte. He posat el cos i la ment a to per afrontar la setmana que se'm presenta. I més que la ruta, el paisatge i els àpats, és el compartir-ho amb els amics el que dona significat a tot plegat. Sentir-se envoltat, patir, suar, fruïr, riure, mofar-se, tot i més en companyia dels amics, és pel que paga la pena d'inmergir-se en una -com diríen els profans- bestiesa. Però això -animalada, repte, objectiu, mitjà, joc, gaudi- només ho sabem cadascú de nosaltres. Us agraeixo a tots la companyia en aquest ínfim corriol.
D’aquell cap de setmana en teníem moltes expectatives. Era el que s’havia de fer el Tourmalet i molts altres cims del Pirineu francès, però el mal temps previst, sobretot per diumenge, desaconsellava de fer la pallissa del viatge.
L’alternativa, d’un dia, també tenia força encant: la volta al Bisaura. Així que dissabte 9 sortíem a les 6:30 del Maresme camí de Montesquiu. En Joan ja hi havia estat acompanyat de l’Albert i en Carles un dels dies més freds del darrer hivern, i una part de la ruta ja la coneixia, fet que ens permetria anar més per feina.
Un dia qualsevol després d’acomiadar-me de la familia, començo la sortida amb els comentaris d’en Joan molt presents. Per tant, seguiré el mateix recorregut que ell. Ja des d’Argentona porto un ritme força alt per, com deia ell i tot i que per la meva manera de fer no m’acaba d’agradar fer-ho, intentar apretar força durant les dues primeres hores i a veure fins on puc arribar, i després decidir si intento arribar fins al coll o ja torno cap a casa.
El dimecres no podia sortir perquè tenia la canalla i aleshores em vaig organitzar per a poder fer una sortideta el dijous, des de després de dinar fins a quarts de vuit, ja que els dijous no tinc classes a la tarda però tinc curset i no puc faltar.
No tenia clar què fer però al llegir l’article d’en Joan sobre la seva volta de migdiada em va semblar una bona idea intentar-ho fer, en la mesura que pogués.
Com a nota introductòria abans no llegiu l'experiència d'aquest foot-biker, tant sols us vull advertir -millor, afirmar- que a la colla no "fumem".
Joan LLadó
Per Rafael Floriach
El Suí, el Suí, el Suí..... encara avui em desperto per la nit recordant la pel·lícula de por del diumenge.
Estem davant un dels grans clàssics de por de sèrie B. Els actors seleccionats per a tal superproducció han estat triats d'entre els més selectes del firmament mountainbikero, homes amb rauxa, valents i talentosos que s'enfrontaran amb el monstre.
Com que avui he destinat el matí a fer poble -es feia una festa per redescobrir la Font Picant d'Argentona-, a la tarda, enlloc de fer la migdiada, me n'he anat a rodar amb la flaca. He marxat d'hora, a dos quarts de quatre, per no tornar fosc. Ara a les vuit ja ho és. I com que el meu objectiu no era pas un passeig curt, no volia patir per tornar. Tanmateix, m'he endut el llum de posició i un frontal d'emergència.
Aprofitant que l’empresa tanca per evitar problemes el dia de la vaga general, el Petitó i un servidor decidim quedar d’hora per pujar al Pic més emblemàtic del nostre voltant.
Puntuals sortim a quarts de vuit desd'els Burots, agafem la carretera vella d’Argentona per anar fins a Dosrius, encarem Can Bordoi per començar a posar les cames a lloc, doncs fa fresca i encara estàn adormides, a dalt em poso el “super xaleco” de la colla que tot s’ha de dir, va molt bé per parar el vent però hi trobem a faltar alguna butxaca, almenys per quant anem amb carretera.
Dissabte els equips de l'Editorial Alpina i Bicicorriols, el primer format per l'Andreu Calvó, en Carles LLorens i en Joan Lladó i el segon per l'Albert Gómez i en Martí Montserrat vam participar en la segona edició del Rogaining 3 Valls 6 hrs. a Sant Feliu de Pallerols a la Garrotxa, organitzat per El Sarró.
Els resultats van ser prou bons, l'Alpina i Bicicorriols vam quedar en
la segona i la tercera posició respectivament en la categoria d'homes
veterans.
Probablement per primer cop en la història d’aquest bloc, en l’ escrit de la sortida de diumenge no es detallarà l’ itinerari fet. No puc pas permetre que la nostra credibilitat quedi en entredit! Quina vergonya! Ens senyalaran a partir d’ ara amb el dit? Es riuran de nosaltres a la cara? Sortirem a les cartes al director de la Vanguàrdia?
Ep, perdoneu la gosadia per auto anomenar-nos
pre-màsters però, què carai, vam tornar ven orgullosos cap a casa després del
paper interpretat enguany a la Volta. Malauradament l’error d’estratègia en la
orientació del primer dia ha marcat la nostra classificació final vers els
altres participants. Tot i això, hem pogut mesurar-nos amb altres beteteros i, aplicant les correccions
pertinents, creiem que hem complert amb les nostres aspiracions; per tant, pit
a fora!
Si dijous al Casal, Ilgrandeprosciutto ens feia -per tranquil·litat seva- el lliurament de les prendes del nou equipament, ahïr diumenge l'estrenàvem tot cofois malgrat algunes errades en la confecció i en l'estampat. La valoració en general és positiva i alguns vam posar a prova la seva resistència tal i com manen els cànons de la colla: enmig dels esbarzers. Resultat: espatlles plenes de floretes de teixit, fruit de les esgarrinxades. Ni aquest ni cap altre equipament destinats a la bicicleta són aptes per a nosaltres, tret que siguin de malla d'acer.
Aprofitant que pujo el cap de setmana a l' Escala m'enduc la bici per fer una ruta per aquests indrets, he quedat amb un amic dels meus pares, en Lluís Albert, que també estiueja a l'Alt Empordà.
Quedem d'hora, a quarts de set, arribo puntual a casa d'en Lluis Albert, però ell no apareix, rebo un missatge a ¾ que què fem?¿, que el dia està molt tapat? li dic que ja estic a la porta i que anem tirant, que si ens plou ja girarem cua.
Per Joan LLadó
