IMG_4387

COMABONA VS PLATXÈRIA AMB AIGUA 28.09.2014

Per Joan Lladó

Per tercera vegada, -això va per mi-, intentem de pujar el Comabona i per una raó o una altra, aquesta també per boira, ho hem de deixar córrer. Per sort, som una colla privilegiada i sabem treure tot el suc que ens ofereix la terra; i l’entorn Cadí-Pedraforca en té per xarrupar.

El darrer intent va ser el 2011, concretament el 24 de juliol. Aquella vegada vam poder pujar fins la Serra Pedregosa, a un tret del Pas dels Gosolans, però com he dit més amunt, la boira ens tirà enrere. Enguany, veient des d’el Coll de les Bassotes el percal que ens esperava en aquelles alçades, vam fer un canvi de rumb i de ruta: decidírem de fer l’itinerari de tres anys enrere, però a la inversa. Així ens veieu, després de vacil·lar un bon xic sobre el canvi de plans,  prenent el camí de Gósol pel GR. De ben segur que no ens en penediríem; ho coneixíem de ple.

DSCF5073Davallant pels prats sota el Collell, amb el torrent de Cerneres a la nostra dreta i amb la clotada de Josa al fons, damunt la ferma i dibuixada cinta que fa el corriol, és suficient per fer treure càmeres de butxaques i motxilles per deixar constància de la nostra humil presència a la contrada.

DSCF5082

IMG_4404Quan tombem de vessant, al Coll de la Portella i encarem la Font de Terrers, comença la primera gran baixada i la diversió. Rampes pedregoses i amb fort desnivell ens llancen frenèticament fins el torrent de la Coma dels Caners. Les mirades de complicitat i de murri no poden dissimular l’eufòria del moment i quan comentem la jugada ja en tram planer abans d’arribar als Terrers, ens ve de cara un ramat d’ovelles seguit del pastor amb qui en Pep hi bescanvia quatre mots.

DSCF5091

DSCF5098Passat el coll, iniciem el tram més tècnic, encara que sense massa pendent, abans d’arribar a Gósol; un sector de calcària molt trencat on no convé encastar-se amb la roda davantera si hom no vol deixar petja del seu pas deixant-hi les dents en relleu. Repetim la descàrrega de l’adrenalina i tots són elogis per la diversió d’anar esquivant esculls prou sorprenents i alhora complexos. Anem carregant bateries per passar la setmana.

DSCF5089Som al bell mig de la plaça i ens sembla que encara és d’hora per entaular-nos. Ho farem a Saldes. Per la carretera anem a cercar l’inici del PR al Roc de Dos Quarts de Vuit, al nord de Sorribes. Hem de fer una petita rectificació fins a ensopegar amb el corriol. El camí és distret el que li dóna un ritme lent. Les hores passen alegres i ens plantem al Coll de Jou, sota la cara sud del Pollegó inferior del Pedra, en velles i en desús pedreres i on hi comencen a caure quatre gotes.

DSCF5099Què hem de fer? Baixem directament a Saldes per la pista de dos quilòmetres i mig o seguim pel PR que du al refugi i mirem de trobar el camí que baixa més endavant fins al poble? Tot i la minsa pluja preferim la diversió malgrat no estar del tot segurs si trobarem un bon descens ni on serà. La pista s’acaba tot seguit per continuar en un corriol força tècnic i en trams de molt pendent que anem provant fins allà on les cames resisteixen. Potser s’enfila un xic massa, hem passat també el torrent de la tartera del Pedra, i això ens fa arrufar el nas. Però vet aquí que enmig d’un tram que hem de fer per força a peu, hi trobem un trencall que baixa en la direcció que ens interessa i no pinta gens malament.

DSCF5101La mare que ho va parir tot! Quina baixada! Ni la canalla gaudeix tant. Senzillament sensacional. No us puc dir més.

DSCF5103DSCF5105DSCF5107Som a la carretera del refugi Estasen. Ara plou amb força. Ens abriguem i ens prevenim de l’aigua. Baixem cap a Saldes ben contents i satisfets per anar a dinar i ens entaforem en un dels bars de la plaça per cruspir-nos els entrepans que portem, acompanyats evidentment de l’apreciada cervesa i d’alguna tapa que ens serveix per arrodonir l’àpat. La pluja s’envalenteix. S’enceta el debat de com tornar al punt d’inici. Els uns s’estimen més de baixar per carretera i anar per feina tot i el risc de passar fred i, els altres, continuar l’aventura amb més diversió, sense fred, però també molls.

Finalment el grup es parteix, quatre se’n van avall i cinc continuem la ruta prevista. Als cotxes ens trobarem.

Sense més preàmbuls, encetem la tornada amb bona pluja i amb un primer rampot que fa feredat, tot just deixant el poble. Vaja, per treure el dinar. Per sort, el fort pendent i la dificultat del terreny ens obliguen de posar els peus a terra fins que coincidim amb el camí del castell de Saldes força més assequible.

IMG_4401Després de la foto i sense fer pràcticament cap aturada sinó per passar alguns obstacles lliscosos i impossibles, arribem a la Foranca a tocar de Gresolet. Corriol llarg, feixuc i lent, d’uns quatre quilòmetres, flanquejant per sota el mirador de Gresolet, per nosaltres ha esdevingut distret, i amb l’ambient de recolliment i amb l’aigua a dojo encara més: -Compte no trepitgeu la salamandra! Quin animal tan encisador… Aquesta tampoc! Goita que n’és de grossa! En tot el llarg del camí n’anaven apareixent al nostre pas amb el seu lent caminar, tot el contrari dels seus parents quan copsen el perill. I consti que el perill se’ls multiplicava quan passava en Pep!

salamandra-comun-85863Arribem a la pista de Gresolet juntets l’un darrere l’altre, tal i com ho hem fet durant tot el corriol. Hi fem un petit descans. La pluja no perdona i estem ansiosos per arribar a dalt. Vinga, el darrer esforç!

Prosseguim el nostre camí enfilant vers el Coll de la Bauma pel Santuari de Gresolet. Ens resten quatre quilòmetres llargs de pista, i per sort, de molt bon ferm i d’un pendent gens emprenyador. Hem mantingut un bon ritme de pujada i ens plantem al coll sense adonar-nos-en. Ara si, s’ha acabat el blincar l’espinada i es nota l’eufòria i el caire bicicorriolenc que pren el tomb que estem fent malgrat la pluja.

IMG_4392IMG_4393IMG_4394De la Bauma a la Bena ho fem per la pista, doncs hem pensat que per l’hora que és, el darrer repetjó ens alentiria i, ai vés!, ja en tenim prou de pujades, tot i que sap greu perdre’s un corriol sublim.

Tot just que fem dos cents metres de pista, a en Martí li falla alguna cosa a la màquina: un altre cop se li ha descollat el disc del darrere. El caragola com pot i avall que fa baixada. Quina manera de córrer, saltar i menjar sorra. La pista és rapidíssima i hi trobem uns guals de desguàs que semblen posats a gratcient. Visca!

Al Coll de la Bena hi plou força. Abans d’entrar al corriol per on hem pujat al matí, que és a tocar de la Font Vella i que baixa com un rierol enmig de la Baga de Murcarols, l’Anscari passa al davant per poder gravar en vídeo en el tram més pedregós i cafre. El resultat de les imatges no són mai com les voldríem; la realitat és molt més espectacular. El “divertimento” puja de to.

Travessem la pista a mitja obaga i seguim pel GR com fins ara. Quin gaudi! Arrels, pedra, aigua, desnivell, velocitat: disbauxa total. No busqueu el millor parc d’atraccions, us direm on és. I encara no és tot. Després de comentar la darrera jugada, fem un bon tram de pista esperitats, sense veure-hi gairebé res per l’aigua i la sorra al ulls, però la velocitat que no minvi. Al mas del Puig de la Baga ens posem per ordre segons molles, rodes i habilitat i entrem a la darrera atracció de la jornada, possiblement on hi havia més quantitat d’ingredients per elaborar la quinta essència del nostre ciclisme. I el mamelló en dubtava. Molt, molt, molt i molt bé! Sortida de llibre.

Hem d’arribar als cotxes arrossegant en Pep: ha petat la cadena. Fi

Els corriolaires: David, Carles, Valentí, Marcel, Anscari, Oriol, Pep, Martí i Joan.

Distància recorreguda: 43 km.

Desnivell +acum.: 1920 m.

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

20140920_140520

A L’OMBRA DE LA GALLINA PELADA. 20.09.2014

 

Per Pep Famadas

Som dissabte i només som dos: el Màster i qui us escriu la crònica. El mestre, com no, decideix la ruta. Malauradament hem hagut de deixar l’objectiu que fa temps que té entre cella i cella, el Comabona, per una altra ocasió degut a la coincidència amb la Cavalls del Vents. Finalment ens mourem sota la Serra d’Ensija, per resseguir alguns corriols que no fa gaire va voltar caminant amb en Pistons per tal de comprovar-ne la seva ciclabilitat. Això promet. Per a mi, una zona totalment desconeguda.

Pel trajecte comento que m’he oblidat el GPS, eina que per feina utilitzo molt sovint. El Màster però és de la vella escola i avui m’ho demostra: em descriu la ruta sobre mapa abans de començar a pedalar, desa el mapa a la motxilla i no el torna a utilitzar en tota la sortida. •El seu GPS ja la memoritzada. Això és un do aconseguit després de moltes hores (va, prou de fer la pilota).

A un quart de deu comencem a pedalar des de l’ermita de la Mare de Déu de Corbera, sobre Espinalbet, carretera de Rasos de Peguera. Ens adrecem cap a L’Estany, paratge molt curiós. És un clàssic llac pirinenc fora de lloc, desendreçat, ara força buit d’aigua. El voltem i continuem pujant per una pista forestal que es torna un bonic corriol en tombar la baga de Noucomes. La pineda ha fugit de la fredor i ara és la fageda, solemne, qui ens regala la seva foscor. El corriol és molt engrescador i amb tendència a baixar fins que el pendent s’accentua en unes marrades que ens obliguen a jugar amb l’equilibri i els frens. Menem a l’antic camí miner de la mina de les Graus, amb un túnel d’uns 50 m inclòs, fosc de veritat, ara GR 107, que el seguirem a trossos durant la jornada.

Travessem el riu de Peguera, sec, i ens sorprenen unes boniques marrades de pujada on també cal equilibri i alguna cosa més. Sortim de nou a una pista i en mig de sanglaners no gaire contents de la nostra presència arribem al poble abandonat de Peguera, porció del pessebre de Nadal a mida real. Travessem unes planes carregades de bestiar tip i plaent d’aquest estiu plujós per sortir a la carretera asfaltada de ve de Fumanya. Ara el bestiar dominant és el boletaire, frisós, inquiet i delerós de cercar la preuada joia, envejós que ningú li prengui.

20140920_102027

Tot just a uns centenars de metres deixem l’asfalt en trencar a la dreta. El paisatge està dominat a la per la Roca de Ferrús, imponent paret vertical de tons vermellosos. Deixem el GR en una cruïlla de pistes per baixar cap al poble, també abandonat, de Bonner. Camins molt trencats a una velocitat i un goig que ja us podeu imaginar. Abans d’aconseguir el poble hem de superar el Portell de Griells, en la primera ascensió amb majúscula de la jornada que infla les cames i buida pulmons. Després de nou baixada a fondo per venjar-nos del patiment. La meva màquina, pobreta, en surt malmesa, què, si no. El canvi ha quedat guerxo. Res que en Martí, al més pur estil Gomes, no pugui adreçar. Perfecte.

20140920_103706

Petita visita a Bonner per continuar per la pista, deixant-la al cap de pocs metres en un corriol a la dreta, marcat de color groc. L’entrada no és ciclable però al cap de pocs metres ja pedalem. Aquest és un dels trams que els màsters a peu van sol•licitar-ne revisió. Corriol molt exigent de pujada on hem de superar trams a peu però molts trams també dalt de la bici. Discorre per una obaga boscosa de pi, certament soitària, encara no trepitjada per boletaires. El corriol groc aboca al GR 107 (ara en sentit invers) també de pujada i igual d’exigent o més. La carcanada o bé la tenim cargolada sobre la bici o bé es belluga en equilibri francament inestable. Arribem literalment esgotats a una pista amb dues opcions per triar: continuar pel GR ara sí a peu o bé voltar per pista per cercar la carretera de coll de Pradell i retornar des de Palomeres per pista amb el desnivell guanyat fins el Coll del Portet, on tornem a enllaçar amb el GR 107. El seny obliga a escollir la opció tranquil•la tot i que el desnivell l’hem de superar igualment, asfaltat però.

20140920_115851

A mitja carretera parem en una font on ens refresquem a voluntat. Boletaires arreu, la majoria reeixits i contents. Passat Palomeres trenquem a la dreta en una barrera i anem cap el coll de Portet per una d’aquelles pistes de pendent lleuger però constant que rosega i llima mica en mica. Els nostres cossos demanen aliment i el punt escollit a priori es fa pregar però arriba. Tornem a omplir aigua en un abeurador just abans del coll i ara sí, jaiem en mig de la verdor escarnint un nombrós ramat d’ungulats que ens vigila amatent. Al darrere nostre les Roques Blanques ens reclamen.

20140920_132731

Tenim un mal pair ja que només pedalar de nou el GR torna a ser malèvol, amb trams corprenedors que, amb dos collons, ens hi enfrontem fins allà on podem. Som sota les roques de la Rua de l’Orellana. Patim però xalem i també ens cansem molt fins el coll de l’Estret on, ara sí, tenim la Roca Gran de Ferrus vigilant-nos. El Màster em promet diversió amb majúscula tot baixant-se la sella. Mentre fa mecàniques els rovellons em saluden amistosos i ingenus. Deu ser que per aquestes contrades els cistells no hi arriben. Avui no toca però collir bolets.

20140920_141559

Baixem per la canal gran al peu de la roca de Ferrús. Buahhh. Ufffff. Que bèstia!!!. Que guapuuuu!!!! I tot el que se us acudeixi. Baixada extrem total. Trialera, res de velocitat (ep, al menys nosaltres). El paratge sublim. Semi tartera que serpenteja per evitar el pendent, amb roca desfeta que obliga a prémer fort els punys al manillar i fregar el culot a la roda i llençar-te sense més. Brutal. Amb trams per sobre el nostre nivell. Magnífic.

20140920_143803

Ara tornem a ser en un camí de desembosc on les pulsacions tornen a nivells tolerables però momentàniament. El pendent de nou és inclinat, ara però recte, convidant a perdre el seny i agafar velocitat intentant seguir la parella. Però també s’acaba, potser millor. Continuem el GR per pista fins a trobar la cruïlla on l’havíem deixat en sentit contrari, a l’inici del descens a Bonner. Ara ja només resta desfer el camí del matí, per Peguera i la baga de Noucomes.

En Martí tenia pensat un retorn diferent, un cop passat el túnel del camí miner. L’hora i les piles però en el fan desestimar. Tornem pel corriol de la baga on les marrades ara de pujada encara obliguen a escurar-nos una mica més.

A quarts de cinc arribem al cotxe. Excel•lent jornada. Gràcies Màster.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

IMG_4127

I ROGAINE PORT DEL COMTE 14.09.2014

Per Joan Lladó

Aquest any, les curses del calendari de la Copa Catalana són massa espaiades i la que ens ofereix el club Senglar Orientació ens servirà per recuperar el fil d’aquest tan enyoradís esport que aplega cinc grans ingredients: fons, treball en equip, orientació, estratègia i muntanya.

En aquesta primera edició i se suposa que en les futures, el principal ingredient ha estat i serà la muntanya, l’entorn; si hom començava per les balises de menys alçada, en la zona residencial, de seguida que n’hi sortia i s’endinsava per les pistes d’esquí cara amunt, es trobava amb un paisatge d’alta muntanya i amb un contrast de perla-verd majestuós, quelcom proper, de pirineu nostrat. El fons calcari de la serra amb el tapís del pi roig primer i el negre més amunt, esdevenen, al costat dels prats alpins, un conjunt de sorpreses per les nostres retines. Aquests espectacles visuals tot sovint funcionen més bé que no pas tots els isotònics, energètics, electrolítics, i tots els ics que hi pugui haver per encarar la prova.

La nostra preparació prèvia per aquest rogaine -la física, vull dir- no era la més adient, però calia posar-se al dia, car com deia a l’inici, entre una prova i la següent, hi ha massa espai per perdre el fil. Aquesta vegada ens motivava més l’entorn que res més.

Vet aquí que ens teniu a peu de pistes a un quart de nou del matí, just que la organització muntava la paradeta. Tenim temps d’anar a esmorzar amb calma al bonic i ben preparat refugi Bages a cent metres de la sortida.

Exterior-RefugiEns hi cruspim un bon plat de forquilla i ganivet que ens donarà ales per fer un bon inici de cursa.

Com és costum, ens abillem tot fent-la petar amb els nostres equips a batre i, així, entre els que tenen massa vent a la flauta i els que xerren “barato”, que vol dir el mateix, toca l’hora de córrer. Se’ns apodera la mandra quan estem a punt de planificar el recorregut però quan portem un parell de controls marcats, ja ens ha passat la nyonya i ens trobem de ple al camp de batalla.

Frisem, trobem, ens embadalim, topem, ens captiva, localitzem, ens enlluerna, ensopeguem, ens fascina, coincidim, restem admirats. Si senyor, gran, curiós i acollidor paisatge.

IMG_4125

Els darrers quinze minuts de cursa són els més intensos: baixem per les pistes d’esquí fent treballar els quàdriceps a tota màquina intentant arribar al darrer control, que excepcionalment és de 20 punts, i a tant sols 200 metres abans de l’arribada. Però l’itinerari que hem pres ens aboca a dos esculls a tant sols 2 minuts del temps reglamentari: un talús de 4 metres que de primer antuvi sembla dir-nos: penalització segur. Per sort, trobo un pas que desgrimpant el salvem. Veiem la darrera balisa enmig de la pista a l’altre costat d’una espessa franja de sotabosc. Jo no duc rellotge, el neguit se’m fa més feixuc. L’un per aquí, l’altre per més enllà, aconseguim arribar a la pista i al control. Buf! Marquem i baixem a meta en un veritable esprint.

Pensem que hem fet un bon rogaine i felicitem els organitzadors per oferir-nos aquest plaer.

Fins la propera.

Altres fotos: cliqueu aquí.

Mapa de la cursa amb l'itinerari dels guanyadors absoluts.

BICICORRIOLS AL 1ER. ROGAINE DEL PORT DEL COMTE 14.09.2014

Per Martí Montserrat

Quan em van informar de que feien aquest Rogaine de seguida ho vaig comentar amb en Joan per tal de fer caps i mànigues per poder-hi participar, doncs és una zona que en guardo molt bons records.

Fa un grapat d’anys que amb varis companys de la colla, participant en un Raidvert,  vàrem fer un final d’etapa a dalt de Port del Conte i concretament al refugi del pla de la Bòfia. En aquella ocasió ja vaig quedar frapat per aquest meravellós racó.

Posteriorment també amb la colla férem una ruta de Btt  fantàstica per la zona. Sortint de Coll de Port vàrem passar pel cim del Padró dels Quatre Batlles, baixarem per la Serra de Campelles fins arribar a Odén. I rodejant el Port de forma circular, passant per coll de Jou i l’estació d’esquí.

En una ocasió més recent, i amb esquís de muntanya també vàrem estar pujant i baixant per varis dels seus arrodonits cims  i gaudint d’aquets  fenomenals paratges.

En totes les ocasions que he pogut visitar la zona, sempre n’he tornat amb molt bon gust de boca i amb moltes ganes de tornar-hi.

Diumenge al mati ben d’hora , ben d’hora, ben d’hora, en Joan i jo ens dirigim al Port del Comte i pujant per la carretera del coll de Jou, el dia ja ens regala unes vistes espatarrants i presagien la fantàstica jornada que ens espera. Una densa boira tapa i ressegueix el pantà  de la Llosa de Cavall com si  es tapés amb una tupida manta  de llana verge per protegir-se de les fresques temperatures matinals.

A 2/4 d’11h entrem al parc tancat i ens entreguen els mapes… moments de pressió i nervis, ja que l’ estratègia inicial té molta importància i pot ser del tot decisiva a l’hora de fer un bon resultat. Decidim primer escombrar la part est del mapa i per tant començar baixant per tal d’anar escalfant motors i, de mica en mica, anar remuntant cap a les parts més altes del Port del Conte i anar voltant tot el mapa de forma contraria a les agulles del rellotge, per acabar de forma descendent des de la part de la Bófia i zona Sud del mapa,  fins arribar a l’estació altre cop i baixar per les pistes fins arribar a meta.

A les 11h del mati hem començat  a córrer i no hem parat d’esbufegar fins les 5h de la tarda havent recorregut el mapa de punta a punta i havent trepitjat milers de pedres d’aquets dur terreny. Dur, però agraït pels seus boscos, per les zones de pastura, per l’ambient de muntanya i per les embriagadores vistes.

IMG_4123

En definitiva, per mi un dels millors Rogaines que he participat, en el qual ens vam esprémer al màxim i vam gaudir de l’ orientació com poques vegades ho hem fet.

Després d’haver gaudit així em veig amb l’obligació de felicitar als organitzadors i als autors d’aquets mapa, per tant bona feina que han fet!

En aquesta ocasió l’equip Bicicorriols format per en Joan Lladó i jo mateix  vàrem fer tercers d’homes veterans  i novens de la general amb una puntuació de 259 punts.

En total, vam córrer més de 30km  i férem uns 2400 m de desnivell positiu.

La foto de l’apunt, el mapa amb l’itinerari del primer classificat absolut.

Aquí la classificació general.

LA CARRETERA DE VILASSAR: RECORDS 09.08.2014

Per Joan LLadó

Si un camí o carretera pot evocar-nos records de temps reculats, pel que a mi fa, és la carretera d’Argentona a Vilassar. Cada tros d’aquest viarany té la seva pròpia història gravada, com les cançons en una cinta de cassette. Records entranyables, que em fan somriure, que no s’esborren tot i que alguns no sé ni com, ni quan, ni perquè, s’hi van grabar.

Cruïlla sindicat de Cabrera

Aquests agradables records són l’excusa o el motiu pels quals segueixo sovint aquesta carretera amb la bicicleta. Però hi juguen tant o més les belleses i els paisatges que hi pengen. A més, què caram, són els meus paisatges.

Per anar de Mataró a Argentona, hom ho pot fer directament per l’antiga carretera que unia, i uneix encara, les dues poblacions, vull dir que no cal, necessàriament, de passar per Cabrera i Agell, però com que el que compta de veritat és passar una estona agradable damunt la bicicleta i no em cal prendre el camí més curt per arribar a qualsevol lloc, i tampoc no hi ha ningú que m’esperi, doncs us haig de dir que el camí més idoni -per mi- per arribar a Argentona, és prenent el referit viarany.

Els meus records són gravats en el sentit contrari a la marxa que us descriuré, és a dir, anant d’Argentona cap a Cabrera. Però ho faré a l’inrevés perquè gairebé sempre faig el recorregut amb bicicleta d’aquesta manera. Possiblement em complico la vida però tampoc em costa gens de girar el cap. Aquest gest el faig sovint per contemplar paisatges molt més suggerents i voluptuosos.

Amb l’inici al sindicat de Cabrera, on hi arribo normalment des de Vilassar o bé passant pel Camí del Mig i en la curta recta que arrenca de la mateixa rotonda, em trobo el primer tram de vella memòria, possiblement el record més reculat i barrejat en el temps: un partit de bàsquet a la pista de Cabrera, a tocar de l’ajuntament, en un dia rúfol i fred, amb gent engavanyada en abrics foscos i pesats, i alhora, sempre enganxat a aquest moment, un diumenge,  dins d’un cotxe que fregava els herbots i fanals del voral de la carretera a l’hora del vermut en un dia radiant, un xic calorós de primavera tot escoltant música clàssica; Bach suposo perquè quan escolto Bach, sempre veig aquell tram de carretera dins del cotxe estant i m’activa els sensors de la gana; gana de prendre un vermut. El voral i el camp de la banda de muntanya encara es conserva, a hores d’ara, gairebé igual. Tota la vida l’he vist de la mateixa manera: un tros d’ermot. No així al costat de mar que, a part de fer-s’hi un polígon industrial, també hi podem gaudir d’un bonic i curat parc.

Fent el trajecte en sentit contrari, en arribar en el darrer revolt abans del Sindicat, la llum, si fa sol, canvia, s’aclareix. Els horitzons s’amplien i apareix el mar que, de sobte, ens enlluerna. Deixem la llengua de terra, el contrafort on és establert el veïnat d’Agell, el faldó que sosté el turó dels Oriols i entrem en l’estreta faixa de terres que constitueixen la llargaruda plana maresmenca.

Quan he passat el pont de la riera d’Agell, apareix davant meu una bonica estampa, un perfil de muntanya familiar: l’alterós Burriac, acompanyat dels Oriols, guaitant ambdós l’amable, acollidora i deliciosa fondalada d’Agell. Quantes vegades hauré passat amb la colla i sol per aquests verals amb la bicicleta, corrent, a peu, de dia, de nit. Aquest anfiteatre amaga un munt de racons i espais que la nostra insaciable curiositat ens els fa descobrir en cada visita.

Agell

Tot i així, ja al petit coll del veïnat, la memòria torna molt més enrere: veure la capelleta i el conjunt de cases a ran de la carretera, m’engega en una llambregada el conjunt d’imatges, curtes, però escolpides en pedra picada, això és: baixant de l’autocar d’en Casas amb la iaia Maria i sa germana, la tia Mercè, per emprendre-la, tot caminant, i amb un cel ennuvolat, fins l’ermita, per assistir a la missa en honor a la santa. De fred, no en deuria fer perquè Santa Elena s’escau el 18 d’agost, però si que ho recordo tot moll. El curiós del cas és que no m’ha restat cap imatge concreta d’altre gent que veiés a l’interior del temple ni fora. Ni capellà. Però sí l’olor d’espígol. El que té la memòria…

Ermita de Santa Elena

Deixant ja el veïnat d’Agell i prenent la llarga recta de Madà, m’hi veig amb en Miquel Nicolau, d’amics, en Nico, i amb en Jordi Casabella, en Suari, tornant corrent d’una de les nostres primeres escapades o capbussades atlètiques. Veient-ho amb aquesta perspectiva, penso: com n’arriben de costar els primers passos de les curses de fons… En dèiem córrer per muntanya. Ara se’n diu trail running. Tanmateix, després de 35 anys, encara hi som.

A mitja recta, cap allà on hi ha aproximadament l’entrada de la urbanització de Madà, sempre em fixava amb una placa de pedra en record d’un jugador d’handbol del Mataró que hi morí en accident de trànsit. Això és el que a mi m’ha quedat, potser vaig errat amb el protagonista de l’accident. Aquest record petri, crec que desaparegué coincidint amb unes obres d’arranjament de la carretera o potser quan van construir el veïnat de Madà. La qüestió és que una vegada que la buscava tot passant amb el cotxe, ja no la vaig trobar i mai més n’he sabut d’ella. Ni demanant-ho al nostre senyor Google. De ben segur que és la font equivocada.

Entre la Casa de la Por i can Riera, hi havia un parell de revolts força tancats i dels que encara en queden vestigis amagats darrere una colla de bells pins i uns talussos fets de pedra. En un d’aquests revolts, el meu oncle Josep, casat amb la tieta Mercè, germana del pare, quan es dirigia amb el seu Vespino a treballar a Badalona, no sabé traçar amb gaire encert una de les corbes, i se n’anà marge avall. Encara el tinc a la memòria -i si aquesta no em falla, crec que aleshores jo tenia uns deu anys-  al seu llit de convalescent amb la cara tota nafrada i vellutada.

Malgrat l’ensurt, les conseqüències no foren greus, però l’oncle en restà espantat i li vengué el ciclomotor al meu pare que després ens l’anàrem passant amb els meus germans. La vida té aquestes ondulacions.

I per acabar, quants argentonins de la meva quinta que en passar prop del Viver no recordem els berenars que el baró oferia a tota la quitxalla del poble i a les seves famílies per passar la tarda de la diada de la Mare de Déu del Viver a la seva finca? El que més m’ha quedat d’aleshores, són els talls que ens produïen les fulles de la gruixuda gespa a les nostres tendres extremitats després de fer-hi mil tombarelles al damunt.

Bassa del Viver i ermita.

 

Fins aviat i que gaudiu de les vacances!

Joan

ELS PIXATS DELS ASES, TAMBÉ AMUNT 28.07.2014

Per Joan LLadó

Dilluns festiu de Santes amb poc quòrum de corriolaires. A la proposta d’en Martí, només m’hi afegeixo jo i com que estem enmig de nits de gresca, quedem per sortir més tard, a les nou.

Comencem forts: Camí del Nord i Font de la Salamandra amunt. Intentem la torrentada però les darreres graonades de granit ens diuen, de què aneu?

Seguim la pista i ens endinsem al corriol que mena en flanqueig al capdamunt de la pista de can Peret però el deixem tot seguit per baixar per les feixes ermes i, després, enmig d’un brut sotabosc, fins l’entrada de la Ponderosa. Resseguim la pista amunt fins el revolt on enllacem amb l’inici dels Pixats dels Ases.

 foto

 Continuada grimpada fins el camí de la Cornisa, a can Bruguera; no dóna treva, és totalment de ronyonada. Fem un bon descans sota una petita gotellada i continuem cap a la font de n’Oms i cal Gaig.

Passat el Parc Forestal decidim de baixar pel novell viarany d’en Bellatriu: molt, molt divertit. I per Sant Jaume entrem a Argentona per fer l’esmorzar a la Plaça Nova on ja s’hi ensumen flaires de festa major.

image

Fins aviat i bones vacances a tothom.

Salut,

Joan

 

EL MONTSEC (V) 18a. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (V) 18a. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

Tres aportacions més que han arribat a la redacció de Bicicorriols. En resten tres més que entraran en breu. Fins aviat.

 

Per Rafa Floriach

EL MONTSEC

Aquest any he tornat realment entusiasmat de la sortida al Mont Sec. Realment aquesta petita escapada anual, és un paradís anímic dins la rutina i l’estrés que suposa el dia a dia.

La zona d’aquest any ha estat fantàstica per a la pràctica del Mountain bike, pujades dures i suades, corriols tècnics i vistes panoràmiques de por…. També molta calor, un dels aspectes més determinant dels dos primers dies.

 

Les vistes al pantà i al congost de Mont Rebei són espectaculars,  tanmateix el recorregut pel congost en bici és un dels punts forts de la sortida.

M’aturaré a comentar el pas pel congost, perquè va ser el moment culminat de la sortida, però no el vaig  disfrutar tal com m’esperava. De seguida m’adono que el disfrutaria més si el fes caminant i perquè no dir-ho, sense molestar els senderistes que ens miren entre admirats i emprenyats quan ens veuen passar amb les màquines per aquest lloc tant arriscat. Així doncs el video made in You Tuve que tenia en ment res de res, tranquilitat i prudencia.

També comentaré que la sortida de l’últim dia va se perfecte i per a mi la gran sorpresa, la pujada atlètica fins dalt del cim amb unes vistes a la vall molt maques i després la baixada pel camí de les cent corves. Molt bona aquesta ruta.

En definitiva, al final de cada dia he tingut la sensació de que hem aprofitat el temps al màxim, exprimint des de la primera llum del matí fins als últims rajos de sol de la tarda, tornant a l’hotel amb més ganes de sortir el dia següent.

En resum, com cada any, amb ganes de tornar a repetir l’any que ve i expectant per veure quins racons em portaran a descobrir aquesta colla de cracs.

Per Uri Noè

Ja hi tornàvem a ser, un altre any ens trobàvem per passar plegats els dies de la fira. Aquest any l’objectiu era el Montsec.

El primer dia vàrem anar a Estupinán del Castillo, un poblet aïllat d’Osca, el meu primer dia de pedalar va perillar per unes diarrees causades per unes llenties en mal estat. Quan em vaig llevar vaig arribar a pensar que no sortiria, però gràcies en Carles i el seu Fortasec vaig poder resistir i fer la ruta del dia.

El primer día vam fer bastanta pista i el més destacat va ser la visita corriolaire a l’ermita de Santa Quitèria i el bany al pantà de Canelles. Al tornar al poblet ens vàrem refrescar amb unes cervesetes i després vam posar rumb a Tremp, on buscàvem un canvi pel Magret. Malauradament no el vàrem trobar, però el seu, el vam poder deixar prou arreglat.

Després ens vam instal·lar a l’Hotel Terradets a Cellers i allí vàrem veure un munt de possibilitats: piscina, bar,?

Ens vam remullar a la piscina, després unes cervesetes i a sopar cap el bufet lliure, no cal dir que vàrem arrasar. Havent sopat quan tothom marxava cap al llit jo vaig proposar de fer unes copes, però ningú em va fer cas. A l’arribar a l’habitació i comprovar que fotia una calda de collons, el meu company de llit es va animar per a anar fer la copeta refrescant que jo proposava! Un cop engrescats amb els gintònics, en Valentí també s’hi va afegir.

L’endemà se’ns presentava l’objectiu principal de la sortida: el consgost de Mont Rebei!!

La trialera d’aproximació va ser brutal i un cop van entrar dins el congost les emocions anàven pujant de to. Passar per dins del congost dalt de la bici va ser una experiència inoblidable. Després vam fer un tram de carretera per acabar baixant per un GR abrupte que finalitzava amb una pista de baixada amb salts molt divertits que ens deixava a l’Hotel.

L’últim dia de pedalar el vàrem encarar amb l’estómac ben ple, amb un esmorzar de bufet lliure ben copiós!!! En aquesta jornada l’objectiu era Sant Salvador del Bosc, per arribar-hi vàrem fer una pista molt llarga i pedregosa que ens va fer païr tot l’esmorzar. Un cop assolit el punt més alt els que podíem vàrem baixar tija i obrir molles per encarar el que seria una de les baixades més revirades i llargues que hem fet mai. Al principi de baixar i fer aquelles corbes de pràcticament 180 graus costava una mica, però un cop pasada l’ermita, que estava a mitja baixada aproximadament, ja teniem les marrades ben controlades. Cal dir que ha estat una de les baixades que encara avui la tinc present tant bon punt pujo a la bici.

Un cop a baix, molt oportunament, el canvi d’en Magret va dir prou, per sort pràcticament tot era baixada per pista i carretera!!

En definitiva, van ser tres dies de pedalar amb una companyia inmillorable i amb grans experiències bicicorriolaires.

Per Carles Llorens

La vida és com una bicicleta, s’ha de pedalar endavant perquè sinó, perds  l’equilibri.

Nit fresca, l’aire en pica a la cara , camino lentament direcció a Can Mai Tanquis, en faig un munt de preguntes i espero respostes. Intento posar ordre al batibull mental però s’hi produeix un buit absolut que fereix, les respostes sembla que se les ha endut el vent. La trobada a casa del pastor per revisar les rutes sobre planell m’han fet aparèixer una sèrie de dubtes.

Serè capaç d´afrontar els tres dies amb les quilometrades i els desnivells  per aquelles contrades, faré anar més lent al grup, posaré en perill la meva salut i el que és més important posaré amb un compromís a la colla en el cas de que succeeixi quelcom…

La prova d’esforç ha sortit excel•lent, tots el anàlisis son correctes, la meva metgessa que em controla telemàticament el meu INR al•lucina amb la progressió i es fa creus de que pugui enviar fotos fent esquí de muntanya des de la gelera de l’Aneto.

Cal dir però que no ha estat un camí gens fàcil. Quan vaig arribar a casa aproximadament fa sis  mesos no era  capaç de caminar uns metres sense esbufegar , no tenia ben definit el  sentit de l’equilibri degut a la circulació extracorporea sotmesa al quiròfan, perdia la mobilitat a les cames i algun cop perdia la vista al fer un esforç sobtat segurament degut a la circulació per no dir el mal que en fèia l’esternon.

Desprès d’imposar-me un pla d’entrenament controlat per pulsòmetre amb  bici carretera , natació , btt  i amb l’ajut moral per part de la família   començo a veure una llumeta al final del túnel.

Segurament mai mes seré el mateix tant físicament com mentalment. Haig de tenir molta cura a l’hora de fer la cabra  perquè qualsevol cop pot esdevenir un seriós problema degut a l’ingesta diària de la pastilleta del Sintrom.

Però vet aquí que ja ha arribat el dia de posar a punt la muntura, endreçar les mudes a la bossa i  preparar les barres energètiques ( aquest any seran més ecològiques sense taurina ni cafeïna ,seran bàsicament fruits secs com a les primeres sortides amb els incombustibles Joan ,Valentí i Gio ).

Que dir d’aquest any, segurament tothom farà una petita ressenya dels indrets, escriurà una infinitat d’adjectius qualificatius dels corriols, camins de mala petja i baixadors , lluarà les menges i els magnífics llocs de descans.

Jo particularment faré referència a una colla d’amics sense posar-hi noms . N´hi ha de diferents caràcters,  amb diferents visions de la vida , de més tronats i esvalotats, més tranquils i assossegats , més valents i agosarats, n´hi ha de líders , també hi ha els que baixen de l’hort , de més callats, de més xerraires, de torracollons ….

En definitiva un col•lectiu que estima la bicicleta i que em fa fruir de la seva companyonia des de fa una pila d’anys i que ja forma part de la meva vida , que m’ha fet lluitar sense defallir en els moments difícils que m’ha tocat passar i que segurament passaré.

No puc acabar aquestes quatre ratlles recordant als companys que per raons de salut no han pogut participar del gaudi que suposa compartir tres dies amb la colla , espero i els desitjo una rapida recuperació.

Gio!! ves preparant la sortida del vintè aniversari que vinc ..

EL MONTSEC (IV) 18a. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (IV) 18a. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

I continuem amb les aportacions dels bicicorriolaires que van suar al Montsec. Bona lectura.

 

 

Per Enric Subiñà

MONTSEC

Enguany el pastor va proposar de fer la sortida anual al Montsec, espai de fet força desconegut per molts de la colla. La principal mandra que feia era la possible calor que hi trobaríem, tractant-se d’inicis de juny i de ser una serralada, com el seu nom indica, no molt ufanosa en aigua, humitat i grans arbredes, tot i que ens guardava alguna sorpresa. Les setmanes prèvies havia fet fred i força pluja, pel que vam arribar a pensar en què hauríem d’anar amb tèrmiques i calces llargues. Però en iniciar la setmana ja ens van anar anunciant un gran canvi de temperatures amb la primera calor forta de l’any, i no es van equivocar…

Primera etapa al Montsec d’Estall, la zona més seca, inhòspita i feréstega de tota la serralada, tota ella situada en la franja, a Aragó. Vam dormir en un poble on gairebé ningú hi havia estat i gairebé ningú hi tornarà, Estopiñan del Castillo, i, sincerament, no es perderan res…. Etapa distreta, la que vam passar més calor, i la que vam passar per més pobles (Estall, Montfalcó, Fet i Finestres). Llàstima que estiguessin tots abandonats…malgrat l’abandó els fa molt atractius. Quanta vida havien vist, quantes festes i celebracions, quants naixements i morts, i ara, uns pocs visitants amb bicicleta o a peu. El millor del dia: la vista des de l’espectacular ermita de Montfalcó, penjada sobre el Noguera Ribagorçana i la banyada a l’embassament de Canelles.
Segona etapa al Monsec d’Ares. S’havia planificat una etapa molt completa, passant dos cops pel coll d’Ares, però ja des de la nit abans es veia difícil pels quilòmetres, el desnivell i, sobretot, les dificultats del terreny. Efectivament un corriol que des de l’Ametlla del Montsec ens havia d’enfilar fins a la pista de coll d’Ares, després de certes dificultats per trobar-lo, ens va obligar a fer-lo tot a peu, arribant a sota coll d’Ares al migdia, una mica tard per saltar a l’altre banda per primer cop. La prioritat era el congost de Montrebei, i ben bé va valdre la pena. Ah, i fet gairebé tot amb bicicleta per part de la majoria!Darrera etapa al Montsec de Rúbies, sens dubte el més verd, humit i boscós dels tres dies. Dia gris que ens va anar molt bé per no passar la calor dels altres dies… Etapa curta, acabant abans de dinar. Objectiu un dels cims de la serralada i el descens pel camí de les cent corbes, des de Sant Salvador del Bosc. Quatre gotetes benvingudes al cim fou un bon inici del descens, molt tècnic especialment a les tancades corbes molt difícils de prendre sense posar el peu a terra.En definitiva, molt bona ruta, millor companyia, i un deu per l’aprenent de logístic. L’hotel del Llac fou un molt bon punt per acabar les dues darreres jornades, amb un molt bon bufet on els plats queien que donava gust, una piscina molt refrescant per quan s’acabava, i unes gerres de cervesa amb algun gin tònic que calien per hidratar….

Enric

Per Anscari Nogueras

ELS TRES MONTSECS

Com cada any per la fira marxem a fer una ruta en btt, aquest any toca el Montsec. Sortim divendres puntuals de Can Tarrés, la furgona de l’Uri carregada fins la bandera i el cotxe d’en Gio, que porta la Itv al dia, per si de cas.Més tard, sortira el cotxe d’en Marcel amb en Carles i en Joan.

Ens trobem tots plegats a Estopiñan del Castillo, punt inicial del dissabte, on arrassarem de cerveses i ganyips en el bar de l’Hostal, per fer gana per sopar, estirem les cames pel poble,un cop visitat, ens tornem a l’hostal per fer un senzill però copiós sopar.

L’endemà, ben esmorzats iniciem la ruta del dissabte,la calor apreta força per ser tan d’hora i es preveu una jornada asfixiant. De la ruta,  els trets a remarcar d’aquest dia són les llargues pistes assoleïades, els pobles abandonats , l’ermita de Santa Quiteria, per les fabuloses vistes que ens va oferir i el corriol que s’iniciva al poble de l’Estall.

Per altre banda, d’aquest dia també nomenar l’averia mecànica d’en Magre que va ser solventada per l’Uri i en Joan, l’esmorzar a l’Alberg amb cerveseta inclosa i la banyada final al pantà com nostre señor ens portà al món.

Arribats a l’Hostal, carreguem bicis i maletes per desplaçar-nos a Cellers on estarem allotjats els altres dos dies, de camí parem a Tremp, per veure si podem cambiar el llastimós canvi d’en Jordi.No hi ha sort,  seguim cap a Cellers per refer-nos de cop de tota el calor pasada durant tot el dia.

Un cop descarregades les bicis i les maletes, aprofitarem per fer una capbussada a la piscina de l’hotel i les pertinents jerres , tot esperant l’hora del sopar.Tenim gana, i no esperarem gaire per assaltar el buffet lliure que ens ofereix l’hotel….els cambrers no dónen l’abast per reposar l’atac de catorze afamats.

Acabat el sopar, l’Uri, en Valent i Jo, decidim fer-lo baixar amb un gintònic a  la terrassa de la piscina.

Diumenge , un cop tips de l’esmorzar, també buffet…iniciem la ruta que ens portarà cap al Congost de Montrebei.Baixem un tram de carretera direcció  a Àger, on iniciarem la Lladonada de la jornada, un Gr que no hi passava ningú desde el segle passat, el resultat va ser més d’una hora amb la bici a coll esgarrinxats per la vegetació i amb un sol que ja feia justicia.Un cop fet aquest tram agafarem una llarga pista per arribar al coll, i on aprofitarem per remullar-nos a la bassa i  dinar en la font que hi trobem .Un cop nous, acabem la pista per trovar la carretera i iniciar un GR de baixada que farà les delícies de tots.Al refugi del congost en reagrupem per continuar amb el descens del congost de Montrebei, que si les pedres t’ho permetien es podía fer tot sense posar peu a terra.Dins el congost, els més inconscients, passem el tram més vertiginós  a sobre de la bici.

Fem les fotos de rigor abans de sortirne’n i aprofitem a l’aparcament per fer un últim mos, per iniciar el camí de tornada cap a l’Hotel.Una carretera custaruda i després una GR que s’acabava mai ens portaràn a fer un últim descens pedragós que ens deixarà a peus de l’Hotel.

Banyada a la piscina, jerres isotòniques per refer-nos i un sopar abundant en el buffet, per acabar, ara sí, tots plegats fent un gintònic a la terrassa.

Dilluns, sempre és el dia tonto, per allò que ja tornem i hem d’estar al migdia a l’hotel on hem encarregat el dinar.Però, res més lluny de la realitat, es fa una ruta dura per si sola, però si afegeixes els anterios dies, més d’un acaba demanant l’hora.

S’inicia per una pista molt llarga en fals pendent, d’uns 15km i la contiunem per una pista molt més trencada i pedragosa uns 7km més. A dalt el coll,parem a esmorzar per encarar el cim, on  ens acabarà demanant un esforç més per conquerir-lo.

A partir d’aquí, tot baixada, uns 800 de desnivell, primer per pista bona i després per corriol, on les marrades ens duran al Santuari del Bosc, que ens aturarem per contemplar les vistes , fer quatre fotos i menjar quelcom.

Proseguim el descens que molts demanarem l’hora també, per les numeroses marrades, que moltes t’obligaven a fer trial per passar-les sense posar peu a terra.Enmig de les marrades, l’Enric té un ensurt en una curva i surt rodolant muntanya avall, un cop s’a dona que no té res anirem a enllestir les marrades que cada cop són menys i els trams tenen menys desnivell.Arribats a la pista, desfarem una tram del matí, per acabar puntualment amb els tres dies de pedalar pels tres Montsecs.

EL MONTSEC (III). 18a. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (III). 18a. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

Finim el mes de juny amb dues aportacions més dels soferts ciclistes de Bicicorriols.

Per Manel Trenchs

MONTSEC

Aquest any de nou podia tornar a gaudir al 100% de la ja tradicional sortida dels bicicorriols pel pont de la fira, aquest cop era la 18a edició. Des de la ruta dels Bons Homes que he anat repetint i gaudint d’aquestes sortides on es combina plenament la bici, la natura, algunes pinzelladetes de cultura i una miqueta, no gaire, de relax i xerrar barato.


Aquest cop, pel Montsec, no ha estat pas gens diferent. He pogut suar de valent sobre la meva estimada -el sol ens va posar a prova en l’ús de les cremes solars- veure algunes ermites i poblets perduts de la civilització del segle XXI, fruir de paisatges espectaculars -no cal dir, passar pel congost de Mont-Rebei, un plaer pels sentits- i algunes estonetes de parlar de l’actualitat, amb piscineta inclosa –es nota que puja el nivell de la colla-.

En resum, ja estic començant a atabalar els pastors cap a on ens portaran el proper any. De tot això, el que sí sembla clar és que per la 20a edició, d’aquí a dos anys, es vol celebrar “a lo grande” i anar fins a Sicília, terra i pàtria d’un dels grans referents de la colla, en Giovanni.

Per descomptat, com sempre, agrair als gestors i pastors de la sortida el seu esforç i dedicació.

Bé, moltes gràcies a tots plegats, una pregària per la colla, i fins la propera,

Manel

Per Marcel Torrus

La lluna ens ha aportat a la primera setmana de juny, a l’hora de fer la sortida dels tres dies. Enguany al Montsec, l’únic nom que tinc a la retina i que ubica la ruta d’enguany.

En el terreny de la ruta, com sempre ha estat de sorpresa, primer pel desconeixement de la zona i després pel paisatge, com diuen- Catalunya és un país de contrastos-, i el Montsec ho és. Molta calor, terreny molt àrid però a la vegada molta aigua en el seu embassament, on en tot al recorregut deixa constància. Trobem pobles abandonats on es fa difícil aclarir com, i sobretot de què vivien en temps pretèrits.

En els tres dies hi hagut de tot, avaries, punxades, tot i que el terreny, molt pedregós ho recordava en cada pedalada, hem estat de sort en aquest aspecte, una bona remuntada a peu, no hi pot faltar mai, no seria el mateix. Però potser el que més va reconfortar van ser les banyades del primer i segon dia. Allò va ser millor que un bon avituallament.

Any de pocs corriols, però els que vam fer els vam xalar de valent. La cirereta d’aquests la baixada de les cent corbes de l’últim dia. En pocs kilòmetres i amb un desnivell negatiu de vertigen, corba rere corba desafiàvem els graus de gir en cada revolt, en parades quasi obligades per descansar braços i canells, que en moments ja no responien.

No voldria obviar, la feina dels pares de la ruta, com sempre, i encara que sembli un tòpic moltes gràcies per la ruta que vau parir. Joan, Carles sou uns cracs.

El Logístic aquest any fou l’Anscari, vam tenir bons llocs per dormir, cal esmentar el segon hotel amb piscina i, sobretot, un bufet lliure espectacular, crec que en la nostra estada els hi vam crear un buit important al rebost. Després d’estar tot el dia sobre la bicicleta i menjar entrepans, barretes, gels, etc., era vital de poder gratificar les nostres castigades panxes amb una bona quantitat i diversitat de menjar.

La taula era gran, els viatges al centre d’avituallament eren interminables, crec recordar que en tots els àpats mai vam estar tota la colla a lloc, sempre hi faltava algun comensal…, a la recerca de sabors nous.

En tot cas ja en portem només uns quants, 18 sortides. Són 18 anys de goig, de bon rotllo i sobretot d’una bona amistat. És l’esdeveniment de la colla, que tots ens marquem a inicis d’any com a intocable, simesnó, això intentem, i cal aprofitar-ho. Tots fem l’esforç per ser-hi. Mai sabem el que vindrà demà, per tant a gaudir de l’avui. Arran d’aquesta última reflexió dir que enguany per motius de lesions, deures familiars, no ens han pogut acompanyar uns quants de la colla, que cal dir, que els hem enyorat molt.

Fins la propera!!!!

EL MONTSEC (II). 18A. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8, i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (II). 18A. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8, i 9 DE JUNY 2014

Dues aportacions més dels companys. Que tingueu bona lectura! I fotos!

Per Jordi Torres

No és la primera vegada que dic en aquest blog que les sortides dels bicicorriols, malgrat que terrenals, quelcom tenen de celestial. I aquest llarg cap de setmana n’ha estat una nova mostra. Però no només la ruta ha estat celestial, també la colla, que durant tota la sortida m’ha ajudat a disfrutar-la de valent malgrat que el meu nivell físic era clarament inferior al de la colla.



 
I està clar que la colla té un ajut diví també. Per exemple, el dissabte quan ens dirigiem cap a Monfalcó per pistes amb moltíssima pedra solta, vaig tenir un problema amb el canvi quedant totalment torçat el desviador. Mare meva!. Em vaig esfonsant de cop i el meu cap va començar a visualitzar que per mi la sortida s’havia acabat abans de començar.
 
Però com dic, aquesta colla te quelcom de celestial. En Joan i l’ Oriol varen aparèixer com un parell d’angels. Varen salvar el canvi desmuntant tot el desviador peça a peça. Jo tenia els cargols, les rodetes, etc  a la mà mentre ells anaven adreçant amb una paciència metòdica totes i cadascuna de les peces.
 
El segon dia vaig començar molt conservatiu amb el canvi, per no arriscar, ja que en alguna corona no anava molt fi. Però de fet, no va caler preocupar-se gaire pel canvi, no el vàrem fer servir massa perquè arribats a l’Ametlla per carretera asfaltada, després, per agafar alçada fins arribar a la pista que resegueix la carena del Montsec, la bici va estar quasi tota l’estona a l’esquena!
 
Tot i la vista fantàstica, quin patir pedalar per la llarga pista que no s’acabava mai. Però novament la faceta celestial de la colla va aparèixer i a peu de coll d’Ares m’esperaven en una font amb bassa inclosa per fer una remullada i poder menjar a l’ombra l’entrepà que tots portàvem a la motxilla.
 
I com a postres un impressionant i llarg descens fins el Congost de Montrebei dels que has de baixar la tija del seient. Déu meu quin luxe! Suposo que era un regal diví avançat per compensar el què m’esperava després de creuar el fantàstic Congost de Montrebei: enfilar fins a Alsamora i Sant Esteve  per una carretera asfaltada a ple sol de tarda. Déu meu quin patir. Uns quilometres més i no se si arribo per les cervesetes que ens esperaven a l’hotel!
 
El darrer dia el meu purgatori particular va ser al principi mentre enfilàvem per la Vall de Barcedana des de Cellers. Però després de l’entrepà i la pujada al Tossal de Mirapallars, va venir el regal: un descens vertiginós pel camí de les cent corbes tot passant per l’ermita i refugi de Sant Salvador del Bosc. Però quan ja estàvem a prop del final de la sortida, ara sí, catacrak! Adeu canvi!  Cap problema, els companys m’empenyien per darrera en els pujadors i aquí no ha passat res.
 
Definitivament una sortida amb nota màxima, de les que no s’obliden. Però un ha de ser realista. No se si podré continuar sortint amb aquesta colla. Malgrat haver entrenat durant els mesos anteriors força més de l’habitual què em permet la meva agenda de feina, se’m va fer molt dur, tot i que els companys m’ho intentaven posar fàcil. Sens dubte el nivell de la colla ara mateix és espectacular! Quina enveja nanos! Però en qualsevol cas, aquesta sortida ja la tinc al sac i no podia començar els 50 de millor manera! Gràcies companys per aquest regal d’aniversari!

Per Pep Famadas

ELS TRES MONTSECS: SUOR DE GOTA GROSSA.

Són allà, al bell mig del pas cap al Pirineu, com qui diu, fent nosa. Són l’avantsala de la nostra serralada per excel.lència, i per això sempre els passem de llarg, no sense meravellar-nos de la seva bellesa, però sense entretenir-nos. Queden lluny ja aquells anys escaladors, on parlar del Montsec era parlar d’una altra lliga, era escalar en majúscula. I per això, a banda dels records d’aquella època i de les vies de comunicació, els Montsecs per a mi eren oliveres, ametllers, garrics i molta, molta calor.

No han estat tres dies de corriols però sí que han estat tres dies complets de bici, colla i conèixer territori, i amb això ja em dono per satisfet, i tant! Si el territori escollit no ens vol oferir corriols, què hi farem, jo el vull assaborir igualment amb els corriolaires. Amb qui, sinó, aniré a Santa Quitèria de Montfalcó, o a Sant Salvador del Bosc? Qui tindrà nassos, tossudament, de trobar el corriol de l’Ametlla de Montsec a la torre de Lo Codó i el Pla d’Escumó, cercant alternatives a pistes concorregudes, tot i que la gent del tros ens deia que no hi menaríem? O a qui se li acudirà baixar amb bici pel corriol de les 100 voltes? (val més que no el publicitem gaire…).

Hem assaborit, un any més, un tros del nostre país. Sí, és cert: oliveres, ametllers, garrics, camps de cereal, enguany magres, còdols, pedres, calor, suor… tot plegat conformant un paisatge on els pobladors s’entesten a mantenir-lo viu intentant esgarrapar algun fruit de la terra (que lluny queda l’opulència de les urbs i el seu neguit). I què me’n dieu de les banyades, ja sigui a una cua del pantà de Canelles, a la bassa de la font de Gabrieló, o per què no, a la piscina de l’hotel? I del bufet lliure i les estones de tertúlia relaxada (o no) havent sopat? Ha estat collonut.

Hem fet pessigolles a les imponents parets, amb molt bon ambient i força gresca. Agrair-li al pastor, Pistons, i als assenyats Logístic i Maestro, el seu saber fer davant d’un mapa, i també (que consti en acta) al Gallitu per la localització i molt bona negociació de l’hotel de Terradets.

Pep Famadas

Les fotos d’en Manel: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Més fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Gio, Marcel: cliqueu aquí.