VOLTA BICICORRIOLS AL PALLARS

DSCF7367

Per Martí Montserrat

198 Km i 6500m positius en tres etapes  23/24/25 de MAIG

Com ja heu pogut llegir en Joan ja ens ha fet una fantàstica i divertida crònica sobre la sortida anual que fem sempre per la fira. En aquesta ocasió ha preferit escriure una crònica de sentiments i a l’hora descriure un per un, els afortunats que vàrem poder passar aquests tres dies per l’Alt Pallars.

Per tant el que jo intentaré és descriure i donar ressenyes de la Volta Bicicorriols al Pallars doncs penso que aquest any ha quedat especialment rodona.

Rodona per la varietat de paisatges,  rodona per les grans diferencies en la vegetació entre les valls i les parts més altes, rodona esportivament pels seus grans desnivells i per les seves tècniques baixades, rodona per un punt de compromís al ser una ruta lineal estàvem obligats a fer l’etapa prevista.

Ha estat una sortida amb contrastos entre els pobles i les valls, entre els atapeïts boscos i les grans pastures que hi ha a la zona de Llesui. Entre les llarguíssimes pujades a ritme i els trepidants descensos, per tot això i molt més penso que a quedat amb tres etapes força iguals en quant a distancies i desnivells i ben aprofitada per les poques opcions que dóna l’orografia.

Per qui la vulgui repetir i/o aprofitar algun tram us faig una ràpida descripció.

DSCF7612 mapa 1Cartografia que he fet servir:

Mapa Parc Natural de l’Alt Pirineu E-50 de l’Editorial Alpina

Mapa Vall fosca E-25 de l’Editorial Alpina

Mapa Sant Maurici E-25 de l’Editorial Alpina

Mapa Pica d’Estats Mont-roig E-25 de l’Editorial Alpina

PRIMERA ETAPA 23 DE MAIG: DE SORT A ESTERRI D’ANEU  68KM I 2200M. DESN.

foto portadaSortim de Sort per un camí força marcat que passa per la Borda de Beta i d’aquí ens arribem fins el Poblet de Castellviny, pintoresc poble de quatre cases enfilat sobre un espadat rocallós on parem per visitar l’església en estat de semi abandonament. Seguim per un sender en forta pujada (trams a peu ) fins trobar la carretera que ens portarà fins al Poble de Pujalt, passem de llarg per anar a trobar una llarga pista que puja tot serpentejant pel Serrat de Vacanera.

foto 3Un cop a les Bordes d’Enviny deixem la pista i trenquem al nord seguint el torrent i per unes fortes llaçades arribarem als Planells de Calristà.

foto 4Seguim per pista fins una marcada torrentada on la deixem per pujar camp a traves direcció la Coma Llobatera. Un cop al coll anem flanquejant buscant no perdre alçada, per un sender aeri i tècnic, on ens hem d’aplicar a fons per tal de no posar peu a terra. Amb precioses vistes arribem  fins la Pleta des Ordigues

foto5Seguim flanquejant ara ja per pista fins l’estació abandonada de LLessui, on fem fotos

foto 6pintoresques i trèiem el nas per tal de assaborir  les grandioses vistes .

Tot seguit trobem la pista principal que puja fins la collada de Triador i ressegueix la falda S/E del Montsent de Pallars fins trobar el Pas de la Mainera, on les vistes dels pics a tocar de Montorroio i de Pala Pedregosa, junt amb els salts d’aigua del torrent de la Mainera, fan un racó fantàstic amb un gran ambient de muntanya .

foto 7Remuntem fins la portella de la Serravella (2265m) i per ràpida pista cap a la Creu de L’Eixol. Per fi arriba l’esperat descens doncs portem un munt de km només pujant i pujant … i pujant….

Baixem pel corriol senyalitzat que retalla direcció l’estació d’esquí d’Espot, on ens trobem un descenter que molt amablement ens indica que estan entrenant un descens de Copa Catalana… i sense dubtar gaire ens hi fiquem i el gaudim plenament tot i no dur les màquines adequades, fins que al tram final una malaurada caiguda d’en Joan enterboleix la festa i per moments ens fa pensar que s’ha fet mal de veritat . Però es fort com un roure i queda força atropellat però per sort pot continuar i acabem el descens fins arribar a Espot.

foto 8Sortim d’Espot per la carretera i trenquem direcció al poble de Estaís, fins trobar una pista que en forta pujada i constants marrades ens porta a la plaça de l’església on trobem les marques del GR 11 que per un aeri, tècnic i bonic corriol ens porta paral·lels a la carretera  fins mig camí de Jou. Altre cop per carretera passem el Poble i al cap de ben poc trenquem a la dreta per baixar pel bucòlic i divertidíssim corriol que baixa per les Costes fins el fons de la vall, ja a tocar d’Esterri d’Àneu.

L’ etapa és força dura ja que té més desnivell positiu que negatiu però molt maca, pels seus contrastos ja que comença a Sort al fons de la vall, a tocar del Noguera Pallaresa i uns 600m de desnivell. A mida d’anar augmentant l’alçada la vegetació canvia radicalment convertint-se en una ondulada verda catifa. Les vistes amb l´alçada augmenten en espectacularitat i en immensitat, provocant que puguem gaudir al màxim de la natura en estat pur i amb les mínimes interferències provocades per l’home.

Els pobles d’Espot, Estais i Jou són encara llogarrets ben conservats i entranyables a l’hora. I per acabar arribar a Esterri pel corriol de les Costes et convida a acabar l’etapa amb un somriure d’orella a orella.

mapa 2

mapa 3SEGONA ETAPA 24 DE MAIG: D’ESTERRI D’ÀNEU AL REFUGI GALL FER  AMB 72KM. I 2400M. DESN.

portada 2 etapaSortim pel vell mig d’Esterri per anar a buscar la carretera, que amb relativa suavitat va guanyant alçada cap els pobles d’Unarre i posteriorment Burgo.

Continuem direcció Llavorre i de seguida trencar a l’Est per prendre una llarga i feixuga pista que ens portarà al cim del pic Caubo.

DSCF7422A la part alta podem gaudir de molt bones vistes de la zona de l’estany de Sant Maurici i s’observa el característic perfil dels Encantats.

DSCF7436DSCF7440Per fi comença  l’esperada baixada!!! primer pel mig del bosc seguint un PR poc definit fins trobar la collada del clot de la Calba on ja trobem les marques del GR11, que el seguirem direcció el poble  d’Estaon. El primer tram és força cafre i entre la forta pendent i la humitat que hi ha ens veiem obligats a fer varis trams a peu fins arribar al Clot de la Cabana, on ja per corriol força tècnic podem anar gaudint de valent de l’esportiva baixada.

Cal destacar un tram de marrades amb molta pendent a l’alçada de les bordes de Cardedo i el senderó de pedra amb corbes aèries i tancades  arribant ja a Estaon.

DSCF7472Sortim d’Estaon per un petit corriol senyalitzat just sota la església i baixa cap el rierol amb un seguit de corbes exageradament tancades i molt arriscades que ens obliga a fer peu aterra més del que ens agradaria… molt maco i espectacular però poc recomanable per fer amb bici.

Arribem al Molí d’Amill i remuntem fins al petitíssim poble de Bonastarre,  baixem fins el fons de la vall per un divertit i ràpid sender que passa per Sant Feliu.

Visitem l’església de Ribera de Cardós i carretera avall falta gent .

DSCF7492Passem la cruïlla de Tirvia fins trobar un pont/ resclosa que ens serveix per creuar el riu i per un camp anar a trobar una malmesa pista que ens puja fins al coll del turó el Galís. Un cop al collet anem  caranejant per un duríssim caminot que ens planta de ple a Tirvia. Passem pel vell mig del Poble fins trobar el camí senyalitzat que passa per la Mare de Déu del Roser. Després d’unes fortes i tècniques pujades comencem a baixar per un corriol brutal ràpid tècnic i molt, molt divertit.

DSCF7500Un cop a la pista comencen la remuntada cap el bosc de Virós per unes pistes secundàries, que amb desnivell progressiu i constant ens acosten a Sant Lliser. D’aquí per pista bona arribem a les Bordes de Buiro, on agafem el dur corriol senyalitzat que retalla varies marrades de la pista que puja al refugi de Gall Fer.

DSCF7507Per fi hem acabat l’etapa i podem engolir unes birres tot mirant el Monteixo encara nevat i assaborir un tranquil  cap vespre en aquest perdut llogarret del Pirineu.

DSCF7503Aquesta etapa ha estat molt variada en el seu paisatge ja que va de la vall d’Esterri d’Àneu, a la vall de Cardós i finalment acabant a la vall Ferrera  per passar-hi la nit. Per tant ha estat una dura etapa, ja que hem passat pel cim del Caubo de 2281m per després baixar al fons de la vall per una dura i llarga trialera.  Tant hem disfrutat dels prats de les parts altes amb les seves immenses vistes sobre el Parc Nacional d’aigües Tortes, com dels grandiosos boscos centenaris de Virós. Hem gaudit dels poblets recondits i  de dos del pobles importants de la vall com son Rivera de Cardós i Tirvia.

mapa segona etapaTERCERA ETAPA 25 DE MAIG: DEL REFUGI GALL FER A SORT

DSCF7556Sortim del refugi per la pista direcció Est i de seguida la deixem per fer una remuntada per pista secundaria senyalitzat com a PR . De seguida la pista es converteix amb un meravellós corriol que va guanyant alçada entre el bosc, tot esquivant pedres i arrels fins arribar al llom (1840 aprox).

foto portada 3 etapaEn aquest punt comença un divertit descens fins trobar la petita collada amb el Farro on segons el mapa hem d’agafar un trencant direcció Sud que no hi ha manera de trobar (segons m’han informat a posteriori el camí d’ona la volta al Farro i s’agafa mes avall).

No trobem el camí????  però estem sobre on està dibuixat al mapa i també el GPS així ho indica… baixem com podem bosc a través fins trobar el camí de veritat que ve de molt més enllà… Què hi farem!  Els mapes no son perfectes.

foto 2Passem tot flanquejant per sobre de les bordes de Burg fins trobar ja bon camí.

Aquí tres companys per diverses raons ens deixen per fer drecera cap a Sort doncs no es veuen en cor de seguir.

Els demés seguim per un inclinat prat fins trobar la pistasa que ve de Tirvia i remuntar fins el Coll de So de Farrera.

DSCF7531Continuem per una rapidíssima pista fins el Coll de la Creu de Bedet i comencem el descens cap a l’ermita de Santa Magdalena. Després de fer uns rapidíssims km trenquem al Nord per una pista secundària i anar a buscar el perdut senderó que passa per les bordes de la Plana.

DSCF7537Baixem pel mig dels prats fins trobar les bordes de de Bedet i d’aquí ja seguint el curs del riu fins trobar l’amagada ermita de Santa Magdalena.

DSCF7547Aquesta ermita està en una cruïlla de rius i de camins on es respira una pau i una tranquil·litat que reconforta les animes del grup més turmentades… però després de fer el pícnic no ens queda altre remei que continuar doncs encara ens queda un munt de camí per fer.

DSCF7552Seguim per bon camí direcció a Sant Joan de l’Erm i no se què passa a la colla però nois allò semblava el Tur de França… mare de déu senyor!!! Quin ritme… per fi arribem després del vall de bastons a lesperada estació d’esquí nòrdic

DSCF7554Continuem encara per molt bona pista fins les runes de Sant Joan Vell, per trencar a Sud per un camí senyalitzat que en fortíssima pujada ens portarà fins el Coll de la Culla. Uff! quines apretades … amb tot el ferro posat i vinga , vinga, vinga…

Ara ja per pista bona ens arribem fins sota la Roca Senyalada i per fi podem relaxar les cames mentre baixem uns metres fins el Refugi de Comes de Rubió. Trenquem  a la dreta i passem de llarg i per sobre del refugi i anem avançant a molt bon ritme per una pista amb poc desnivell positiu, però ja hi tornem a ser… collons com anem … va parir !!!

DSCF7557Per fi arribem agonitzant, però vius, a la Basseta on fem reagrupament per poder començar l’esperat corriol. En aquest punt ens esperen 1500m de desnivell de baixada continua fins a Sort !!! per a tots es el moment més esperat de tota la sortida.  Primer comencem flanquejant per uns trams aeris i molt tècnics fins arribar a la Cabana de les Collades.

DSCF7558Petit tram de pista i ja hi tornem a ser… corriol tècnic, ràpid i velocitat en estat pur.

DSCF7561Seguim per un Tram de pista ràpida tot passant per la Boiga dels Savalls i un cop arribem a una petita remuntada a la zona del Bosc de Costa Negre deixem la pista i comencem altre cop a baixar com bojos per un trepidant corriol senyalitzat que ens portarà cap el Serrat de Sant Feliu. Aquest tram és un dels descensos més divertits i ràpids que mai hem realitzat i embriagats per la velocitat ens llancem serrat avall fins al poble de Sort.

D’aquesta manera tant brutal acabem la tercera i última etapa. Ha estat una dura etapa amb constants pujades i baixades passant per racons preciosos, com les bordes de Gurb, les bordes de la plana, Santa Magdalena, Sant Joan de l’Erm, voltejar el Pic de L’Orri passant per la  Basseta i acabant per un dels descensos més llargs i divertits que és poden fer al Pirineu.

Un cop a Sort  tanquem el cercle que vàrem començar el dissabte i quant et pares a pensar tot el que hem vist i hem viscut durant aquests tres dies dalt de les nostres estimades muntures…

Ara es veuen ja, llunyanes…  però son vivències autentiques de veritat !

Per molts anys en puguem anar fent companys.

mapa 3 etapa

 

 

 

ENFILATS AL VERD I PLÀCID PALLARS 23-25.05.2015

DSCF7543 Per Joan Lladó

Quan acabo de fer una sortida amb la bici de muntanya, fora de la comarca, lluny de l’habitual escapada pels nostres estimats topants, a cavall d’El Maresme i el Vallès, em pregunto, què n’he tret? què m’ha aportat? què he vist? ha estat plaent? he rebut noves sensacions? què n’he après?

No espereu pas una crònica com habitualment faig de les nostres excursions. Enguany m’ha plagut més fer-ne una crítica. La colla va canviant, les forces minven i/o creixen, i pot semblar que aquestes ens distanciïn i vulguin trencar el que tants anys, sense pràcticament adonar-nos, ha creat un grup tan homogeni, malgrat el temperament heterogeni dels seus individus.

Us recomano que llegiu amb aquesta música: Eu sei que vou to amar de Tom Jobim i interpretada per Vinicius de Moraes i Maria Creuza. M’ha acompanyat obsedidament durant els tres dies.

Sóc home a qui agraden més els paisatges amb contrastos. Paisatges treballats. On l’home s’hi ha deixat la carcanada per treure’n un mos de pa. Més que no pas el paisatges monòtons, bucòlics, que a primer cop d’ull fascinen, però de seguida, mentre hi ets, inconscientment, els decantes, els evites. Personalment, hauria anat més avall, cap al Jussà, però és clar, enguany no vaig ser a temps de preparar la ruta.

DSCF7044La ruta d’enguany, vull dir l’itinerari, ha estat circular i el seu traçat no podia haver estat d’una altra manera donada l’orografia del terreny i el desnivell a superar. En Martí en sap d’aquests afers i no falla mai quan té disponible un mapa de la zona.

Malgrat la patacada que vaig patir el primer dia, que no m’impedí de pedalar els altres dos, només em puc queixar d’una cosa: la pressa per acomplir els horaris. No creieu que durant tot l’any potser ja correm massa? Soc del parer de fer la sortida anual de la colla més assequible des de tots els punts de vista. Primer de tot, cal que sigui un itinerari apte per a la condició física mitjana de la colla. Que combini esport i cultura. Què caram hi anem a fer al Pallars si només veiem el verd tacat per quatre vaques? Ningú va tenir interès per aturar-se a Sant Joan Vell per posar un exemple? No us haguéssiu aturat a xerrar amb els ramaders que carregaven el bestiar als camions? Proposo, en definitiva, que tot plegat ens ho prenguem amb més calma, que en qualsevol moment ens puguem aturar -no per la força de les avaries- i puguem assaborir plenament el moment. Ens hauríem estès al Roser sinó per força major? Ho dubto.

DSCF7212Sóc massa exigent? Possiblement. Em sembla fantàstic estar agombolat per tota la colla, patint, suant, rient, bevent, menjant, dormint, xerrant. Crec que és el millor. Però posats a demanar, donat que ens desplacem per conèixer un petit -i nou per alguns- racó del nostre país, també voldria saber sobre el que hi ha fora del poc més del mig metre on oscil·len les dues rodes.

Amb tot, no voldria pas crear polèmica, més aviat, encetar el debat. Doncs, som-hi.

IMG_8351Tanmateix, no voldria acabar la meva aportació sense presentar-vos els energúmens que van ser-hi. No és pas la meva intenció, fent aquests minsos retrats, d’ofendre a ningú, ans el contrari, són els trets bàsics de cadascú fets des d’una perspectiva totalment personal i amb tota la sinceritat i bonhomia. Aquí els teniu:

Primer de tot, va pel més juganer. Botiguer. Home bonhomiós, solidari i col·laborador en els incidents aliens. De front obert i sense mostres d’hirsutisme, tret del seu generós bigoti, amb un nas prominent que li dóna una gran i respectuosa personalitat i amb unes orelles al vent que, al contrari del nas, el fan més proper. La seva atlètica constitució física, focalitzada en les seves extremitats inferiors, ens fa pensar, i de fet li dóna, un caire d’escultura grega: tret que lliga ben bé amb el seu origen. Faranduler de mena i bon cuiner. És avi de dos néts dels quals n’està tant, que les portes se li han fet petites.

En segon lloc, la petita locomotora. Teixidor. Més tard o més d’hora, sempre hi és. Home d’estatura normal, cames encorbades per malaltia infantil, de cabell curt, de faccions vermellenques i sempre moll, amarat de suor, amb la mirada sempre alegre. De nas prominent, tret molt comú entre la colla. De tracte jovial i espontani. Mai té un no per ningú. Té un punt de desconjuntament a tot el cos elegant i inoblidable. Qua no van amb bici, li agrada vestir desimbolt però d’etiqueta. Important desequilibri entre cos i cames que en fer bici, la roba li és baldera a baix, i tot tiba a dalt.

El següent. El pessimista positiu. Llauner. Lampista per entendre’ns. Home més aviat flac, esprimatxat, estirat, ros, d’ulls blaus. Si hom el veu pel carrer, sembla que porti l’enclusa al clatell. Com si la vida l’oprimís. Tant sols són aparences. Operat del cor, que n’ha sortit tant airós com un bon matxo de can Forniga. Lluitador i patidor  infatigable que es desfà pels seus dos fills. Rialler i molt amant de la companyonia i la gresca. Ha mamat muntanya.

Ara és el torn de l’home bala. Policia i historiador. Essent dels més baixos de la colla, en termes generals no ho és. Ros, amb poc pèl a la closca i de celles poblades. En el seu moment, un dels més ben preparats físicament per a grans distàncies, ara ho ha deixat per anar eixamplant el ventre. Si és el més vàlid per passar comptes i per a l’organització de qualsevol acte, també ho és per caure després dels excessos etílics. És un gran espectacle veure’l baixar en qualsevol especialitat esportiva. Li agrada la velocitat, el fascina i es llença amb plena satisfacció. Sempre preparat per a la gresca, és xafarder i xerraire de mena i molt amant de la muntanya i dels esports en aquest entorn.

Un dels llargaruts. Enginyer forestal. Tot i que tragina una gran còrpora, l’ha anada modulant i es belluga damunt la bici com si tingués vint anys. Sap fer filigranes. Normalment presenta el cabell curt que conserva plenament, amb un nas prominent tot i no ser de ganxo. Les orelles són invertides i quan menja de gust, l’ull dret li balla. Boca i llavis de grans proporcions, tret que li confereix una sensualitat amagada. Irònic, curiós  i gran conversador. Com el bosc, la bicicleta l’apassiona i com més hi va, més creix el seu delit.

Un dels màsters. Havia estat adobador. Ara és mecànic de bicis. Home simpàtic en el tracte i rialler consagrat. Sempre és a punt per pujar muntanyes de qualsevol manera. Això si, no pot faltar-hi el mapa. Morè i d’estatura mitjana. Transporta un dels nassos més discrets de la colla. Cultivat en el món muntanyenc, li tira molt el verd i els ambients alpins més frescos. Potser les suades que pateix el fan anar per aquest camí. Ah! És dels que disposa de la corda més llarga.

L’altre llargarut. Historiador de l’art i professor. Alt i prim. De cos equilibrat. De faccions cantelludes i posat seriós. De pell blanca. Nas prominent però alhora discret. Molt preparat físicament, li agrada donar guerra a les posicions capdavanteres. La colla li ha servit d’escola de la gresca i de la broma. I a més, del muntanyisme més plaent. El seu estil en el vestir de carrer ha donat peu a més d’una broma que ha hagut d’entomar com un sant. O no.

Continuem amb la disbauxa personalitzada. És administratiu en una gran empresa ubicada al Cros. Un dels joves de la colla. Alt, morè, de formes molt equilibrades. Tocat i posat. Arrauxat i voluptuós, el que més. Ha entrat al món muntanyenc a través de la bicicleta. I de la bicicleta li agrada el més extrem, on hi voldria accedir, però ha fet tard. De tant en quant treu el cap per davant però hom li pica la cresta. Sol treure pit fora el corral, però a dins ha d’amagar el cap sota l’ala.

És l’hora del mamelló veterà. Mecànic. Pot semblar prim, i ho és, però gasta unes extremitats inferiors considerables. Conserva una massa capil·lar molt atapeïda, infranquejable, morena, semblant a un fregall de bany. Malgrat la seva llarga lesió, de la que no n’està del tot recuperat, i ara que ja es comença a veure les orelles, podem dir que està a punt de fotre uns pals que no sabrem d’on vindran. Bromista sarcàstic i molt compromès amb l’esport dels tres fills.

Seguim ara amb el fora de joc. Informàtic i bon fotògraf amateur. És dins la forquilla dels més alts. Ros, de cabell arrissat, tot i que ara el du curt. Nas aguilenc i de faccions cantelludes. Introvertit i inexpressiu, tot i que ens ha donat alguna divertida sorpresa. Fa la feina discretament i progressa sense fer escarafalls i també, discretament, en fot alguna de grossa. Sovint, el seu humor càustic és incomprès. El més compromès, a la pràctica, amb la causa independentista.

Li toca a l’esportista en estat salvatge. Enginyer agrícola. Floricultor. D’estatura mitjana, cabell castany, crida l’atenció la seva llarga cabellera. Un dels més valents, potser el que més, fent filigranes i baixant marges damunt la bici. Degut a això, és el que més gasta a cal mecànic. És la bondat personificada. Quan entrà a la colla era un angelet. Ara també ho és però de tant en tant pica l’ullet. Bon gurmet i gran amant de les cerveses, els grans tiberis i els combinats.

Seguim amb el que va entrar amb calçador. Vull donar a entendre que no sabem a través de qui va entrar a la colla. O potser si. També informàtic. Alt, però de formes més arrodonides, pàl·lid, esblanqueït i de cabell fosc, que n’hi resta ben poc a la closca. Gran tafaner. Utilitza ulleres. De veure-hi, vull dir. Teòric expert de la bicicleta de muntanya i a qui li resten molts deures per fer. Val a dir que n’ha fets uns quants. Tot és molt bonic.

Li toca a un dels novells. Mecànic. Apassionat del món del motor. Alt, bru, de constitució esportiva, tot i que presenta una gran pronació degut a les seves cames de genolls valgs, no li impedeix de treure el nas amb els de davant. Li agrada de posar els peus en remull. Nas aguilenc, ulls estirats. Amb una barba fosca, discreta. Excel·lent persona i de molt bon tracte. Tot i que pot semblar de tarannà tranquil, quan és assegut a taula, sembla de patir el mal de sant Vito: aquell moviment, aquell rebotar, que hom sol fer amb la cama quan sol estar inquiet per quelcom.

El novell. Llicenciat en educació física. Professor. Prové de l’especialitat de descens amb bicicleta. Aquests dies però, arribava massa cansat a dalt. D’estatura mitjana. Cabell molt curt i de grans entrades. Alegre i de faccions rialleres. Persona discreta però molt crítica amb el sistema imperant. Igual que el més veterà de la colla, sempre està disposat a posar l’espatlla. Ara pren mides del catau on s’ha ficat. Benvingut.

DSCF7483Fins aviat.

Joan

Algunes fotos que vaig fer: cliqueu aquí.
Les que va fer en Martí: cliqueu aquí.
Les de l’Adrià: cliqueu aquí.

BICI DE MUNTANYA? L’ESPERXADA DE PORQUERES 03.05.2015

11168540_811964162216060_3399510101717052388_nPer Joan Lladó

Al Maresme som massa gent practicant esports de muntanya: fent ciclisme i corrent, en situació de creixement exponencial; les motos, amb lleis cada vegada més permissives, trinxant fràgils camins; d’excursionistes, també creixent; de boletaires, gràcies als “caçadors”, també amunt; de caçadors, cada vegada menys, per sort. Paral·lelament a aquesta massa que s’avoca, frueix i entrena al bosc,  hi ha un munt d’esdeveniments de cap de setmana que realment fa marejar i que s’organitzen perquè aquests practicants ens acabem d’esbravar. A partir d’aquí és on neixen els problemes dels drets d’ús del territori i dels seus viaranys.

Faig aquest llarg preàmbul per dir que si volem participar en una cursa o pedalada de bicicleta de muntanya on hi puguem trobar corriols i trialeres, senderons, marrades, dreceres, que a gairebé a tots els que ens dediquem en aquests afers ens agraden -i molt-, ens hem de desplaçar cap a les comarques del nord. S’entén així perquè en aquells verals la pressió humana no és ni de bon tros -encara-  la que s’exerceix a les comarques de l’entorn de Barcelona i els gestors d’aquells parcs deuen ser, suposo, molt més permissius a l’hora d’aprovar els itineraris per les curses.

Dit això, l’any passat, quan en Pons acabava de guanyar, també, la segona edició de l’Esperxada, em va dir: “A vosaltres, a la vostra colla, que tan us agraden els corriols i trialeres cafres, aquesta cursa us agradarà de ben segur. Gaudireu de valent tant de pujada com de baixada.” També ho reblà en Ramon que les passà putes després de participar en l’edició del 2014 amb fang fins les orelles.

Fa uns mesos en Ramon, el Tigre del Cros, em repetí: “Joan, aquest any ens apuntem a l’Esperxada i gas a fondu!!.” Li vaig dir que segurament si, si és que no coincidia la data amb cap rogaine.

Aquest final d’abril ha estat força atapeït d’activitat corriolaire i això ens ha dut a distreure’ns d’algunes activitats que s’organitzaven i, entre elles, l’Esperxada. Dijous ens vam trobar al Casal per parlar de la sortida de la Fira i vaig aprofitar l’ocasió per veure si algú s’apuntaria a aquesta cursa per a senglars. En Pep i en Martí no van dubtar. Així vam quedar i, dissabte a darrera hora, em trucava en Manel per afegir-se a la festa.

Diumenge ben d’hora, a tres quarts de sis, arrencàvem vers Porqueres, al Pla de l’Estany per participar a la tercera edició de l’Esperxada organitzada pel Sendicat del Pedal.

Arribàrem amb temps a Porqueres, a Santa Maria, però no pas al punt de sortida. Vam perdre ben bé un quart cercant la zona esportiva. Resumint, calgué córrer per sortir a l’hora. Sort que no hi anàvem per guanyar!

Santa_Maria_de_Porqueres_20090412_001El dia abans em vaig mirar el recorregut per saber quins verals trepitjaríem i, en bona part, bé a peu o amb bici, ho havia fet. Possiblement, després dels meus estimats racons del Collsacabra, la Garrotxa és possiblement la comarca que més em tira. Aquesta atracció s’inicià durant les estades de les colònies d’estiu que hi fèiem amb el Club d’Esplai els Cabirols d’Argentona. Inesborrables de la memòria aquells moments de finals de la infantesa que marcaren, no en tinc cap dubte, el nostre tarannà.

La ruta a grans trets seria la següent: enfilaríem el Rocacorba, als peus del Puigsou, pel Mas Ventós, Biert i el Serrat de la Cadalt. Davallaríem pel Bosc de can Mitjà i gairebé a tocar de Granollers de Rocacorba per després enfilar suaument fins el collet de Bastarra. Ens acostaríem als peus de Finestres pel Freixe, pel coll de les Pedres Picades i passant a prop del Poblat Ibèric de la Palomera. Enfilaríem i baixaríem el Montestí per la Torre de can Badia fins la carretera i després del Coll de Colitzà i paral·lels a la riera de Samariu fins el Sallent. Des d’aquest lloc, amunt per carenejar la Serra del Torn fins deixar-la a can Camps i vorejant i travessant el Ser fins la Granja de can Jofre per tornar a enlairar-nos al sector més oriental de la Serra del Torn i recórrer el seu fil fins els Boscos de ca n’Illa, cap els plans de Serinyà. Després en suau ascens fins la carretera de Banyoles a Mieres al Bosc de can Ginebreda i amb un sobtat ascens i un merescut penúltim descens ens acostaríem a l’estany i al final de cursa.

El recorregut, doncs, m’agradà. Tot pujant a Rocacorba -on hi pujàvem tots quatre gairebé junts i agombolats per una munió d’altres soferts ciclistes-, recordava una de les periòdiques caragolades que amb la colla d’Argentona havíem fet a la Torre de Pujarnol. Segurament una de les més decebedores culinàriament parlant i sap greu perquè el temps d’aquell dia convidava a estar-se hores i hores fent la sobretaula al costat del foc. Malauradament, aquests tiberis s’estroncaren amb la crisi. Com deia en Pla, citant en Montaigne, la vida és ondulant; tot el que puja baixa i el que baixa puja.

La Torre de Pujarnol i l'esglèsia de Sant CebriàDesprés del primer avituallament i on es bifurcaven el recorregut llarg i curt, sota el Puigsou, -havent acomiadat en Martí que decidia anar pel seu compte i en Pedro que feia la curta-, se’ns presentava la primera gran i trialera baixada, com he dit més amunt, pel Bosc de can Mitjà. Començava aleshores la gran diversió. Demanant pas a tort i a dret i alguna esbroncada als corredors menys atrevits, en Pep i jo -en Manel quedà un xic enrere- sadollàvem l’ànsia del descens. Una ullada fugissera enmig de la tensió -havia d’intentar no perdre el cul d’en Pep- em deixava entreveure la vall del Llémena als peus. Quina primera! Mare de Déu dels Set Dolors! No sé com expressar la sensació.

exteriorQuan la pendent minvà i els ànims s’assossegaren, comentàrem la jugada. Érem a tocar de Granollers. Aquí els records flueixen un darrere l’altre: primer, les colònies d’estiu a Granollers on les hormones pre-púvers anaven boges; segon, una escapada de bici que vam fer amb en Pep ara  fa una bona colla d’anys, potser quinze, després de baixar del Pirineu a  fer-hi el cabra. Tot enfilant cap el collet de Bastarra li vaig comentar: -Pep, em sembla que el coll on ara arribarem hi vam passar una vegada pujant al Rocacorba des de Granollers, més endavant, en un viarany que apenes s’hi podia circular, anaves obrint pas enmig dels esbarzers.Robiñera agost 2001(2)Seguírem per un llarg i còmode flanqueig tot passant pel Freixe i el coll de les Pedres Picades on trobàrem el segon avituallament. Férem un bon refresc i seguírem en ascensió per un tram de la pista que uneix Sant Aniol de Finestres amb Mieres fins prendre un molt tècnic i pedregós corriol prop del poblat ibèric, que ens menaria al Coll de la Palomera, el llindar més oriental de la Serra de Finestres. En l’aturada a l’avituallament no recordàrem d’esperar en Manel i a mitja pista afluixàrem el pas sense parar-nos. Anàrem fent.

198_mediumBon xic passat el coll, iniciàrem un fantàstic descens enmig de la fageda. Què us en podria dir… Sensacional, colpidor, dramàtic, sorprenent, espaterrant. Vaja, de repetició. Aquest bonic senderó ens dugué a Collveí i aleshores entràvem en terres volcàniques, car els talussos ens ho indicaven.

Al Collveí un col·laborador ens informà que el proper tram s’havia de fer a peu. Doncs, si, diríem que obligats. Tot i així, no tenim mai paciència i a la més mínima, tornàrem a les muntures. No sabíem pas la que ens esperava. Mare de Déu! Aquesta Torre de can Badia.. Ens feren pagar un bon pic per aconseguir-la. El pitjor de tot és que hom veu gairebé tota la trajectòria dels inacabables repetjons. Gran i abastable mur, si senyor!

Curiosa la Torre de can Badia. He estat cercant informació d’aquesta construcció i no he trobat notícies enlloc. Algú em podria fer cinc cèntims del seu antic ús? Vaig constatar que era una torre quadrada d’uns 6/7 metres de costat i uns 7 metres d’alçada, ara sense sostre i amb algunes finestres, voltada d’un fossar d’uns 3 metres d’ample i uns 2 de fons. Se suposa que pertany al mas homònim de la clotada del Samariu.

I després? Vaig deixar pas a en Pep perquè prengués la iniciativa del següent divertimento. Ràpida baixada i amb alguns importants ressalts per la carena del Montestí fins el Collet del Roure i finint a la carretera de Santa Pau on ens hi trobàrem el tercer avituallament. Férem parada per refer-nos, doncs les cames i sobretot la ronyonada, i una mica de mal de cap, em fotien la guitza. I vet aquí que arriba en Manel. Doncs molt bé. Ens donà les gràcies per esperar-lo. Però si no feia ni dos minuts que hi érem! -Vinga Manel que ja som a la meitat i ja hem fet el pitjor.

Continuàrem per carretera fins el Coll de Colitzà on la deixàrem per dirigir-nos en descens fins el Sallent. Més que la distància, en aquells moments pesava més el desnivell. Travessàrem el pont de Sant Martí i iniciàrem la següent remuntada pel camí de Proant. Just en aquells moments aparegué el sol i féu l’ascens un pèl més feixuc. Aquesta ampla pista que deixàrem en un dels primers grans revolts per continuar en camí pedregós i costerut, ens plantaria als contraforts de ponent de la Serra del Torn, prop de la Serra Grivera. La carena ens donà la benvinguda amb un distret però curt descens fins el Collet de Cavaller on trobàrem un corredor sol amb problemes al canvi. La incidència que presentà no li podíem solucionar, així doncs, seguírem endavant.

5163457El corriol carener que ressegueix el fil de la serra és realment escaient. L’alçada és molt regular: entre els cinc-cents i els cinc-cents cinquanta metres. Hom hi troba de tant en quant alguna dificultat tècnica que el fa distret, però, el traçat, l’amplada i el terreny el fan tant lent, que els quilòmetres es fan eterns.

No sé si hagués estat possible de fer tota la carena del Torn per dalt. Potser sí, perquè així m’ho semblà al coll on l’abandonàrem. Però baixàrem per una pista fins a can Camps. Segons el meu parer, un dels trams en baixada més mal aprofitats de l’itinerari, possiblement l’organització s’hi veié obligada per qüestions logístiques. Què hi farem.

Ens trobàrem al fons de la vall del Torn, al Mas Rampinyà, el següent avituallament. El quart. En Manel se sentia tocat. La carena li passà factura. Ens reférem sense pressa. El sol espetegava. Érem al quilòmetre quaranta-sis. Vinga som-hi que anem tornant.blog-1Resseguírem un bon tram de la llera i el voral del Ser, mullant-nos fins i tot els peus -que resultà agradable- fins la Granja de can Burgada. En aquest tram vaig tenir un petit ensurt: una curta però gruixuda branca se m’incrustà entre els radis de la roda del darrere i gràcies a la baixa velocitat i la meva ràpida reacció, no vaig trinxar la roda. No fotem.

Travessàrem el riu i enfilàrem el talús per prendre la pista que tot travessant la granja, va guanyant alçada. Dels dos-cents metres al fons de la vall, pujàrem fins els quatre-cents cinquanta que té el punt més alt del serrat que és a continuació del Torn. Anàrem davallant molt lentament pels Boscos de ca n’Illa per arribar als plans i bacs homònims molt a prop de Serinyà, el punt més baix de la cursa. Al riu, -on en Pep i en Manel s’hi refrescaren el cap- trobàrem el cinquè avituallament. Continuàvem animant en Manel que estava desitjant arribar a meta. Com que no havíem de fer cap marca, aprofitàvem al màxim tot el què ens oferien.

Tot just que reiniciàvem la marxa, en Pep, en un petit ressalt de pujada, perdé tot l’aire de la forquilla. Caram! No sé si inflant-la… Se’n tornà fins l’avituallament i aquells xicots que eren uns manetes li adobaren. Fantàstic!

En suau remuntada vers l’ermita de Sant Miquel Sesvinyes, anàrem combinant pista i corriol fins travessar la urbanització de Caselles Davall i en un monòton però agraït camí en aquelles alçades de la cursa, arribàrem a la carretera de Mieres a l’alçada del Bosc de la Ginebreda. Darrer avituallament. En Manel, bastant fos, preguntà pel que restava i aquells, mofant-se del mort i de qui el vetlla, li foteren la por al cos. Ens afegiren alguns quilòmetres de més. El sol que queia i la cervesa calenta els incitava a la gresca. Però que bé que passava el tall de síndria…

SMiquelSesvinyes-02_650En travessar la carretera tocava de treballar pel darrer gran escull. Aquí no ens enganyaren: un camí molt costerut, entapissat per grans pedres que vaig trobar força divertit ens conduí de seguida -no ens ho esperàvem després de les indicacions que ens donaren- a la darrera i distreta baixada cap el Pla de l’Estany. Però abans, un important ressalt enmig del descens, em féu clavar la roda del davant amb l’arrel que el seguia i el fort impacte de la roda del darrere en sortir-ne, em féu perdre una part de l’aire. Sort que va ser així i de seguida la roda agafà pressió en inflar-la. Avall doncs.

Passàrem per un túnel al dessota la carretera de Mieres i per camins entre camps ens acostàvem a Banyoles. Mentre circulàvem per la carretera, ens pensàvem que ja teníem la meta a tocar i ens felicitàvem, però vés per on, a l’alçada del Corralot, ens férem remuntar vers ponent, cap a can Canova i combinant corriol i pista, davallàrem a la Perpinyana i amb vint metres més de desnivell de pujada i ràpida baixada arribàrem triomfants a meta.

Fet i fet, anar a fer una cursa per aquelles contrades i no saber per on passaràs ni què hi podràs veure, si es donés el cas, és simplement d’un tedi insuportable. Està clar que si no hi vas per guanyar els teus companys o algun altre referent, anar a córrer i tenir contínuament el cap cot perquè la llosa t’esclafa, l’al·licient, per a mi, és nul.

Ha estat, personalment parlant, una prova realment plaent. L’he gaudida a pleret perquè he anat fresc. Tret d’algun tram, el treball per confeccionar l’itinerari l’he trobat excel·lent. Els avituallaments al seu lloc. Tot i que l’organització indicà amb un track la situació de la sortida, no haguera estat de més, pels que no utilitzen o no en saben, sobre noves tecnologies, uns indicadors a les carreteres per arribar-hi.

Per acabar, vull felicitar a l’organització per tot el què ens han ofert i per l’esforç que els ha representat i als meus amics per ser-hi i fruir plegats d’aquesta festa de la bicicleta. Em pesa que l’amic Martí tot i l’empenta que hi posà no pogués compartir amb nosaltres tot l’itinerari. I prometo a la resta de la colla que organitzarem una sortida per fer-la sencera si trobem la data adient i sinó farem la següent edició plegats.

Fins la propera,

Joan

Els corriolaires: Pep, Martí, Manel i servidor (i a més, en Pedro i en Ramón).
Distància recorreguda: 73 km.
Desnivell + acum.: 2600 m.
Corriol: 80/85%
Temps emprat: 7 hores.
Classificació cursa llarga: cliqueu aquí.
Les fotos de l’organització: cliqueu aquí.

ESQUÍ DE FANTASIA AL PIC DE LA SERRERA (2913 m.) 14.04.2015

IMG_9700Per Andreu Calvó

Com un privilegiat, aquest dimarts, si que marxo a esquiar amb els abonats al descans Inter setmanal; en Marti i l’Enric. Les altes temperatures, ens fan decidir ràpid; anirem cap a Andorra. Passem per Cal Andreu a recollir els meus bartuls, parada gastronòmica al Toca Teca, i marxem cap a la Vall de Ransol.

IMG_9727Deixem el cotxe, i sortim ja amb el esquís als peus, amb una neu força pastosa, que fa que avançar sigui mes feixuc del normal. Remuntant per la vall del riu dels Maners, anem guanyant alçada, remuntem per un canal curiosa, per l’estat de la neu,  passem pels estanys de Ransol, coberts per la neu. Després d’una bona suada ens plantem a la carena, que ens dura fins l’objectiu de la jornada; el Pic de la Serrera, uns dels cims mes alts d’Andorra.  Fotos de rigor, mengem i solucionem el Mon.

IMG_9736Un descens per una pala espectacular, cap a la vessant de Sorteny, on gaudim d’una neu primavera espectacular. Just per sota la Collada del Riu de les Cebes, tornem a posar pells i cap amunt per assolir la collada de Meners, ara ja si enllacem pala, canal i torrent per arribar al cotxe.

IMG_9730Parada a l’encantador i ben integrat llogarret del Pas de la Casa, a proveir-nos dels clàssics productes locals (xocolata, formatge, alcohol,…), un cop abastits tornem a fer unes cerveses a La Molina, d’aquest beure no en manca mai i cap a casa.

Gran dia, en una zona desconeguda per mi.

Fins a la propera….

Les fotos de l’Andreu: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

 

CRÒNICA D’UNA SORTIDA INESPERADA. 26.04.2015

IMG_8534Per Giovanni Leonardi

D’una sortida molt ben parida.

Quan sortim fora comarca, sempre ho decidim amb prou anticipació per tal que tots tinguin temps de muntar-s’ho i evitin de prendre compromisos  familiars que impedeixin d’apuntar-s’hi. Però vet aquí que en Martí proposa el divendres mateix d’anar el diumenge al Tagamanent, a fer una ruta que porta al cap de fa temps i que inclou pujades i baixades importants per corriols, tota una ruta inèdita per a nosaltres i que– assegura ell ja que l’havia trepitjada a peus amb l’Andreu en diferents sortides trekkineres – té tots els requisits per a resultar  molt maca, tècnica i ciclable a l’hora.

Així resulta que gairebé tothom ha de renunciar-hi contracor per una raó u altra, renegant perquè sap que es perdrà una excursió en bici singular i molt guapa. Mai s’ha donat el cas que s’hagi tornat a casa insatisfets. Quan un dels nostres pastors ens treu del corral domèstic del Maresme, ho fa per portar-nos a cop segur a pasturar per camps rics de molt bona herba bttera, on fer-nos un bon tip – amunt i avall – de corriols de bona qualitat.

Tres, només tres, cosa mooolt rrharha, ens trobem doncs a quarts de sis a l’Escorxador.

A les vuit aparquem a Aiguafreda. El full de ruta diu doncs que ens esperen dues senyores pujades i dues senyores baixades, totes elles intenses i “sense solució de continuïtat”. Res de descansos intermedis ni mariconades. Entremig, uns quants trams de corriols i GR . Que el senyor m’agafi confessat!

Arranquem al pou de glaç de l’Abençó i tirem per corriols paral·lels al GR5, mitja hora de pedres, arrels i fortes pendents fins al collet de la Roca de La Fe. Aquí de sobte comença una forta baixada que ens portaria per una fondalada massa bestia. Està clar que no ens hi hem de ficar. Un cop mirat el mapa amb el Joan, que també fa memòria d’un rogaining fet aquí, decidim recular. Desfem tot “lo pedalat”, agafem un tram de lloses del GR5 i la pista als Plans del Soler, fins trobar la maleïda  pista asfaltada al Tagamanent, que ja coneixem tots per haver-la fet fa temps en flaca, un inoblidable dia d’hivern de neu i fred. Quan per fi arribem a dalt al Coll de Sant Martí, les meves cames i la ronyonada fumegen i imploren que els regalin un breu  descans. Concedit. Gràcies, amics!

IMG_8521Prenem el corriol GR que, entre graons i xaragalls en camp obert, porta a la casa Bellver. Fem unes fotos de rigor, el paisatge ho requereix. La bassa d’aigua, l’arbre i el castell de rerefons composen un quadre pictòric preciós, i blancs mantells de boira baixa es fiquen entremig del colls més avall.

IMG_8525Comença sense preàmbuls  la primera baixada, una trialera cafre pel Turó dels Corbs fins a Vallcarquera! Martí avisa que és xunga, que no té clar que es pugui fer tota dalt la bici i uau!, aviat comprovo que me les passaré putes! És  tot pedregós i revirat, pedrots grossos i de cantons vius, aspres. Poc espai per passar, t’enganxes cada sis (dos x tres), corbes súper tancades i matolls sega-cames als costats. A més em quedo des d’un principi sense fre darrere, segurament la clàssica  bombolla d’aire! La maneta toca el puny i això m’ho posa encara més complicat. No puc amb els sol fre davant, si li dono massa sortiré volant…. Amb bon criteri, faig bona part del descens caminant, mentre escolto els crits de goig/terror/sustus dels dos cracs que no hi ha res que els pari, ni tan sols uns trams rectes de moooolta pendent, tots un  riu de pedres on s’ha de surfejar i derrapar sense possibilitat de parar u frenar. Vaparir els dos! Per sort la segona part del GR és més potable, i baixem junts fins avall.

IMG_8551Ara toca tornar a pujar, i aquí sí que cauen hòsties per a tots tres! Primer seguim la pista pel Collet de Seguer, i després una combinació de més pistes fins trobar el PR, mare de totes les pujades al Tagamanent! La trialera és absolutament preciosa, genial, però dura, dura, duríssima. I llarga, llarguíssima! Li diuen Itinerari dels tres Monts.

IMG_8536
Pateixes, al límit  de les forces,  així com gaudeixes quan aguantes i surt bé. Més d’un cop ens trobem – ara tu, ara jo, ara tots dos i tots tres, en algun punt complicat que ha acabat en fiasco, la cara desencaixada i la respiració sorollosament passada de voltes, totalment buits per uns instants (això al Joan no li passa mai, a dir la veritat! Però em consolo tot imaginant que una mica sí). I cada vegada penso “no puc més, plego, deixeu-me una pistola que us protegiré la retirada, vull morir aquí” ….i coses agradables per l’estil. I cada vegada, un cop recuperat i tornat al món dels vius, vinga sant tornem-hi amb un parells de pebrots, que per això som els Bicicorriols del Maresme.
Sortosament, com en tot, la pujada s’acaba i tornem a estar a dalt al Coll de Sant Martí. Deixem de banda el Bellver i anem pel GR5 a fer l’entrepà al Mas/Museu de Cà l’Agustí.

IMG_8549Veiem passar una colla d’endureros que venen del Plà de la Calma, un noi corrent que deunidó el ritme, un rapinyaire ben gran que ens ve a mirar per si podem ser el seu dinar (suposo la expressió cadavèrica de la meva cara li havia fet pensar en una presa fàcil….) i altre cop el paisatge tant bucòlic i tant silenciós…..Merda! que son aquests nens que criden tant allà baix? No els poden fer callar els seus pares i no li expliquen que això és una agressió i una falta de respecte a la natura? Bah, que els bombin. Estirem cames i anem per feina, ens espera la segona baixada.

Remuntem per la Creu de l’ Agustí per un corriol que passa per la Carena de les Merles, fins la Casa del Bellit, mentrestant que la maneta del fre es torna a posar més bé. Perfecte, no hauré de apurar tant a la baixada, la podré encarar en bones condicions! Passem ara al costat del Mas dels Fondrats, un mas molt gran, avui tot enrunat, amb la data d’edificació gravada en una de les poques finestres que queden senceres: Any 1675!…llàstima estigui en aquestes condicions….

DSCF7045(2)Flanquegem una estona més fins al Collet de Saiols, on per fí comença la baixada que en Martí deia, el corriol de la Carena dels Fondrats. Nois, aquesta sí que la recomano! Una passada del primer fins l’últim metro. Técnica i ràpida en la justa proporció, lloses pedres arbres graons salts corbes ben posats a bon criteri pensant que algú s’els pugui cruspir sense tenir que parar per trampes amagades (tret d’algun revolt tancat tancat, cosa que per cert és el punt feble d’uns quants de nosaltres. Luca i Uri, a veure si un dia ens doneu classe de stop-pushback-turn and go!).

DSCF7050(2)Després d’un parell de parades dels dos pastors, per a comprovar que jo arribi  encara viu i sencer, acabem feliçment la sortida, empalmant la pista que porta al Pou de Glaç. Al restaurant l’Abençó fem la gerra de birra de rigor i tirem cap a casa.

IMG_8542Gràcies companys per haver-m’hi portat i per fer-me d’àngels de la guàrdia.

Ara que coneixem el “que i com”, busquem un “quan” per a tornar-hi amb tota la colla de coglionazzi.

Gio

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos meves: cliqueu aquí.