HO HAVIA DE DIR 17.10.2014

Per Marcel Torrus

marcel

Quina canya!!! Per molts anys que passin, per molts anys que restin, mai hi haurà rutina en les sortides que fem.
Divendres, migdia, quedem on sempre, avui per sort i goig m’hi puc afegir, és infinitament gratificant pedalar amb aquesta colla, la meva colla. Cada vegada que pujo a la bici serà una aventura diferent. Avui ho dèiem, 6 km., amb 400 mts de desnivell positiu. A l’hora de dinar quan pots fer un petit descans de la diada laboral, doncs, no  anem a enfilar-nos, avui per Burriac, dinant pins, corriols, trialeres i descensos de vertigen. Quin menú, i de postres la calor de Juliol a l’Octubre, hom diria, quina mandra agafar la bici per dues hores, entre feina i feina, i més fent aquests esforços al límit de les nostres possibilitats, som així, ho portem en el nostre ADN, tant és on anem, de segur no ens deixarà indiferent
Som rics, en vivències, amistat, i amb indrets. És un còctel en el qual ens movem tots cada setmana, i un puntal en les nostres vides dispars.

Moltes gràcies “macus”, és un plaer, com sempre.

Salut i pedals.

Marcel

fotoimage

PRESENTACIÓ DEL “VIDEU” DEL MONTSEC 16.10.2014

Per Joan Lladó

image

Dijous a la nit vam fer entrepà i la presentació del vídeo de la sortida d’estiu d’enguany a la Serra del Montsec en les dependències de la UEC de Mataró. Aprofitem per donar les gràcies a la institució muntanyenca per deixar-nos el local i mai tindrem prou paraules per agraïr la feina d’edició que ha realitzat l’avi Gio.

L’enhorabona i per molts anys!

P.D. Com que em vaig adonar que alguns no s’havien llegit la meva crònica del Montsec que en part va ser inclosa en la realització visual, aquí us la repeteixo demanant perdó, d’antuvi, pel meu granet de vanitat.

EL MONTSEC CICLOPÈDIC

De l’Estall

A Estopanyà, límit de parla,
encetem escapada
en entorn d’àrids a cercar
per camí de calcària, l’aigua.

Pont nou, sobre engolit gual,
pas a l’altra riba
on sinuós viarany de colrada i roja terra
ens mena a la cruïlla, porta carenera.

Amb afany, fluixos de molles,
i tocats de ronyonada, ens acostem temorosos
entre espesses garrigues que encerclen la tòfona,
al solitari veïnat a redós de la cinglera.

Com Bonner de l’Ensija és l’Estall,
trist, encara que amb sol, de vides perdudes.
Mort o nou nat, per a qui l’últim repicar?
Reprenem el camí per cridar els ocupes.

Pista de vida, turistes de motor, Montfalcó,
fem-ho gran, que tothom hi sigui!
Oh! l’ermita, quin màgic passat que embruixa.
Davallant les pedres ens embriaguen.

Noves falses endureres, malparits! Res de bo fins a Fet!
Manca d’aigua en les altures, ombres minses,
goles eixutes i creus que guarden
des d’un dramàtic balcó, la gran bassa als peus.

Ara sí, fins a Finestres, com s’arrapen
els nous tacs! Engrapa fort el ferro, balanceja
amb harmonia el cos i esquiva les grans pedres;
de cantelludes te’n vindran.

El desert es fa sentir, l’aire crema.
Blaus maragdes, vermells i verds ens la juguen.
Oblidem la xardor capbussats sota el pont,
mentre a la riba jauen bandejats els ginys.

Regalada font en tancar el cercle, no
sadolla el desig de l’ordi llupolat.
Ben agafats al veire, el líquid d’or entra escumós,
fred, en pregones gorges impacients.

D’Ares

Peixats de dos àpats i d’insomni,
dels peus de Llimiana, a Cellers,
coberts d’agraïdes nuvolades ens escolem
als peus de ses magestats.

Sant Oïsme guaitant, entrem garlaires
catorze forasters a la Vall d’Àger. La font de l’Ametlla
ens sadolla i, a Camperol, incrèduls i encuriosits,
els veïns fan passes de guia.

Entre magres oliveres mig perduts,
adobem. El corriol brollat, la torre fa llunyana,
i de poc que no enfilem per la costa més solana
a les envistes del Coll d’Ares.

Feixuc, costerut, camí d’Escumó,
només la curta falda hem tastat, i a les marrades,
a peu, quan garrigues i argelagues ens gurpegen,
assolim la mil.lenària torre.

El moç arriba en breu aixopluc
estesos sota l’escassa ombra d’una alzina,
encegats pel ressol que a migdia projecta
l’alterosa murada calcària.

Ritme alterat vers ponent, el camí
permet baixar pinyons, l’astre esclafa,
però no mata. Subtil cursa entre titans, en aigües
fresques s’apaivaga.

Fet el cim, el temps estreny, el congost
espera. Davallada rabent; perdem Sant Llorenç
a la Pedroneta. Ens posem immortals, ben endreçats,
en la plana d’en Lluís, tant isolada.

Just a l’inici, el descens ens incita.
S’estableix l’ordre de la vellesa felina; que l’harmonia
no es trenqui: peus i mans a terra no valen.
Al Mas de Carlets, ullades de murri.

Meravellats a Mont-rebei, ufanosos
i milhomes, anem passant en corrúa per la faixa
rocallosa. Finim l’estret sospirant. Formes
voluptuoses ens torben.

La canícula s’avança en pujar a Alsamora.
L’home del mall assetja, la Fabregada l’atura.
Davallem a Sarga per camí rocall, enfebrits.
Aigua fresca, més que a dalt.

Collet de Sant Miquel, ara sí, de pet
a l’hotel. Baixem pinyons, premem fort,
la davallada fa riure, treient peus als tombants.
Trencat el grup, la cervesa primer;

es perden els modus.

De Meià (de Rúbies pels franquistes)

Sota un cel pesant, iniciem plaents
la darrera jornada. La Barcedana, conca
interminable, clou a l’Hostal Roig.
Sou a la terra, la colobra ens diu.

Camí de còdols, la vint-i-nou hi escau;
el ritme minva, les paraules també.
Guanyem alçada, perdem seny:
convé parar i tothom ho diu.

Hom reposa i fa entrepà a la cota
1500, mentre el cel, a tramuntana,
a grans passes s’ennegreix.
L’amenaça ens fa moure amb el moç entre dents.

Mirapallars assolim, amb fred gotallam.
Gran, digna gesta sobre rodes;
mitja colla no s’ho pensa i
del coll, a quatre peus, fa cim.

Ullpresos pel paisatge, a la retina
ens restarà. Amb recança observem
el camí previst que no farem: la luxuriosa
baixada pels graus fins a Santa Maria.

Vers el vessant nord davallem a cercar
engrescats, tanmateix paorosos, les Cent Corbes.
Una humil senyal a Sant Salvador ens remet.
Corriol un xic brut; ens fa arrufar el nas.

Al llindar de la gran cita, els primers
revolts ens ho indiquen. El desnivell, imponent,
ens posa als peus la ínfima ermita.
A les marrades, la destresa s’imposa.

Després d’una breu grimpada, en penós
pedregall, l’encimbellat conjunt ens acull.
Honorables senyors que per l’Altíssim bastíren,
fem-los memòria, que l’obra els honora.

N’hem fet un terç, redimoni quin pes,
tan feixuc a les mans! Aturem-nos, el camí
és dolorós, la voluptat l’entela.
Fotem-li de cap que no en tenim prou!

El torrent diu la fi del no fet en vida.
Bany de bauxes, natura i cultura, aquí
clouen. L’amistat es referma i coneixem més país;
aquell que ara, resoldrà de per si.

Portada

TRAVESSA EN BTT “HUT TO HUT” DE DURANGO A MOAB (MÉS EXTRES)

Per Adrià Triquell

Si sou dels que fullegeu revistes de bicicleta de muntanya, de ben segur que alguna vegada haureu vist fotografies de Moab. Moab està a l’estat d’ Utah (EEUU), i és famosa per estar propera als parcs nacionals dels Arches i de Canyonlands, i pels aficionats de la BTT a més te alguns al·licients com el Slickrock Trail, una zona espectacular i atípica per pedalar.

Doncs resulta que el meu germà fa uns anys que viu a Los Angeles, i algun cop ja m’havia suggerit fer la travessa de Durango a Moab.  Aquest any tots els astres es van ajuntar i com a sorpresa pel seu quarantè aniversari, em vaig presentar a la seva porta el passat mes de setembre (tindríeu que haver vist la seva cara).

La travessa de Durango (Colorado) a Moab te una durada de 7 dies.  La gràcia de la travessa, sota el meu punt de vista, és que comença en alta muntanya (concretament en una estació d’esquí), i  s’acaba en els típics paisatges desèrtics i rocosos americans, de manera que es va passant al llarg dels dies per totes les gradacions possibles de paisatges.  Hi ha una empresa que ha muntat una mena de cabanes-refugi (hut en endavant) al llarg del recorregut, amb menjar, aigua, gas, cuina, moltes cerveses i lloc per dormir. Aquestes cabanes tenen una capacitat per 8 persones (cal reservar amb temps) i una confortabilitat suficient.

L’empresa en qüestió es limita a tenir en condicions el huts, i es tracta d’anar cada dia al teu aire d’una cabana a una altra. La mateixa empresa et proporciona plànols i un roadbook on et suggereixen en cada etapa entre un i tres itineraris possibles:  l’estàndard i més assequible, i addicionalment diverses variants més corriolaires. Nosaltres, excepte els tres primers dies, que per problemes meteorològics varem triar opcions assequibles, la resta de dies vam fer sempre la ruta alternativa (cosa que podíeu imaginar si sou lectors d’aquests bloc).  Crec que tot i ser una ruta exigent (cal ser un habitual de la BTT), no és gens cafre. Cada dia està molt ben pensat i almenys nosaltres en cap moment el cansament ens va fer deixar de gaudir de la ruta. Podem parlar d’uns 50km de mitjana i 1.800m de desnivell diari.  A grans trets, diria que varem fer un 20% de corriol, un 40% de pista i un 40% de pista tècnica. Per pista tècnica em refereixo a un tipus de pista que no tenim aquí, realment exigent i no exagero si dic que son corriols amples (és que els americans sempre ho fan tot gran…).

HutLa travessa en si no és difícil, però pot tenir certa complexitat pels potencials problemes que poden sorgir: en primer lloc, no es passa pràcticament per cap poble i només hi ha cobertura telefònica en moments molt puntuals, per tan, cal ser absolutament autònoms en quan a mecànica. Després, per les característiques del recorregut, cal estar preparat per qualsevol tipus de temps:  fred intens (el primer dia dormim a 3.500m i la mitjana d’alçada és considerable), les possibilitats de pluja son altes, perill de turmentes elèctriques i calor desèrtica (per no parlar dels óssos que et poden violar –chist intern- i les taràntules).  En quan l’orientació, no es difícil però cal anar atent al plànol i al roadbook (amb una sola de les dues coses no és suficient), i el cert és que en un parell de dies hauríem agraït portar GPS. Després tenim el tema cactus i el pitjor dels enemics, el fang: a nosaltres ens va ploure en segon i tercer dia, en zona d’alta muntanya, però per algun tastet que varem tenir, estem convençuts que si ens arriba a ploure més endavant, en zona més desèrtica, el fang pot arribar a ser un drama. Creieu-me si us dic que només pedalant per un metre de fang, la bici deixa de funcionar completament, ni tan sols la pots fer rodar a peu! Tot i aquests possibles problemes, el cert és que nosaltres a banda d’algun moment de fred per culpa de la pluja, tot ens va sortir força rodat.

De Los Angeles a Moab anem en cotxe. Tot i que Moab te aeroport i que des de los Ángeles ens representa  11 hores de conducció, anar en cotxe ens permet visitar els parcs, fer nit a las Vegas, i perquè no dir-ho, a mi em feia gràcia conduir per les típiques rectes carreteres americanes.  A Moab lloguem les bicicletes i contractem un transport que ens du fins a Durango.

Només arribar a Moab, ja ens adonem que aquesta ciutat viu en gran part dels esports d’aventura. Podem trobar per exemple vàries botigues de lloguer de bicicletes i l’oferta és força gran (no obstant cal llogar amb anticipació).  Tot i que el meu germà te la seva bicicleta a los Angeles, al ser  una 26’’ i rígida, ja havíem decidit que tan per comoditat com per sobretot facilitar-nos els recanvis i eines a portar, llogar dues bicicletes i del mateix model.  Això si, el que sobre el paper eren dues magnifiques Specialized Camber 29’’, a l’hora de la veritat ens trobem que els components son de gama molt baixa, i sobretot les suspensions no estan a l’alçada de la bicicleta, però bé, el cert, és que no varem tenir cap problema mecànic a lamentar.

Etapes 1,2,3: les muntanyes de Colorado

Seccio1El primer dia dormim al Durango Resort , una mena d’estació d’esquí . La ruta surt d’aquest resort, encara que també es pot triar una alternativa amb un traçat un xic més difícil a uns quilòmetres més a munt. Nosaltres, tan per  falta d’aclimatació a l’alçada com que ja estem tips de cotxe i tenim unes ganes de pedalar que ens morim,  decidim sortir del mateix resort i fer la ruta estàndard.  El mateix fem el segon i tercer dia, ja que la pluja i boira fan aconsellable triar la ruta més senzilla possible.  Les tres primeres etapes les podem considerar clarament d’alta muntanya, boniques i espectaculars, tot i que en certa manera no son molt diferents a les que podríem fer per exemple als Pirineus, i  per tan des de un punt de vista de paisatge, relativament poc sorprenents.

Etapa 4,5,6: entre pistes i corriols i paisatges canviants

Seccio2La quarta etapa ens va deixar satisfets del tot i de vegada en quan encara em toco quan hi penso:  un canvi cap a un paisatge més desconegut per nosaltres, recorregut més tècnic, millora del temps, i una arribada al hut ES-PEC-TA-CU-LAR . En alguns trams demostrem que som uns autèntics bicicorriols, i ho fem tan per l’habilitat en que resolem els corriols tècnics, com per la quantitat de cerveses que consumim tot apreciant la posta de sol.

 L’etapa següent, molt bonica i amb moltes vistes tot creuant la vall, però potser amb menys sorpreses que a la jornada anterior. És el dia que arribem abans a la cabana, circumstància que aprofito per passar-me pel folre la norma de no consumir més de 4 gallons d’aigua x persona i faig una bugada i dutxa…

A la sisena etapa tornem a recuperar l’alta muntanya. En aquesta ocasió, pocs corriols però prou feina tenim per fer els quasi  1.800m de desnivell  com per pensar a sobre amb corriols… etapa complerta, amb un pista realment dura de pujada,  banyada en llac, i rematada final fins arribar al nostre últim hut.  Penso quan el veig que ja estem acabant…

Etapa 7: The Whole Enchilada

Seccio3La setena i última etapa de la travessa, mereix un punt i apart. Si amb la quarta ja us he dit que em toco quan hi penso, amb aquesta ja em mullo directament. Només aquest dia ja paga la pena tot plegat. En el mapa tenim dibuixades vàries possibilitats de recorregut: triem encertadament la més llarga i dura,  que conté el circuit anomenat “Whole Enchilada”, que farem sencer. Aquest nom ve donat perquè té absolutament de tot: alta muntanya, bosc frondós amb rius, baixades tècniques, baixades ràpides,  zones d’ombra i desert, i el millor de tot, pràcticament tot corriol, excepte l’últim tram de descens a Moab que és per una pista plena de pedres i salts.

 Es parteix de 2.900m, s’arriba a 3.200m per un corriol dur però preciós de pujada i s’acaba a la ciutat de Moab a 1.227m. Hi ha dos moments que tinc absolutament gravats a la retina:  el primer és el moment en que s’acaba bruscament el bosc i veus al teu davant totes les muntanyes rocoses, i que a més coincideix amb el començament del descens més divertit i espectacular que he fet i probablement he fet mai (foto de la portada): un corriol en ziga-zaga (que diria aquell) ràpid i fàcil amb tot un tros de paisatge al teu davant. El segon moment és el llarg recorregut, tècnic i exigent,  que transcorre per tota la carena a sobre de Moab. El camí busca constantment el límit de la muntanya per tal que puguis veure el paisatge a sota els teus peus. Per fer aquesta foto, el meu germà no s’hi ha posat expressament!, és que el camí passa per aquí, i així durant una quants quilòmetres.

Dia extra: Slickrock Trail i Arches

Seccio-SEncara amb l’adrenalina al cos, passarem un dia més a Moab, al matí fem el divertidíssim i famós Slickrock Trail, i per la tarda, l’encara més famós Parc dels Arches.

El Slickrock Trail és una mena de circuit d’uns 21km molt a prop de Moab. Espectacularitat total, doncs constantment, es pedala sobre roca. Tècnicament, fa de mal definir: per una banda, és senzill perquè l’adherència sobre la roca és total, però per l’altra, cal tenir uns pulmons  importants per salvar amb dignitat els constants “dragon-khans” . Divertit divertit.

Finalment, els dos dies posteriors de tornada cap a Los Ángeles, els aprofitem per fer una visita ràpida al Canyonlands i fer nit a Las Vegas, tot una experiència.

Ruta duta a terme el setembre 2014 Per Adrià i Marc Triquell Cristòfol

Fotos: https://www.flickr.com/photos/lacapsa/sets/72157648008479436/

IMG_4387

COMABONA VS PLATXÈRIA AMB AIGUA 28.09.2014

Per Joan Lladó

Per tercera vegada, -això va per mi-, intentem de pujar el Comabona i per una raó o una altra, aquesta també per boira, ho hem de deixar córrer. Per sort, som una colla privilegiada i sabem treure tot el suc que ens ofereix la terra; i l’entorn Cadí-Pedraforca en té per xarrupar.

El darrer intent va ser el 2011, concretament el 24 de juliol. Aquella vegada vam poder pujar fins la Serra Pedregosa, a un tret del Pas dels Gosolans, però com he dit més amunt, la boira ens tirà enrere. Enguany, veient des d’el Coll de les Bassotes el percal que ens esperava en aquelles alçades, vam fer un canvi de rumb i de ruta: decidírem de fer l’itinerari de tres anys enrere, però a la inversa. Així ens veieu, després de vacil·lar un bon xic sobre el canvi de plans,  prenent el camí de Gósol pel GR. De ben segur que no ens en penediríem; ho coneixíem de ple.

DSCF5073Davallant pels prats sota el Collell, amb el torrent de Cerneres a la nostra dreta i amb la clotada de Josa al fons, damunt la ferma i dibuixada cinta que fa el corriol, és suficient per fer treure càmeres de butxaques i motxilles per deixar constància de la nostra humil presència a la contrada.

DSCF5082

IMG_4404Quan tombem de vessant, al Coll de la Portella i encarem la Font de Terrers, comença la primera gran baixada i la diversió. Rampes pedregoses i amb fort desnivell ens llancen frenèticament fins el torrent de la Coma dels Caners. Les mirades de complicitat i de murri no poden dissimular l’eufòria del moment i quan comentem la jugada ja en tram planer abans d’arribar als Terrers, ens ve de cara un ramat d’ovelles seguit del pastor amb qui en Pep hi bescanvia quatre mots.

DSCF5091

DSCF5098Passat el coll, iniciem el tram més tècnic, encara que sense massa pendent, abans d’arribar a Gósol; un sector de calcària molt trencat on no convé encastar-se amb la roda davantera si hom no vol deixar petja del seu pas deixant-hi les dents en relleu. Repetim la descàrrega de l’adrenalina i tots són elogis per la diversió d’anar esquivant esculls prou sorprenents i alhora complexos. Anem carregant bateries per passar la setmana.

DSCF5089Som al bell mig de la plaça i ens sembla que encara és d’hora per entaular-nos. Ho farem a Saldes. Per la carretera anem a cercar l’inici del PR al Roc de Dos Quarts de Vuit, al nord de Sorribes. Hem de fer una petita rectificació fins a ensopegar amb el corriol. El camí és distret el que li dóna un ritme lent. Les hores passen alegres i ens plantem al Coll de Jou, sota la cara sud del Pollegó inferior del Pedra, en velles i en desús pedreres i on hi comencen a caure quatre gotes.

DSCF5099Què hem de fer? Baixem directament a Saldes per la pista de dos quilòmetres i mig o seguim pel PR que du al refugi i mirem de trobar el camí que baixa més endavant fins al poble? Tot i la minsa pluja preferim la diversió malgrat no estar del tot segurs si trobarem un bon descens ni on serà. La pista s’acaba tot seguit per continuar en un corriol força tècnic i en trams de molt pendent que anem provant fins allà on les cames resisteixen. Potser s’enfila un xic massa, hem passat també el torrent de la tartera del Pedra, i això ens fa arrufar el nas. Però vet aquí que enmig d’un tram que hem de fer per força a peu, hi trobem un trencall que baixa en la direcció que ens interessa i no pinta gens malament.

DSCF5101La mare que ho va parir tot! Quina baixada! Ni la canalla gaudeix tant. Senzillament sensacional. No us puc dir més.

DSCF5103DSCF5105DSCF5107Som a la carretera del refugi Estasen. Ara plou amb força. Ens abriguem i ens prevenim de l’aigua. Baixem cap a Saldes ben contents i satisfets per anar a dinar i ens entaforem en un dels bars de la plaça per cruspir-nos els entrepans que portem, acompanyats evidentment de l’apreciada cervesa i d’alguna tapa que ens serveix per arrodonir l’àpat. La pluja s’envalenteix. S’enceta el debat de com tornar al punt d’inici. Els uns s’estimen més de baixar per carretera i anar per feina tot i el risc de passar fred i, els altres, continuar l’aventura amb més diversió, sense fred, però també molls.

Finalment el grup es parteix, quatre se’n van avall i cinc continuem la ruta prevista. Als cotxes ens trobarem.

Sense més preàmbuls, encetem la tornada amb bona pluja i amb un primer rampot que fa feredat, tot just deixant el poble. Vaja, per treure el dinar. Per sort, el fort pendent i la dificultat del terreny ens obliguen de posar els peus a terra fins que coincidim amb el camí del castell de Saldes força més assequible.

IMG_4401Després de la foto i sense fer pràcticament cap aturada sinó per passar alguns obstacles lliscosos i impossibles, arribem a la Foranca a tocar de Gresolet. Corriol llarg, feixuc i lent, d’uns quatre quilòmetres, flanquejant per sota el mirador de Gresolet, per nosaltres ha esdevingut distret, i amb l’ambient de recolliment i amb l’aigua a dojo encara més: -Compte no trepitgeu la salamandra! Quin animal tan encisador… Aquesta tampoc! Goita que n’és de grossa! En tot el llarg del camí n’anaven apareixent al nostre pas amb el seu lent caminar, tot el contrari dels seus parents quan copsen el perill. I consti que el perill se’ls multiplicava quan passava en Pep!

salamandra-comun-85863Arribem a la pista de Gresolet juntets l’un darrere l’altre, tal i com ho hem fet durant tot el corriol. Hi fem un petit descans. La pluja no perdona i estem ansiosos per arribar a dalt. Vinga, el darrer esforç!

Prosseguim el nostre camí enfilant vers el Coll de la Bauma pel Santuari de Gresolet. Ens resten quatre quilòmetres llargs de pista, i per sort, de molt bon ferm i d’un pendent gens emprenyador. Hem mantingut un bon ritme de pujada i ens plantem al coll sense adonar-nos-en. Ara si, s’ha acabat el blincar l’espinada i es nota l’eufòria i el caire bicicorriolenc que pren el tomb que estem fent malgrat la pluja.

IMG_4392IMG_4393IMG_4394De la Bauma a la Bena ho fem per la pista, doncs hem pensat que per l’hora que és, el darrer repetjó ens alentiria i, ai vés!, ja en tenim prou de pujades, tot i que sap greu perdre’s un corriol sublim.

Tot just que fem dos cents metres de pista, a en Martí li falla alguna cosa a la màquina: un altre cop se li ha descollat el disc del darrere. El caragola com pot i avall que fa baixada. Quina manera de córrer, saltar i menjar sorra. La pista és rapidíssima i hi trobem uns guals de desguàs que semblen posats a gratcient. Visca!

Al Coll de la Bena hi plou força. Abans d’entrar al corriol per on hem pujat al matí, que és a tocar de la Font Vella i que baixa com un rierol enmig de la Baga de Murcarols, l’Anscari passa al davant per poder gravar en vídeo en el tram més pedregós i cafre. El resultat de les imatges no són mai com les voldríem; la realitat és molt més espectacular. El “divertimento” puja de to.

Travessem la pista a mitja obaga i seguim pel GR com fins ara. Quin gaudi! Arrels, pedra, aigua, desnivell, velocitat: disbauxa total. No busqueu el millor parc d’atraccions, us direm on és. I encara no és tot. Després de comentar la darrera jugada, fem un bon tram de pista esperitats, sense veure-hi gairebé res per l’aigua i la sorra al ulls, però la velocitat que no minvi. Al mas del Puig de la Baga ens posem per ordre segons molles, rodes i habilitat i entrem a la darrera atracció de la jornada, possiblement on hi havia més quantitat d’ingredients per elaborar la quinta essència del nostre ciclisme. I el mamelló en dubtava. Molt, molt, molt i molt bé! Sortida de llibre.

Hem d’arribar als cotxes arrossegant en Pep: ha petat la cadena. Fi

Els corriolaires: David, Carles, Valentí, Marcel, Anscari, Oriol, Pep, Martí i Joan.

Distància recorreguda: 43 km.

Desnivell +acum.: 1920 m.

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

20140920_140520

A L’OMBRA DE LA GALLINA PELADA. 20.09.2014

 

Per Pep Famadas

Som dissabte i només som dos: el Màster i qui us escriu la crònica. El mestre, com no, decideix la ruta. Malauradament hem hagut de deixar l’objectiu que fa temps que té entre cella i cella, el Comabona, per una altra ocasió degut a la coincidència amb la Cavalls del Vents. Finalment ens mourem sota la Serra d’Ensija, per resseguir alguns corriols que no fa gaire va voltar caminant amb en Pistons per tal de comprovar-ne la seva ciclabilitat. Això promet. Per a mi, una zona totalment desconeguda.

Pel trajecte comento que m’he oblidat el GPS, eina que per feina utilitzo molt sovint. El Màster però és de la vella escola i avui m’ho demostra: em descriu la ruta sobre mapa abans de començar a pedalar, desa el mapa a la motxilla i no el torna a utilitzar en tota la sortida. •El seu GPS ja la memoritzada. Això és un do aconseguit després de moltes hores (va, prou de fer la pilota).

A un quart de deu comencem a pedalar des de l’ermita de la Mare de Déu de Corbera, sobre Espinalbet, carretera de Rasos de Peguera. Ens adrecem cap a L’Estany, paratge molt curiós. És un clàssic llac pirinenc fora de lloc, desendreçat, ara força buit d’aigua. El voltem i continuem pujant per una pista forestal que es torna un bonic corriol en tombar la baga de Noucomes. La pineda ha fugit de la fredor i ara és la fageda, solemne, qui ens regala la seva foscor. El corriol és molt engrescador i amb tendència a baixar fins que el pendent s’accentua en unes marrades que ens obliguen a jugar amb l’equilibri i els frens. Menem a l’antic camí miner de la mina de les Graus, amb un túnel d’uns 50 m inclòs, fosc de veritat, ara GR 107, que el seguirem a trossos durant la jornada.

Travessem el riu de Peguera, sec, i ens sorprenen unes boniques marrades de pujada on també cal equilibri i alguna cosa més. Sortim de nou a una pista i en mig de sanglaners no gaire contents de la nostra presència arribem al poble abandonat de Peguera, porció del pessebre de Nadal a mida real. Travessem unes planes carregades de bestiar tip i plaent d’aquest estiu plujós per sortir a la carretera asfaltada de ve de Fumanya. Ara el bestiar dominant és el boletaire, frisós, inquiet i delerós de cercar la preuada joia, envejós que ningú li prengui.

20140920_102027

Tot just a uns centenars de metres deixem l’asfalt en trencar a la dreta. El paisatge està dominat a la per la Roca de Ferrús, imponent paret vertical de tons vermellosos. Deixem el GR en una cruïlla de pistes per baixar cap al poble, també abandonat, de Bonner. Camins molt trencats a una velocitat i un goig que ja us podeu imaginar. Abans d’aconseguir el poble hem de superar el Portell de Griells, en la primera ascensió amb majúscula de la jornada que infla les cames i buida pulmons. Després de nou baixada a fondo per venjar-nos del patiment. La meva màquina, pobreta, en surt malmesa, què, si no. El canvi ha quedat guerxo. Res que en Martí, al més pur estil Gomes, no pugui adreçar. Perfecte.

20140920_103706

Petita visita a Bonner per continuar per la pista, deixant-la al cap de pocs metres en un corriol a la dreta, marcat de color groc. L’entrada no és ciclable però al cap de pocs metres ja pedalem. Aquest és un dels trams que els màsters a peu van sol•licitar-ne revisió. Corriol molt exigent de pujada on hem de superar trams a peu però molts trams també dalt de la bici. Discorre per una obaga boscosa de pi, certament soitària, encara no trepitjada per boletaires. El corriol groc aboca al GR 107 (ara en sentit invers) també de pujada i igual d’exigent o més. La carcanada o bé la tenim cargolada sobre la bici o bé es belluga en equilibri francament inestable. Arribem literalment esgotats a una pista amb dues opcions per triar: continuar pel GR ara sí a peu o bé voltar per pista per cercar la carretera de coll de Pradell i retornar des de Palomeres per pista amb el desnivell guanyat fins el Coll del Portet, on tornem a enllaçar amb el GR 107. El seny obliga a escollir la opció tranquil•la tot i que el desnivell l’hem de superar igualment, asfaltat però.

20140920_115851

A mitja carretera parem en una font on ens refresquem a voluntat. Boletaires arreu, la majoria reeixits i contents. Passat Palomeres trenquem a la dreta en una barrera i anem cap el coll de Portet per una d’aquelles pistes de pendent lleuger però constant que rosega i llima mica en mica. Els nostres cossos demanen aliment i el punt escollit a priori es fa pregar però arriba. Tornem a omplir aigua en un abeurador just abans del coll i ara sí, jaiem en mig de la verdor escarnint un nombrós ramat d’ungulats que ens vigila amatent. Al darrere nostre les Roques Blanques ens reclamen.

20140920_132731

Tenim un mal pair ja que només pedalar de nou el GR torna a ser malèvol, amb trams corprenedors que, amb dos collons, ens hi enfrontem fins allà on podem. Som sota les roques de la Rua de l’Orellana. Patim però xalem i també ens cansem molt fins el coll de l’Estret on, ara sí, tenim la Roca Gran de Ferrus vigilant-nos. El Màster em promet diversió amb majúscula tot baixant-se la sella. Mentre fa mecàniques els rovellons em saluden amistosos i ingenus. Deu ser que per aquestes contrades els cistells no hi arriben. Avui no toca però collir bolets.

20140920_141559

Baixem per la canal gran al peu de la roca de Ferrús. Buahhh. Ufffff. Que bèstia!!!. Que guapuuuu!!!! I tot el que se us acudeixi. Baixada extrem total. Trialera, res de velocitat (ep, al menys nosaltres). El paratge sublim. Semi tartera que serpenteja per evitar el pendent, amb roca desfeta que obliga a prémer fort els punys al manillar i fregar el culot a la roda i llençar-te sense més. Brutal. Amb trams per sobre el nostre nivell. Magnífic.

20140920_143803

Ara tornem a ser en un camí de desembosc on les pulsacions tornen a nivells tolerables però momentàniament. El pendent de nou és inclinat, ara però recte, convidant a perdre el seny i agafar velocitat intentant seguir la parella. Però també s’acaba, potser millor. Continuem el GR per pista fins a trobar la cruïlla on l’havíem deixat en sentit contrari, a l’inici del descens a Bonner. Ara ja només resta desfer el camí del matí, per Peguera i la baga de Noucomes.

En Martí tenia pensat un retorn diferent, un cop passat el túnel del camí miner. L’hora i les piles però en el fan desestimar. Tornem pel corriol de la baga on les marrades ara de pujada encara obliguen a escurar-nos una mica més.

A quarts de cinc arribem al cotxe. Excel•lent jornada. Gràcies Màster.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.