DISSABTES TÈCNICS 11.05.2013

DISSABTES TÈCNICS 11.05.2013

Per Adrià Triquell

A la colla hi ha un petit grupet de malalts que fa uns mesos van decidir que els dissabtes al matí (a més dels diumenges, dimecres i divendres) també són aptes per pedalar. Bé, dic pedalar per dir alguna cosa, però la idea és una altra: fer veure que són free riders. Aquest grupet d’inadaptats han fet una volta de torca al concepte de corriol tècnic, i es dediquen durant un parell d’hores a fer el que anomenen “seqüències”. Es tracta d’anar enllaçant lloses una darrera l’altra sense trencar-se cap os intentant en la mesura del possible no tenir que visitar les urgències dels CAP propers. De moment, els fets els hi donen la raó, perquè encara són vius i la millora tècnica d’aquests free riders de pa sucat amb oli, és més que notòria.


Aquest dissabte, aprofitant que lliurava d’obligacions esportivo-familiars (perquè collons se’m va acudir apuntar al gran a bàsquet!), m’hi he afegit, no cal dir que amb escasses esperances de fer res de profit, però he d’admetre que m’ ho he passat pipa fent les quatre fotos que podeu veure, de les que d’algunes n’estic prou satisfet. La zona triada és la de Sant Jaume de Traià (per sobre del d’Ara), tot i que sovint els trobareu fent el ruc per les nombroses lloses que hi ha per la zona de Burriac / Turó dels Oriols.

També hem comptat amb la companyia d’en Robert, un free rider de veritat, i dels seus 22kg de BTT. Les seves entusiastes explicacions acompanyades de la corresponent demostració, ens han fet treure el barret (o més ben dit, el casc), en més d’una ocasió.

Free riders DPSAO: Anscaring, Manel, Martí, Robert, Adrià.

Les fotos: cliqueu aquí.

AIGUA A DOJO I FRED DE PRIMAVERA. 28.04.2013

AIGUA A DOJO I FRED DE PRIMAVERA. 28.04.2013

Per Joan Lladó

D’activitat i esdeveniments organitzats pel cap de setmana no en manquen, n’hi ha a dojo, però aquí hi ha la nostra emancipada colla que no necessita d’altri per evadir-se i crear plaer, joia, delit, goig, diversió, i fins i tot art damunt la bicicleta de muntanya. Sona anàrquic, oi? Tant és.

A qualsevol persona aliena a aquest grupuscle d’inadaptats li pot semblar exagerat, però una qualsevol escapada de les nostres amb el petit granet de sorra que aporta cadascú dels seus integrants, ens carrega d’una tal transcendental quantitat d’optimisme que ens fa dir: “Hi ha algú que demà s’animi a tornar a sortir? Perquè tornarà a ploure!”


Aquesta matinada ha estat plovent sense parar. A l’hora de llevar-nos encara ho feia i, tot i així, de la nostra colla, qui més qui menys, ha estat puntual a la Fiveller.

Els que fem aquest gest, que per a la resta de mortals pot semblar una bogeria del més digne ximplet, i no nego pas que ho sigui perquè no disposo de la veritat i del bé absoluts, mercès a la nostra bondadosa afició a la bicicleta i tot el que l’envolta, fruïnt a fons del nostre entorn acompanyats pels nostres amics, fent claca a primera hora, creant improvisadament la ruta i recorrent-la amb gestos plàstics i de la forma més airosa possible, rebem, i ho he dit més d’una vegada, una tal quantitat d’estímuls i encoratjament que només ho podem constatar els qui ho mamem.

Segurament hem creat una escola, que no una capelleta, que ben pocs han gosat entrar-hi. No hem demanat mai ni carnets ni currículums ni llicències ni permisos, simesnó bona voluntat, humilitat i companyonia i, això si, tremp per estar a l’alçada de la pinya i prou autocensura per no destorbar i estripar el ritme, des de tots els aspectes, del grup.

Dita aquesta breu introducció, us diré que avui ens hem trobat vuit corriolaires a plaça més en Carles que ha fet el ronso i hem quedat amb ell en despoblat.

Hem iniciat la ruta per Mata-Vallveric, prenent el caminet d’en Gio per damunt el Pericó i entretenint-nos fent temps pujant i baixant talussos tenint com a teló de fons el càmping. A mig fer ha arribat en Carles, s’ha arremangat les mànigues i ha començat fent repeticions talment la resta que no passava el curs. És un bon entremès per començar la matinal.

Continuem pel camí d’en Gio vers la font dels Tres Raigs aprofitant també algun talús que ens trobem a mig camí, tant de soferta pujada com de vertiginosa baixada.

Empleno el bidó a la font i ens enfrontem al costerut i tècnic camí del Parc Forestal que a voltes de repetir-lo, ja no sembla ni tant costerut ni tan tècnic. Per enrevessar-lo, proposo. I proposar és fer. Enfilem la marrada d’en Martí que ens aboca gairebé al coll. El mateix Martí marca. És una bona enllomada, però què voleu que us digui, ens agraden aquestes, i a més, el terreny humit ens ajuda a superar els entrebancs.

Remuntem pel tub del turó d’en Serra i guanyem la pista de la Cornisa sota el Turó de Cabanyes pel costerut rampot. Allí ens arrepleguem i seguim en pla per la Plana d’en Fogueres i avall per la pista a ponent del Turó d’en Tarau. Saltem com daines i esperitats com folls fins a can Parròquia, – l’estat de la pista ens permet fer excessos-. Tombem a ponent pel camí de les runes de can Benet per enfilar en extrema pujada el Turó d’aquest mas i davallar tot seguit el tram amb llefiscoses arrels que ens fan la guitza.

Tornem a arreplegar-nos per continuar pel tram emboscat, humit i sadollat d’aigua que de vell antuvi a tothom fa un xic de basarda. Qui no dubta, poc abans d’arribar en aquesta mena de trams, de la seva capacitat per passar-los de forma reeixida, imaginant fins i tot la possible caiguda, per exemple aquell cop al genoll baixant el graó, passant la maleïda arrel? Totes les pors es dilueixen quan ets a lloc, engrapes ben fort el manillar i vas passant ara un, ara l’altre, tots els entrebancs que es presenten i al final penses: “No n’hi havia pas per tant”. I el fet es repeteix malgrat passar-hi vint vegades.

Arribem al sot de can Martorell i comença a gotellar. Tastem un baixadot que du al rierot i es torna a enfilar a l’altre vessant. Jo de ben poc que hi baixo de morros. Girem cua perquè la pujada està impossible i resseguim el curs del torrent fins enllaçar amb la pista i trobar els companys.

Travessem Dosrius i anem a esmorzar al restaurant de la carretera de can Bordoi. Hi entrem que plou amb ganes i ens hi estem una hora ben passada. No tenim cap pressa per sortir-ne; encara plou i, més que fresca, fa fred.

Hem decidit de pujar pels verals de can Ribot pel nou camí obert pels Avis Enginyers i així ho fem. El primer objectiu del matí, que era anar a fer el circuit de can Bordoi de la cursa del cap de setmana anterior, el deixarem per un altre dia. Ens posen massa llepolies al davant.

Després de pujar el camí dels Avis, només ens resta felicitar-los; el treball que han fet és sensacional. Els encoratgem que el continuïn fins enllaçar-lo davant mateix on comença el següent tram, que voreja el turó de can Ribot. Allà mateix hem coincidit amb la cursa Cabrilenca i hem fet aquest tram amb alguns, suposem, que darrers corredors. Ens hi trobem en Quico Vallbona fent de control.

Seguim el nostre camí fent l’agraït descens cap el Pont de l’Espinal. Al pont mateix remuntem fent quatre rots -la truita de seva i els cigalons fan de les seves- cap a la font del Llorer i l’Espinal. Abans del mas comencem el descens fins la carretera i no val a badar que les arrels i les capes tendres de fang ens descol·loquen.

Quan acabem de dir quatre bretolades, fem una petita cursa fins el revolt on haurem de trencar. No en tenim mai prou. Fem la baixada fins el viaducte de l’autovia i allí ens trobem amb d’altres corredors de la Cabrilenca.

La fem petar tot baixant per Riudemeia i encara ens resta un petit ressalt que aquesta vegada ningú supera: el pas del gas. Vinga, cap avall.

Salut companys i seguidors.

Fins aviat,

Joan

Els corriolaires: Manel T., Valentí T., Giovanni L., Anscari N., Martí M., Carles Ll., Marcel T., Rafa F. i Joan Ll.

Les meves fotos: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Manel: cliqueu aquí.

ESCAPADA FORA COMARCA: LA SENGLAR 2.0 GARROTXA I COLLSACABRA

ESCAPADA FORA COMARCA: LA SENGLAR 2.0 GARROTXA I COLLSACABRA

Per Anscari Nogueras

Ja fa dies que havíem reservat aquest diumenge per fer el tomb fora de casa, des de que ens vam assabentar que havíen anulat els 100km de les Guilleries, i alguns de nosaltres  hi pensàvem participar. Aprofito l’avinentesa per fer una crida a que curses que es realitzen al nostre país no es deixin de fer per problemes de voluntariat, com sembla que ha passat amb la de Sant Hilari.


Sortim a quarts de set nou corriolaires, sembla que tindrem bon dia, i a més , de les primeres vegades que no patirem pel fang a la Garrotxa, arribem a Sant Esteve d’en Bas, que el forn encara no és obert, aprofitem per vestir-nos i tenir-ho tot apunt per quan obrin.

Coca de croissant amb pinyonets i crema i café amb llet per començar a quarts de nou.

Sortim de Sant Esteve direcció al Santuari del Far, en Joan porta muntura nova, una Berria de 29 muntada “full”, que els hi han deixat a la botiga per fer un reportatge. La primera pujada del dia la fem a ritme, és una pista bastant bona amb un parell de repetjons al final una mica trencats, deixant-nos en una prat on pastaren quatre vaques. D’aquí planegem una mica per fer el primer descens que ens deixarà a St.Cecilia i treure’ns la son de les orelles, la diversió és diversa, n’hi ha que es tiren pels tobogans amb la bici de bastó…

L’ Uri, arribat el dia abans de viatge de noces, encara està amb jetlag, però aviat aterrarà a la Garrotxa. Després de contemplar l’ermita, enfilem direcció al volcà de St.Marc travessant primer la vila de Sant Feliu de Pallerols. Arribat aquest punt després d’una pujada de les que no val a badar, el pastor es despista una mica i ens encigalem, en el mateix tram que l’altre vegada que vam fer la ruta i acabem pujant un tram direcció al coll de Condreu amb la bici a coll, abans però, hem d’adobar la bici d’en Valentí que ha torçat el canvi i l’impedeix continuar.

Després de la Lladonada, agafarem un corriol llarg i distret que va per sota de la carretera, per acabar en un tram aeri al costat del coll de Malla on els més “freeriders “ faran de les seves.

D’aquest punt, fem un tram de carretera fins que en Pep li marca el gps que hem d’agafar a l’esquerra un camí molt pedregós on les 29 ni s’assebenten, per contra l’Uri, queda atrapat amb el pedal i al caure s’enganxa el dit gros de la mà quedant endolorit per tot el dia.

Arribem al Santuari del Far, contemplem les vistes, alguna foto i demanem les cocacol.les tot menjant l’entrepà que cadascú porta. Tot seguit, agafarem l’esplèndit corriol i alhora aeri que va fent la cinglera fins al pla de l’Om, aquí enllaçarem amb les marrades del Grau del Goleró, divertit i llarg descens que fa pujar l’adrenalina, amb tot un seguit de curves impossibles que només són aptes per els que fan votets sobre la bici…

A partir d’aquest tram vindrà la pujada més llarga i potser pesada de la jornada, dic pesada perquè totes les altres són distretes i tècniques per contra aquesta és una pista transitada fins i tot per 4×4, aquí cadascú pendrà el seu ritme, en Pep i Jo seguim l’estela d’en Pistons que només li faltava la 29 per anar com un coet, després tot comentant la jugada ens assabentem que ens anava esperant fins que l’avorriment va poder amb ell VA PARIR¡¡¡

A dalt al pla, en Valent i l’Uri ens diuen que en Tresunces va tocat de l’esquena, surt d’estar un mes parat per un problema lumbar i poder aquesta ruta no era la millor per retornar, però qui s’en pot estar?? Finalment arriben en Manel i en Carles, aquest li du la seva motxilla doncs sembla que el dolor li ha tornat per esgarrar-li la sortida.

Mengem quatre “ganyips” i ens hidratem bé per continuar la marxa, en Manel li donen un “superbump” per veure si el rebifa de la recaiguda. Continuem enfilant direcció al salt de Sallent, per una pista rocosa i amb algun que altre repetjó abans de trobar la carretera encimentada que ve del pantà de Sau, en aquest tram l’Uri després d’ingerir casi un bossa de Matumix, desperta de la lluna de mel, i ens obliga a apretar la carcanada.

Enfilem la carretera que ens durà al salt i d’aquí continuarem per pista direcció a Rupit, que semblava aprop però a mi particularment se’m va fer pesat a més del ritme que portavem la pista no deixava de pujar.

Al final de la pista que ens deixava a peu del poble, en Manel decideix tirar avall per carretera, doncs l’esquena li segueix fent la guitza i no pot continuar, l’Àngel i en Valentí, s’apunten acompanyar-lo.

Els que restem, baixarem a Rupit per un corriol molt divertit i ràpid, després ens dirigirem cap a Pruit per un tram nou i que és menys costerut que el vam fer llavors.

A Pruit ens aturem a omplir bidons i menjar alguna cosa, quatre ganyips i unes llaminadures ens semblen el millor menjar del món, en Gio segueix amb els seus entrepans de tres pisos amb manilles i folre que fan molt bona pinta.

Són les quatre i ja tenim ganes d’arribar, ja comencem a tenir sequetat i lo millor de sortir per la Garrotxa és el fi de festa que ens espera.

Continuem per un corriol per sobre el llom a la serra de Mateus, molt atlètic a les pujades i divertit a les baixades, és un puja i baixa sense descans, fins arribar a la pista que ens durà a Falgars.

Aquí, per sino en teníem prou, comencem a fotre pals uns als altres, sabem que queda poca pujada i estem decidits a donar-ho tot, en Joan i en Pep, estan intractables, els demés fem el que podem… Arribats a Sant Miguel de Castelló, anirem a fer la troballa que vaig fer fent una passejada amb la parenta per volts de Semana Santa, és el GR que es dirigeix cap a Joanetes i és una descens que és molt variat, a l’inici és pedregós i tècnic, que no val a badar, en Joan posa a prova la Berria i la veritat és que la supera amb nota, això sí la de Ciudad Real s’endurà una rascada al tirant…  jejeje

A la meitat del descens, travessem un prat tancat, que aprofitem per agafar aire abans d’iniciar el segon tram, que es basa amb grans reguerots, curves molt tancades amb arrels fent la punyeta i un ràpid corriol que ens deixarà al torrent que passa per Joanetes.

Fem els 3 km de  carretera per arribar a Sant Esteve, on ens canviarem de roba per anar a Olot i acabant fent un copiós berenar-sopar.

Fins aviat,

Anscari

Els corriolaires: Gio, Valentí, Pep, Carles, Manel Q., Uri, Àngel, Joan i Anscari.

Les fotos d’en Gio: clica aquí.

RODES DE 32" AL BISAURA 17.03.2013

RODES DE 32″ AL BISAURA 17.03.2013

Per Carles Llorens

Tanco el portó de la furgoneta per enèsima vegada i de reüll puc observar que la colla ja fot el camp, sospiro i penso que l’últim cop que vaig ser en aquest punt feia un fred de pebrots.
Aquell cap de setmana va ser el mes fred que es recordarà a la comarca  amb molt anys, però feia sol.  Crec recordar  que la temperatura rondava els dos dígits sota zero i en Mamelló i en Joan formaven part de l’aventura esquimal.



Passem a l’altre cantó del Ter i ja podem copsar que el territori regalima aigua per tot arreu. Avui però no cal patir perquè l’home del temps a pronosticat que ens travessarà un front “càlid“ i que cap la possibilitat de caiguda de petites roines ( cal esmentar que  mes d’un cop  m’he recordat  de tota la parentela del meteoròleg en qüestió).

Passem per la passarel•la que ens mena a l’altra costat del Ter i afrontem les primeres rampes en direcció al Pla de Revell tot passant per l’oest del Castell de Mostequiu.

Un cop arribats aquest mirador ja podem copsar que no ens les mamarem dolces. El terreny amarat d’aigua i el fang, fan que el pedalar sigui molt feixut i que les nostres muntures no rutllin com es de costum.

En aquest prat, que arrenca un xic aeri i relliscós (ajudats per l’orografia pedregosa del terreny) el corriol que  mena  al Collet de la Mongia. Aquest collet molt estètic fotografiat nombroses vegades per la colla, està format per uns monticles de Marges. Cal esmentar que la a comprovació de la duresa del material, pot donar–ne fe en Gionanni després d’una esterrejada al passar el primer pas.

Davallem a Santa Maria de Besora, i és en aquest punt, que la ruta esdevé una barreja de camins i carretera fins arribar a la bifurcació que mena al mas de Can Xicoi. En aquest tram hem tingut temps de fer-nos un parell de galetes, una pèrdua d’ulleres i un canvi de neumàtics, mentre prenem el plàcid  front càlid.

Fotos de rigor a Can Xicoi i com de costum comença la ”Lladonada” de la jornada. Per un error cartogràfic, de gps, d’orientació i/o masoquisme intentem assolir el Puig Castellar.  Cal dir, però, per informació dels possibles lectors  que no fa falta arribar-hi per anar a Vidrà.

A títol informatiu en Formiga i en Joan aconsegueixen arribar-hi sense baixar de la bicicleta encara que hi ha unes rampes que fan feredat de l’inclinació que fa el cony de bony.

A un punt encara no determinat decidim canviar l’opció d’arribar per GR a Vidrà i assenyadament davallem per una pistota enfangada fins a la pista enporlanada que hi ha sobre el poble. En aquest punt l’Home Senzill es clava una bufa d’un parell de collons amb el vailet elèctric que hi ha de la tanca canadenca ( al·lucino jo que em pensava que en Valentí és de sucre i no cau mai..)

Estem asseguts a taula a La Creu de l’Arç per la finestra puc observar al termòmetre del front càlid que ens està  passant ( 4 graus, va parir ).
La resta de la colla observa el front càlid en forma de popes de la mestressa tot bavejant  que s’ha acostat amb les cartes del menú. El nostre amic Formiga s’ha posat d’esquena per tal que la visió del gènere no li afecti la resta de la jornada.
 

Després d’un esmorzar un xic ranci (deuríem fer cara de Can Fanga),  comença la part dura de la jornada. Davallem fent equilibris jugant-nos la pell per uns corriols cafres cap a la Riera de Sant Bartomeu.

En aquest punt la majoria de la colla, vist que fa una calor de por decideix posar en remull el peus… Enfilem la pista de Sant Bartomeu de Covildases, la tracció de les rodes és complexa,  en Giovanni pedala com un boig cap endavant però la Specialized es desplaça en sentit contrari provocant  la meva hilaritat.

Un cop passat Sant Bartomeu la pista  esdevé un turment. El fang és com plastilina, les rodes de la bicicleta fan el que volen, no tenim tracció. Anem picant ferro fins arribar gairebé rebentats a la font Tornadissa.

A la font decidim escurçar la ruta. El Puigsacalm no gaudirà aquest cop de la nostra presència en forma de crits, paraulotes ni grolleries.

Després d’una nova demostració de força d’en Formiga i en Joan (segurament de petits van caure a la marmita com l’Obelix) superem les rampes que menen al Rasos de Menter.

Girem amb direcció Pla Traver. Fa un fred que pela, algú no ha tancat la porta i passa un vent que aixeca els collons dels gossos, al fons podem veure el nostre Pirineu emblanquinat pel front “càlid”.

Abans d’arribar a Pla Traver, el fang  s’enganxa a totes les parts mòbils de la bicicleta, sobretot a les rodes multiplicant el seu diàmetre per 2. Si no fos perquè l’amalgama de porqueria impedeix el pas per el pont de les suspensions podríem fruir de rodes de 32 polzades.

Un cop arribat a Coll de Siuret comença a ploure, ens posem els tallavents, mentre en Giovanni ens fa recordar que el mon del circ també el podem trobar per aquestes contrades. L’individu en qüestió s’acaba de posar una  peça de roba força cridanera a la “chichonera”. Finalment,  decidim baixar carretera avall, cames ajudeu-me cap a Vidrà.

Un cop a Vidrà, disjuntiva altre cop, tornar a gaudir de les sines de la mestressa de la Creu de l’Arç o enfilar disparats cap a un altre indret a fer un mos. El sentit comú finalment s’imposa i decidim arribar-nos per carretera fins a Santa Maria de Besora.

A Santa Maria parem a l’entrada de l’ajuntament sota cobert i fem un mos. De la beguda i les postres s’encarrega el Prosciutto. El paio marxa a la botiga del davant i apareix amb una ampolla de vi d’aquell que produeixen calfreds, també porta mantecados i bunyols (una de freda i una de calenta).

Després de deixar l’entrada com una cort de porcs, com no pot ser d’altre manera, anem a buscar una raconada per fer les miccions de rigor i afrontar els últims quilòmetres.

Girem per la pista que ens du a Llaés i prenem el llarg corriol que discorre paral·lel a la Riera dels Ferrers. Aquest corriol que fa les delícies de la colla  és força atlètic. Són una subsecció de pujadetes i baixades per un terreny molt relliscós (en pot donar fe l’italià), doncs circula per la vessant obaga però sense cap dificultat tècnica llevat d’algun pas concret, però cal parar atenció perquè està farcit de vailets.

L’aventura toca a la fi, arribem a les voitures per el mateix camí que el matí, foto de rigor, animalades de costum, poesia per part de la majoria i empudegada a bord  per part del de sempre.

Els eixelebrats : El Maestro, L’Home Senzill, El Gallitu, en Pistons, El Gran Prosciutto, En Trencapins i en Sergi.

Les fotos d’en Gio: cliqueu aquí.

MATARÓ-SANT MIQUEL DEL FAI-COLLFORMIC-MATARÓ. VIST I NO VIST. 24.03.2013

MATARÓ-SANT MIQUEL DEL FAI-COLLFORMIC-MATARÓ. VIST I NO VIST. 24.03.2013

Per Adrià Triquell

La dèria dels últims mesos amb les lloses, barrancs, precipicis diversos i les nouvingudes 29, ens ha fet perdre el món de vista i hem deixat una mica arraconades les nostres flaques. Bé, tampoc ens enganyem, mai han passat d’ amants ocasionals, però d’alegries també ens en donen. Sense anar més lluny, aquest mateix diumenge amb una de les nostres rutes predilectes,  Mataró-Marata-St Feliu Codines-Centelles-Coll Formic.


A proposta del capità Pistons, uns quants corriolaires amb ganes de carretera s’apunten a la gesta, però conforme s’acosta la data van caient com a covards, alguns amb excuses d’allò més inversemblants.  Finalment quedem en Pistons, en Logístic, en Prosciutto i un servidor, en Ventús, servidor que ha d’aguantar certes insinuacions sobre si pot donar la talla anant amb aquesta companyia. Definitivament, estic envoltat de gent desagraïda i impertinent.

Sortim de Mataró sense tenir molt clar quina roba posar-nos, farà fred? Calor? Caldrà abrigar-nos a coll Formic? Comencem a pedalar puntuals, sense xerrar baratu i a bon ritme cap a Argentona, on recollim en Logístic, pugem Parpers i enfilem cap a Cardedeu, tot plegat sense incidències. Deixem la C-251 per agafar la bonica carretereta de Marata. Cada cop que hi passo no deixo de sorprendre’m del canvi sobtat entre l’ entorn industrial del Vallés i l’oasi de verd i muntanya d’aquesta zona. Encara amb l’olor de prat i vaques, enfilem direcció St. Feliu de Codines.

Just a l’última recta abans de la pujada a St Feliu de Codines, ens avança a bon ritme una nombrosa colla de ciclistes. La meva esperança de pujar tranquil·lament s’ esvaeix de cop, perquè amb lo picats que som, segur que algú de nosaltres no se’n sap estar. Efectivament, aquest cop embogeix en Prosciutto, que es posa a perseguir a la colla com un esperitat sense senderi.  En les primeres rampes  el grup ja s’ estira. Ara tots quatre ens hem separat i barrejat entre aquesta nombrosa colla. Perdo la visual amb en Pistons mentre vaig avançant posicions fins que tot just a l’ entrada del poble atrapo a la parella de corriolaires que tenia al davant. Diria que hem quedat en un digna posició mitjana, això si, suats com una mala cosa i esbufegant com a vedells a punt de sacrificar. Parem a fer un mos i recuperar forces abans de continuar cap a St Miquel del Fai. No ens entretenim més del necessari, doncs queda molta feina per fer. Tornem a pujar a les flaques, arribem en pocs minuts a St Miquel del Fai, on continuem pujant per la bonica i tranquil·la carretereta fins enllaçar amb la B-143 que ens portarà en suau descens  a Centelles.
 
Ja divisem en l’horitzó el perfil dels voltants de Coll Formic, ens caguem de por i parem uns segons a menjar unes barretes.  Agafem una carretera secundària que ens fa passar per l’església de Sant Jaume de Viladrover.  Ens aturem a fer quatre fotos tot coincidint amb la sortida dels feligresos que han beneït la palma.  Sense més història,  posem fil a l’ agulla i en un tres i no res ja estem en les primeres i suaus rampes del Brull.  En Logístic bromeja amb en Pistons i el repta a pujar amb plat gran. A quin un li va a dir! va parir! dit i fet, i a en Pistons ja no el veiem més fins que ens reunim a dalt de Coll Formic. Durant la pujada, tinc a en logístic a davant només a una corba i mitja de distància… mira si…. mira que si aconseguís fer-li empassar la conyeta del dia anterior…  només de pensar-ho em ve trempera i trec forces d’on no n’hi ha per no despenjar-me.  L’esperança es manté fins l’últim mig quilòmetre, on jo continuo anant bé però en Logístic pres d’un atac de pànic, apreta per tal d’augmentar la distància i no tenir cap ensurt d’última hora. A dalt en Pistons ens confirma que ha pujat amb plat gran (sense comentaris) i en Logístic respira alleugit.

Ja amb quasi tot el peix venut, baixem sense pressa però sense pausa, i arribem a St Esteve de Palautordera, Llinars del Vallés, i l’últim esforç per saltar al Maresme per Can Bordoi, passem Dosrius i arribem a Mataró.  Tot plegat no són ni les dues del migdia. Arribo a casa cansat i satisfet de la volta.

Corriolaires: Pistons, Ventús, Logístic, Proscriutto.

Distància recorreguda: 138 km.
Desnivell +.: 2015 m.
La ruta al Toaster: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.

BASTIMENTS. 07.03.2013

BASTIMENTS. 07.03.2013

Per Enric Subiñà

Com era habitual aquell any les sortides a la muntanya les feia entre setmana. Aquella, però, no fou possible coincidir amb el Martí, company habitual en aquell tipus de sortides. Aquell cop vaig quedar amb el Jaume Querol, que aquell dia no treballava i va poder venir. El darrer cop que havia fet esquí de muntanya ho vaig passar molt malament amb les botes, i el cert és que em feia cert respecte que em tornés a passar. Per això vam triar una ruta no gaire llarga i, sobretot, voltant el lloc de sortida, per si de cas comencés a molestar més del suportable poguéssim baixar fins al cotxe. La tria fou Vallter, aprofitant la gran llevantada que els dos dies anteriors havien deixat gruixos de més d’un metre en una zona que fins aleshores gairebé no havia vist neu, ja que tots els fronts de l’hivern habien vingut del nord, acompanyades de forts vents.


Com sempre vam matinar una mica i directes fins a l’aparcament de dalt de l’estació d’esquí. Un petit entrepà, calçar-nos les botes i els esquís, i començar la sortida. El dia aleshores era esplèndid, amb algun petit núbol. De neu, francament, se’n veia molta, i acabada de caure, el que feia preveure bones baixades. La ruta prevista era el pic de la Dona, Bacivers i Bastiments. Ja d’inici ens va sorprendre una nou pols però amb una base una mica dura, el que evitava enfonsar-te gaire i per tant no feia tan pesada la progressió. Vam iniciar l’ascens cap a la Portella de Mentet, on vam arribar en poca estona, la mateixa estona que va trigar a crèixer fortes nubolades que ens van deixar immersos en una boira intermitent.

De camí al pic de la Dona ens van creuar, poc per dessota del cim, una filera de més d’una dotzena d’isards camí de la Vall de Mentet. Després del cim, lleuger descens sense treure’ns les pells cap al coll de la Geganta. Des d’allí, tant el cim del Bacivers com del Bastiments no es veien, tapats pel núbols. Vam prendre la decisió d’anar directament al Bastiments, per evitar una possible desorientació en cas que la boira fos molt espesa. Durant un moment, des de l’esquena d’ase, vam poder veure el cim de Bastiments amb la creu culminant, i fer-nos a l’idea del camí adequat per arribar a dalt amb els esquís als peus. Vam fer cim enmig de la boira, compartint-lo amb tres bombers del GRAE i dos petits grupets, i després de la foto de rigor, es va obrir momentàniament el cel permetent de veure la pala de baixada i el coll de la Marrana.

La pala tenia una neu excel•lent, facilitant una bona i agradable baixada. Una noia d’un dels grups que va començar a baixar abans que nosaltres, tenia certs problemes per baixar i va quedar molt bloquejada per afrontar-la, començant a fet “escaleta”. Amb en Jaume, sobretot ell, vam donar-li certs consells fins que finalment es va desbloquejar i va poder baixar a poc a poc. Des de la Marrana vam decidir de baixar fins a baix de tot, per dessota el refugi. Ja pujaríem fent dit a recollir el cotxe!!!. El cert és que en arribar a baix vam tenir la sort de trobar uns coneguts del Jaume que ens van tornar al pàrking superior.

En resum fou una agradable sortida a prop de casa (a les 5 de la tarda ja èrem a Argentona), amb molt bona neu, el primer sol del març que ja crema la cara si no es protegeix adequadament, i molt bona companyia.

Enric

Les fotos: cliqueu aquí.

SAULÓ I PI PINYER: L'ESSÈNCIA DELS NOSTRES VESSANTS 03.03.2013

SAULÓ I PI PINYER: L’ESSÈNCIA DELS NOSTRES VESSANTS 03.03.2013

Per Pep Famadas

Tocava celebrar ni més ni menys que el 62è aniversari d’en Gio amb una bona sortida fora del nostre entorn habitual però el personal té compromisos i hem de ser d’hora a casa o sigui que postposem la sortida i ens hem de conformar amb el pati de cada setmana. Tot i ser pocs, som 10 de colla. Els pastors no tenen ganes de tibar del ramat, tot plegat fa mandra i tenim xarrera….. Finalment decidim esmorzar a Cal Víctor. Proposo enfilar-nos per les Cosidores. El cap d’en Pistons ja barrina: en lloc d’anar-hi de dret passarem pel turó de Sant Jaume de Treià que, de tan a prop, el tenim ben oblidat.


A la que som a sobre de Les Palmeres en Joan trenca per la vella pineda de Sant Jaume. Arbres de ben segur centenaris, qui ho diria. Prims, mal girbats i decrèpits, la seva espessor i la magror d’un sauló rude i pedregós els obliga a malviure. A nosaltres tampoc ens prova ja que tot just sortim de l’urbs i ja eixamplem les narius i ens pugen les pulsacions. Anem de dret cap un dels darrers vestigis de les casetes de vinya que no fa masses anys ressaltaven en mig de la verdor dels ceps. Ara s’amaga quasi colgada pel vigor dels pins, que aquí sí, colonitzen amb força un espai altra temps ple  de suor i sacrifici. Nosaltres també ens hi hem de dedicar de valent per intentar reeixir dels viaranys que ens porta el cap de colla.

Davallem ara pels corriols clàssics de la zona seguint antigues rases de vinya i enllaços dissenyats pels avis enginyers, sempre en mig de pinedes tendres i sauló rodador que ens empeny a agafar velocitat, fins a l’inici (o la fi, per a la majoria d’usuaris) del corriol de les Cosidores, poca broma. Aquí cal concentrar-se i no ser agosarat doncs la cirereta arriba quan n’estàs tip. Reeixim ben a la vora de la Creu d’en Serra.

Ara per pista cap al Turó d’en Tarau i baixar pel camí que mena cap a l’Arenys, tot i que a mig fer tombem a la dreta per un dels nostres clàssics corriols de tornada cap a Mataró, ara de baixada. Quines cares d’alegria! Quina canalla!. Ara el bosc ja és madur, ben fet. La pineda de Can Gel és potser una de les pinedes de pi pinyer més velles de la comarca. El personal però no té temps d’alçar el cap i guaitar un a un els majestuosos exemplars de pi pinyer i roures que ens volten. No està per romanços, només córrer i córrer.

Un cop a la riera de Can Rimbles, reculem pel bonic corriol que discorre pel bell mig de la llera, voltat de plàtans i pollancres fins el pont de Ca l’Arenys, on menem a la carretera, per creuar-la, al davant de Can Pinsana.

De nou a la solana torna el bosc jove. A mida que les superem les pinedes marquen clarament els canvis de propietat i de gestió rebuda. Em noto voltat dels meus antecessors, responsables directes de la gestió del paisatge d’aquest tros de comarca. Descobrim,esmerçant-nos al màxim, un racó que teníem poc transitat i que de ben segur el tornarem a visitar, d’anada o tornada. Voltem el camp de l’Olivar (ara verd de fenc) i descobrim el sot de Cal Carinyo fins al poble. Ves per on, quina contrada.

Un cop refets de ventre i esperit a Cal Víctor purguem els excessos quan ni tan sols han estat digerits. Va parir! El corriol que ens mostrà l’Oriol, a la baga de Can Canyamars, fon totes les ingestes. A mig fer ens deixen els cosinets, cul inquiets, Quadrada. Nosaltres per sota Mas Silvestre, recuperem antics corriols fins a Can Vallalta, per davallar, amb variant inhòspita inclosa, fins a la pista, passat Can Rogent, on resta esperant-nos, el pujador homònim del mas.

Recordo la darrera vegada que vam ser a aquest pujador. Al primer trencant el personal s’amotinà en contra dels caps de la cua i haguérem de trencar a la dreta per acabar embardissats (culpa meva, ho reconec) i sortir a l’alzina de Can Llibre. Ara, tot i que algun galifardeu remuga, ningú qüestiona el lideratge i, cap cots, es sotmeten a la duresa del pujador. El que fan els galons!. Però què caram, l’esforç s’ho val i la gratificació d’aconseguir-ho ens omple a tots. Qui el va parir, l’avi!! Fem el pacte que, d’aquí 18 anys (els que em porta per davant) hi hem de ser tots dos per a repetir-ho. Per ganes que no quedi.

Un cop al camí ral anem per feina cap a Mataró, no sense un últim baixador tot acabant a Can Noé,  per a culminar una molt bona sortida matinal. Acompanyo a en Gio fins a les pistes i encara esgarrapo un últim baixador sobre Can Llei fins a la Riera.

Per molt anys, Gio!!

Corriolaires (no n’estic segur):  Gio, Valentí, Carles, Marcel, Joan, Manel 3unces, Martí, Anscari, Adrià, i un servidor.

Les fotos d’en Gio: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.

EL PUIGMAL. MATINAL RODONA D'ESQUÍ. 10.03.2013

EL PUIGMAL. MATINAL RODONA D’ESQUÍ. 10.03.2013

Per Joan Lladó

Dijous, al Casal, en Martí i l’Àngel decidíren d’anar plegats a fer una esquiada l’endemà divendres. En Martí també deixà obert el diumenge per tornar a esquiar. Vaig pensar que, havent encetat la temporada al Matagalls el dissabte anterior després de dos anys, ja duia l’embranzida i el cuquet a dins. Així doncs, plegades les veles de la botiga el dissabte al migdia, vaig fer un moç i vaig acompanyar el capi Raül a estirar les cames durant dues hores amb la btt per Llavaneres i la Cornisa.


En tornar vaig preguntar en Martí si estava disposat a esquiar l’endemà. Em va dir que s’havia ressentit de l’estrebada i que més tard m’ho confirmaria. No voldria pas forçar-lo perquè s’ha de recuperar per continuar amb els rogainings. Al vespre, mentre fullejava llibres a la Riera, vaig rebre la confirmació que ens n’anàvem a esquiar. Havíem de quedar amb l’Andreu que ja era a la Molina però ell ja s’havia compromès amb la Núria i en Sebas per foquejar per les pistes. Nosaltres vam preferir, ara que hi ha neu, de trepitjar la zona del Puigmal i a més, les dues darreres vegades que vaig esquiar, ara fa dos anys com us deia més amunt, va ser pujant la Tossa d’Alp.

En Martí em recollí cap a un quart de set i, encara amb molta son, ens acostàrem fins a Fontalba. Val a dir que la pista per accedir-hi des de Queralbs és neta i llisa com una patena.

Arribàrem al capdamunt on només hi trobàrem una furgo els ocupants de la qual es començàven a llevar. Bon dia! De seguida que ho tinguérem tot enllestit, començàrem a foquejar ben cofois per la carena. Alguns núvols ens prenien la confortable escalfor dels primers ratjos de sol. No cal que us digui quin és el plaer d’anar enfilant muntanyes sense pressa.

Entre comentaris de feina, de colla i fotos, ens plantàrem davant mateix del repetjó més enfilat que remunta fins pràcticament el cim, passat el Bressol. Quan ja ens anàvem a descalçar les fustes, vaig proposar: perquè no fem un descens per les Clotes del Puigmal; la pala i la coma sembla que ténen bona neu i després remuntem per tornar a agafar la carena oest i així ens estalviem d’anar a peu? Si al presi d’EM li semblà bé, doncs endavant.

Traiem pells i gaudir toca! De vell antuvi, neu gelada, però a mesura que anem baixant, millora la seva flonjor. Redéu! Quins girs, quin descens! Buahhh! L’hem ben ensopegada. I per arrodonir-ho, una pau sepulcral a la Font de les Clotes. Fem fotos, ésclar, de les belles traces que deixem enrere. Ohhhhh!

Tornem a enganxar les pells per remuntar fins el fil carener. Des de baix cerquem la traçada més còmoda i la podem ben intuïr. En Martí marca. Fem una primera linea cap a l’oest per virar amb un llarg flanqueig cap a nord i que ens mena a un petit plató al peus d’una costeruda pala. A mi se’m fan pans a les soles i abans d’emprendre aquest darrer tram abans del llom, en Martí m’ajuda a fer net de la neu glaçada a les pells.

Em poso al davant en aquest tram on cal fer moltes voltes i on sovint la capa de neu es descalça. En un d’aquests girs més exposat em col·lapso i em costa de completar-lo: la caiguda de Núria fa la seva feina.

Per fi, amb el meu cos i l’ànima assossegats, arribem a la carena, al Clot de la Pastera, on hi trobem més gent que puja del vessant cerdà. Amb una tirada sense treva fem el cim i ens hi trobem força excursionistes i esquiadors. Hi arriba gent per totes bandes. Fins i tot, n’arriba un parell -màquines- que diu que ve de Vallter. Quan hi ha neu…

Ens fem i fem quatre fotos i sense entretenir-nos gaire, després de treure les pells, tirem avall. Uns núvols gegantins van creixent i optem per esmorzar a mig descens on estarem més a recer.

Els primers girs a la Coma de l’Embut són boníssims però no hem de badar ja que ens cal arribar al Coll de l’Embut per baixar cap a Fontalba i si ens passéssim, hauriem de remuntar. Així, a mesura que baixem, anem virant cap a llevant fins que arribem ben bé al damunt del coll.

De dalt estant, la neu del torrent fa bona pinta. No ens ho rumiem gaire. Avall. La primera pala, per deixar els ulls en blanc. La segona, si fa no fa, d’èxtasi.

Per celebrar-ho, ens aturem a esmorzar en uns rocs a mitja coma. La solitud és inqüestionable. No es mou ni un bri d’aire. Al davant però, hi tenim uns núvols amenaçadors que semblen les columnes de la façana d’un temple assiri. Ens trobem una parella amb grampons que va un xic despistada. Ens pregunten si van bé per baixar a Núria. Els han indicat molt malament.

Quan finim el repàs reprenem el descens i en un plató, després de dibuixar alegrement la pala, ens retrobem els desorientats. Ens pregunten: no us fa por baixar tant ràpid per aquests vessants tant drets? En Martí i jo ens mirem l’un l’altre amb cara de murris.

Seguim gaudint de la qualitat de la neu al Torrent de la Cometa fins a la cruïlla del camí de Núria a Fontalba i enganxem pells per remuntar fins al cotxe.

Ens ha resultat una matinal d’esquí ben rodona.

Fins ben aviat,

Joan

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí (aviat).
Desnivell +: 1242m.
Foto de l’apunt: La Fontalba. Autor: Martí

NEU 23.02.2013

NEU 23.02.2013

Per Giovanni Leonardi

Quan varen dir per la tele que podia nevar a la costa la nit del dissabte, vaig pensar que –cagundena!- em perdria la sortida sobre la neu, ja que el diumenge no hauria pogut estar amb la colla per compromisos gironins de família. Per això, quan m’aixeco el dissabte al matí i obro la finestra, em quedo ben sorprès pel paisatge tot emblanquinat que tinc davant meu. Neu, neu, neu! Uns cinc cms. bons de gruix de neu cobreixen la serralada litoral fins l’autopista!


Obro el mòbil i disparo una convocatòria immediata als companys del grup: això s’ha d’ aprofitar ràpid, “ipso facto” com deien els meus avantpassats, abans que la temperatura del dia pugi i s’endugui aquest bé de deu.

Ningú però s’hi apunta. Envio un ultimàtum i deixo 15 minuts de temps. Res. Maleïts covards, vosaltres os ho perdeu!

Així que agafo la bici i tiro ràpidament parc forestal amunt. Ai que no em trepitgin els corriols!! La pista és tot un fangar, ja pugen cotxes i jeeps carregats de gent. Passat el parc, em fico al primer corriol a l’ esquerra un cop passada la cruïlla direcció Can Bruguera. Merd! Ja hi han passat dues bicis! El camí següent que baixa cap a Cal Gaig però està verge, m’hi foto i vaig a buscar el corriol de la font d’ en Homs fins tornar a sortir a la pista a l’altra banda, prop de La Cornisa. Fantàstic, es pedala de conya, tot i la constant dutxa de neu de les branques dels arbres, que tanquen el pas en tot moment, doblegades pel pes de la neu.

L’ únic problema, la barreja de fang i neu que deixa els pedals inservibles. Els vaig netejant com també les cales, quan paro per fer alguna auto-foto, i no serveix de res.

És igual, estic gaudint tot solet en mig d’ un paisatge preciós. No és tant nevat com fa just tres anys, aquell 9 de març del 2010 que va causar tanta destrossa per tot el principat, dia en que també vaig sortir sòl (mireu la foto-collage), però aquella vegada gairebé no es podia avançar per massa neu.

Després de dues hores i d’ unes variants més, torno cap a casa passant per Can Bruguera. Deu meu!, mig Mataró ha pujat a trepitjar neu! Nens corrent  i llençant pilotes de neu, una graciosa no saps estar se’n de tirar-ne una contra meu (va parir!), sembla l’ entrada de la festa del Super Tres!És tota una gran il•lusió col•lectiva.

Nois, la propera vegada que passi, no us ho penseu dues vegades. Deixeu el que sigui i aneu a ficar-vos-hi ben rapidet. No passa cada dia i és un delicte no sortir ja. L’ endemà no trobareu res més que fang i tot fet un fàstic per les motos i la gentada.

Arrivederci, ragazzi.

Les fotos: cliqueu aquí.

ARQUITECTURA PELS TOPALLS DE LA CREU DE CANET. 24.02.2013

ARQUITECTURA PELS TOPALLS DE LA CREU DE CANET. 24.02.2013

Per Marcel Torrus

Surto de casa a les 08h., avui més tard del normal, avantatges de jugar a casa. No trigo en rebre un whatapp d’en  Joan, -hi ha hagut pana-, diu, l’Oriol ha tibat massa de la màquina i ha trencat cadena. Tot just sortint de Mataró el noi inventa una trialera de pujada, i pam. Massa estona sense fer el cabra, no se’n pot  estar. Ens trobem davant l’estació d’Arenys, els he anat a buscar, massa rasca per estar en estat contemplatiu. Avui la colla es força gran, ja que hi tenim convidats. En Pistons porta a quatre mamallons de l’àmbit Doctore Bike, un d’ells és el mecànic de la botiga, en Roncerau.



En arribar a la vil·la, fem visita cultural pel Canet de l’arquitecte Domènec i Muntaner on deixà empremta de la seva obra. Acabem la ruta  modernista  al Castell de Santa Florentina, segons algú de la colla, els qui hi viuen son mil-euristes, no sé perquè ho diu.  A partir d’aquí l’arquitecte seré  jo, jugar a casa és el que té.  Sóc amfitrió detallista, és per això que porto tot el cap de setmana neguitós de l’obra que els hi oferiré. En tot també seré el  cap d’obra, i això m’angoixa, porto molts arquitectes il·lustrats al darrera i això m’apreta. El projecte mental està ple de línies que pugen i baixen, conflueixen, es separen. Acabo perdut, sort dels bons arquitectes que hem diuen que en una d’elles ja hi hem passat. Per aquí hi hem passat???,  no sóc pas conscient d’això. Els professionals encara riuen, collons si ja sabeu com sóc!!! Porto el projecte a terme tot i que hi ha hagut despeses no esperades, l’obra s’ha alentit un xic, un dels manobres tenia el dia d’anar fent, l’altre punxa una 29″, crec que tants corriols li han passat factura, hem trigat més del compte a l’hora de celebrar el final d’obra a Arenys de Munt.

Hem fet bona feina per l’ombra de la sempre omnipresent  Creu de Pedra-Castell, per alguns la creueta, … sense comentaris, circulant més per la vessant de llevant,  per no passar tant de fred, encara hi havia neu del dia anterior. Crec que al final ens ho hem passat força bé, ja hi tornarem,  ara ja  no hauré de fer d’arquitecte-pastor, en el grupeto s’hi està molt bé.

Fet i fet ja he acomplert, m’ho he passat bé alhora d’ensenyar nous llocs i corriols, però molt escanyat, amb l’alè dels llargaruts, 29″ i companyia a les orelles, he anat massa curt de gasolina i això passa factura. Pels nous vinguts crec que somiaran una bona temporada amb l’Oriol, és com en Messi però en bicicleta, com diu ell: VA PARIR.

En acabar d’esmorzar he marxar cap a Canet, i la resta ha enfilat cap el Coll del Pollastre pel corriol que neix just el costat del Restaurant de l’Era.
 
Bicicorriolaires: Manel T., Adrià, Pep, Manel Q., Anscari, Valentí, Joan LL., Oriol, Carles i Marcel.
Els convidats: Ramón, JR, Cacaíto i Runcerau.

Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.