Un que porta sabates noves, l’ altra que es presenta amb un para-vents Salomon, observo també un parell de manillars amb GPS, també una nova 29 d’ un color blau cel de gust dubtós, un frontal nou per les sortides nocturnes de dimecres, guants i mitxons llustrosos, un que comenta les virtuts del nou IPAD... caram caram, o bé aquesta colla d’ eixelebrats s’ han portat millor del que creia, o cosa més probable, els reis d’ orient son una colla d’ indocumentats.
Passo a recollir l'Andreu pels Burots. Fa fred i al Vallès encara més, però a l'Andreu no li manca virtut: du calces curtes. Bé, bé. Quan som a la part baixa del Coll de Parpers a la vessant vallesana, sembla com si entressim al congelador. Les orelles s'esquerden. Cal abrigar-se.
Pugem a Font de Cera, baixem a Alella i el Masnou. Després des de Montgat enfilem per la vila de Tiana fins la Conreria i baixem a Sant Fost de Campsentelles. Allí esmorzem i ens traiem el fred del damunt. Tinc els peus glaçats. No duc peücs perquè no els trobo. Si algú en té uns de perduts en el seu cotxe que m'avisi.
Acabem de baixar fins a Martorelles on hi trobem força trànsit i mal organitzat. Continuem fins a Moncada mentre observo l'escapçat turó i estendard de la industrial població i de seguida enfilem el darrer coll: la Vallensana. No hi havia passat en ma vida. No està gens malament.
Baixem a Badalona per can ruti i el Canyet. Prenem la NII al bell mig de la ciutat i amb una bona tibada fins el Sindicat de Cabrera i pel Camí del Mig a casa.
Bonica escapada per celebrar les quatre dotzenes. Deunidó. N'esteu segurs? Jo no.
Per Sant Esteve la colla també surt. Però jo no. Aquest dia m'agrada entaular-me amb els amics d'Argentona per fer-la petar. Durant l'any no tenim gairebé ocasió, si és que no fem caragolada, per explicar batalletes i també, com és inevitable, de comentar l'omnipresent crisi... Alguna vegada, poques, arribem a adobar el món. Què en seria d'aquest sense nosaltres...
El dia de Nadal també sortim. Només faltaria. Un parell d'hores bén matineres i cap a ca La Rosita a prendre xocolata amb xurros. Enguany se'ns hi ha afegit uns senyor corpulent i rialler que ha estat abandonat per la seva colla: en Xevi Beltran. Em sembla que s'ho passà prou bé. L'esperem en properes ocasions.
A manca de fotos, us enllaço aquestes d'un parell d'exemplars de salamandra que vam trobar a la Font del Castanyer el dimecres al vespre. Cliqueu aquí.
Els culs de jaumet: en Senzill, en Formiga, la Flor, en Tresunces, el Nét, el Mossèn, en Ventús, el Màster, el Bonminyó, en Xevi i en Pistons.
Sóc l’Alba. Per segon cop faig un escrit pel bloc. Ara us explicaré una cosa molt divertida que vaig fer aquesta setmana amb el meu pare, el meu germà, en Guillem, en Joan, en Lluís i l’Aïda.
El dimarts 27 vam anar a fer la via ferrada Baumes Corcades a Centelles. Vam passar pel Pont del mico i molts més llocs des d'on es veien unes vistes precioses. Hi havia alguns troços que costaven, però com que ens esforçàvem ens acabaven sortint. La veritat és que convido a totes les persones a fer aquesta meravellosa via ferrada, perquè és molt xula i perfecte per fer-la amb família.
Diumenge passat variàrem l'entorn i anàrem cap a ponent. Cap aquells verals ens hi presentem poques vegades i aquell dia en va ser un. L'Anscari feia dies que volia baixar el camí de les aigües de Premià de Dalt i aprofitant que jo hi era, doncs pocs sabem on s'inicia, cap allà desfilàrem.
Per recórrer una zona allunyada cal anar directament per feina. Si de vell antuvi hom s'entreté per corriols, mai s'arriba a fer la zona prevista. Així doncs vam seguir la riera d'Argentona, Riudemeia i Òrrius. Després enfilàrem pels Carquinyolis i Palomeres fins les Planes de can Tarascó i prenguérem la pista de Sant Bartomeu a Sant Mateu a la cruïlla de Vilanova.
Dimarts de la santíssima, maleïda, sagrada, enverinada, espanyolíssima, nacional, no nacionalista, intocable (per les rodalies), aliena, fratricida, imposada i desconeguda constitució, em trobava a Euskadi. Vés per on! I el millor que se'm va ocórrer després d'un dilluns migranyós, va ser acostar-me fins a Estella. O a Lizarra, com vulgueu. Us sona? Si home, el Pacte d'Estella, intent de pau, etc., acord que signaren vint-i-quatre institucions entre partits, sindicats i altres organitzacions i que com us podeu imaginar, no hi eren presents aquells que s'autoanomenen solemnement demòcrates (?) i de tant suar aquesta paraula que li han tret el seu significat.
Cleptòmans, iconoclastes, capsigranys, gamarussos, iconòfors, acaparadors, PASSARELLS!!! Llamp de llamp de rellamp!! Quatre gotes i les nenes es queden a casa que no es volen enfangar. I ca!
En fi, la colla de 9 del dijous al Casal va quedar reduïda a 3. La nova distracció del whatsapp va servir per retransmetre en directe el dissabte a la tarda com el personal anava causant baixa. El millor de tots, el Gallet Ploramiques, “si no fem TOTA la ruta jo no vinc”. Sense comentaris.
Dijous al vespre sona el telèfon i quant sento la veu d’en Xarli, tinc una agradable sorpresa, doncs fa temps que no ens parlàvem. El motiu de la trucada és per proposar-me d’anar a esquiar????? Quedo al•lucinat. Vols dir que ja hi ha prou neu?
Sense tenir-les totes en Santi, en Xarli i jo fem cap a Vallter. Amb tots els estris per practicar el nostre esport preferit, arribem al pàrquing superior de l’estació i el panorama es immillorable, tot esta curull de neu! L’alegria és gran i la sorpresa enorme!
Us presentem la iniciativa empresarial dels companys i amics, en Marcel i en Joan, que han engegat amb molt d'entusiasme aprofitant els seus coneixements de l'entorn, la seva experiència amb la bicicleta i en la muntanya en general i que esperem, desitgem i estem totalment convençuts que els serà del tot profitós, perquè, sense cap mena de dubte, donen i donaran tot el que és al seu abast per satisfer qualitativament el que els seus clients esperen d'ells.
En poques paraules, ells us guiaran, sigui el nivell tècnic o físic que tingueu, per les rutes més addients per vosaltres pensant sempre en el ple gaudi, en la satisfacció i en la gran llibertat que dona un mitjà tan humil com és la bicicleta per arribar als nostres anhelats objectius.
Feu una ullada a la seva web Pedals.cat i recordeu també que si voleu millorar la vostra conducció de la bicicleta de muntanya i tenir més coneixements mecànics d'aquesta, ells us en poden ensenyar.
Després de 9 anys -tret dels que he estat fora per força major- col·laborant en l'organització de la nostrada prova, enguany els companys m'han deixat que participés corrent a la cursa i dono les gràcies a l'Andreu i a l'Editorial Alpina per la inscripció en aquesta.
M'hi vaig apuntar perquè em veia prou preparat per baixar de les 3 hores, aquesta era la meva gran motivació. El cert és que els darrers mesos he estat força constant amb l'hora nocturna dels dimarts i afegint a això els rogaines i alguna escapada extra de més, em sentia amb aires de fer un bon paper, llevat que no petés algún engranatge (unes punxades al taló del peu dret, el del tendó trencat, m'han fet una mica la guitza, just per preocupar-me).
Diumenge uns quants vam quedar per fer carretera el dia de Tots Sants. Vam proposar d'anar cap el Montseny i per fer-ho extensiu a tota la colla, en Manel va escriure un mail. En fer-ho, li va mancar un xic de cura, ja que hi va posar que calia dur entrepà. No us podeu ni imaginar què va escriure! Però que no sabíeu que hi anava el pastor, com diu en Llenya? El Pastor, entre d'altres, també ha de fer content tot el ramat. I a més, què us pensàveu, que per dur entrepà no es pararia a esmorzar? Ai senyor... El dia de difunts perdem la personalitat, potser?
Va costar però al final vam trobar el dia en el que una mínima majoria de la colla ens anava bé per fer la ruta per Mieres i el seu entorn, acabant dinant a Can Met. Ens vam reunir, aquest cop en dissabte, 9 bicicorriolaires més la incorporació del meu germà, que especialment em va fer molta il·lusió que vingués a pedalar amb nosaltres.
L'Anscari tenia una setmana de festa. Jo, de moment, continuant les vacances d'agost. Em va dir que volia fer flaca i li vaig proposar si li anava bé dimarts. Així quedàrem. Li vaig preparar una ruta amb el Toaster d'uns cent-vint quilòmetres i uns dos-mil quatre-cents metres de desnivell positiu totalment turística i així ens la vàrem prendre: badant.
Després del cafè amb llet al bar Sport de Sant Quirze de Besora, l'emprenguérem per la carretera de Berga en direcció a Sant Agustí de LLuçanès. El matí era molt clar però frescot. Sort que dúiem maneguets i paravents, les mans patíren.
El passat dimecres es va celebrar a l’Espluga Calba (Les Garrigues) el primer rogaine de BTT-0 de Catalunya, anomenat “6 pedals”. Consisteix en trobar i marcar el màxim nombre de fites de les 45 que hi ha en el mapa que et donen en 6 hores. La prova es fa per equips de 2 a 5 corredors i cada equip decideix l’ordre de les fites que buscarà.
De la colla vam anar-hi 3 equips: la Flor i en Logístic (Editorial
Alpina), en Raaampes i el Mamalló (Bicicorriols) i en Formiga i la
Pantera Rosa (re-batejats com Trencapins i Mossèn Tronxo).
Finalment després de múltiples i complexos problemes d’ agenda, vàrem aconseguir quedar tots plegats per veure el muntatge audiovisual de la nostra sortida anual, enguany a la Serra d’ Espadà. Després d’ alguns canvis, concretem la convocatòria a la UEC, amb sopar i cerveses Moritz incloses (agraïm per cert que la UEC ens cedís el local, fantàstic per aquest tipus de propòsits).
El sopar, com no podia ser d’ altra manera, va transcorre amb el to festiu i barruer habitual, i ens vàrem fulminar tots els entrepans i cerveses amb un vist i no vist.
Després de la pallissa de 12h, del Rogaine les tres Valls, no tenia clar si participar als Cavalls del Vent. Però a mida d’anar passant la setmana, les cames es van posant a lloc, i les ganes d’intentar acabar un repte de 85Km i 12000m. de desnivell van tornant de mica en mica.
Arriba el dia i ens trobem a la plaça de Bagà, en Sebas en Quim i jo que som els tres tronats de la colla que ens hem apuntat a aquesta animalada.
Dissabte el nostre amic en Martí participà en aquesta magna cursa de gran alçada i llargada en tots els sentits. Diu que va quedar molt baldat i no ens estranya pas: 84 quilòmetres i 12.000 metres de desnivell en menys de 24 hores. Espero que ens en faci cinc cèntims.
També hi foren els companys de córrer, en Sebas Massaguer i en Quim Mitjans. Aquí hi podeu veure els resultats. En la foto, de vermell, els tres participants i en negre, el representant de l'editorial Alpina, el Sr. Andreu Calvó, que patrocina la cursa i algun corredor.
Els felicitem a tots tres i especialment en Sebas que està fet una bèstia.
L'equip format per en Martí i en Joan ha pujat al segon graó del podi en la categoria d'Homes Veterans. Tot i que l'estratègia de la cursa no la van plantejar de la millor manera, no es van orientar prou bé en les hores de foscor i van fer alguns errors impropis de la seva línia, van aconseguir pujar al podi per assegurar-se la primera posició de la Copa.
Dissabte em vaig abstenir de sortir amb la colla. Calia fer família. Però em quedà el cuquet, tenia molta fam de flaca, de Pirineu, prats, estretes pistes, frescor, nous camins. Vaig pensar amb el Coll de Jou, les Barraques, Ventolà. No era una aproximació llarga, però ben mirat, seria millor deixar-ho per fer-ho amb els amics. Una altra opció era el Mantet, però aquí si que era massa lluny i l'economia no està per segons què. Finalment, després d'observar el mapa, amb el punt de partida a Santa Coloma de Farners, que no és pas lluny -tres quarts amb cotxe- vaig lligar una ruta per carreteres secundàries trepitjant quatre comarques -Selva, Gironès, Garrotxa i Osona- que, com diuen els anglesos, és pels dits llepar-se'n. M'hi vaig posar diumenge malgrat que també m'atreia la fira del llibre de vell a Barcelona. Tot, tot, no es pot fer.
