El
divendres vàrem tenir festa grossa a la colla. El Net de la Trini va
organitzar un fantàstic sopar al Wok. Va estar molt bé. Però clar,
diumenge calia suar la cansalada per compensar.
Segurament
a alguns va fer-los només pessigolles la cinquantena de quilometrets
del diumenge, però a mi em va semblar una sortida molt completa. Amb
en Formiga havíem quedat a la paret de les mentides a Argentona per
baixar plegats cap a Mataró. A 2/4 de 8 tocats ja hi érem tots, tot
comentant les bones estones del sopar. El Màster no va arribar massa fi,
feia cara de no estar al 100%. L’home no tan senzill ens explicava que
el Senyor li havia explicat que la panxa no l’havia deixat dormir massa
bé. Potser vàrem reomplir massa vegades el plat el divendres?
Un dia el Tete va comentar de començar l’any participant en una prova que feien a Sant Vicenç de Montalt, la Montaltbike – la cursa que organitzen els “xurribikers”-. Tal dit, tal fet. L’any passat ens apuntàrem uns quants de la colla (el Grand-Prosciutto, en Magret, en Ventús, l’Avi i un servidor).
Per aquesta edició, ja es veia que seríem pocs els que voldríem anar-hi.
Està clar que amb les sortides que fem amb el grup ja gaudim al màxim i
no cal anar a curses per gaudir dels corriols o descobrir nous
caminets, però bé, almenys per la meva part, fer-ne alguna de tant en
tant ja m’agrada. Per a les meves característiques jo prefereixo curses
més llargues tipus la Volta a la Cerdanya o la Tramunbike però també
m’agrada de tant en tant participar per aquí a prop, com a l’Orrienca o
aquesta.
Dissabte al matí, bar de can Xavi a l’Espluga de Francolí, últim esmorzar-dinar-sopar calent servit per la germana bessona de la Veronika Semanova abans de sortir amb direcció de l’Espluga Calva a passar-hi un petit calvari. El nom d’aquest calvari es l’acròmin donat per tres inadaptats australians tips de fer curses de curta distància que varen empatollar-se el que actualment es la bomba. Curses d’orientació de 24 hores.
Ahir a la nit vam assolir les 100.000 visites a la pàgina principal i passem de les 168.000 que es fan directament a les entrades. Doncs això, que ja han passat quatre anys i mig des que vaig penjar aquella petita entrada el 20 de juliol de 2006 per recordar el Camí dels Bons Homes. Des d'aleshores hi hem publicat 477 entrades i s'hi han fet 587 comentaris. Els apunts més visitats han estat:
El rànquing dels autors sortirà publicat en un futur no gaire llunyà. Ara és hora de celebracions i no pas de tristeses.
Gràcies a tots els nostres lectors i seguidors.
Malgrat que no disposàvem de la millor forma física per encetar la temporada dels rogainings, el resultat ens sorprengué mentre feiem cua per recollir els nostres plats de mongetes i de porc. Si, si, mongetes amb cansalada i un porc o dos, morts i cuits a trocets per a l'ocasió. Mentre la gent feia una llarga cua que voltava mig perímetre de la sala, nosaltres la fèiem petar tot fotent-li a la vinassa, arrasant les arbequines i observant les formes més suggerents que ens passaven pels morros.
El passat dijous al casal quedem per fer una sortida amb les flaques el proper diumenge. M’ho agafo amb certa recança, però la veritat és que ja tocava, pobreta feia mesos que no li feia cas!!! Doncs dit i fet, diumenge a 2/4 de set a fiveller, collons quina mandra!!! Puntuals, sortim amb dos cotxes cap a Banyoles. Un cop allà i abans de
descarregar les bicis fem un cafetó a cal Xicu. Bé cafetó i “xuixo”, je…
us puc assegurar que al ritme que sortim de ben segur que a ningú se li
travessa!!!! El “xuixo”.
Els torrons? Els cubatets de cap d’Any? Ves a saber…La merda que alguns van trepitjar a l’inici de la jornada restà enganxada als pneumàtics flairant durant tot el matí. Heus aquí el resum d’un matí convuls.
Segons informen El Net de la Trini i l’Home no tan Senzill el dia abans, avui toca matinal fora comarca. Destí: El Tagamanent i verals. Ens trobem doncs a les 7 a la plaça una formosa colla de 13 intrèpids disposats a seguir, com sempre, el faristol del Màster. Xerrotegen que el final feliç de la jornada és trempant amb un esplèndid descens des del Tagamanent, especial per a provar robusta màquina fornida de molles que hom recentment ha adquirit tot rebutjant una delicada TDK de plàstic, o bé unes rodes de carro amb accent ianqui, que sembla que són el futur del BTT.
El divendres al vespre en veure'm amb l'Enric i en comentar-me que l'endemà, ell, sortiria a entrenar amb els triatletes, em va fer repensar el que al matí, de bon principi, ja havia descartat quan m'ho comentàren l'Anscari i en Martí, de tornar a agafar la flaca i a sobre de fer-ho amb els triatletes.
Em costà de prendre la decisió de presentar-me l'endemà a un quart de deu del matí a SBR. Per un costat, diumenge també teníem previst de sortir amb la gruixuda pel Montseny i això de cara a la família, pesa. Per l'altre, anar amb aquesta colla de frikies, imaginant-me el nivell, què vols que et digui...
Dins els actes de la Festa Major d'Hivern d'Argentona, el divendres dia 7 a les vuit del vespre, al Saló de Pedra del Capítol, l'Enric presentà el llibre amb el que guanyà el Premi Burriac del 2008: "Argentona al segle XV. Terra de Remences". L'acte fóu presidit per l'alcalde del poble, Sr. Pep Masó, que en féu una breu lloança i després presentat per la Dra. Coral Quadrada, professora d´Història Medieval de la Universitat Rovira i Virgili i que és alhora la directora de la tesi doctoral de l'Enric que ha de presentar abans del 2015 i que ella mateixa en féu esment.
Des d'aquest humil bloc, felicitem el nostre company i amic i l'encoratgem per continuar gratant el llot que amaga les nostres velles arrels.
El dia de Reis l'Anscari passà un sms preguntant a qui anava bé de sortir divendres. No tothom feia festa ni tothom treballava. Deixem-ho aquí. Li vaig confirmar que jo sortiria, però amb la magre i així vam quedar. Vaig preparar un parell de rutes per fer des de casa i les vam revisar a la plaça abans d'emprendre la marxa: amb una pretenia anar cap a les Guilleries i amb l'altra cap al Bertí/Moianès.
Un cop superada la ressaca de dissabte, diumenge ens trobàrem per anar a fer un tomb típicament de festes, sense gens de gràcia. Pur tràmit. Per cert, un diumenge molt humid, amarat d'aigua. Durant la matinada ens ha plogut força. D'idees de ruta, ben poques. Cap a LLavaneres. Pugem pels Onze pins fins a can Montalt. Puja i baixa per trialeres pel vessant de mar i enfilem fins el Corral. Allí ens deixa en Pep i baixem com bales cap a Lourdes per esmorzar.
Aquest any tornàrem a celebrar el cap d'any amb la companyia dels amics corriolaires i també dels que no ho són, juntament amb les respectives famílies al mas Fulló, a la vall de Clarà d'Argentona, sota el turó d'Aqüença.
Com era previsible, es féu un acte de pura moderació en la partida de l'aigua i donà uns resultats clarament positius en la gresca i la xerinol·la. Les danses no s'aturaren fins ben entrada la matinada en gran part gràcies al bon servei dels bàrmans llogats per a l'ocasió.
A la foto de l'apunt podeu observar a les Sue Ellen de la colla.
M'hauria agradat més d'anar a fer un bon tomb amb la flaca que per culpa de la feina me'n vaig haver d'estar entre setmana tot i fer vacances. Però calia anar a fer els deures de cap d'any amb la colla. Així doncs, a les vuit n'érem uns quants a la plaça per acomiadar l'any amb les nostres estimades eines d'esbarjo.
La participació a l'esmorzar d'enguany ha estat la més nombrosa de totes les edicions: disset començals. I si tenim en compte la colla de bici que s'hi afegeix més tard, n'hi hauríem de comptar catorze més. Però el tret més important d'aquesta trobada no és pas la quantitat, sinó la qualitat dels vells amics que durant més de vint-i-cinc anys ens retrobem en una data tant assenyalada del calendari.
Els que no vam tenir la sort de poder sortir el dijous, el dia de Nadal vam gaudir del gran descens de la Cabana dels Caçadors. Excel·lent treball de pic i pala pels que els agrada els descensos picats i els salts de vertígen. Tot i que no estem avesats, parlant en general, a les cabrioles, vam poder fruïr a la nostra manera d'aquest magnífic recorregut enmig dels nostres atapeïts boscos.
Dijous passat a la nit, després de fer l'entrepà al Casal, en Giovanni ens presentà al local de la UEC, el muntatge del vídeo del cap de setmana de la fira, de la Pasqua Florida, que enguany transcorregué per les valls d'Andorra. El tant esperat treball va tenir una molt bona acollida i el resultat de tantes hores esmerçades pel nostre estimat sicilià fóu, com no podia ser d'una altra manera, sorprenent, divertit i molt gratificant.
Li agraïm molt sincerament el treball fet i encoratgem a aquest actor/creador que tenim pregonament amagat entre nosaltres, a deleïtar-nos amb més obres com la darrera.
M'ha costat molt d'alçar-me i arribo el darrer i tard a la plaça. Ningú m'ho recrimina i pobre de qui s'hi atrevís. Si dissabte marxàvem a les sis cap a esquiar, a la nit em ficava al llit a les dues després d'un copiós i esplèndid sopar. Malgrat mantenir-me -considero- en una edat mental força jove -em vaig aturar als vint-i-set-, l'edat física no perdona i molt menys per traginar el cos en llargues nits de disbauxa.
Després d'un estira-i-arronsa per la ruta a fer, emprenguérem la marxa vers Argentona per voltar-la per Burriac. L'opció d'Arenys-Canet no quallà. N'hi havia que havien de tornar d'hora i era preferible no allunyar-nos massa. Així i tot, fent l'aproximació per la riera sortí una nova proposta: d'anar cap a la Roca de les Orenetes. Tenim l'agradable sorpresa de retrobar-nos amb en Lluís, en Ludo, amb qui feia molts mesos que no compartíem corriols. Marxem doncs dotze ganàpies de la plaça.
El dia de l’”Imaculada Concepcion” que pels mes incultes us explicaré que fa referència al miracle que atorga a la Mare de Déu, a diferència dels altres éssers humans, no va caure en el Pecat Original sinó que des de el primer instant de la seva concepció, va estar lliure de tot pecat.
Primer de tot explicaré com funciona un Rogaine ja que és una modalitat de cursa d’orientació molt nova i encara força desconeguda.
Els Rogaines són curses d’orientació per equips de 2 a 5 persones i d’una durada de 6h en la qual et lliuren el mapa amb un gran nombre de controls de pas (fites o valises). El valor de la valisa (control de pas) és variable, n’hi ha de 3 de 4 de 5...fins la puntuació màxima de 9 punts i es tracta d’aconseguir el màxim numero de punts sense sobrepassar l’horari previst per l’organització.
Per tal de potenciar l’estratègia i la capacitat de lectura del mapa en un Rogaine, l’equip més ràpid no ha d’aconseguir marcar totes les fites. Per tant són unes curses de resistència, estratègia i d’orientació en equip.
Per Jordi Torres
