Som agost, en plena canícula, i la colla està escampada ves a saber on. Pel moviment del bloc sembla que es tracta d’un agost especialment mandrós. Segur que el tedi (com diu en Pistons, lletraferit) és per escriure i no tant per pedalar. Com cada any, la nostra família ha compartit un dies de tranquil·litat a la borda de l’Enric i l’Anna, a Arestui (Pallars Sobirà). Enguany l’afortunada a acompanyar-nos ha estat la flaca (qui ho havia de dir). He disposat de dos matins per rodar per la comarca.
En Joan demana companys per a un puja i baixa a Collfornic la tarda del divendres de Santes a Mataró i jo que no m’ho penso. Tot pujant, quan el cap marxa lliurement i ves a saber quina una en penses, se m’acut que tots dos estem interpretant un concert: som dos solistes versionant l’ascensió per aquests paratges. El concert està dividit en varis actes, que tot seguit us detallo. Vagi per endavant que no sóc coneixedor de música clàssica i em permetreu els barbarismes que calgui.
Aquest migdia, a les 14.00 hores concretament, i acompanyats de familiars, amics, coneguts i saludats, quatre valentes sardines de secà han pres rumb cap a Alcúdia. En el darrer dia de les Santes i agombolats per una bona colla d'admiradors i seguidors que els han volgut donar una petita empenta per fer més digerible l'arrencada d'aquesta magna aventura, han partit del port de Mataró vers la més gran de Ses Illes, en Ferran, en Bernat, en Víctor i en Pere.
El nostre estimat company i amic, el Dr. Núvol, ha debutat avui dissabte en el programa Via LLiure de l'Emma Aixalà de RAC1. El podrem escoltar cada dissabte d'11 a 2/4 de 12 del matí apropant els oients de forma planera, distesa i divertida, al món de la tecnologia. El primer dia, l'entrevistadora no li ha deixat acabar d'exposar el ràpid procés que ha tingut i està tenint la informació a través dels nous mitjans tecnològics donant com a exemple la nostra colla. Suposem que hi insistirà i li demanem al Magre que organitzi una nocturna amb la conductora del programa que així coneixerà in situ el món de la bici lligat a la tecnologia.
Moltes expectatives per aquella jornada que ens prometia un bon dia de ciclisme a cavall de les comarques pirinenques de l’Alt Urgell i del Solsonès. Teníem un parell d’incògnites que miraríem de resoldre: com seria el tram de sorra de coll d’Arnat i si podríem pujar la “paret” de Montnou...
Dissabte a la tarda. Estic escarxofat al sofà tot mirant el bloc de bicicorriols. Que en fa de goig el Luca, a les fotos de la revista! Sóc un desgraciat, mai sortiré a cap portada de revista, i encara menys de bicicleta. Però el pitjor de tot, és que de ben segur,que mai sortiré tan guapo com ell.
Fa unes setmanes vaig fer de provador de bici per a una revista que ha sortit recentment al mercat. Pel llançament del tercer número, aquesta volia presentar com a novetat, la Intense Carbine SL, una passada de bici "all mountain" de 6.600€. La meva sorpresa va ser quan vaig saber que una de les fotos serviria per sortir en portada, i em va fer molta ilusió. Guardaré la revista entre les millors que tinc apilades a l'estanteria. Ah! i en el proper número potser hi torno a aparèixer provant una super Ibis de Carboni, wrraaaaaap!!
A principis d’any va sortir la idea d’apuntar-se a alguna cursa de btt de llarga durada, i es va comentar la ViP xtrem, que es fa per terres tarragonines. Un servidor, aprofitant que teníem trobada familiar a l’Hospitalet de l’Infant –poble de la Maria-, em vaig apuntar per veure nous territoris i nous corriols. Les dades generals ja em feien una mica de respecte: 125 km, 3500 m. de desnivell acumulat, i una mitjana de 9 hores dalt de la bici. Aquesta era la seva tercera edició.
El propassat divendres vam fer la sortida nocturna al costat de la colla d'en Xevi Beltran (Desmanegats?). Com de costum, tret de les ganes de riure i pedalar plegats, va ser una escapada de germanor amb un abundós sopar a les dependències de Cal Víctor a Canyamars. No cal que expliqui les revolcaques succeïdes tot tornant. Fins i tot, un servidor, va llepar sense conseqüències greus: pelats colzes i genolls.
Després de varis anys sense fer cap tomb per aquesta meravellosa zona del Pirineu, les expectatives eren molt altes i les ganes de començar es notaven a l’ambient. Per fi ens posem a pedalar des de la zona del càmping del Pla de Barres tot serpentejant per un fantàstic corriol, que ressegueix la bora del riu la Tet. En un tres i no res travessem la carretera de Montlluís, i remuntem fins els dipòsits. Des d’aquest punt comencem una molt bona combinació de corriols que de forma ascendent ens acosten al llac Tico.
El dilluns 2 de juliol, aprofitant un dia no laborable pels que acostumem a treballar els dissabtes o caps de setmana, vam decidir d'anar a fer quelcom diferent, no relacionat amb els pedals. La proposta era inicialment anar a fer un barranc, el de Núria, però encara portava massa aigua i era aconsellable esperar una mica. L'opció triada era anar a fer una ferrata, i ens vam decidir per la Regina de Peramola, que segons alguna opinió, és de les llargues i boniques del país.
Com qui no vol la cosa, ens ha passat el cap de setmana de la fira. I amb aquest ja en van setze. Si rememorem... El que hem vist i viscut no té preu. I l'amistat que s'ha anat consolidant? Amb tot, em dol saber que hi ha semblants nostres que per la raó que sigui no poden gaudir com ho hem fet nosaltres, sobretot els més desvalguts, que amb prou feines es poden moure de casa, si en tenen. Ho dediquem a tots ells! Sense oblidar, ésclar, els nostres companys que una o altra raó els ha impedit de ser-hi i, evidentment, a les nostres senyores i la seva santa paciència.
Heus ací la memòria dels que hi vam ser perquè resti immortalitzada al núvol. A mesura que el seu temps els ho permeti i ho puguin redactar, anirem afegint els que encara els ha estat impossible de fer-ho. El mateix pels àlbums de fotos.
Els afortunats: Àngel Vila, Joan Vallmajor, Adrià Triquell, Manel Trenchs, Jordi Torres, Valentí Tarrés, Manel Quadrada, Anscari Nogueras, Oriol Noè, Martí Montserrat, Luca Leonardi, Giovanni Leonardi, Carles Llorens, Joan Lladó, Albert Gomez, Rafa Floriach, Pep Famadas i Maria Bartolomé (acompanyant).
Amb en Sebastià, ja feia temps que volíem fer aquesta sortida, però fins al passat diumenge no ho varem conseguir. Es tracta d'una volta per les canals equipades de la zona i una petita joia de via d'escalada que ressegueix l'esperó de Puig dels Llops. A priori una via de 200 metres de recorregut amb 4 llargs amb passos de V+ i la resta més senzill.
Després d'esmorzar al Vertisol de Les Preses, anem fins a Joanetes. Del costat de l'esglesia, surt un corriol que de seguida s'enfila, i a bon ritme arribem al trencall, que ens marca la roca d'el Barret, un flanqueig per un corriol estret però molt ben fressat, ens deixa al peu de la canal dels ganxos.
Sola, trista, desplaçada, deprimida, humiliada… Així s’ha sentit avui la muntura de Mossèn Tronxo. L’Atzar ha volgut que fins i tot durant el descans de l’esmorzar totes les nenes restessin juntetes, arraulides, cercant l’escalforeta del grup preveient el possible xàfec, notant-se estimades, sota la seva buida mirada. El seu amo l’ha menystingut i no ha volgut anar de cursa amb la que havia sigut la nineta del seus ulls. La vella CUBE blau cel, tan peculiar, tan comentada, tan vigilada per altres màquines envejoses, que durant anys i anys ha donat tantes bones sensacions al seu amo, ja no serveix.
Aquest any hem tornat a participar, la Maria i un servidor, a la cursa BTT sanitària que es fa dins dels Medijocs que organitza el col•legi de Metges (per promocionar la vida saludable i tal). L’any passat la representació dels Bicicorriols va ser més nombrosa, amb l’Avi i la Mireia (dona d’en Logístic) també suant una miqueta la cansalada.
Pocs diumenges ens trobem a plaça amb una idea preconcebuda de l'itinerari a realitzar. Dissabte, l'Andreu proposà d'anar cap a ponent, cap a Sant Mateu, per fer alguns corriols del mapa del darrer rogaine corregut, el de Serra de Marina. El primer objectiu, Sant Mateu, era ben clar, el que veiem ben fosc era per on enfilar a Can Boquet des de Cabrils. Com que aquells verals no els tenim gens raspallats, vam prendre el camí dels cavalls i a veure què trobaríem.
Remences 2011: 05.56.21. Aquesta és la fita. Un cop coneguda la volta, l’ambient de cursa, les dificultats, etc, etc, enguany només cabia un objectiu que motivi el repetir la cursa: baixar el crono. Ni paisatge ni mandangues, si no baixava el temps no em donaria per satisfet i, a més a més, hauria d’aguantar la cantarella d’algun galifardeu pelut durant unes quantes setmanes. Això sí que motiva. En Manel i jo teniem clar des de ja fa temps que ens apuntàvem. És una fita que t’obliga a estar més en forma i a entrenar (sí, sí, entrenar!) més sovint. Amb aquesta premissa acudírem valents a la cita.
Dimarts al vespre mirant una de les meves webs de capçalera (Esquí de Muntanya), llegeixo una piulada del mateix dia 1 de maig en la qual explicava les encara molt bones condicions de neu de la zona de Vallter. No m’ho penso dues vegades i per tant a última hora del dia preparo els estris a corre cuita per anar a fer un tomb per la capçalera del Ter.
Quan en Martí es presentà el dijous al Casal amb un mapa a la mà i amb un somriure a la carona i ens va dir : nois, per aquest diumenge us he preparat una sortida a la Garrotxa per un recorregut inèdit, tècnic i molt macu.......ja ens varem imaginar de què aniria la cosa.
I així va ser. Grans pujades i grans baixades, en bici i a peu, boscos verds frondosos i humits, fullaraca per un tub, arrels i pedres per tres tubs, suor i llàgrimes en igual mesura que divertiment i riures, així com caigudes i relliscades variades, també en bici i a peu, varen ser els esperats i ja coneguts ingredients d’ una recepta que mai no falla per a gaudir d’ una sortida en bici de muntanya com deu mana.
Ara bé, mirant les fotos algú podria demanar: però, que pedaleu? Home, si que pedalem, es clar! ....de tant en tant.
Nois, ho confesso: m’he encapritxat de la flaca. Sí, sí, jo, en Formiga, el de la puta ratlla blanca, el de l’asfalt brut i pudent, el “talibà” de les trialeres. Què voleu que us digui. No hi ha més. Les llepolies que ens prepara en Pistons m’han viciat. No me’n puc estar de dir que no a una sortida amb la flaca. Serà per què per on passem no hi ha ratlla blanca, o si n’hi ha, és discontínua? Serà per què l’asfalt no put, emmascarat per l’ambient que l’envolta? O potser per què per on circulem gairebé no trobem cotxes? Serà per què poques vegades mirem a terra? La nostra vista salta del paisatge infinit a detalls concrets: masos amb història, altres restaurats amb gust sublim, bestiar pasturant, rieres i rierols, etc, etc. Orgull per al país i per la gent que l’habita.
