Finalment després de múltiples i complexos problemes d’ agenda, vàrem aconseguir quedar tots plegats per veure el muntatge audiovisual de la nostra sortida anual, enguany a la Serra d’ Espadà. Després d’ alguns canvis, concretem la convocatòria a la UEC, amb sopar i cerveses Moritz incloses (agraïm per cert que la UEC ens cedís el local, fantàstic per aquest tipus de propòsits).
El sopar, com no podia ser d’ altra manera, va transcorre amb el to festiu i barruer habitual, i ens vàrem fulminar tots els entrepans i cerveses amb un vist i no vist.
Després de la pallissa de 12h, del Rogaine les tres Valls, no tenia clar si participar als Cavalls del Vent. Però a mida d’anar passant la setmana, les cames es van posant a lloc, i les ganes d’intentar acabar un repte de 85Km i 12000m. de desnivell van tornant de mica en mica.
Arriba el dia i ens trobem a la plaça de Bagà, en Sebas en Quim i jo que som els tres tronats de la colla que ens hem apuntat a aquesta animalada.
Dissabte el nostre amic en Martí participà en aquesta magna cursa de gran alçada i llargada en tots els sentits. Diu que va quedar molt baldat i no ens estranya pas: 84 quilòmetres i 12.000 metres de desnivell en menys de 24 hores. Espero que ens en faci cinc cèntims.
També hi foren els companys de córrer, en Sebas Massaguer i en Quim Mitjans. Aquí hi podeu veure els resultats. En la foto, de vermell, els tres participants i en negre, el representant de l'editorial Alpina, el Sr. Andreu Calvó, que patrocina la cursa i algun corredor.
Els felicitem a tots tres i especialment en Sebas que està fet una bèstia.
L'equip format per en Martí i en Joan ha pujat al segon graó del podi en la categoria d'Homes Veterans. Tot i que l'estratègia de la cursa no la van plantejar de la millor manera, no es van orientar prou bé en les hores de foscor i van fer alguns errors impropis de la seva línia, van aconseguir pujar al podi per assegurar-se la primera posició de la Copa.
Dissabte em vaig abstenir de sortir amb la colla. Calia fer família. Però em quedà el cuquet, tenia molta fam de flaca, de Pirineu, prats, estretes pistes, frescor, nous camins. Vaig pensar amb el Coll de Jou, les Barraques, Ventolà. No era una aproximació llarga, però ben mirat, seria millor deixar-ho per fer-ho amb els amics. Una altra opció era el Mantet, però aquí si que era massa lluny i l'economia no està per segons què. Finalment, després d'observar el mapa, amb el punt de partida a Santa Coloma de Farners, que no és pas lluny -tres quarts amb cotxe- vaig lligar una ruta per carreteres secundàries trepitjant quatre comarques -Selva, Gironès, Garrotxa i Osona- que, com diuen els anglesos, és pels dits llepar-se'n. M'hi vaig posar diumenge malgrat que també m'atreia la fira del llibre de vell a Barcelona. Tot, tot, no es pot fer.
Havent decidit que enguany no hi hauria biciorriolaires a la Volta a la Cerdanya, es va proposar un cap de setmana pirinenc de flaques. A l’hora de la veritat les agendes han impedit disposar d’un cap de setmana de manera que ens hem hagut d’acontentar uns quants amb un únic dia destinat a les nostres “querides”. Però vaja, la passió no es mesura pel temps sinó per la intensitat i heus ací que hem quedat ben servits. En Pistons, que faltarà a la cita, ens proposa el recorregut del Coll de Pradell que en el seu moment ja va tastar aparellat pel Màster. Paraula de Pistons.
Tenia una certa inquietud el dissabte per fer quelcom amb la bicicleta. Doncs arribat el migdia agafo la flaca que en Manel i la Maria m’han deixat i enfilo sense un objectiu clar, el cor que mana sobre el cervell em porta cap a Argentona i a partir d'aquí, queda clar l'objectiu, Coll Formic. Aquest estiu en unes de les sortides amb en Manel m'explicà la ruta. Per tant, enfilo cap a Can Bordoi fins a Santa Maria de Palautordera.
No puc evitar recordar aquest llibre cada vegada que vaig al Pallars Sobirà. Un llibre i un paisatge rudes, que evoquen la dificultat altra temps de viure a l’alta muntanya, quan la neu era temuda. I més amb l’afegit d’una maleïda guerra, excusa per passar comptes entre veïns.
Ara fa tres anys l’Enric i l’Anna, cunyats, ens convidaren a veure una
borda que havien comprat amb l’objectiu de fer-hi un niuet on gaudir del
paisatge, avui ja domat, del Pirineu. Passats tres anys hi tornem de
nou per avaluar l’estat de la reforma. Ara també ens rep la Mariona, la
menuda que de ben segur més la gaudirà. Aquesta vegada al cotxe hi porto
la gruixuda. L’objectiu és fer una sortida llarga el divendres des
d’Arestui.
Per descuit meu, un bon dia vaig confirmar a l'Andreu el seu oferiment per apuntar-me a la Burriac Atac sense tenir en compte que en la mateixa jornada participàvem a la Rogaine de la Molina. Coses que passen...
I sense ser-ne massa conscient, ahir dissabte arribà el dia de la veritat.
Malgrat les previsions de mal temps, la cursa de la Molina prometia perquè l'entorn hi acompanyava: prats d'altura, boscos penetrables, múltiples combinacions i temperatura agradable.
L'opinió general va ser molt positiva per les raons que us deia més amunt: l'entorn és inmillorable per aquesta mena de curses i tothom en sortí satisfet.
Després d’unes vacances bàsicament de platja, tinc la necessitat de muntanyes, de verd, d’alçada... en definitiva de Pirineus.
Un cop fracassada la convocatòria, em plantejo fer la clàssica travessa dels Pirineus Orientals (Vallter / Núria), però com sempre afegint-hi... una mica de salsa, ja que el tema d’anar i tornar pel mateix camí, és una cosa que no em motiva gens.
A 2/4 de 9 surto del cotxe direcció al coll de la Marrana passant pel
refugi d’Ull de Ter. Vaig a bon ritme doncs fa un fred que pela.
Quant porto ½ hora de camí arribo d’alt del coll de la Marrana, fa un
dia radiant, el paisatge és engrescador i tinc a tocar el Bastiments i
el Gra de Fajol. Tot seguit, començo a davallar per la bonica vall
glacial de Coma de Vaca, on la grandiositat, la llum i la solitud em
regalen un moment màgic.
Abans de maxar de vacances en Martí em comentà si els dies 22 i 23 m'aniria bé de fer una escapada a Pirineu o onsevulla. Havent tornat del merescut descans, el millor que aconseguírem per raons logístiques de l'un i de l'altre fou de fer una escapada matinal al Montseny el dimarts. Poc és molt.
L'excursió resultà una molt aprofitada i relaxant escapada amb la sempre satisfacció de fer alta muntanya al costat de casa.
Generalment quan faig vacances amb la família deixo de banda les activitats esportives habituals desenvolupades a les nostres contrades. Aquest any però aprofitant la gran capacitat de carrega de l’autocaravana hi faig entrar la bicicleta de carretera...
Son les tres de la tarda i hem passat gairebé tot el matí caminant per la cara oest del Gruppo di Sella al cor de la Val di Fasa. Estem cansadots de fer arriar la mainada i restem al costat del refugi Monte Pallidi dinant a una area destinada al picnic.
Cada any acostumem a anar a fer algun cim amb la família a finals de vacances, pernoctant en refugi, fet que els hi agrada molt a les nenes. L’any passat vam anar al Montardo i enguany feia gràcia de fer algun tres mil facilet. La primera opció era la Pica d’Estats, però es massa llarg dormint al refugi i no els hi feia gràcia de dormir en tenda als llacs. Per tant vam triar d’anar a dormir a la Renclusa, ja que era un refugi de fàcil accés i amb un desnivell petit des d’on es comença a caminar.
El darrer dijous abans d'entrar en el mes de les vacances i ja amb les Santes cuejant, vam anar a fer un tomb amb en Pep i l'Anscari. Els de Mataró recollírem en Pep a Argentona i anàrem pels verals del Rocar, Mal Pas, Torrent de les Fonts, tornar al Mal Pas, Font d'en Quico i tornant per la Pedrera, en Pep proposà de baixar la "gran llosa".
Ja feia dies que estava prevista una escapada a fer muntanya "de veritat" al Pirineu, la proposta final és, la Cresta del Pic de l'Estanhas al Pic d'Auriol a l'Arieja. A les cinc del matí marxem amb el cotxe d'en Gomes; en Joan, en Martí i jo. Sense parar a fer un miserable cafè, ens plantem a l'entrada del sender que ens durà fins al nostre objectiu.
Tal i com diu en Joan, a casa ja m’havien posat deures pel cap de setmana. No hi ha bicis que valguin!! Com que sóc responsable de mena no em deixo entabanar pels galifardeus de cada diumenge i m’aplico d’allò més a treure bona nota. Això sí, amb el cor encongit sabedor de la gresca que em perdo. Què és dur anar pel bon camí! També m’ajuda saber que altres abans que jo han hagut de pagar semblants penyores.
L'escapada-comiat per donar la benvinguda a les vacances d'estiu va ser realment una volta memorable. Val la pena dir que si un mapa és ben elaborat, se'n pot treure molt de suc i com que això ho sap prou bé l'amic Martí, ens va teixir una ruta corriolaire cent per cent de la que n'estem realment cofois i agraïts. Tot i no haver assolit el gran objectiu del dia, el Comabona i haver patit dos incidents: un amb conseqüències físiques als canells d'en Valentí i l'altre de mecànic a la bici de l'Albert, no podem fer una altra cosa, un dia o dos després, que restar immersos mentalment en l'ambient de tant galdosa diada de bici, de natura, de cultura (recordeu els floralescos poemes de l'Anscari que darrerament va perfeccionant), de història...
Pel porticó de l’habitació ja s’entreveu que avui no serà el millor dia per superar les rampes del Tourmalet. La boira amara amb la totalitat la vall se Sant Lari, plou un xic i les temperatures son realment baixes.
Després d’un esmorzar contundent i amb les explicacions del gerent de l’hotel que també li fot a la flaca deixem la ruta del port mític del Tourmalet per demà i enfilem carretera i manta.
La ruta dissenyada per fer una marxa
cicloturisme les properes setmanes circula per carreteretes i ports de
muntanya poc coneguts i feréstecs a la zona.
Si dimecres, a instàncies de l'amic Màster, vam repetir expedició a la Matacabres-Cirés per rematar a la malaurada bèstia amb el mateix èxit que la setmana anterior, divendres, -i la insistència ja comença a cansar-, en la nocturna estiuenca, la fera ens repel·lí amb una foguerada que gairebé ni les armes ens deixà alçar. Quan aquest coi de bestiota té la pell humida, i qui no hi estigui d'acord que ho digui, es fa molt difícil d'abatre-la.
Semblarà una tonteria, però per mi ha estat una gran experiència això de posar-nos a nedar mar endins desde davant de casa nostra... La gesta, és per posar-nos a proba psicològicament de cara a quan per octubre anem a creuar nedant l'Estret de Gibraltar (la unió de dos continents amb molt de trànsit tant de vaixells mercaders com de grans animals marins...) L'experiència ha estat molt però que molt recomanable (ja se que ningú de la colla ho farà, mariques!, sou gent de terra ferma...)
