Per Àngel Vila
El 2011 vaig fer la marató de Barcelona, era la meva primera cursa i quina millor manera d’estrenar-me que amb la prova més gran. Recordo que la vaig gaudir molt, al menys fins el km 30, a partir de llavors el patiment va ser gran i arribar als 42 km va ser tot una penitència. La recompensa va ser gran, la vaig aconseguir acabar i el temps no va estar tant malament, varen ser 3h36’.
D’aquella primera experiència, i segurament influenciat per la lectura del llibre de l’Arcadi “ Córrer per ser feliç” va néixer la idea de que cada any correria una marató en una capital diferent, dit i fet, la següent seria la de Paris.
No es tracta de córrer per córrer, es tracta de marcar-se una fita, d'entrenar per arribar-hi, de preparar la cursa, de planificar el viatge, d'aprofitar per anar-hi uns dies abans per fer una mica de turisme, de que la parella hi participi, de viure l’ambient pre-marató, són tot un seguit de sensacions i satisfaccions que van més enllà del fet de moure les cames.
El 2011 vaig fer la marató de Barcelona, era la meva primera cursa i quina millor manera d’estrenar-me que amb la prova més gran. Recordo que la vaig gaudir molt, al menys fins el km 30, a partir de llavors el patiment va ser gran i arribar als 42 km va ser tot una penitència. La recompensa va ser gran, la vaig aconseguir acabar i el temps no va estar tant malament, varen ser 3h36’.
D’aquella primera experiència, i segurament influenciat per la lectura del llibre de l’Arcadi “ Córrer per ser feliç” va néixer la idea de que cada any correria una marató en una capital diferent, dit i fet, la següent seria la de Paris.
No es tracta de córrer per córrer, es tracta de marcar-se una fita, d'entrenar per arribar-hi, de preparar la cursa, de planificar el viatge, d'aprofitar per anar-hi uns dies abans per fer una mica de turisme, de que la parella hi participi, de viure l’ambient pre-marató, són tot un seguit de sensacions i satisfaccions que van més enllà del fet de moure les cames.
