Després d’un divendres inoblidable, de rauxa, alcohol i xerinola. Tres del grup d’inadaptats, decidim marxar diumenge cap a Andorra, a gaudir d’aquesta temporada de neus, i seguir disfrutant d’aquesta forma d’aigua solida tant semblant a la que divendres veiem dins dels gots.
Com era habitual aquell any les sortides a la muntanya les feia entre setmana. Aquella, però, no fou possible coincidir amb el Martí, company habitual en aquell tipus de sortides. Aquell cop vaig quedar amb el Jaume Querol, que aquell dia no treballava i va poder venir. El darrer cop que havia fet esquí de muntanya ho vaig passar molt malament amb les botes, i el cert és que em feia cert respecte que em tornés a passar. Per això vam triar una ruta no gaire llarga i, sobretot, voltant el lloc de sortida, per si de cas comencés a molestar més del suportable poguéssim baixar fins al cotxe. La tria fou Vallter, aprofitant la gran llevantada que els dos dies anteriors havien deixat gruixos de més d'un metre en una zona que fins aleshores gairebé no havia vist neu, ja que tots els fronts de l'hivern habien vingut del nord, acompanyades de forts vents.
Dijous, al Casal, en Martí i l'Àngel decidíren d'anar plegats a fer una esquiada l'endemà divendres. En Martí també deixà obert el diumenge per tornar a esquiar. Vaig pensar que, havent encetat la temporada al Matagalls el dissabte anterior després de dos anys, ja duia l'embranzida i el cuquet a dins. Així doncs, plegades les veles de la botiga el dissabte al migdia, vaig fer un moç i vaig acompanyar el capi Raül a estirar les cames durant dues hores amb la btt per Llavaneres i la Cornisa.
Enguany no va començar a nevar “en serio” fins a inicis del mes de gener, tot i que les nevades sempre van venir acompanyades per fronts del nord, amb el que gran part de la neu va caure al Pirineu Occidental i, en menor mesura, a l’Oriental, sempre acompanyat de forts vents. Teníem ganes d’estrenar la temporada d’esquí de muntanya, tot i que en Martí ja havia fet alguna sortida però sempre aprofitant la neu de les pistes d’esquí.
Sortim de la Font dels Passavets i anem pujant tot serpentejant pel camí senyalitzat que passa a tocar de l’avetar i es dirigeix cap el cim del Turó de L’Home. Un cop al coll Pregon la vista sobre el Vallès i la nostra serralada del Litoral és una meravella i gaudir d’aquests moments de pau i solitud a tocar de casa es un veritable luxe. L’aire fred i insistent no ens deixa parar gaire estona i ens obliga a fer camí tot seguit per tal de rematar la feina i acabar de fer cim.
Una altra setmana esperant poder gaudir d'un dia per anar a la muntanya, esperant la neu per fruir de la muntanya hivernal, una neu que de moment tan sols abraçava el Pirineu Occidental. A prop de casa, en els Pirineus de llevant, la neu no havia caigut amb abundància, i ens havíem de remuntar al novembre per trobar la darrera nevada important. Des d'aleshores, un potent anticicló que ens va abraçar tot el principi d'any, amb altíssimes temperatures per les dates, va provocar la fosa de la neu que quedava, deixant aquest espai amb neu testimonial.
Amb l’Enric fem cap a L’Horta de Sant Joan, per fer dos dies de caminades pel Port. Em fa especial il•lusió, ja que per part meva és la primera vegada que el visito i ja fa molts anys que ho tenia pendent.
Dimarts 4
Fem amb el cotxe cap a l’àrea recreativa de la Franqueta, tot passant per sota de les imponents moles de conglomerat anomenades Roques de Benet.
Aprofitant un descans d’entre setmana, fem cap a Vallter per gaudir de la primera nevadeta de la temporada. Comencem a caminar direcció al coll de Mentet tot remuntant per la vora del torrent. Del coll estant disfrute’m ja de les espectaculars vistes que tindrem al llarg de la jornada. Ja que tenim un dia clar i lluminós i podem divisar una bona part de Catalunya. Parem una estona a repassar el que veuen els nostres ulls i podem observar paratges tant distants com el Canigó, Montserrat, el Montnegre, Collserola i també distingim el golf de Roses, les Alberes... etc...etc. És fantàstic...
Des d’inicis d’estiu que havíem parlat amb el Martí de buscar un parell de dies per anar a fer alguna sortida al Pirineu. Ell proposava fer tots els tresmils de la zona del Mont Perdut (des del Gabietú a la Punta de las Olas), exceptuant els dos Astazús que queden una mica allunyats. A tal efecte calia fer un bívac d’alçada, segurament a prop del Marboré. L’idea era sortir de bon matí de l’aparcament d’Ordesa per enfilar per les “clavijas” de Salarons cap el Gabietú i d’allí el Taillon, Casc i seguir la cresta fins Cilindre. D’allí Mont Perdut fins la Punta de las Olas i baixar al coll d’Añisclo i circ de Soaso fins l’aparcament. Havíem comptat unes 20 hores per fer tot el recorregut.
Anem al Pedraforca amb la idea de fer els dos pollegons i també el Calderer grimpant per les seves canals equipades, tot fent una volta circular molt espectacular de gran bellesa i a l’hora molt divertida. Amb aquesta idea prefixada comencem a caminar des del bucòlic Refugi Lluís Estasen direcció a la canal del Verdet. Un cop a l’ esmentada canal guanyem alçada ràpidament, fins arribar a la seva part més dreta, que grimpant una mica ens portarà fins la cresta cimera.
El dilluns 2 de juliol, aprofitant un dia no laborable pels que acostumem a treballar els dissabtes o caps de setmana, vam decidir d'anar a fer quelcom diferent, no relacionat amb els pedals. La proposta era inicialment anar a fer un barranc, el de Núria, però encara portava massa aigua i era aconsellable esperar una mica. L'opció triada era anar a fer una ferrata, i ens vam decidir per la Regina de Peramola, que segons alguna opinió, és de les llargues i boniques del país.
Amb en Sebastià, ja feia temps que volíem fer aquesta sortida, però fins al passat diumenge no ho varem conseguir. Es tracta d'una volta per les canals equipades de la zona i una petita joia de via d'escalada que ressegueix l'esperó de Puig dels Llops. A priori una via de 200 metres de recorregut amb 4 llargs amb passos de V+ i la resta més senzill.
Després d'esmorzar al Vertisol de Les Preses, anem fins a Joanetes. Del costat de l'esglesia, surt un corriol que de seguida s'enfila, i a bon ritme arribem al trencall, que ens marca la roca d'el Barret, un flanqueig per un corriol estret però molt ben fressat, ens deixa al peu de la canal dels ganxos.
Dimarts al vespre mirant una de les meves webs de capçalera (Esquí de Muntanya), llegeixo una piulada del mateix dia 1 de maig en la qual explicava les encara molt bones condicions de neu de la zona de Vallter. No m’ho penso dues vegades i per tant a última hora del dia preparo els estris a corre cuita per anar a fer un tomb per la capçalera del Ter.
Som a l’ entrada de la primavera i per fi cauen les primeres nevades de la temporada amb cara i ulls a la zona del Pirineu Oriental. Des de dalt de la collada de Tosses veiem el que hauria de ser habitual, la Cerdanya, el Cadí el Pirineu mal anomenat francès ben curull de neu.
Amb en Martí decidim anar a fer un tomb pel Pic de l’ Estanyó i fer una volta circular. Mira que ara hi ha neu a prop però nosaltres anem a cagar.
Sortim del refugi de Conangles (al peu de la boca sud del túnel de Vielha) tot jugant amb les llengües de neu que encara hi ha en aquestes alçades. Aconseguim arribar a una pista suficientment innivada que amb un parell de llaçades va guanyant alçada fins ja als peus del circ de Conangles, on en forta pendent fem unes dretes ziga-zagues marcades al més pur estil Mamalló... I amb un vist i no vist som dalt del coll de Conangles i s’obre davant nostre l’alta vall de Rius amb els seus tres llacs.
Sóc l’Alba. Per segon cop faig un escrit pel bloc. Ara us explicaré una cosa molt divertida que vaig fer aquesta setmana amb el meu pare, el meu germà, en Guillem, en Joan, en Lluís i l’Aïda.
El dimarts 27 vam anar a fer la via ferrada Baumes Corcades a Centelles. Vam passar pel Pont del mico i molts més llocs des d'on es veien unes vistes precioses. Hi havia alguns troços que costaven, però com que ens esforçàvem ens acabaven sortint. La veritat és que convido a totes les persones a fer aquesta meravellosa via ferrada, perquè és molt xula i perfecte per fer-la amb família.
Dijous al vespre sona el telèfon i quant sento la veu d’en Xarli, tinc una agradable sorpresa, doncs fa temps que no ens parlàvem. El motiu de la trucada és per proposar-me d’anar a esquiar????? Quedo al•lucinat. Vols dir que ja hi ha prou neu?
Sense tenir-les totes en Santi, en Xarli i jo fem cap a Vallter. Amb tots els estris per practicar el nostre esport preferit, arribem al pàrquing superior de l’estació i el panorama es immillorable, tot esta curull de neu! L’alegria és gran i la sorpresa enorme!
Després d’unes vacances bàsicament de platja, tinc la necessitat de muntanyes, de verd, d’alçada... en definitiva de Pirineus.
Un cop fracassada la convocatòria, em plantejo fer la clàssica travessa dels Pirineus Orientals (Vallter / Núria), però com sempre afegint-hi... una mica de salsa, ja que el tema d’anar i tornar pel mateix camí, és una cosa que no em motiva gens.
A 2/4 de 9 surto del cotxe direcció al coll de la Marrana passant pel
refugi d’Ull de Ter. Vaig a bon ritme doncs fa un fred que pela.
Quant porto ½ hora de camí arribo d’alt del coll de la Marrana, fa un
dia radiant, el paisatge és engrescador i tinc a tocar el Bastiments i
el Gra de Fajol. Tot seguit, començo a davallar per la bonica vall
glacial de Coma de Vaca, on la grandiositat, la llum i la solitud em
regalen un moment màgic.
Abans de maxar de vacances en Martí em comentà si els dies 22 i 23 m'aniria bé de fer una escapada a Pirineu o onsevulla. Havent tornat del merescut descans, el millor que aconseguírem per raons logístiques de l'un i de l'altre fou de fer una escapada matinal al Montseny el dimarts. Poc és molt.
L'excursió resultà una molt aprofitada i relaxant escapada amb la sempre satisfacció de fer alta muntanya al costat de casa.
Cada any acostumem a anar a fer algun cim amb la família a finals de vacances, pernoctant en refugi, fet que els hi agrada molt a les nenes. L’any passat vam anar al Montardo i enguany feia gràcia de fer algun tres mil facilet. La primera opció era la Pica d’Estats, però es massa llarg dormint al refugi i no els hi feia gràcia de dormir en tenda als llacs. Per tant vam triar d’anar a dormir a la Renclusa, ja que era un refugi de fàcil accés i amb un desnivell petit des d’on es comença a caminar.
