BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

L’OLLA DE BAUSSITGES O «AI LA MESTRESSA» 17.01.2016

DSCF5336

Recasens, 13 de setembre de 1997 (Autor: Joan Lladó)

Per Pep Famadas

Vet-ho aquí! Encara som vius i tenim corda. El bloc resta mut però els pedals no paren, no us penseu. Un hivern sense fred no convida a avorrir-se a casa, el millor moment per distreure’s escrivint. N’hem fet algunes que mereixen un escrit però sembla que les plomes són seques de tinta. Aprofito l’estona per detallar-ne una.

Principis d’any. Sembla que ja hem deixat les festes i les atipades enrere. Tenim tantes ganes de pedalar com de repetir els cargols de «La Fraternal», pel que ràpidament hom s’apunta a una jornada gairebé improvisada de pedalar per l’Alt Empordà. Sembla ser que de bon principi havia de ser flaca però les punxes ens motiven i es descarten les fràgils montures. 14 de colla. Malauradament els cargols s’estronquen doncs aquest dia coincideix amb la Fira de l’Oli d’Espolla i el peix és tot venut de fa dies. Resta, doncs, pendent. Finalment dinarem a Sant Climent Sescebes, i per tant, sortirem des del mateix poble.

La jornada s’esdevé relaxada de bon inici. Un cop plantats a Sant Climent, guanyen els partidaris del cafè amb llet abans d’iniciar la feina. Va bé. Ara sí, ja desvetllats, ens dirigim de Sant Climent a Espolla tot passant per Vilartolí. Certament a Espolla la Fira ja és en marxa. Les parades són muntades però els matiners encara mandregen pel que ens permetem deambular ran dels tendals dalt de la bici. I quin goig! Oli del país, formatges artesans, pa cuit amb costals, vi i garnatxa, embotits…. quines ganes de fer el gasto! No ens ho pensàvem que tingués tanta requesta la Fira d’Espolla. Pels que no tingueu els diumenges ocupats bé val la pena.

La idea més o menys improvisada del pastor, el Màster, és anar cap a Sant Miquel de Freixe, voltar la Serra de Baussitges, saltar cap a Requesens pel Coll de la Dona Morta i tornar a Espolla, seguint traços desconeguts del mapa Alpina. Ja veurem què en surt.

Prenem la carretera del Coll de Banyuls per deixar-la en un corriol marcat al mapa força costerut que ens ha de pujar al Puig Balaguer. Primera pifia. El corriol es perd. Intentem tirar pel dret a peu però en aquest país tan esquerp la brolla té molt mala espina, mai més ben dit. Girem cua de nou cap a l’asfalt. L’intent ens costa dues punxades de dos maldestres que porten càmera a les rodes i no tubeless (haurem de posar normes!!). Perdem una bona estona. Prendrem ara la pista de Mas Corbera que ens ha de dur de dret a Sant Miquel de Freixe, tot evitant com podem un barri tancat amb candau. Un formós brau vigila la nostra entrada a la finca. Som en una explotació ramadera extensiva a ple rendiment, no hi ha dubte. Tot i l’aspror d’aquest racó de l’Empordà hom s’entossudeix a treure’n suc. Les feixes a banda i banda de la Riera de Freixe són plantades de joves oliveres, mig ajagudes per la tramuntana. N’hi ha d’altres que tot just s’han desbrossat, restant encara piles de llenya seca per treure. El bestiar ja hi fa cap, arranant amb deler els brots tendres de les soques.

Passem esperitats per les restes del llogarret de Sant Miquel de Freixe sense adonar-nos-en. De fet els feligresos ara són un bon ramat de bovins. Anem de dret cap el Mas de la Llosa, també enrunat. Errem el camí tot passant per uns corrals en desús. Retornem al mas en la direcció correcta cap a Sant Martí de Baussitges. Avui és un dia pistero. A l’ermita li prenem les mides i critiquem com a entesos que som la restauració duta a terme. Tot és xerrar barato. Al cap de poc tornem a dubtar i cerquem un corriol marcat de nou inexistent. Els minuts corren més que nosaltres. Continuem per pista, ara ja amb ganes d’anar concretant, doncs el matí ja s’esmuny. I vet-ho aquí que comença el xou de la mestressa.

Tot d’una en un revolt ombrívol trobem un tot terreny aturat i un caçador. De fet hem anant veient gossos al llarg del matí.

–Què hi feu aquí? Per on heu entrat? Ja ho sap la mestressa??

Amb aquest bon dia ens rep l’aborigen. No tenim ganes de gresca i allisem la conversa excusant-nos i preguntant pel Coll de la Dona Morta. L’home s’hi avé i ens confirma la direcció presa. Anem tirant i al cap de no més d’un quilòmetre altra vegada la mateixa cançoneta:

–Què hi feu aquí? Per on heu entrat? Ja ho sap la mestressa??

Nosaltres ho entomem tot rient i traient ferro a l’assumpte. Al capdavall som en una propietat privada i ens hem saltat un barri. Li comentem al caçador que ja tenim ganes de conèixer la senyora que ens hauria de tenir atemorits. Sembla ser que no és pas vella sinó d’una edat encara profitosa i això aguditza els nostres sentits. I vinga riure tot pedalant. La gatzara s’estronca quan el camí guanya desnivell. Ara són un parell de tot terrenys que ens encalcen en sentit contrari. Tots ens afanyem a cercar la mestressa al seu interior però no estem de sort. I tornem-hi amb els reganys…

Finalment arribem al Coll de la Dona Morta i albirem el Castell de Requesens a ponent. Ho haurem de deixar per un altre dia. Ara els més entesos s’enreden a recordar en quina ocasió ja han passat per aquest coll i quina gesta pertocava. Anem tard i convé tirar de dret, pel que prenem el sender marcat com GR 11. Ara sí, el corriol discorre per entre la negror d’un alzinar que ens fa xalar una estona. Aboquem a una pista ja encarats cap Espolla. Mare de Déu!! És la única baixada del dia i, com sempre, perdem el senderi. Jo vaig aparellat amb en Quadratix i ens fotem un tip de riure tot traçant els revolts. No sé com no es desfan les bicis amb tant de pedregar. Per sort no tenim cap ensurt i ara ja per pla, quitrà i més calmats, arribem a Espolla i Sant Climent per carretera.

Dinem tard, molt tard (la reserva se l’han passat pel forro), ves per on, on el Mamelló hi freqüentava en la seva joiosa època de mili. No són els cargols tan desitjats però ja fa el fet.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos….

Pep Famadas

Afegitó: He escrit la crònica amb dues tongades, tot acabant el relat 4 mesos després de la sortida. Ja no recordo ben bé qui érem i per no deixar-me ningú, i com a excusa per què afegiu algun comentari al bloc i li doneu vida, els participants de la vetllada us hi haureu d’anar apuntant. Salut!

EspollaAbril94-2-arxiu19-5 EspollaAbril94-3-arxiu19-5

Espolla, abril de 1994

Imatges: arxiu d’en Joan Lladó.


  1. Ei, pels que no sou de la colla, potser l’arrencada del relat no s’acaba d’entendre. Això ho vaig començar a escriure durant l’aturada del bloc, a finals de març.

    Joan, ets un pou de sorpreses. Recordo vagament les sortides. I quines montures, no teniem tantes manies com ara i bé pedalàvem. Sorprenen les companyies. A la primera foto, el barbut que tinc al costat, no sé qui és.
    Boníssim en Mingu Nieto (suposo…). Collons quants anys pedalant…

    1. El barbut del teu costat és El Niño Gusano, l’Àngel d’Arenys. Efectivament, a l’altra foto hi ha en Mingu. Deunidó com hem evolucionat… I el que hem pedalat! Que no s’aturi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.