1 de setembre de 2014
0 comentaris

El vell caminant 27

És evident que, pel que fa a l’existència (és a dir, el fet ontològic agafat en brut, sense matisos) ens movem en un terreny de suposicions i intuïcions que cap investigació material (per profunda i acurada que sigui) pot esvair de cap de les maneres. La suposició de l’existència de Déu, doncs, esdevé d’una mena de certesa que en podríem dir “per eliminació”, atesa la incomprensibilitat del sorgiment espontani de quelcom a partir del no-res. Ara: cal admetre que la idea del Déu “creador” que per un acte voluntari fa sorgir el món amb obscures finalitats no produeix menys perplexitat. Ens trobem, doncs, ras i curt, “entre la espasa i la paret” de dues menes de “creença” no tan diferents com pensen els adalils del materialisme a ultrança. Cal afegir-hi, a més, l’interminable debat ètic sobre la “utilitat” d’una divinitat permetedora (si no instigadora, segons com) d’allò que anomenem “el mal”. De la mateixa manera, també, podríem preguntar-nos per què Déu permet “el bé”, però, curiosament, això no se’ns acut, mira quina casualitat. Poc té d’estranya la imperiosa necessitat de determinades ocurrències de l’ésser fàctic, en el sentit d’acumulació sense fre de diners i propietats, el que se’n diu “actius”, en suma. La profunda “consciència” inconscient de la pròpia fragilitat, del làbil feix d’impulsos constituent; la sospita inquietant de la inestabilitat existencial d’un ésser tan il·lusori com en el fons ens sabem, resulta, necessàriament, en un individu que (amb excepcions) valora la possessió per damunt de tot. La propietat privada esdevé, doncs, essencial (i mai millor dit) per a un ésser que, en si mateix, és despossessió pura, mera indigència. Els objectes personals, les eines, les armes, passen a formar part (com ens ensenya el gran Sartre, des del seu punt de vista humanista ateu) no només del bagatge extern i prescindible que acompanya la nostra presència física aparent, sinó també (i principalment) de l’essència profunda que hi subjau, la qual es compon de pulsions inaprehensibles. Però (i aquesta és la part més interessant) la inevitable sensació d’insatisfacció, la sospita permanent (conscient o no) de la pròpia nul·litat o, almenys, d’incompletitud i manca de sentit, aboquen a depassar la simple possessió d’objectes d’utilitat pràctica i a iniciar la cursa acumulativa. El desvaliment de l’ésser fàctic és de tal magnitud que (en determinats casos sense remei) pot ser impossible fixar un límit al furor possessiu i, a més (en un sentit molt profund) l’acte d’adquisició, és a dir, d’apropiació, genera un sentit de domini i control sobre l’entorn que degenera, esclar, en una falsa sensació d’una certa omnipotència, la qual, barrejada amb la consabuda i inevitable angoixa existencial forma un còctel perillosíssim, amb conseqüències previsibles. No debades els diners passen (de sistema pràctic d’intercanvi) a ser la mesura del poder, en tant que instrument mitjançant el qual es poden comprar bens materials i també voluntats (que és tant com dir capacitat d’influència i control) a fi de conjurar els propis fantasmes.  Ens cal, doncs, una cura d’humilitat, la qual ens pot ser proporcionada per l’admissió (ni que sigui a contracor) de la nostra petitesa front al més que probable ésser immanent i infinit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!