Segons narra ell mateix al Llibre Vermell, als quaranta anys Jung va experimentar la “visió” del Diluvi. Després d’haver assolit tot l’assolible materialment (fama, riquesa, saber) li sobrevingué, textualment, l’horror. Mentre, en paraules seves, vivia atrapat en “l’esperit d’aquest temps”, se li representa, nítidament, “l’esperit de la profunditat”, que l’obliga a experimentar vivències en contra d’ell mateix i les seves pròpies conviccions. D’acord amb les noves idees (que són eternes) Déu és un nen que neix en nosaltres. Quan som “nens” no podem engendrar. Ens hem de fer “adults”, és a dir, hem d’abandonar el tarannà superficial i hem d’adoptar la gravetat dels grans, a fi de poder “donar vida” al Déu etern, que misteriosament viu en nosaltres i per nosaltres, car, sense l’efecte mirall que li som, semblaria “incomplet”. L’arquetip del “nen diví”, doncs, ha de ser comprès a fons, fugint de tòpics infantils, per tal de fer un pas més en el “camí”; camí que (se’ns diu) s’ha de desbrossar tant de virtuts com de vicis, els quals (uns i altres) s’han de considerar com a entrebancs equiparables, doncs. La següent etapa és el desert i aquí sorgeixen nous dubtes: és possible (en un desert virtual) experimentar la lluita contra el Diable dels antics anacoretes? Cal fer del desert un jardí? El desert és ple d’estranys “esperits” que tracten d’extraviar-te. El pas següent consisteix en el descens al fosc avenc on cal patollar pel riu de fang negre. Un cadàver humà esquarterat és endut pel corrent, acompanyat d’un escarabat gegant, mentre les parets són cobertes de serps i una insuportable cridòria omple l’aire. Una mena de Sol vermell a l’aigua fa de contrapunt a la pedra vermella a la qual cal arribar i que Jung, imaginàriament, sosté amb incomprensió. (L’escarabat és un antiquíssim símbol del Sol i el Sol vermell és l’ocàs). El tema de la “demència divina”, tan apreciada per l’antiguitat i tan poc compresa per l’aparent avui, ocupa les següents pàgines, tot invitant-nos (si gosem) a experimentar aquest tipus de demència “sagrada”, precisament a fi de contrarestar la “demència malalta”. En resum, cal morir per a renéixer a un nou Sol. Se’ns parla de l’eterna lluita entre la llum i la fosca, a fi de trobar el sentit que mai ha deixat de ser en nosaltres mateixos, car som el nostre propi Sol en el pou ombrívol del nostre propi ser profund. Cal, esclar, efectuar el terrible autosacrifici i deixar que el corrent arrossegui les restes del vell ésser, a fi de recomençar. Tota transformació és, doncs, un assassinat comunitari (cosa que recorda força, per una altra banda, el sacrifici tribal del tòtem i l’indefugible banquet ritual, que té en la comunió cristiana l’últim episodi). L’assassinat dels prínceps i la Guerra Mundial en són el resultat obvi. Finalment, l’autor arriba a l’acord amb la seva pròpia ànima que hi ha entre ells “guerra civil”. Seguidament, Jung assassina l’heroi, personificat en Sigfrid i, després, es produeix un xàfec alliberador, catàrtic. El procés d’individuació es presentava a Jung en somnis successius i clarificadors, car ell, amb la seva experiència, disposava de les eines adequades d’interpretació. El jardí per on s’hi passegen figures vestides dels colors primaris és associat automàticament a una idea de “renaixement” de la innocència, doncs. I la conclusió: vivim en els somnis, tant o més que desperts. Però, immediatament, se li imposa una tasca terrible: cal assassinar Déu, car Déu és vell i sense sentit, a fi d’assolir el “contrasentit”, implícit en el sentit. El dia i la nit, la llum i l’ombra, el sentit i el contrasentit, no poden ser l’un sense l’altre. En un llarg fragment discursiu, dins del qual es reflexiona sobre l’ambigu i complex simbolisme dels ofidis, se’ns convida a contemplar la profunditat, amb “temor i tremolor”, és a dir, adoptant el màxim de precaucions (com ara evitar la soledat) a fi de no ser xuclats per l’abisme insondable. Una magnífica al·lusió a la imperfecció que els déus prefereixen en nosaltres, a fi que el “camí” sigui infinit, clou aquesta secció, tot augurant un futur poc falaguer a déus i herois. Tot seguit, veiem com els enigmes del món “subterrani”, mig velats i mig descoberts per les figures arquetípiques del savi ancià i la jove musa, tenen sempre de silenciós acompanyant de fons la misteriosa i ambigua serp que s’amaga a l’improbable arbre de les profunditats, tot excitant la set de coneixement i frustrant-la sempre, esclar. La ulterior incursió en el “magma igni” de la indiferenciació i la “font del caos primordial” el porta a l’autoidentificació amb el mite prometeic, és a dir, amb l’acció formadora i determinant, però mancada de previsió, dominada pel plaer i que, per tant, cal reconduir, a fi de trobar l’equilibri entre el pensament i el sentiment. S’insinua vagament una certa analogia entre la multitud de braços de Kali i l’autonomia dels pensaments, que són nostres sense ser-ho. Dalt d’un turó desèrtic que separa nítidament i brusca el dia i la nit, contempla, a baix, la lluita a mort entre la serp blanca i la negra, com a representants d’una escissió del món i, dalt del cim, l’altar, l’ara primitiva dels sacrificis, dins d’un mur circular, mandàlic. Imatges potentíssimes, sens dubte, somiades per un ésser francament evolucionat, que comprèn la Gran Guerra com a exteriorització de la guerra que es lliura dins cada individu, car, en un món sense herois mítics, l’individu aparent ha d’assumir en si mateix la insuportable càrrega del món dividit i, així, adoptar la personalitat d’un dels personatges enfrontats, encolomant a l’altre tota la negativitat i la iniquitat, de manera que matant-lo, mates una part de tu mateix. Conclou aquesta part amb una dissertació sobre la figura del Déu crucificat, com a al·legoria de l’autosacrifici dels pobles, en tant que mitjà per a dirigir la “mirada” cap al si-mateix, a fi d’assolir una consciència unificada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!