Som una generació informàtica; no vull dir que som robots o màquines –no tardarem a ser-ho–, sinó que vivim dependents de la pantalla de l’ordinador, del so del telèfon o de les imatges televisives. Aquestos avanços, que tenen la seua utilitat en la justa mesura, minven la nostra capacitat crítica amb el món que ens envolta. És l’era de les comunicacions, diuen, tot i que ens fan, d’altra banda, menys comunicatius. I aquesta és la causa de moltes desgràcies que passen dia sí, dia també. Evidentment, la culpa no és dels aparells electrònics; l’origen del mal recau sobre l’usuari que, addicte a la xarxa o a la televisió, s’empassa tot allò que li conten, sense ànims de reflexionar sobre si és veritat o és mentida. La majoria de les voltes sol guanyar aquest últim element.
Divorcis, maltractaments de gènere, abusos a menors i pederàstia, esquizofrènies en aquells que creuen que són un dels superherois dels videojocs i maten els seus familiars, incursions en el món de la droga... O el tema que ens pertoca: l’oblit d’unes arrels que, per consegüent, es transforma en l’aïllament a les persones majors, en l’arraconament més silenciós que es puga sofrir. Per què parem més atenció a jocs informàtics o a sèries-fem que als pares dels nostres pares, és a dir, a sang nostra?
Comencem, per exemple, en la publicitat. La nostra societat, a part de ser moltes altres coses, és una societat de consum. La societat de consum, a termes generals i sense ser experts en economia, és aquella societat que es caracteritza pel consum massiu de béns i serveis, disponibles gràcies a la seua producció massiva. Per a consumir, és clar, els productes s’han de promocionar i, en aquest circ d’anuncis –fins i tot en les bosses de plàstic, en els cartells que hi ha pels pobles o en les mateixes pel·lícules–, hi ha uns domadors que saben com vendre'ls. Per a les colònies o la roba interior femenines, unes dones “noranta-seixanta-noranta”, joves o, com a molt, fins a la trentena d’edat, sense arrugues i amb una pell tan fina que ni les mateixes protagonistes s’ho creuen quan es veuen; en el cas masculí, la cosa no canvia massa tampoc: joves o homes amb una musculatura caricaturesca, suposadament treballada al gimnàs. Aquestos són els productes que tenen més tirada, promocionats per persones amb físics photoshop. Però, on queden les persones majors? Per a elles, el domador els té reservades unes gàbies amb etiquetes amb noms com: “Bolquers”, “Residències” o “Fuet i Fesols asturians”. D’aquesta manera, el públic es fixa i aplaudeix més els trapezistes que mostren calçotets de marques excessivament cares i que han sigut fabricats seguint l’explotació infantil dels països més subdesenvolupats, o les malabaristes que juguen a passar-se d’una mà a l’altra flascons dels perfums més glamurosos que només estan a l’abast d’aquells que es visten amb bitllets dels grans. Ja ho cantava Raimon: “Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes”.
La pregunta que llancem és: per què la societat amaga les persones majors? El món globalitzat en què vivim està regit per una estratègia encriptada però clara alhora: som unes titelles manejades per una colla de governants que –argumenten– busquen el millor per al món i, ja de passada, volen produir i vendre. Així, ens divideixen en subjectes actius i subjectes passius o sobrants. Els primers som tots aquells de qui poden traure algun benefici, gent que està en l’edat d’estudiar o de treballar, gent que encara pot produir i de la qual encara poden vendre. Els segons són els que ja s’han jubilat, dels quals no es pot traure gran cosa perquè ja no serveixen per a res i han caigut en la màxima inutilitat. Com que no poden estar a les fàbriques fent bosses, taules, botelletes de colònia o tants altres instruments, queden apartats, només per al record d’aquells nostàlgics que han vist com els van fer de mestres i els van explicar moltes tècniques que els nous desconeixen.
A més, i crec que és una causa igual d’important que l’anterior, volen tenir el galliner quet. Sí, m’explique. Amb totes les andròmines electròniques, la gent viu en un estat de letargia immens. Ningú pensa, ningú opina; tots estan pendents de rebre un correu, una dedicatòria, un comentari als seus webs personals. Si no tenen webs personals, l’atenció va a parar als fòrums d’opinió sobre si el concursant de tal programa de televisió s’ha dutxat, ha dit un “me la sopla lo que quiera la furcia esa” o ha cardat amb la concursant rubia de mamelles operades i uns llavis plens de silicona barata. Ningú –gairebé ningú, perdoneu– es preocupa per si ens retallen uns drets o uns altres o per si ens claven mentides a les informacions suposadament objectives. Aleshores, què passaria si algun major decidira veure les coses i explicar que això no és així, que és d’una altra manera?
Us plantejaré una hipòtesi que, dissortadament, a poc a poc sembla traduir-se en fet real. Imagineu-vos un món gris, on tothom parle en anglés i tinga com a segona llengua el castellà. Imagineu-vos que tots els restaurants tenen el logotipus de la ema en groc i que són cadenes distribuïdores d’unes hamburgueses d’origen desconegut. Imagineu-vos que la música que sona a la ràdio i que senten tant joves com adults és el pop roïn americà. Imagineu-vos que totes les escoles són privades i van els alumnes amb el mateix uniforme –fixeu-vos en el significat que té aquest substantiu quan se l’adjectivitza–, sense llibertat d’anar cadascú amb roba més còmoda. Imagineu-vos aquest context i imagineu-vos que hi ha un avi, una àvia, o un grup d’avis i àvies que comencen a contar als néts que, quan ells eren menuts, la primera llengua era el valencià, o el català del País Valencià; que hi havia plats típics com l’arròs al forn o el putxero; que hi havia “jotes”, “fandangos”, “u i dos”, “malaguenyes”, a més de música rock, ska o reggae; i que a les escoles, a més de tenir una educació pública, podien anar amb la camiseta que preferiren i els texans que més s’estimaven. Llavors, hipotèticament sempre, els néts podrien provocar manifestacions i revoltes per tal de recuperar unes tradicions i unes llibertats que no tenen, i trencar amb l’homogeneïtat imperant. Els polítics es tirarien les mans al cap i n’eixirien perdent.
És aquesta por, la que tenen. Creuen que, després de la tràgica postguerra i de la benvinguda transició, ens tenen controlats i adormits, perquè no es tornen a produir nombroses insurreccions, no siga cosa que el poble pense i els facen fora. Per això tenen apartades les persones majors, perquè han viscut un passat i viuen un present, i les comparacions sempre són odioses. A més, són un pou de saviesa i això emprenya els governants. Per què creieu que, durant els anys seixanta i la meitat dels setanta, els polítics anomenats “demòcrates” van donar suport a cantautors per la llibertat com Ovidi Montllor i Raimon i, en arribar la transició, els van ningunejar i els van silenciar? Deixem de ser gallines que ponen ous per a d’altres i escatainem pels nostres drets.
(El treball següent es va fer durant el mes de desembre de 2010. Comente la data i l'adjunte al bloc per dos raons: una, perquè, aleshores, el meu iaio era a casa; i dos, perquè necessitava defensar la importància dels nostres majors en la societat actual)
Al meu iaio, que m’aconsella des de casa, i a la meua iaia, que em guia des del Paradís.
A TALL D’INTRODUCCIÓ
Una de les raons per les quals desitge tornar cada cap de setmana al poble és, sens dubte, per a veure la seua mirada tendra i plena d’experiència, amb els ànims de contar-me alguna anècdota o batalleta dels seus temps de joventut. A més, quan passa algun fet a casa, sempre té un refrany a la boca per tal d’aplicar-ho. Quan de menut venia jo d’alguna picabaralla, ell soltava la sentenciosa frase de “qui no vulga pols, que no vaja a l’era”. Quan volia tenir jo la raó en algun assumpte en què ell estava involucrat i veia que sempre anava errat, ell em deia “sap més el dimoni per vell que per dimoni”. I així un llarg etcètera. Parle, evidentment, del meu avi, el qual m’ha ensenyat, m’ensenya i espere que em continue ensenyant durant molt de temps coses de la vida que no es poden llegir als llibres, que s’han de viure i s’han d’experimentar.
Els següents paperots pretenen ser un xicotet estudi o reflexió sobre l’Edat Daurada, és a dir, l’edat que comprén a les persones majors de 65 anys, amb ganes de viure, alegres i que, malauradament, lluiten per no enfonsar-se en l’oblit social a què les sotmetem. Hi ha moltes maneres de soterrar-les abans que els arribe el dia i, de fet, periòdicament sofreixen aquestos atacs profunds que, encara que no ho pareguen, els van apagant la flama de la vida. Per exemple, i com més avant desenvoluparem, hi ha unes certes actituds que hem d’eradicar: les paraules tabú, com la mort, les residències o la pseudoinutilitat –subestimen l’experiència?–; l’aïllament que moltes d’elles sofreixen per part de la família que un dia ells van formar; o la conversió en joguines que ningú vol i que passen de fill a fill mentre aquestos blasfemen contra déu i tots els sants per tal de llevar-se’ls de damunt. En aquest últim cas, reben el nom d’“avis oroneta”.
El treball aquest ha de ser objectiu o, com a mínim, no passar-se massa de la frontera que separa l’objectivitat de la subjectivitat. No obstant això, i davant d’un tema així, ho sent i demane disculpes, però, lògicament, no me’n puc estar, d’incloure la meua opinió cada dos o tres paraules. És un tema massa seriós com per a prendre-nos-el tant a la lleugera; està en joc la vida i els drets de moltes persones, que són això al cap i a la fi, persones, i no animals o objectes inanimats, de pedra o de cartró. Ara bé, el meu objectiu no és, ni molt menys, canviar l’opinió o la conducta dels lectors; si amb els mots que, tot seguit, llegireu, aconseguisc endinsar-me entre les escletxes de les vostres ments i provocar una mínima reflexió, sabrem que no hi ha res perdut i que l’espurna de l’esperança està encara encesa.
Moltes gràcies a tots -cosins, amics, familiars, oncles, nebots- els que heu fet costat en un moment tan dramàtic com aquest, tant els que éreu físicament, com els que heu enviat el vostre condol per qualsevol tipus de missatgeria. Moltes gràcies per tot i a tots. Sé que el camí que se'ns ve al damunt és molt complicat i molt dur, però amb ànims com els vostres, tot és més fàcil. Moltes gràcies, de veritat!
Sí, van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa. I la nostra obligació és mantenir-nos fidels per sempre més a aquest poble, al nostre poble. Més polítics haurien de llegir Espriu... Com també haurien de llegir Fuster, Estellés, Sanchis Guarner, Maragall i etcètera.
La fidelitat al poble, per sempre!
Ara digueu: "La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i amb ell, les males herbes." Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: "Nosaltes escoltem les veus del vent per l'alta mar d'espigues". Ara digueu: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".
El dia que vaig conéixer la Subjectivitat va canviar la meua vida per complet. Vivia en un món on el cel és cel, la terra és la terra, els diners són bitllets de paper de diversos colors que s'intercanvien per materials, les paraules volen dir el que diu el diccionari, la maldat només existia als contes infantils, la ignorància i la innocència regien el dia a dia... Però quan va entrar en el meu cercle vital la Subjectivitat, tot va fer un tomb. El cel va deixar de ser cel per a esdevenir el pou on van a parar tots els residus tòxics; la terra es va convertir en un full en blanc on uns empresaris anaven dibuixant edificis, gratacels, magatzems, multinacionals, palaus, la Moncloa, la Zarzuela, etc.; els diners van passar de comprar materials a comprar càrrecs, institucions i, fins i tot, persones; la maldat es va encarnar en un cos i va ser persona per un dia, cosa que va provocar que es reproduïra per milions i milions d'indrets; i la ignorància i la innocència es van transformar en inutilitats a partir de certa edat. Crec que sí, que la Subjectivitat va fer canviar moltes coses de la meua vida; em va ajudar a vore que la senyora Objectivitat era una falsa, per la qual cosa vaig deduir que calia saber llegir entre línies totes les accions de l'ésser humà i que el vertader mal venia per considerar que aquesta darrera era objectiva. Ara bé, aquella nit vaig prendre unes copes amb la Subjectivitat; m'hi vaig enamorar! A l'endemà vaig obrir el diccionari per buscar el terme 'català' aplicat a la llengua, i la resposta era clara: "Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberomàniques i a les llengües gal·loromàniques, molt afí a l'occità, pròpia dels Països Catalans". Després, indagant, vaig trobar que els Països Catalans eren tots els territoris que parlaven català: el Principat, la Catalunya Nord, les Illes Balears, Andorra, a la Franja de Ponent, a l'Alguer, al Carxe i el País Valencià. Aleshores, vaig pensar que la meua llengua, la llengua amb què dic "boca", "ulls" o "cadira" s'anomenava així, tot i que també es considerava correcta la denominació de 'valencià'. Després, tot va ser molt confús; em vaig posar a redactar una carta per a enviar-la a Canal 9 i exigir que hi haguera una programació en exclusiva en valencià (concretament els vaig dir 'català', que sabia que els sentaria millor, que ells hi estan molt familiaritzats). A més, la Subjectivitat em va malvar tant que els vaig enviar un correu a Camps i Barberà. Crec que els deia que deixaren de fingir que el castellà és una llengua millor, que el valencià és tan bo per a tot com l'idioma de Quevedo. Com no em feien cas, en vaig enviar quaranta més, fins que al pròxim telenotícies de Canal 9 em van dedicar uns minuts: "Un terrorista vol imposar el català a aquesta cadena i a la Generalitat. Ha sigut condemnat i li poden caure trenta-dos anys de presó. Les seues declaracions han sigut: 'El catalán i el valenciano son lenguas diferentes, y yo quiero que aquí se hable catalán, cojones'". La pròxima notícia em sembla que explicava que una nova assassinada a mans del seu marit li havia costat a aquest any i mig d'encarcerament. I ara escric des d'ací, des d'unes reixes que resen el títol de: Cerrado por Subjetividad. Ja m'havien avisat, la Subjectivitat em portaria algun disgust. Encara que la Subjectivitat pareixia tan relativa...
Si naixem per a viure, per què morim? Ha de tenir alguna causa metafísica, sens dubte. No obstant això, cal trobar-la. Potser ens reencarnem? Qui sap. L'única cosa que podem fer, per no mantenir-nos paral·litzats inútilment, es recordar allò bo i fer costat a qui se li va acabant el camí.
Algun dia vam parlar que cada dia se't tanquen unes portes, però que se te n'obrin unes altres. Això és una roda que roda. El problema és quan la porta que queda no està molt lluny. Espentar-la i vore'n el contingut, no ha de ser massa agradable. Tal vegada, és un precipici sense fi, com els dels dibuixos animats en què el personatge cau i cau, i segueix caient, però mai veus que arriba al terra. No? O, a la millor, és una màquina detectametalls, com la dels aeroports, en què el cos se't desapega de l'ànima, i aquesta comença a volar fins que troba un nadó que necessite eixir del ventre de la seua mare. Seria interessant poder descobrir què hi ha darrere d'eixa maleïda porta.
Crec que, al cap i a la fi, l'última porta sol arribar quan hi ha una raó de pes per obrir-la: retrobar-se amb la dona que sempre s'ha estimat, amb qui sempre s'ha viscut i amb qui s'ha vist la vida passar. Amb qui s'han tingut dos fills i tres néts. Aleshores, si eixe és el motiu, està més que justificat. No obstant això, som egoistes i ens neguem a deixar que la persona prenga eixe camí, l'últim camí. Així, l'agafem del braç, de les cames i, fins i tot, ens posem al davant del tros de fusta que el separa de l'abisme. Per desgràcia, sabem qui és el guanyador i és l'única volta que podrem afirmar que hi ha coses que escapen de les nostres mans, però, mentre que podem notar-nos vencedors i útils, seguirem sent cabuts i evitant que el mànec gire i tot s'acabe. Almenys, ho intentarem, i de la manera més fàcil i senzilla: amb abraços, carícies, paraules d'estima, de records i d'ànim. Com les que algun dia ell ens va donar.
Fosc, nocturnitat. El precipici, la mort, als teus peus. La vida, la lluita, al darrere. Agafes distància per saltar i acabar per fi amb tots els malsons en què s'han convertit les últimes hores de son. Te'n vas a l'altre extrem. Sues, sofreixes, però ho tens assumit. És l'edifici més alt de la ciutat i ningú sap que estàs a unes passes del teu final: un trist final. Segurament, si els altres se n'adonaren, et titllarien de covard. Però, que en el fons no ho eres? Sospires, soltes aquell "buf" de resignació i comences a córrer, amb llàgrimes de suor des del front, amb gotes de plor des dels ulls. Ja queda menys, penses. Cinc segons... només alguna cosa et faria detindre la correguda... Quatre segons... s'han acabat tots els turments... Tres segons... ho sentiràs per la gent que ho ha donat tot per tu, però no tens escapatòria... Dos segons... I si... Un segon... T'atures, amb una maniobra més pròpia d'un trapezista que no d'un pare de família que acaba de ser acomiadat del treball. Reflexiones ràpidament: tens el valor suficient de soportar cinc segons d'infart per a acabar suïcidant-te i no podràs véncer el dia a dia, ni lluitar pels somnis que et queden per aconseguir? Clar que podràs guanyar-li la partida a la dissort, clar que podràs superar tots els obstacles del camí. Plores, plores com mai havies plorat, però somrius i et sents bé. Per primera vegada en molts mesos tens ganes de somriure, de fer-li ganyotes al destí, de creure en tu. Baixes a casa, no abans sense secar-te les llàgrimes. Entres per la porta i abans que la teua dona puga preguntar-te on has estat, l'abraces i li dius com l'estimes i l'omplis a besos. Després te'n vas a parlar amb els fills, els quals, amb cara de sorpresa, reben també abraços i besos. No saben què li ha passat a aquell pare que feia tant de temps que no vivia, però s'alegren moltíssim. Aquella nit jugaran a un joc en família, un joc on cada dos passes que tires cap avant, una o, potser dues, en retornes cap arrere, per això la victòria té més importància. Com la vida.
Es va gitar. Veles e vents han mos desig complir. Però va pegar la primera volta. La flama de tot un poble en moviment. Va obrir els ulls i ho va veure tot fosc. A València viuràs apalancat en qualsevol bar. Va tornar a tancar-los i es va posar de costat. Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians? Començava a posar-se nerviós perquè eren les dues i mitja de la nit i s'havia d'alçar prompte. Senyorama, els 'quintos'. La voluntat per a la paella. Es va destapar, va esbufegar i es va estirar. A mi em diuen com em diuen, em diuen com m'han posat, si vols saber com em diuen, busca qui m'ha batejat. Agafa els llençols i es recobreix. Ara sí. Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. Càguensos! No hi ha manera de dormir o què? Deixa la ment en blanc, però. De sobte, un abisme, plou i l'aigua no mulla, de sobte, un abisme, paregut al no-res. Uff! Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat. Savi fan tornar l'hom orat, puix que d'ells n'haja. Es torna a alçar, es fa un got de llet calenteta, es menja una valenciana i se'n va de nou al llit. Em creureu mort, jo no hauré mort, faré vacances. Ara Ovidi? Huit metres de mur en el terme perquè la plebe jugue al frontó. Ja no sap com posar-se, ni cap per amunt, ni cap per avall. Es lleva el coixí del cap i se'l col·loca als peus. Hui estàs molt guapot, molt guapot, en el teu bigot. Fotre, fotre i refotre! Mira el despertador, són les quatre i mitja. Lloraré las penas de mi corazón enamorao. Abans del segon vers ja ronca.
Quan s'estan llegint uns apunts d'una assignatura i, de sobte, recordes que has de fer açò o allò que se t'havia oblidat, ja anem malament. I més si fins demà o divendres no ho pots fer, perquè el material no el tens davant. Aleshores, et pots angoixar una mica i entendre un món apart en unes lletres que et conten, només, que la poesia té camps semàntics per a cohesionar la composició. Caps desperts, ments obertes, si no, acabarem tallant-nos un dit i posant-lo en el quilo de bistecs...
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la dona... Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en son pare... Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la sogra... Mentre tallava, sàdicament despistat, el guàrdia de la plaça... Mentre tallava, sàdicament despistat, en García, el majorista Mentre tallava, sàdicament despistat, el fill que fugí de casa... Mentre tallava, sàdicament despistat, la Lali, tan maca... Mentre tallava, sàdicament despistat, la vida, tan boja...
I a la fi, distret, es tallà un dit. La clienta, esglaiada, ofegà un crit però ell, atent, afegí el seu dit al quilo de bistecs mentre anava dient:
Ja ho veu, senyora, no val la pena preocupar-se de la gent.
Se sent acorralat, no té més fugida. L'haurà d'emprar, la Sig-Sauer P200 heretada del pare, fanàtic de l'exèrcit suís. Per assumptes de polseta blanca, en els quals ell només acompanyava l'amic, fa mesos que el persegueixen. I ara està en l'atzucac més perillós de la seua vida: si no mata ell, moriran els dos fills i l'esposa. Evidentment, l'opció està clara. Però, com s'ho farà? No ha disparat mai i ara, si erra, pot transformar la seua família en cadàvers. La policia? No, ni està ni se l'espera; estan més pendents d'evitar que els parroquians fumen fora dels bars o a una distància superior de cent metres respecte als hospitals, escoles o parcs. A més, n'eixiria perdent. Mai ajuden al perjudicat. Està nerviós, sua i les gotes formen cercles sota les aixelles. Es vist amb roba negra; no sap ben bé el perquè, però ho ha vist a les pel·lícules i s'hi sent més segur. És hora de partir; mira la dona, mira els fills que somriuen entremaliats. Alça les celles en senyal de confiança i de complicitat, tot i que la muller s'olora alguna cosa. Fa temps que el veu diferent, estrany, distant, gelat. Potser és la feina. Potser és la mort de l'amic en circumstàncies estranyes. Quan torne, soparan, menjaran com fa temps que no ho fan, amb els plats de les ocasions especials. Vol alegrar-lo, vol sorprendre'l, vol fer-li canviar el rostre facial. A mitjan camí, es palpa l'arma, acció que repeteix fins que arriba al lloc assenyalat. Ací tens el que volies, malparit. Ep, ep, ep, això quines formes de parlar són? Les que et mereixes, refill de puta. Xe! Tampoc paga la pena clavar a les mares... Ara que a la teua dona sí que li la clavaria. Mira que està bona, eh? Com li faces alguna cosa et mate, desgraciat! Jo no li faré res que ella no vulga fer, i t'avise, de cames obertes... La cara li fa una ganyota d'ira i es llança a per ell, però un dels goril·les l'agafa. Tu, està-te quiet, no siga cosa que acabem lamentant baixes. Pren, ací tens els diners, i ara deixa'ns en pau, ja ho vas tenir bé amb el Lluís. Eixe era un mariconet que no sabia fer negocis i va acabar com havia d'acabar. Seràs fill de... T'he dit que t'estigues quiet. Bé, el mes que ve ens tornarem a veure. I, aquesta nit, mentre et folles a la teua benvolguda esposa, digues-li que no cride el meu nom. Et pot resultar violent. En aquell moment, es trau la pistola, lleva el bloqueig i apunta el cap de la banda. El teu nom només apareixerà als telediaris, cabró. Apreta i un tret impacta en el cap de l'engominat i uniformat. Aleshores, el guardaespatlles es trau una altra pistola i li dispara, just en el moment en què ell també ho fa. Cauen els dos a terra i, de repent, s'hi forma una bassa sangonosa. En aquell moment, un vigilant del parc més pròxim s'allunya de la jovenalla per anar a encendre's un cigarret. Quan veu els tres cossos en terra tacats de roig, sent una veueta. Per favor, ajuda'm! Per favor, crida una ambulància. Sí... Sí... Mentre fa botiges. Es trau el mòbil, llança el cigarret i la furgoneta de l'hospital tarda uns vint minuts. Temps suficient perquè diga les últimes paraules. Explica-li a la meua dona que he venjat la mort de Lluís, que les pròximes víctimes hagueren sigut ella i els dos xiquets. Escolte... i on... Per favor, fes-ho! Sí, però... I en aquells moments tot es va fer obscur.
A l'endemà, el diari provincial portava una foto amb una notícia de poc més de mitja pàgina sobre un "asunto de drogas". Els que estaven al bar, seguien eixint fora a fumar, igual que els mestres o els metges, que havien de caminar més de cent metres. En aquella casa blanca de la ciutat, un sopar esperava a taula un home que mai tornaria.
El Blaquerna sospira per esdevenir ermità i tenir una vida contemplativa. Veges tu, aquestos filòsofs, les idees que tenien. No obstant això, no és tan dolenta, aquesta opció. Viure contemplant la vida? Qui sap, potser seria el principi del final de guerres, injustícies, fams, desigualtats i mals al món. Sí. M'apeteix posar una bomba a algun país oriental? Vida contemplativa, reflexione i veig que no és la millor opció. Tinc ganes de tenir tot el poder dels països subdesenvolupats en les meues mans mentre milions d'infants moren de fam? Ídem, i a reflexionar. Tinc il·lusió de ser un polític corrupte bipartidista? A un racó a pensar. Si quan els i les mestres castiguen així als xiquets és per alguna raó. Però en fi, què hem de fer? Per a tenir la vida contemplativa, Blaquerna va haver d'evitar casar-se amb Natana, va haver de ser bisbe i després Papa. I a mi els càrrecs eclesiàstics... És clar, tot s'ha de dir, guanyar diners, sí que en guanyaria, els suficients per a no pensar mai en l'atur en què va caient la gent cada dia. Pareix fàcil, però no, crec que no ho és tant, això de la vida contemplativa. Cal haver treballat molt per arribar-hi. Ara, que ja vos dic, això de bisbe i Papa, molta feina no sembla que done. De totes maneres, més per més, sempre és més, així que treball per esforç, doncs em quede com estic.
Tot açò ve perquè comença l'època d'exàmens. Com si d'un videojoc de lluita es tractara, durant els pròxims vint dies haurem d'anar superant adversaris en forma de paper, amb la inestimable arma del bolígraf BIC blau. Si ens enganyem, sempre està el tubet de típex en la reraguarda. Els enemics a derrotar són:
1) Vinguda des d'èpoques antigues, inventada pels grecs i seguida pels llatins, amb un llibre verd i blau, pleneta d'apunts i activitats complicades, amb un exèrcit format per substantius, complements directes, fragments i agents, la Sintaxi Catalana.
2) Medieval és l'adjectiu, això sí, sense connotacions pejoratives, només parlem d'èpoques de la història. Capitanejada per Ramon Llull, Bernat de Ventadorm, Jaume I o Ramon Muntaner, la Literatura Medieval i Moderna.
3) Té cura de les formes de la paraula; el morfema n'és la unitat mínima i el mot, la màxima. Entén de gèneres, de nombre, de temps, de aspectes, de modes i, fins i tot, de com fabricar noves paraules. Amb tots vostés, la Morfologia Catalana.
4) Sembla el rival més assequible, la "Ventafocs" del grup, però no ens en podem refiar. Completament atípic al que ens pensàvem; ni lingüistes ni estudiosos de la llengua. Exposicions del tabac, de la música, d'internet, de les bosses, de la premsa, de la mort o de l'Edat Daurada, entre d'altres, ens voldran plantar cara en, la Lingüística General.
5) Finalment, en la que ningú pensa, però que pot fer mal si ens troba desprevinguts. A la defensa, els heptasíl·labs o els octosíl·labs, amb una mitja formada per la cesura i una davantera encapçalada per Estellés o Salvador Espriu. Compte amb ella, perquè és l'Anàlisi de la Poesia Catalana.
Cap rival és dèbil i tots ens ho voldran posar difícil. No obstant això, hem tingut quatre mesos de preparació. Serem capaços de véncer-los?
“Esto con Franco no pasaba…”. Vos sona aquesta sentència lapidària? Quan ocorre algun fet dolent, se sol escopir aquest pseudoaforisme que comença a ser tan usual per tal de recordar la bona labor del dictador –també anomenat cap d’una dictadura. Té connotacions negatives aquesta paraula?– al capdavant de l’Estat. És el que tenen les col·lectivitats, que s’aferren a un individu o una ideologia dogmàticament i sense parar atenció als vèrtex que conformen les ments quadriculades. Una cosa semblant passa amb l’Edat Mitjana, com explicava Jacques Heers. I per a intentar desenvolupar-ho, posarem exemples pròxims als valencians.
El nostre rei, el gran Jaume I, aquell 9 d’octubre de 1238 –diuen– entrava i conqueria la ciutat de València. Ens conten que va ser el fundador de l’actual país que ara xafem, però –i ja ho deixa caure Fuster a Nosaltres, els valencians–, qui eren els vertaders valencians: els àrabs o els catalans i aragonesos que venien amb ell? Ai las! Bé, ja ho analitzaran els historiadors. On m’agradaria arribar és a un altre punt.
Si seguim els principis estrictes que emmarquen l’Edat Mitjana, aquesta comença el segle V i acaba el segle XV, per tant, el Conqueridor entraria dins del període. Militar i religiós, Jaume I usà la violència per fer seues les terres per on passà. Era una tàctica típica de l’època, emprada per ell o per qualsevol gran rei que tinguera fam de possessions. No obstant això, l’arsenal utilitzat no passava de cavalls i fletxes. En canvi, què fan els EUA, líders de la nostra actual i estimada civilització occidental, per envair trossos de terra? Tancs, armes, bombes i etcètera. També conten que el fill de Pere el Catòlic cremà collites musulmanes. No llancem una quantitat excessiva de gasos a l’atmosfera que estan acabant amb la natura? El progrés, afirmen.
Avancem uns segles en el temps i se n’anem fins el 1519 (dins l’Edat Moderna), quan l’espanyol Hernán Cortés entra a Mèxic, conquereix el territori, imposa una llengua, saqueja els tresors i els seus homes violen les dones. I això ja finalitzada l’Edat Mitjana. O, per què no parlar-ne: a la Guerra de Successió tots recorden com al dolent a Felip V, jo el que més si s’escau, però per què oblidem que l’arxiduc Carles d’Àustria, el que anava per a rei i que revoltà tant de camperol o maulet, fugí amb la por entre les cuixes aquell 25 d’abril de 1707?
Ara farem un flashback en la història i viatjarem als temps dels grecs. D’on surt la retòrica? Sí, l’art de parlar bé, contant mentides, tot s’ha de dir. D’on ixen els primers maltractaments de gènere, violacions i el desempar de la dona? Sí, del bressol de la intel·lectualitat més civilitzada. I, per què es recorden els déus hel·lènics amb certa simpatia o gràcia? Al cap i a la fi, eren doctrines que llevaven llibertats i la base del Jesucrist medieval.
La ignorància és un bon punt de partida per a posar etiquetes, tant positives com negatives. I la contradicció resideix en què aquells que creuen que la racionalitat i el bon fer van nàixer a l’Antiguitat i al Renaixement, són una mica irracionals i autòmats. No hi ha èpoques històriques; el que de veritat hem tingut, tenim i tindrem són vencedors i vençuts, governants i governats, privilegiats i no-privilegiats (i no és un concepte medieval). Què cobren els vostres pares, oncles o vosaltres mateixos en comparació als que ens governen? Per què cremar una fotografia d’un “ningú” no és delicte i d’un “algú” sí?
A més, en què difererix la relació de vassallatge senyor-camperol i la relació empresari-assalariat? Sí, el primer, almenys, garantia una protecció. En tot aquest quefer de l’atur i els acomiadaments, quan et quedes sense feina, vés i busca qui t’ha pegat.
Si hem de millorar, fem-ho a partir de nosaltres mateixos i deixem estar el nostre passat. I si, pel contrari, ens apeteix furgar en el temps, veiem quan s’han portat a terme les guerres més cruels de la història. A més, en aquell medievalisme tan menyspreat no hi havia un Tercer Món. Siguem crítics, observem amb els ulls de la raó i acceptem que hem errat moltes vegades. Tampoc ens deixem portar pel maniqueisme polític que, a partir d’un líder insulta un col·lectiu, o a partir d’un nom engrandeix el seu govern. Vivim en una civilització: demostrem-ho.
No podia suportar-ho més. Era un nervi a l'estòmac. Ho necessitava soltar d'alguna manera i no sabia com. Feia temps que no ho feia i era el dia elegit. Suava i es moria per dins. Ja no menjava, ja no dormia. I ho decidí: eixe dia ho portaria a terme. La panxa i el cos li pesaven, es va asseure i... al cap d'una estona va estirar la cadena del vàter.
Angelcanomateu |
dissabte, 25 de desembre de 2010 | 17:55h
Està segut a la cadira que un dia va utilitzar ella, amb la mirada perduda cap a una televisió que projecta pel·lícules de l'oest. Farà uns deu o dotze anys -potser no tant-, en llegia, de novel·letes d'indis i vaquers. Ara, però, la vista se li cansa quan porta fullejades més de quinze pàgines. L'actor protagonista li sona de la seua joventut, i l'actriu rossa és aquella de l'altre dia. Són bastants repetitius argumentalment aquestos films. Però a ell el porten a temps passats millors. Millors? No ha tingut una vida fàcil. No s'ha volgut alçar a dinar per la son, explicava. Sobre les cinc, l'hem acostat a la taula. Amb caliquenyo i cendrer, ha passat la vesprada. Pensatiu, però misteriós. Iaio, com estem? Necessites alguna cosa? Sí, que em tragues vint anys de damunt, amb un somriure. Home, això estarà una mica complicat, mentre li agafe el braç. I allí es queda, callat, amb el cap cot. Ens fem una foto? Papa, va, fes-nos-la. Una instantània per al record. La tristesa, tot i ser un concepte abstracte, té la cara d'ell. Tristesa i nostàlgia. Eren més de cinquanta-i-tants anys junts, cinquanta-i-tantes nits de Nadal junts. El caliquenyo es va consumint. Iaio, fa un fred al carrer de por. Sí, home, clar, ara n'és l'època. Monosil·làbic. I no diu res més. Ni renega, ni es caga en divinitats fictícies. L'abrace. Parem taula i el menjar està a punt. Una gamba, iaio, pren. Se la menja, però durant tot el sopar la conversa és dels pares i meua; ell només observa al recte, evitant que li preguntem o que el traguem de la seua alienació. Heu anat al cementeri? Sí, papa, vam anar ahir. Bé. I segueix amb les gambes i la poca carn que tenia; l'estòmac no està buit d'aliments. S'ho acaba, mira al front i suspira: Ai, mare! T'has quedat bé, papa? Sí, totes les nits de Nadal em quede bé, innocentment. Arriba el café i ell pega pocs traguets. Pare -com li diu el pare al meu iaio, tot i ser gendre-, menge's un pastisset. No, no, estic bé ja. No s'espera a les dotze de la nit. Em podeu gitar? Ja? Sí, estic cansat. Li posem el pijama i el gitem. Bona nit, iaio, descansa molt. I el bese. Bona nit, carinyo. S'estira al llit, es tapa amb el cobertor i la manta i tanca els ulls. Potser, es va adormir de seguida. Potser, va somiar que hui estàvem tots al complet, ell ajudant la dona a menjar, desitjant-li un bon Nadal i anant-se'n al bar a veure els amics per la força de les cames. Potser, va reviure altres temps, donant-li la mà i abraçant-la fortament. Es van voler, es volen i es voldran. Com jo a ells. Quan vaig tornar més tard, em vaig assomar a veure'l i s'havia despertat perquè li picaven els peus. Els peus? Sí, sí. I això? Del bac aquell (d'abril, que no va ser bac, sinó la maleïda bosseta d'aire). Li'ls vaig agafar i li'ls vaig fregar. Millor? Sí, gràcies, una mica més animat que durant el dia. Doncs, vinga, tapa't que encara és de nit i fa gelor, no siga cosa que et constipes. Jo em gitaré ara. Riu i m'alegra veure'l així. Sí, sí, això anava a fer. Es tapa fins a la boca. Si vols qualsevol cosa, crida i, o mon pare, o jo, venim, eh? Em deixe la porta entreoberta. D'acord. Molt bona nit, iaio, i molt bon Nadal. Bona nit i bon Nadal! El bese i l'acarície. Ha envellit a passos de gegant, i ha anat fent-se dèbil amb els mesos. Torna a somiar, torna a veure-la. La trobem tots tant a faltar. Em pose el pijama i destape el llit. M'hi fique i tanque els ulls, però no puc dormir. Bon Nadal, iaia, molt bon Nadal! T'estime molt i no hi ha dia que no pense en tu. Finalment, tot es fa obscur i entre al país dels somnis. Tinc sis o set anys, estic llevant l'embolcall d'un regal i jugant. A la taula, els pares i els iaios riuen amb mi i tenen els ulls plens d'il·lusió. Els mire; em miren. Somriem.
Diuen que ja som a l'hivern. Diuen. No crec que siga molta la diferència entre dilluns -que érem a la tardor- i hui. Però els paperots oficials expliquen que hem canviat d'estació. No sé si dir que m'agrada l'hivern. Potser sí. La sensació de l'aire gelat a la cara, tot i que de vegades resulta incòmode, em pega i em desperta de la letargia de la tardor. O de la son de la nit anterior, no ho sé. Allò cert és que la gent ja ix al carrer molt més abrigada que fa uns mesos. Sobretot aquella àvia, que cada matí s'alça a les huit per a anar a comprar el pa i les coses que li calen per al dia; després s'endreça la cuina, s'ho deixa tot preparat i s'asseu al voltant de l'estufa. Si hi fóra l'home, podria encendre el foc, però ja no hi és i es conforma amb la foto d'ell damunt la llar, mentre ella es posa la televisió per a no sentir la soledat imperial.
A l'altra punta del poble, un major d'uns huitanta anys ve del camp, del seu camp. S'ha alçat a les set, perquè volia fer feina i, amb una cassalla al cos, l'ha acabada tota. Sempre ha sigut treballador, un continu obsessionat del treball. Maniàtic, ho ha revisat tot unes deu voltes. Però ja toca tornar cap a casa. Per sort, no li fa falta cap d'eixes assistents socials, ell es pot fer càrrec de tot. No obstant això, desitja que aplegue el dia de Nadal per veure els seus néts. Més que el dia de Nadal, anhela els grans dies per poder passar una estona amb ells: els dies que els ha de donar diners (aniversaris, festes i nadal). Cap dels seus fills el vol tenir a casa, encara que no li ho han dit així, clar està. L'excusa que tenen és que no es poden preocupar de tanta gent. Bé doncs, es queda en la seua vivenda de tota la vida i a esperar sense que el visiten. Es renta, fa una mica de dinar, i també s'asseu davant del foc. No pot evitar contemplar la foto en blanc i negre de la seua esposa: maleïda malaltia! Engega la televisió, es burla de la gent que hi surt, d'aquells famosos que es giten entre ells i que guanyen diners per contar les vides personals, i l'apaga. Potser es pose algun vídeo d'algun partit de futbol del Barça. Sí, decideix agafar el de la final de Wembley, quan encara era una família la que ocupava aquell cassalot solitari. Un pessigueig de nostàlgia li mossega la panxa. Crec que li cau una llàgrima per l'ull dret.
Mig quilòmetre més enllà, hi ha una família afectada per la crisi. Rectifique: per l'ús que va fer l'empresari que va acomiadar el pare del terme 'crisi'. Fa mesos que els costa arribar a finals de mes, i són un matrimoni jove, amb 30 i 32 anys, la dona major que l'home. Tenen un fillet, Quimet, la il·lusió de la casa d'ençà que es farten d'omplir currículums per tenir un jornal. Fins ara, han pogut tirar endavant amb uns quants estalvis dels dos. Però ve el Nadal, i amb ell, la necessitat de comprar un regal al progenitor, que tampoc demana gran cosa. De sobte, sona el telèfon: una veu seca i greu pregunta pel pare de família. Sí, sóc jo. Mira, hem vist les teues experiències. Bé, aquesta mateixa vesprada comences al Bar del Cantó. Ja et donarem l'uniforme. Moltes... Gràcies, però l'home ocupat ja ha penjat. Es queda observant la seua estimada, que l'abraça i l'ompli a besos. Sabia que ho aconseguiries, carinyo. Ell, però, necessita dir-li una cosa: els diners que guanye tant hui com demà, seran per a un regal per a Quim. L'abraça més encara. No els calen regals materials, a ells dos. Saben que veient content el seu fill, tenen més que prou. Així, aniran a sopar la nit del 24 a cals pares d'ell i, a l'endemà, a cals pares d'ella. El fillet s'ho veu tot incrèdul, però es contagia de l'alegria que s'ha produït per aquella misteriosa telefonada.
Sí, em reafirme, m'agrada l'hivern. No per les anècdotes tristes que poden passar dia a dia, perquè si ens n'anem a qualsevol altra època, en trobarem també. Avis abandonats, uns sense família, altres amb familiars que s'aprofiten només dels diners; famílies que no poden arribar a finals de mes i han de fer miracles perquè els fills no ho noten; gent sense casa (i cases sense gent), que es cobreix amb cartrons i papers de periòdics, i que es menjaran el raïm en comuna escoltant la ràdio, mentre passen un fred de mil dimonis; malalts crònics que enllaçaran amb el nou any més malalts encara; i mil desgràcies més, a què la nostra societat ens té acostumats.
Si m'agrada l'hivern, no és, evidentment, per tot açò. Si m'agrada l'hivern, és, potser, perquè és l'època en què tots aquestos mals s'obrin al món, en què ens solidaritzem més, en què tenim més consciència i sensibilitat cap a ells. Que no siga només per festes nadalenques; si volem aspirar a un món millor, destruïm les desigualtats sempre, no del 21 de desembre fins al 7 de gener. I recordeu, un altre món és possible. Perquè, ara ve l'hivern, sempre plou i neva, pobres traginers...
Angelcanomateu |
dimecres, 22 de desembre de 2010 | 01:43h
Venia de comprar-me la gramàtica de l'AVL (la GNV) quan he arribat a casa. La veritat és que m'agrada el format que té: roig dalt, blanc baix, tapes dures i etcètera. La meua conformitat, com en qualsevol document, amb el que expliquen les seues pàgines tindrà els seus pros i els seus contres, però ara no escric per a mostrar-los. Tampoc me l'he llegida sencera, així que no en puc opinar gaire. El que deia: tot i tenir-la en format PDF, me l'he comprada. Tocar el paper no té preu. Aleshores, i una vegada en la meua habitació, m'he assegut en la cadira on sec tots els dies, la negra i giratòria de (crec) la comunió. La primera punxada ha vingut als dos minuts d'estar cara a la pantalla, fent la valoració de l'article gramatical sobre el verb i els arguments verbals -de Joana Rosselló, a la Gramàtica del Català Contemporani. Segons després, aquesta ganivetada s'ha multiplicat per centenars, fins que han passat a ser-ne milers i obligar-me a reballar totes les andròmines de damunt del llit per gitar-me a veure si em passava. Però no; el dolor ha continuat, i cada vegada més fort.
Quan el meu company de pis m'ha vist retorcent-me i cridant del mal que em feia, ha telefonat els pares instantàniament, així com a l'ambulància perquè vingueren a per mi. Després d'atendre'l molt bé i de prometre-li que de seguida em portarien a Urgències, han començat uns llargs minuts fins a una nova telefonada a una altra ambulància. Ídem, com la tercera. Finalment ens han dit que no donaven servei per eixa zona. Molt bé. I si hi ha alguna persona que viu sola incapaç d'anar-hi? Dos dels meus companys m'han ajudat a pujar al cotxe i m'hi han dut. I mira que feia mal, eh?
En arribar, m'han assegut en una cadira de rodes (el quart en la família que les ha tastades) i m'han portat de cap a la infermera. Això sí, mai li dieu "doctora" a una infermera; sembla que l'insulteu, encara que esteu apretant-vos la panxa, fent ganyotes de tot tipus que denoten la lluita que esteu notant per dins i rebolcant-vos per la cadira de rodes. M'ha tocat fer una cua interminable, tot i que he de reconéixer que han sigut ràpids aquesta vegada, supose que per la situació en què m'han vist. Proves d'orina, de sang, de febra... En eixe instant em donava igual tot, tant si m'operaven com si em tallaven una cama, però m'han injectat un calmant i al cap de poc de temps, el dolor ha minvat. A continuació, ha vingut una ecografia definitòria: els pitjors auguris i l'operació d'apendicitis s'han esvaït, només ha sigut un còlic de renyó. A les 19 hores (quatre hores allí clavat i gitat) des de la meua entrada a la clínica, m'han donat l'alta i me n'he tornat. M'he acomiadat dels pares, que, en un viatge extraràpid havien vingut a veure què passava.
Els dolors, tot siga dit, han desaparegut a les cinc de la vesprada, suposadament a causa dels efectes del Nolotil. I eixe ha sigut el diagnòstic: un còlic de renyó, amb les conseqüències que comporta (beure tres litres d'aigua al dia, no fer esforços i repòs, prendre'm noms estranys de pastilles cada quatre hores i expulsar la maleïda i famosa pedreta dels renyons). No sé massa bé com s'haurà format, perquè no havia menjat ni begut res en tot el dia, i el menjar d'ahir no se n'eixia de la normalitat, però ha servit per a omplir el currículum de les experiències personals. Per sort, ha quedat tot en un esglai.
I mentre tinc ací al meu costat la botella d'aigua per menys de la meitat, aprofite per a comentar que demà (hui ja, perquè han passat de les dotze) dimecres comptarem amb la presència d'Antoni Rubio, periodista, filòleg i escriptor, també veí d'aquesta casa de blocs, en la classe de Lingüística, on ens ajudarà amb l'exposició de la premsa -gairebé la farà tota ell-. La manipulació i la ideologia als periòdics seran els temes centrals. Des d'ací, li ho agraïm: Moltes gràcies, mestre!
I ara fullejaré una mica els contes que em queden de La bicicleta estàtica (Sergi Pàmies), o bé me n'aniré a dormir. No abans, però, de donar les gràcies a totes aquelles persones que vos heu interessat pels resultats de les hores a l'Hospital. Moltes gràcies a tots!
"De tant en tant, subratllava [del llibre El Petit Príncep] una frase, com "L'essencial és invisible als ulls", la més coneguda i explotada per la indústria de l'autoajuda.
[...] en el planeta on visc, l'essencial és perfectament visible. Què és l'essencial? La manera com les dones fan veure que no s'adonen que les miren, els colors dels taxis, l'obstinació del jove que assaja escales en un contrabaix, la credibilitat que tenen els grans quan expliquen mentides als petits i les ampolles que, quan es llencen al contenidor, ja no estan ni mig buides ni mig plenes."
Una de les perles que ens deixa un fabricant de literatura com Pàmies, i que ens ha de fer reflexionar, sobretot eixa última frase, que els somnis o les batalles, només els i les perdem quan els i les abandonem. L'essencial que deia Saint-Exupéry, el tenim tots, és innat. Ara bé, depén de cadascú saber trobar-lo.
Angelcanomateu |
dilluns, 13 de desembre de 2010 | 00:34h
Hi ha vesprades -quan fa bon ambient- que el portal de ma casa s'ompli de xiquets o de xiquetes que mengen pipes o xarren de les idees que es porten entre mans. Poden passar-se hores i hores fent de porters amb paraules i frases reiteratives. Hi ha qui es queixa perquè embruten; a mi m'és igual, quan més gent hi haja pel carrer, menys mort estarà. Ara bé, que no facen maldats ni trenquen cap espill o retrovisor. No obstant això, el que aquestes dues vesprades (ahir i hui) m'he trobat comença a ser estrany.
Si ahir hi havia un gat descarat, que no se n'anava ni pegant colps de peu a terra, hui n'he vist quatre, dos d'ells, negres, en el portal que en estiu està ocupat pels xiquets. Tenien els ulls ben oberts, però, com si portaren celles, feien expressió de llàstima. De sota el cotxe de davant, n'ha sortit un altre, aquest més gran i pelut, també amb mirada llastimosa. I, per l'esquerra, un quart.
No sóc supersticiós; potser de menut un poc, però ara no. Malgrat tot, no sé per què no m'ha acabat de fer massa gràcia l'excèrcit fel·lí que s'havia format en ma casa. No tinc res contra ells, com a molt una tímida al·lèrgia en el cas que estiguera acariciant-los o jugant amb ells. L'escala està neta i és impossible que siga el fem, el que els atraga, si no és que haja estat algun veí graciós qui haja posat quelcom perquè hi anaren. En fi, una anècdota que m'ha servit per no tenir el bloc tan abandonat i que, espere, només siga això: una simple anècdota.
Mentrestant, es va acabant el quadrimestre i el temps per a presentar treballs i projectes. L'últim que queda és el de sintaxi sobre el verb i els arguments verbals, encara que després vindran els exàmens i tot el que representen: lectura de llibres, resums, esquemes, memoritzacions, nervis, tensions i el full per a descarregar tota l'energia acumulada durant els dies intensius. Una manera de tranquil·litzar-nos és, diuen, contar allò que queda per fer, això és, l'esmentat treball de sintaxi, un dels llibres (el tercer, dels sentits) que formen el Llibre de contemplació en Déu (Ramon Llull), un article sobre Ramon Muntaner, escriure un poema, acabar de passar els apunts a net i ja llegir els manuals d'on hem d'estudiar (Sintaxi Catalana, Morfologia Catalana, Cómo se comenta un poema, Manual de Mètrica i Versificació Catalanes). Molta feina? Sí, potser. Però quedant-nos aturats no resoldrem res, no?
Esperem que els dos gats negres no ens impedisquen acabar-ho i fer-ho tot correctament. Ara que, com sempre, tot a última hora. Alguna vegada n'aprendrem?
P.S.: Algú coneix algun concurs d'assaig en què l'extensió oscil·le entre els 10 i els 20 fulls? Moltes gràcies de bestreta!
La gota Tyjggg s'enfrontava, mig de broma, mig seriosament, amb la gota Hygjjj. Eren amigues des de fa centenars d'anys, quan les dos s'havien conegut en un riu ara sec d'algun poble perdut entre les comarques centrals. Sempre havien anat juntes; des del riu, amb l'evaporació i la consegüent pluja. Ara queien en un solar i es reien, una de l'altra, mentre discutien quina havia guanyat més terreny. La gota Tyjggg, per mil·límetres de mil·límetres de mil·límetres, havia vençut, però, un cop més, li estenia la mol·lècula d'hidrogen en senyal d'amistat perquè s'ajuntaren de nou. Després, les altres gotes van formar una bassa de dimensions considerables que van provocar els blasmes més malsonants dels conductors dels cinc cotxes que hi van passar. Les gotes, silenciosament, s'alegraven i s'abraçaven unes amb altres. La pluja les va ajudar a arribar al rierol més pròxim, un rierol que s'unia amb un riu gran que anava a parar al mar. Les gotes Tyjggg i Hygjjj es contaven acudits mentre viatjaven juntes, unides, com a germanes. També es feien la guitza l'una a l'altra, amb pessics ací, espentes allà; però s'ho passaven molt bé i en gaudien, de la travessia. L'última volta que les vaig poder veure va ser quan, enllà en l'horitzó, mentre ocupaven el seu país infinit, van brillar a mode d'acomiadament...
... Saps, Pepet? Què, iaio? De vegades, cal saber ser gotes d'aigua. Això què vol dir? Mira com s'allunyen, però saben que hi tornaran. Elles saben que el sol les absorbirà, que els núvols se les menjaran, però que acabaran queient i tornant a viure. Es coneix com al cicle de l'aigua. Sí, sí, iaio, alguna cosa d'eixes ens ha dit la mestra de Coneixement del Medi. Doncs el mateix cicle de l'aigua és aplicable a les persones: hem de saber fluir pels mars del cap, sense por, tranquil·lament i comprensible. I quan cregues que el sol t'absorbirà, no et preocupes, perquè els núvols et tornaran a crear. I tindràs novament tot l'oceà per a tu, per a continuar sent gota, per a continuar avançant. Tindràs tot el país als teus peus, sense cap frontera que et discrimine per portar més partícules d'un o de l'altre component, sense cap llei que et prohibisca expressar-te amb les teues amigues gotes. Ara bé, no pots creure't Posidó, si no, despertaràs les fúries de la resta, que t'apartaran del grup i, potser, sí que t'acabes secant.
El nétet havia afirmat a gairebé tot que sí, encara que es va perdre a mitjan explicació i es va adormir. No obstant això, aquella nit ningú li llevaria el somriure infantil que se li havia dibuixat als llavis. Dormia i somiava plàcidament.
