Angelcanomateu |
dimecres, 30 de novembre de 2011 | 12:45h
Pensava que l'havien llevada, però no, només l'han modificada. Han canviat la disposició de les taules (si abans era horitzontal, ara és vertical); bé, també n'han portat de noves, amb llums incorporades, endolls per connectar els ordinadors i sense xicotetes parets a cada costat i davant. M'agradaven més aquestes; era una completa aïllació del que ocorria al voltant. Ajudava -potser siga psicològic- a una millor concentració. A més, eren més altes. Amb les d'ara, mentre subratllava Els parlars catalans, m'hi he deixat mig llom. I la postura, bona, bona, no és. Per a escriure a ordinador o llegir seran adequades, però tot allò que requerisca una aproximació a la superfície, produeix un doloret en l'esquena. Les de la biblioteca semblen millors; tot i no tenir eixe aïllament amb murs al costat, sí que són altes. No obstant això, me n'he acabat tornant a casa. Dieu-me queixós si voleu, però proveu d'estar-s'hi gairebé dues hores i ja em comentareu. Seran manies de l'edat o manies del progrés, qui sap. Ep, però hi tornaré!
Angelcanomateu |
dimarts, 29 de novembre de 2011 | 01:50h
Com que sembla que si hi escric la feina que tinc, pugen algunes dècimes de motivació, posaré tot el que em queda per fer abans del 23 de desembre, encara que la data convinguda seria la del 16, dia en què per fi, després de gairebé tres mesos a terres sardes, te'n tornes i ens il·lumines a tots els que ací t'esperem.
Sociolingüística: - Acabar el projecte de recerca sobre una variable sociolingüística. - Llegir el recull d'articles de Llengua i identitat. - Passar apunts.
Gèneres Contemporanis II: - Rellegir Els fruits saborosos, de Josep Carner. - Llegir Gertrudis, de J.V.Foix. - Llegir Les elegies de Bierville, de Carles Riba. - Llegir Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. - Fer una crítica literària. - Fer l'exposició sobre Vicent Andrés Estellés (20-12-2011). - Passar apunts.
Literatura medieval II: - Rellegir tots els poemes vistos fins ara. - Mirar bibliografia de Jordi de Sant Jordi. - Mirar biografia d'Ausiàs March. - Passar apunts.
Dialectologia: - Llegir i resumir Els parlars catalans, de Joan Veny. - Fer treball sobre la Festa de la Magdalena. - Revisar i entregar els geosinònims. - Passar apunts.
Assessorament lingüístic: - Preparar glossari. - Tindre tots els textos a punt. - Passar apunts.
Seran dies de biblioteca, de lectures, d'apunts, d'esquemes, de resums, de treballs, d'hores de son, d'angoixa, de jugar contra el rellotge, d'etcèteres. Tanmateix, no em desagrada aquesta pressió ni aquesta atmosfera que es crea quan tot el món està pendent d'uns apunts per tal d'abocar-los a l'examen. Hi ha com una mena de solidaritat entre els estudiants, ja que tots saben el mal que tenen i no els costa imaginar-se el que sofreixen els altres. Ens endinsem per una sendeta estreta i asfixiant cap a un bosc que en gener estarà plegat de fulles amb l'etiqueta "Departament de Filologia Catalana". Si tracem aquest camí de manera correcta i a temps, no ens costarà tant observar el darrer obstacle. I ara me'n vaig a confessar-me amb Jaume Cabré. Amén.
Angelcanomateu |
diumenge, 27 de novembre de 2011 | 19:27h
Quan acabes un viatge on el que importa no és el lloc on has anat sinó la persona amb qui has compartit eixos descobriments, et vénen tres idees al cap: plorar per la nostàlgia imminent, agafar una botella de rom i assentar-te sota la taula a beure o transformar els sentiments en lletres. Trie aquesta última opció, encara que la primera no la descarte. Divendres començava l'odissea des de l'Olleria a les nou i mitja del matí. Havia de jugar amb combinacions de trens: Xàtiva-València i València-Girona. I aproximadament a les sis hi vaig arribar. I allí estava ella, dolça, tendra, tan bonica com sempre. Mentira: més bonica que mai. No vam coincidir en l'eixida, però l'abraç va durar uns minuts on s'iniciava l'ascensió cap al Paradís. Ens vam besar i ens vam mirar als ulls: t'estime. Agafats de la mà, cada volta apretant-la més, vam arribar a la Pensió Margarit, al centre de Girona. Sorpreses per tota l'habitació: textos, escrits, etcèteres, i vam anar a buscar un lloc per sopar. Per favor, algun lloc que estiga bé per a sopar? Sí, creuin les vies del tren i hi veuran un bar de tapes. Perfecte, gràcies. Fem cas de les indicacions i seiem. Fa un poc de fred, no? Dona, tant no en fa. Però somriem i la simple escalfor dels somriures ens allunya de qualsevol temperatura ambiental. Tornem a ser nosaltres en persona, sense individualismes egoistes, un sol ésser pensant. Mengem i caminem una estona fins a trobar un cine, que ja està tancat per les hores que són. A l'endemà hi vindrem. No se'n parle més. De volta a la pensió, observem el jardí zen, un jardí en miniatura amb molt de verd i una magnífica decoració. Entrem a l'habitació: fotre, podrien haver engegat abans les estufes. Però les tiretes de xocolate ens acullen amb els braços oberts. Un aroma a encens passeja entre les dues cadires, la taula, la televisió, els llits i l'armari. Toca dormir que demà hem de fer de turistes japonesos. De fons, una tarotista fa com si li endevinara el futur a algú.
Tot i no ser molt prompte, ens costa obrir els ulls i decidir-nos, però, finalment, sortim en busca i captura de quelcom per satisfer la nostra fam. Arribem, seguint el riu Onyar, a la Rambla de la Llibertat. Quin gust dóna escoltar la gent parlar en la llengua pròpia, amb alguna que altra senyera onejant als quatre vents. Però més gust dóna sentir-nos lliures, sense cap mar Mediterrània separant-nos, sense estar pendent de si tenim algun deure pendent. Som lliures, joves, ens estimem i passegem. Dinats i pixats, trobem una paradeta de llibres: L'elogi de la Follia, d'Erasme de Rotterdam, mentre el dependent li explica a ella que no ens hem de fiar de ningú, que hui en dia qualsevol ens pot posar una pastilla d'èxtasi a l'entrepà o al got que portem. Paguem i ens n'anem amb alguns comentaris còmplices entre nosaltres. La vull tant. Busquem la catedral, pugem unes escales, girem un cantó, ens aturem davant del Call Jueu, mirem el mapa i... el cimbori senyorial ens indica la meta. Però està tancada i entrem al museu que hi ha al costat. Capitells, quadres dels segles XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVII, XVIII, XIX i XX, escultures romàniques, marededéus, i un home de seguretat que ens crida l'atenció dues voltes: la primera, per passar el dit per damunt d'un capitell; la segona, per beure al centre d'una sala, no siga cosa que se'ns caiga l'aigua i taquem alguna pintura, per l'amor de Déu i amén. Passem una estona entretinguda entre les parets de la Història i acabem escoltant 'El cant dels ocells', de Pau Casals. Per fi, obrin la casa del Senyor. Fantàstica, genial, monumental, magnífica, grandíssima... se'ns acaben els adjectius i li peguem la volta, sabent que xafem sobre gent important enterrada. La qual cosa es mereix un respecte per part nostra i evitem fer el mínim soroll possibe. Eixim i baixem per les desenes i desenes d'escalons. Saps? Per si se t'oblida alguna volta: t'estime!
Decidim anar a prendre alguna cosa i trobem una llibreria. Uo! I damunt és cafeteria. Una Schweppes de taronja i una cervesa. Ens estem allí, gairebé en silenci, jugant a mirar-nos fugitivament i morint-nos de fred. Que no coneixen el que és l'aire acondicionat, aquestes persones? Paguem el compte i entrem a l'habitatge dels llibres. Perdone'm, tenen llibres de Joan Fuster? Eixe és català? Bé, sí, no, bé, depén del terme català. Sí, és de Sueca. Ah, ara li ho consulte al meu company. Aquest, que no sap si li sona per haver-lo llegit o per tenir-lo a la llibreria, tampoc trau res clar. M'evite els pensaments que se m'ocorregueren sobre la desconeixença de l'assagista. Ara toca pensar en la pel·lícula que veurem. Amanecer, dins la saga Crepúsculo. Ho confesse: malgrat no ser massa amant d'aquest tipus de films, al teu costat, tot adquireix una altra dimensió. Una dimensió on ningú va crear Cronos i no existeixen els mapes, on el rellotge només decora les nostres habitacions i Venus ens fa actuar com a autòmats.
Passades les deu, la panxa es manifestava contra les nostres cames i les obligà a anar a menjar. Un restaurant al centre de la ciutat sembla bona opció. A més, només hem d'esperar uns quinze minuts, mentre tu comproves alguna cosa al mapa i jo fullege el meu primer PuntAvui en paper. Si em segueixen... I ens assentem. Què ens demanem? Mmm... ni idea. Embotit per al mig i un plat de carn de pollastre i de conill i porc per a ella i jo, respectivament. Ens calen quilòmetres per a baixar el menjar. Abans, però, demane una camamilla. És la primera volta que m'entenen a la primera; m'anote un punt mental. Però no estic per a pensar en punts o minipunts: la deesa està present, tan bella, tan afectuosa, tan senyorial. M'imagine com se sentirien els trobadors medievals; ara bé, el meu és un amor vertader, un amor brusc i salvatge, però també un amor educat, i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te. Caminem, caminem i de nou a la pensió. Ens ho preparem tot per a l'endemà, però l'estime, l'estime més que a res en aquest món, l'estime com mai s'ha estimat a ningú. I li dic que l'estime, que l'estime més que a res en aquest món, que l'estime com mai s'ha estimat a ningú. I ens abracem i decidim veure la televisió fins que ens entre la son, la qual no tardarà massa en fer toc-toc a la porta.
Però és breu, passa ràpidament i em desvetle. No tornaré a dormir; no puc i no vull. Preferisc aprofitar el temps acariciant-li la cara, mentre ella, tan perfecta, encara dorm. Mire el despertador i només són les set i mitja. Em queden dues hores i note que es desperta: xarrem sobre com de ràpid passa el temps quan fugim clandestinament de les nostres rutines. Li note la cara gelada, però tan fina que li faig un bes. És increïble. A les deu i mitja ja som a l'estació. El tren porta retràs de dues hores i em cague una mica en la mare del conductor, però res greu. Encara li dóna temps a fer-se la maleta ella i tornar a acomiadar-se. Ha arribat l'hora de la tornada a València, jo també temia el moment i ho confesse: tem el moment de la tornada a València. De nou separar-nos, de nou comptar els dies fins que torne. Però aquesta volta tornarà per a quedar-s'hi ja, per a poder-la besar sense que ens importen els minuts.
De camí cap a casa, alguna cosa em pesa dins meu, un nus m'oprimeix la gola, un sentiment de nostàlgia m'envaeix. No fa ni vint-i-quatre hores que sopàvem junts i ja sembla que haja passat una eternitat. Em cague en Cronos i desitge batrem en duel, però per raons metafísiques no puc. Faig força per a evitar que caiga cap llàgrima i llig Jo confesso. Sí, jo confesse que l'estime en bogeria, com la follia d'Erasme, com la passió d'Ausiàs March. Ho és tot per a mi. I m'adorm fins que una veu diu allò de pròxima parada: València. Ella ja ha arribat a l'aeroport de l'Alguer, on ens vam veure per primera volta després d'un mes i mig llarg. La necessite i no sé explicar quant. Agafe el metro de Marítim Serreria fins al pis; òbric; descarregue la maleta; li telefone per fer-li saber que ja hi he arribat, i, pres per la mateixa esquizofrènia, engegue l'ordinador amb l'anhel de recordar aquestes quaranta-huit hores intenses.
Quan acabes un viatge on el que importa no és el lloc on has anat sinó la persona amb qui has compartit eixos descobriments, et vénen tres idees al cap: plorar per la nostàlgia imminent, agafar una botella de rom i assentar-te sota la taula a beure o transformar els sentiments en lletres. Trie aquesta última opció, encara que la primera no la descarte. Definitivament, preveig que, abans de dormir, alguna llagrimeta fugissera em regalimarà galta avall. No obstant això, em reconforta saber que d'ací a dèsset dies tornarem a retrobar-nos i podré tornar a dir-li, mentre unim les mirades, que l'estime. Crec, sense més embuts, que si haguera de descriure la ciutat de Girona durant aquest cap de setmana, parlaria del Paradís.
Angelcanomateu |
dimecres, 23 de novembre de 2011 | 00:32h
Quan eres menut, tens interés per tot el que es mou, per tot el que té perquès i per tot allò que no pots dir. Per aquest darrer motiu, li vaig preguntar a la mare per què a l'avi li deien 'Pipo'. Mai li han agradat els malnoms a l'home i si algú el cridava per aquest mot, li contestava amb una mirada desafiant o, fins i tot, amb un "i tu un fill de puta". Tot ve perquè de jove, jugant amb l'equip del Rayo de l'Olleria -també blaugrana-, tenia vici d'estar esperant la pilota mentre es posava el dit gros a la boca, com si fóra un xumet, que també s'anomena 'pipa' o, més col·loquialment, 'xupó'. D'aquesta barreja potser que eixira 'pipo', i se li va quedar. Güelo, per què et diuen Pipo? Xe, no t'he dit que els apodos no es diuen? Ja, però jo vull saber per què. I callava. La mare m'aconsellava que si algun dia em perdera, diguera que sóc el nét de Pepe 'Pipo'. I així ho vaig aprendre a fer, encara que mai em vaig perdre. No m'ho va confessar mai, com tantes altres coses, però l'avi només deixava que fóra jo qui exclamara el malnom. A l'hora de posar-li nom al bloc, en vaig pensar alguns, però cap em resultava meu, cap tenia ànima i cap m'identificava. Fins que se'm va ocórrer: 'El nét del tio Pipo'. No negaré que és un orgull que alguns em diguen directament Pipo o el nét del tio Pipo; per a qui no ho seria heretar el malnom del seu avi? És una de les tantes maneres de fer que visca amb mi, que siga present entre els que diàriament el recordem. A més, sense haver-lo vist mai fer-ho, jo també he heretat el gest de posar-me el dit gros a la boca. Coses de la sang, supose.
Angelcanomateu |
dimarts, 22 de novembre de 2011 | 21:11h
Després dels geosinònims (moltes gràcies als que d'una manera o altra em vau ajudar!), li toca el torn al treball de sociolingüística. És cert que em vindria bé un mes més entre novembre i desembre, però no seré jo qui altere l'ordre temporal ni la classificació dels mesos de l'any. M'hauré de resignar i em tornaré a proposar que el pròxim quadrimestre, des de la primera classe, ho portaré tot al dia i bla, bla, bla. El que deia: ens toca fer un treball de sociolingüística. Després d'estar pensant diferents variables, hem optat per l'ús incorrecte del present del subjuntiu en comptes del present de l'indicatiu. A les Comarques Centrals i, més concretament, a l'Olleria, diem (que no "diguem") que "puguem eixir de la crisi" o que "confonguem un temps verbal o un altre". També estan els que expliquen que "tinguem les solucions per a eixir de l'atur". Evidentment, totes les frases estan mal formades -i algunes, fins i tot, són mentira. El nostre projecte es basarà a averiguar qui, quan, com, per què i en quines situacions les ollerianes i els ollerians usem el temps dels desitjos per a indicar afirmacions. El problema és que no hem trobat bibliografia i haurem de tirar d'enquestes i de voyeurisme... abans que s'acabe el mes. Sempre a última hora tot, però, què faríem nosaltres sense la pressió?
Ara bé, encara que sempre anem justos de temps i no arribem mai a ser consellers de (in)Cultura, a l'institut ens van ensenyar que el Tirant lo Blanc va ser escrit per Joanot Martorell. Ausiàs March, que fou cunyat d'aquest, ens va deixar poemes com 'Veles e vents', 'No em pren així com al petit vailet' o 'Si com lo taur', que han musicat Raimon, Paco Muñoz o Verdcel. En un país normal, Lola Johnson hauria sigut acomiadada, hauria dimitit, hauria demanat disculpes o s'hauria fet un tallet al costat de l'ungla del dit gros i s'hauria tirat llima i sal per damunt. Ací, no. Que tots podem tindre errades, és clar que sí, i qui no? Però una volta més es demostra que la cultura i la política valenciana no es volen casar. Que dius, xe!, si no vols llegir-te el llibre, no ho faces, però és que hi ha pel·lícula i la van posar a Canal 9 mentre tu estaves dins...
La vida és allò que passa mentre els vianants creuen el pas de zebra. La vida és allò que passa mentre mires per la finestra i les gotes cauen. La vida és allò que passa mentre lliges un llibre del teu autor preferit. La vida és allò que passa mentre les vinyetes dels còmics et mostren dibuixos de la realitat. La vida és allò que passa mentre un cotxe passa ràpid maleint tot el santoral. La vida és allò que passa mentre la teua iaia va a per tu a l'escola. La vida és allò que passa mentre t'anotes quines activitats pots fer a la llibreta i quines al llibre. La vida és allò que passa mentre somrius amb un acudit. La vida és allò que passa mentre una llàgrima et marca una carretera des de l'ull fins la boca. La vida és allò que passa mentre t'afaites i et mires a l'espill. La vida és allò que passa mentre estimes la teua parella. La vida és allò que passa mentre beus una cervesa entre les blasfèmies dels amics. La vida és allò que passa a l'endemà d'unes eleccions. La vida és allò que passa quan les estacions giren sense aturar-se davant de res. La vida és allò que passa mentre viatges en el tren setmanalment. La vida és allò que passa mentre compres el menjar de hui i el berenar de demà. La vida és allò que passa mentre reflexiones i penses dins de tu. La vida és allò que passa mentre esgarres un paper. La vida és allò que passa mentre parles per telèfon. La vida és allò que passa mentre una cambrera et porta el compte. La vida és allò que passa mentre escoltes aquella cançó que et transporta a un món millor. La vida és allò que passa mentre penses en el passat i projectes un futur, sense centrar-te en un present. La vida és allò que passa mentre neteges una casa o et guanyes la vida. La vida és allò que passa mentre a l'altra part del món xiquets sense casa aprenen a disparar. La vida és allò que passa mentre els que governen es riuen de tu. La vida és allò que passa de manera submissa entre el blanc i el negre, sense fixar-nos en la gran quantitat de colors que hi ha. La vida és allò que passa mentre passeges des de la geladeria del teu poble fins a la plaça de Loreto. La vida és allò que passa mentre atens a les classes d'Ausiàs March. La vida és allò que passa mentre tecleges un text mínimament llegible per a publicar-lo al bloc. La vida és allò que passa mentre un arbre et saluda amb els seus fruits. La vida és allò que passa mentre gaudeixes sofrint o sofreixes gaudint. La vida és allò que passa mentre t'estàs amb els pares, una vesprada d'hivern, xarrant i amb un xocolate calent. La vida és allò que passa assegut davant del braser i tapat amb manta. La vida és allò que passa mentre algú toca a la porta. La vida és allò que passa mentre el teu iaio et conta anècdotes que mai viuràs. La vida és allò que passa mentre s'està trist o s'està feliç. La vida és allò que passa mentre t'has de posar corbata i no saps quina triar. La vida és allò que passa mentre tornes de València a l'Olleria i et cagues en la mare que va parir a tots els que porten les xarxes de la prostitució i les tracten com a objectes. La vida és allò que passa mentre comproves que no t'han estafat al supermercat. La vida és allò que passa mentre veus una pel·lícula dels anys setanta. La vida és allò que passa mentre recordes coses que hagueren pogut passar. La vida és allò que passa mentre dialogues amb tu mateix i busques quins problemes interns tens. La vida és allò que passa mentre has de creuar amb pastera la mar Mediterrània. La vida és allò que passa als suburbis de Paris o als de Nova York. La vida és allò que passa mentre atraques un banc. La vida és allò que passa mentre el banc t'atraca a tu. La vida és allò que passa mentre a la televisió s'estilitza un tipus d'ésser humà com a model i no t'acceptem si no compleixes eixos requisits. La vida és allò que passa mentre els minusvàlids intenten escalar les muntanyes diàries. La vida és allò que passa mentre la gent tanca els seus pares a la residència i se'n desentén. La vida és allò que passa mentre dius un adéu amb esperances que es convertisca en un fins després. La vida és allò que passa mentre et fas il·lusions i et poses somnis com a metes. La vida és allò que passa mentre vius, mentre respires i mentre observes. "Què passa?""El temps". I, efectivament, això que passa és el temps.
Angelcanomateu |
divendres, 18 de novembre de 2011 | 20:56h
Porte gairebé una setmana i mitja amb el treball de recerca de geosinònims per a l'assignatura de Dialectologia Catalana; calia trobar els geosinònims d'aproximadament 300 paraules. I ara mateix posava l'últim punt a la paraula 'xulla', l'última del llistat. Tanmateix, en el camí, se m'han quedat unes quantes que no he pogut trobar i per a les quals vos demanaria una mica d'ajuda. Les paraules en qüestió -després dels comentaris que m'han servit molt- són:
-Ensobinar-se: Posar-se de sobines, ajagut boca amunt. Sinònim?
-Moixama: Tonyina assecada a l'aire. Sinònim: 'salaó'?
-Xetxines: ???
Moltes gràcies de bestreta (i moltes gràcies als que ja m'hi heu ajudat)! Perquè després diguen que la nostra llengua no té riquesa lèxica...
"Fa poc, un vell amic meu, que acabà ficant-se en els embolics de la vida pública, es queixava des de les pàgines d'uns periòdics de Madrid i de Barcelona: els polítics espanyols actuals són objecte de greus campanyes difamatòries, d'acusacions verinoses, de burles sagnants. I no diré jo que no. La lamentació, en tot cas, em va semblar extemporània. Objecte de difamació, de verí i de sarcasme també ho som els altres. Ho és l'últim obrer aturat, per exemple, i fins i tot qualsevol veí mesocràtic. En el fons, la política que arrosseguem "gràcies a Déu" des de l'anomenada transició en aquesta pell de brau ha estat més una presa de pèl que una altra cosa. I la qüestió no és de partits. Vists des de lluny, i sense cap entusiasme concret, tots els partits espanyols produeixen avui la impressió de ser un magma espès i barroer; tots, a pesar de les seues discrepàncies, aparents o reals, semblen cosins germans.
Ho semblen i ho són. Em referesc a l'àmbit parlamentari, del qual emergeix, per descomptat, quelcom distint: la classe política. Classe o casta, es tracta d'un personal objectivament distanciat dels interessos reals del veïnat. Ells s'ho cuinen i ells s'ho mengen, com el Juan Palomo del refrany castellà. Amb un desdeny absolut projectat sobre la població civil, la massa electoral o comsevulla que ho diguem. No corren el risc que el menyspreu siga recíproc? En la classe política tots són amiguets, i per molta discrepància ideològica o personal que els incordie, sempre acaben menjant junts: en un restaurant fi o en el pessebró administratiu dels sous. Passen l'estona fent-se la punyeta els uns als altres: de partit a partit, dins de cada partit, com siga. Però ells són ells, una gent remota, ocupada en els seus tiquismiquis, que no tenen res a veure amb els problemes autèntics del carrer, de qualsevol carrer. I tots són uns: pacten de seguida.
Em sembla que, tal com funciona l'aparell polític espanyol de la neonata democràcia, l'escissió entre ells i nosaltres s'aprofundirà. Perquè ells, en definitiva, s'han proclamat com a classe. I classe no són, perquè una classe, des de Marx, és una altra cosa: una classe social. Són la nomenklatura, com diuen ara els dissidents soviètics. Cada partit té la seua i totes juntes parlamenten, se senten solidàries, i han de ser-ho. Tot això té la seua lògica objectiva. Són l'Espanya oficial. L'Espanya real? No em ficaré en aquest embolic de què és l'Espanya real, ni aquest és l'espai ni el temps per a fer-ho. Però salta a la vista la línia divisòria. El carrer va per un costat, amb les seues angoixes, i la classe política va per un altre, disputant-se un poder prim i suau. El pitjor de la classe política espanyola és que ni tan sols mana. Ni sap manar. I ha arribat l'hora que ja no ens han de manar, al cens electoral. Perquè, no seríem els electors els que hi tindríem l'última paraula?
Ens han col·locat en una democràcia, i fan trampa perquè no ho siga. La indiferència de la gent pel que fa a la classe política pot arribar a ser oprobiosa: minarà la veritat de les urnes o les deixarà a l'arbitri dels nous caciquismes. I tant se val. Perquè la classe política anirà a la seua, i els altres ens entretindrem amb l'angoixa de la nostra supervivència. Dretes i esquerres coincideixen en el nivell convencional de la política. No cal dir que la ciutadania pot optar per girar-li l'esquena a la política i resignar-se i abandonar l'Estat en mans dels que ja la gaudeixen. Les diverses nomenklatures locals, fent-se el joc recíproc, passen l'estona, xuclen del pot i ens espanten. La matèria primera de la classe política està constituïda per una incompetència radical. Com en la meitat del món, evidentment. No crec que el Regne d'Espanya siga tan diferent... La simple operació de baixar al carrer -al carrer s'ha de baixar- hauria de ser alliçonadora per a la classe: el carrer pot inhibir-se, a la vista dels tripijocs parlamentaris. Jo no profetitze que sí: és una eventualitat.
I el pitjor és que, en girar la cantonada, hi ha el colp. Qui no ho olora? Això del 23-F va ser una broma de mal gust; el que ens amenaça, què podria ser? Una repetició de la guerra d'Espanya, un primoriverisme, la resurrecció de Carrero Blanco? El veïnat s'ho pregunta mentre veu la televisió. O ni tan sols s'ho pregunta: ho dóna per fet. Es resigna per endavant. I no és que "tornarem a ballar-la": ja hi hem tornat. Tornem a vegetar en el puré del franquisme, i florit, a més. Tot això de la classe és un mer disbarat, o una bestiesa. Fa anys que dic que la història d'Espanya no l'han d'escriure don Claudio, ni don Américo, ni Vicens Vives: necessita la tinta càustica de Valle-Inclán. Quin gloriós Ruedo Ibérico no hauria escrit don Ramón amb la classe política d'avui, tan afluent de pillets, de subnormals i de tenors? Unamuno, en un insòlit rampell d'intel·ligència, va di que la democràcia parlamentària era una aristocràcia de tenors. El pitjor és que ni tan sols tenim tenors: l'oratòria. Per no saber res, la classe política ni sap parlar. Ni convèncer.
I un s'arronsa d'espatles."
Viure per viure. Els articles d'El País (1979-1986), de Joan Fuster. Publicacions de la Universitat de València, 2005.
Ell li va exclamar que a quin sant t'he d'estimar, que no, que no sent res per tu. Ella li va respondre que què t'has pensat, que no eres el centre de l'univers, saps? Que no m'importes gens, oblida'm ja. Evidentment, els ulls explicaven una altra història guiada pel cor. Evidentment, acabarien fonent els llavis i fent l'amor davant la mirada satisfeta de Venus i de Cupido, a qui tampoc li havia costat massa esforç juntar-los. Evidentment, planejarien un futur ple de viatges, l'un al costat de l'altre, caminant pel World Trade Center, passejant pels Camps Elisis, ensumant l'aroma de l'Albereda, fent fotografies de la Rambla, navegant amb les canoes fins la Piazzale Roma, sincronitzant l'hora amb el Big Ben o aprenent del passat tràgic d'Auschwitz. Evidentment, al cap d'un any començarien a viure sota el mateix sostre. Evidentment, després de tres anys de convivència es casarien. Evidentment, unes còpies d'ells de mida menuda correrien amunt i avall, demanant-los que els explicaren un exercici de l'escola o que els contaren alguna historieta.
Angelcanomateu |
dissabte, 12 de novembre de 2011 | 15:10h
La Santíssima Trinitat, lluny de dogmes bíblics, la formen un homenot de Sueca, un homenot de Burjassot i un homenot de València. A més, el que els dóna les regles és de Castalla. Aquest 2011 s'han celebrat els centenaris de Manuel Sanchis Guarner i d'Enric Valor, homes crucials en la nostra història viva com a país. L'any que ve, però, no ens quedarem curts. L'AVL ha declarat Vicent Andrés Estellés com l'escriptor de l'any 2012. Molt bona iniciativa, considerant que encara no està suficientment reconegut com a encoratjador de la consciència nacional. Durant els últims anys, sense ajudes institucionals, gent que estima la seua llengua i la seua literatura ha recordat el poeta del poble per mitjà de diferents activitats: xarrades, recitals poètics, homenatges a la xarxa i altres etcèteres. Gràcies a aquestos esdeveniments, molta gent ha conegut qui fou Estellés -gent que encara no el coneixia, vull dir. Altres ens hem esborronat escoltant els versos pronunciats per diferents veus o gaudint d'espectacles teatrals amb la seua vida. El que pretenc explicar amb açò és que, en certa manera, l'autor del Llibre de les Meravelles està present d'una forma o altra entre nosaltres
Però, què hi ha de Joan Fuster? Què hi ha de l'home que ens posà un espill perquè ens miràrem, nosaltres, els valencians? Què hi ha del millor assagista del nostre país i -sense ànim d'exagerar- possiblement dels millors d'Europa? Què hi ha del mestre dels aforismes? Cada dia, en algun article, alguna xarrada, alguna classe, algun bloc, hi ha una referència a ell. La qual cosa demostra que no som un país tan desmemoriat. Però pocs saben que l'any vinent es compliran 50 anys (que es diu de pressa) de la seua obra mítica, Nosaltres, els valencians. O que farà 20 anys que se'n va anar de vacances. O que faria 90 anys que va nàixer a Sueca. És per això que, com que amb total seguretat, des de les institucions no hi haurà cap tipus de suport ni d'ajuda, propose una idea: a partir de l'1 de gener, per mitjà de qualsevol xarxa social o bloc, estaria bé que hi anàrem escrivint un aforisme, un fragment o un text sencer del suecà -diàriament, setmanalment o mensualment. Tot això fins al 31 de desembre de 2012. Sé que encara queden gairebé dos mesos per acabar el 2011, però només és una proposta humil perquè recordem un homenot com aquest. Ja, per demanar, seria perfecte que, amb una frase de Fuster, també hi adjuntàrem un vers d'Estellés. Què vos pareix la idea? Afegiu-n'hi més!
Dijous, quan tornava d'una massiva presentació literària, mentre caminava per l'avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. El cel no era taronja, era blau; i dos avions hi jugaven a no col·lidir entre ells. Van traçar dues línies perpendiculars, una apuntant cap al Mediterrani i l'altra, cap a l'interior. Em sinceraré: cada nit faig un exercici que pot semblar una mica de voyeur, però només dirigisc la mirada a l'infinit. I pense en tu, i pense en tu asseguda en eixa cadira, esperant que em despertara de la migdiada. I t'imagine, enmig de la mar, en una illa grandíssima, dormint, prenent un café o caminant amunt i avall. De sobte, necessite escoltar una cançó de Feliu Ventura, de Pau Alabajos o de Carles Pastor. La pose i em dedique, recolzat sobre la finestra, a deixar que el vent em colpege la cara. I veig a gent diversa: l'home major del quart que surt per fumar-se un havà; la dona que discuteix amb el marit per no deixar-li posar el programa de televisió que desitja; els joves revolucionaris que escolten música a volums elevats. Però no m'immute; ni jo ni la meua infusió. L'assaborisc, amb el mateix deler que ho faig amb els teus llavis, amb les teues galtes. I torne la vista al carrer, eixe carrer que només hem tingut una oportunitat de xafar junts. Els arbres, movent els seus allargassats braços en un ball desconegut, em criden l'atenció i exclamen el teu nom, que es barreja amb el soroll ambiental. Però jo l'arribe a escoltar. Mentre la melodia del cantautor del moment va finalitzant, vaig fent glops al got, ja no tant calent, que tinc a les mans. Passa un cotxe i se sent un crit de fill de puta, quasi em mates, però res aconsegueix distraure'm. És un exercici agradable, enèrgic. Busque, en la paret, una de les fotos on eixim junts. Somric, i el meu jo fotogràfic em pica l'ullet. Està molt ben acompanyat; res superaria eixa companyia.
Dijous, quan tornava d'una massiva presentació literària, mentre caminava per l'avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. La Lluna, tapada per algun núvol, tenia el teu bell rostre, amb el millor dels somriures que mai has posat, esperançador, apassionat, i uns ulls envejables. Desprenia el teu dolç aroma, el de tantes nits compartides. Reconec que vaig córrer cap a casa; allí, des de la finestra de la desconnexió quotidiana, tindria temps de gaudir d'una Lluna procedent de Sàsser. Vaig calfar l'aigua i vaig preparar una camamil·la; vaig alçar la persiana i m'hi vaig recolzar. Les línies del camí aeri encara hi eren presents, i un parell d'estrelles competien per veure quina feia més llum. La Lluna tornava a ser el satèl·lit de sempre, però hi havia alguna cosa d'estranya.
Dijous, quan tornava d'una massiva presentació literària, mentre caminava per l'avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. Et vaig veure, vas véncer totes les obscuritats i vas guanyar la lluita interestel·lar. I, en el cap, una ciutat: Girona.
La taula és plena de llibres, d'apunts, de manuals, de bolígrafs i d'etcèteres, mentre em dedique a buscar gairebé tres-cents geosinònims, no tots ells fàcilment trobables a Internet. Porte tres dies amb açò i encara vaig per la lletra 'e'. Del que estic segur és que, quan arribe al verb 'estimar', no em caldrà cap definició i no m'importaran la quantitat de geosinònims que puga haver-hi; només tancaré els ulls i desitjaré, com cada dia, eliminar les distàncies i fer-li trampa al temps per poder-te besar sense limitacions imposades per les obligacions quotidianes.
Angelcanomateu |
dissabte, 5 de novembre de 2011 | 14:58h
És curiós, el món del futbol. Uns esportistes, que es limiten a córrer darrere d'una pilota i l'objectiu dels quals és clavar-la en la porteria, acaparen totes les portades de qualsevol tipus de premsa. Començaren tenint una secció pròpia i, a poc a poc, tingueren un diari dedicat a l'esport. Ara bé, la fama que els dóna ser portada (em ve al cap aquella cita de Joan Armengol i Moliner que encapçala un dels capítols de Camí d'Ítaca, d'Oleguer Presas i Roc Casagran: "- Mira Joanet, quan siguis gran no vulguis ser famós per sortir als diaris, ja veus com pots acabar", en el moment que no tenien més paper per torcar-se el cul) de les revistes, dels periòdics o, fins i tot, dels telenotícies, els transporta moltes voltes a ocupar llocs destacats en la premsa rosa. Íker Casillas i Sara Carbonero s'han enfadat perquè... Gerard Piqué i Shakira s'han separat però era mentira... Carles Puyol i Malena Costa es deixen la relació... Ezequiel Garay li'ls ha posat a Tamara Gorro... El problema està que hi ha diaris esportius que freqüentment no saben destriar el que és futbolístic i el que és del cor.
Els més menuts només desitgen ser futbolistes. No és estrany: cobren milions i milions per córrer, per fer el que els agrada, per marcar gols o defensar-los, per eixir en la premsa o en la televisió, per ser guapos, per ser el focus d'atenció de la majoria del món, per guanyar títols i ser considerats déus, per etcèteres que tots coneixem. No obstant això, també pense que, tot i que cobrant molt menys, un professor, un advocat, un metge, un dentista, un veterinari, un massatgista, un forner, un carnisser, un carter o un llaurador treballen fent el que més els plau, aconseguit més mèrits per ser portada que no els esportistes. Però, què passa? Que això no interessa al públic. Un metge salva la vida a una persona i només té -si hi arriba- vint segons d'èxit. I ja és impensable que una mestra que ensenye a llegir un xiquet xicotet isca en la televisió. O que un camperol que sap traure els millors productes de la terra siga notícia. És més fàcil la superficialitat, no buscar les causes profundes. Si un jugador pensa a millorar el món, automàticament, el fan fora: el mateix Oleguer Presas, per exemple -que, per cert, té dues lligues i una Copa d'Europa amb el Barça.
Però no cregueu que no m'agrada el futbol i que, per això, faig una reflexió crítica; m'encanta el meu Barça! Si escric aquestes línies és per la gran difusió que ha tingut la cançó portuguesa "Ai si eu te pego" arran del ball de Cristiano Ronaldo i Marcelo quan celebraven un gol. O el brasiler Neymar, en el vestidor del seu equip (els brasilers no reneguen de la seua llengua, encara que es diga portugués?). Les visites al vídeo de Youtube s'han multiplicat hiperbòlicament. Tampoc negue que la cançó en si no tinga eixe ritmet graciós i que fa que se t'apegue al cap en escoltar-la diverses voltes. La coreografia, d'altra banda, no guanya per originalitat. Però és el que afirmàvem abans: han sigut uns jugadors de futbol els que li han donat una gran espenta. Tant de poder tenen?
Immediatament, i després de les declaracions de l'il·luminat Peces-Barba, que explicava que, si el comte-duc Olivares haguera elegit Portugal, els haguera anat millor, transporte la situació a casa nostra. Vos imagineu que marquen Puyol, Piqué, Xavi, Cesc o, qui sap, Valdés, i, de sobte, es posen a ballar ska al ritme dels Obrint Pas? O que Jordi Alba balle un "u" cantant uns versos com els que canta el Botifarra? O, jo què sé, que Ballesteros, a la treta d'un córner, done la victòria al Llevant i s'alce la camiseta amb el nom d'un grup en valencià? A l'endemà, per tot l'Estat, els telenotícies buscarien la cançó a què es referien i la hi traurien. Potser, pegaria la volta al món i molts mitjans que s'hi neguen, per fi ens permetrien vore reconeguda la feina que fan aquestos artistes de la resistència cultural. Tanmateix, però -i per sort-, no els cal cap ajuda pseudodivina perquè els coneguem; saben obrir-se lloc per ells mateixos en el nostre cor musical. Ara bé, no em negueu que no estaria bé que, com brasilers i portuguesos, valencians, mallorquins i catalans (i ací no hi ha hagut cap tipus d'imposició, cal tenir-ho en compte!) recordaren quina és la seua llengua i quina és la seua música mentre mostren les seues qualitats futbolístiques a tot el món. Recorde haver vist dues fotografies d'un futbolista crític amb la societat que l'envolta, amb Fermín Muguruza i amb Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Miquel Ramos...
L'obscuritat l'impregna; tot és gris i fosc. Fora plou, però ell només sent les gotes que xoquen contra els vidres de les finestres. Té ganes d'estar-se al llit, tapat sota el cobertor. No vol veure ningú, no vol parlar amb ningú, no vol eixir al carrer. Té por: por de no saber actuar, por de dir alguna cosa que sente malament, por de ser abandonat, por de ser rebutjat. Té por de la vida. Al llarg dels anys, ha anat endinsant-se en una presó invisible, en la qual els barrots van impedint-li l'agradable visió quotidiana. N'esta fart, que cada volta els barrots s'ajunten més. Sap que no és el bon camí, però no hi veu solucions. Té pànic d'arriscar, té pànic de fracassar, té pànic de caure en l'oblit. Tot el fa pensar i mai en trau cap conclusió positiva. Li diuen "A" i ho capgira tot fins que creu que li han dit "Z". No li agrada la seua forma de ser; no viu. L'autoexigència l'ha nafrat; el passat, també. Fins aleshores, li havia trobat solució a tot, o això creia. Com engegar un ordinador? En llegia les instruccions. Com aprovar l'examen de Matemàtiques? En feia exercicis. Com superar la por? El pragmatisme no li serveix, la vida és una assignatura massa important per a tenir unes regles fixades. La vida, què és la vida?, pensa. No ho sabria definir. No menja, no dorm. Sovint té baixons i sua, sua molt, però és una suor freda. La panxa se li remou i l'obliga a contraure's. Quan creu que té el cap buit, inconscientment l'ompli d'algun fet negatiu. Fuig de la felicitat; creu que, quan algú és feliç, immediatament després li ocorren xicotetes desgràcies. Prefereix l'equilibri, però no viu. S'imagina al mig d'una balança fictícia, però ell mateix sap que està més a prop de l'infern. Tanmateix, no culpa ningú. Sap que la causa està en ell mateix, i el que més impotència li dóna és que veu els problemes que té, però no hi sap posar remei. Plora i es torna a gitar. Dorm i desconnecta del món, encara que, de vegades, la vida el visita als somnis. Són moltes les persones que l'intenten animar, que li volen fer costat, però, alienat, només fa cas de les mentires que el seu cap es fa. Li vénen a la ment escenes del passat i les mira amb nostàlgia; el viatge al futur és com un túnel sense llum. No li presta atenció al present, inconscient que és el vehicle que l'ha de portar a eixe demà. Les parets de l'habitació l'oprimeixen; cada dia les veu més juntes i la troba més menuda. Primer li aconsellaren til·la i valerianes, però ja no li fan efecte. Ho odia tot: odia el temor per qualsevol cosa, odia sentir-se sol quan no està sol, odia no saber actuar, odia la vida. S'odia. Busca sempre més enllà del que aconsegueix i no ho gaudeix. El somriure que tenia li minva a cada segon i, a sota dels ulls, unes ulleres es confonen amb les esferes visuals. Abans considerava que eren baixons; ara s'hi ha acostumat. No ho vol, però ja no sap què fer...
Aleshores, com si d'una pel·lícula de dibuixos animats es tractara, va a buscar una llima a la caixa de ferramentes. N'agafa de diverses mesures. Per primera volta en setmanes, les ninetes dels ulls demostren esperança. Sap que porta massa temps així i les persones que el volen no s'ho mereixen; no es mereixen sofrir per la seua por a la por. Ja n'esta fart, d'eixe comportament, d'eixa actitud. El primer pas, la voluntat. Sense comentar-li res a ningú i amb l'ajuda que li dóna saber que està rodejat de gent que l'estima, torna a entrar a la seua habitació. Puja la persiana, obri la finestra, fa el llit, endreça l'escriptori, arreplega la roba bruta i s'asseu en la cadira. Amb la llima més menuda, comença a polir un dels barrots. S'alegra en veure que sí que hi ha deixat marca, però en necessitarà una més gran. N'agafa una altra i hi segueix. El barrot va perdent la seua forma cilíndrica i un fil de llum hi entra. S'anima i se li humitegen els ulls. Amb la gran faré més treball, pensa. Efectivament, llima i llima, i es passa tot el dia llimant. Només ha aconseguit una xicoteta escletxa, però suficientment gran per tornar-li l'esperança que mai havia tingut. A la nit, descansa tranquil·lament, tot i que sap que li queda molta feina per fer. L'habitació també sembla eixamplar-se; la lluna li pica l'ullet.
La casa, la reconeix, tot i estar distribuïda d'una altra manera i pintada de color blanc. Ja no la recordava així; ara és groga i, per fora, roja. Encara que té dues habitacions, ara en troba infinites, unes al costat d'altres, amb la mateixa porta, amb el mateix lletreret, amb el mateix pany i amb el mateix de tot. Hi entra i no escolta res. Se sent estrany, però sap que és la casa de camp de sempre. La llum de la cuina està encesa; es dirigeix cap allí amb una mica de por, però amb la seguretat que li dóna conéixer aquell indret i no haver escoltat res. La cuina és immensa, amb tres forns, quatre neveres i seixanta caixons als armaris. Té set i beu aigua. De sobte, sent un gran enrenou al menjador. Una música dels huitanta envaeix l'ambient. Hi busca, però no hi veu ningú. I és, aleshores, quan hi apareixen els seus pares, molt més joves que ara. Ella amb una llarga cabellera rossa i una alegria eterna, i ell amb el cabell negre i un bigot perfectament arreglat, com si contara un acudit. Els saluda, però no parlen ni gesticulen. Són com personatges extrets de les fotografies que té guardades pels racons de casa. D'una altra porta ixen tots els amics dels pares, amb vint anys menys. Els parla, però no reaccionen. Només somriuen, com si posaren. De la tercera porta, dos persones adultes, ell amb ulleres i somriure sarnós i ella, més bonica que mai, amb una bata amb flors, sense cap indici de malaltia. Els reconeix a l'instant: són els avis, com si foren a una boda. Els troba molt contents. Corre a abraçar-los, però, només són una imatge en blanc i negre. Una llàgrima li humiteja els ulls. La música segueix; un jovenet -ho dedueix per la veu- Serrat els transporta al Mediterraneo, mentre Sabina els converteix en el Pirata cojo. De la resta de portes va sorgint gent coneguda, tots amb un somriure: ties, oncles, cosins, etc. I d'una ix ella, amb els mateixos ulls enlluernadors de l'actualitat, amb una il·lusió per viure immensa, corrent darrere d'un gatet negre. Fa cara d'entremaliada. Immediatament, la busca per agafar-la als braços, però no ho aconsegueix: és, novament, una imatge. Al fons, uns xiquets es llancen pedres, disfressats de pastorets, de valencians, de... són els amics de sempre. Els crida, però ningú l'escolta. Llavors, se li ocorre una idea. Agafa el cotxe, l'engega -no abans sense costar-li de ficar la clau al forat pel nerviosisme imperant-, fa marxa enrere fins que és a la carretera, li posa primera, segona, tercera, s'atura obeint el senyal, torna a posar primera, segona, puja el carrer fins a casa. Aparca el vehicle, obri la porta, busca la impresora, la posa en una bossa i torna, desfent el camí, a la casa de camp. Entra; tots estan al seu lloc. Programa la impresora per a d'ací cinc segons. Comença el compte... quatre... trau el mòbil... tres... el desbloqueja... dos... pitja el botó de la càmera... un... queda atrapat a la pantalla del mòbil. Ziiiiiiiiiiiiiiiiiiiiim... dos minuts després, una fotografia més queda plantada juntament amb les altres. S'hi pot veure un xiquet d'uns quatre anys amb un joguet a la mà que somriu amb tota la resta de la gent.
Confesse
que la primera vegada que vaig llegir aquesta obra no em va entusiasmar massa;
fou allà pel 2009 i no li vaig acabar de traure tot el suc possible. En
general, no m’interessava la novel·la històrica i menys si era de l’Època
Moderna, en plena decadència de la nostra llengua i la nostra cultura. A més,
uns mesos abans ens havien atabalat amb obres sobre la nostra història.
M’enganyava. Ara, amb la relectura, m’adone de com de magnífic és El justícia. Amb un llenguatge pla,
senzill, però clar i concís, Torró ens endinsa en el món ontinyentí de fa
quatre segles, amb unes descripcions precioses de cada paisatge i de cada element.
També ens parla de la ciutat de València, de les seues muralles i de les seues
torres. És, d’una banda, un llibre ple dels costums prototípics de l’època, de
la vestimenta, de com s’anava d’un poble a un altre, de com es preparaven els
carruatges, de com estaven distribuïts les cases i els palaus, de les frases
fetes més emprades, dels menjars...
D’altra
banda, l’ontinyentí se serveix de la història per compondre una trama plena
d’acció i on no cap l’avorriment. Jaume –o Joan, en l’acció situada en el passat–
és un llicenciat en filologia catalana que decideix fer una tesi doctoral sobre
els processos judicials del segle XVI. Aleshores, caminant, arriba a un alcavor
que serà la seua porta del temps per a transportar-se al 1580. Allí viurà una
sèrie de fets extraordinaris en companyia de personatges tan rellevants com: el
justícia de la vila d’Ontinyent, Pere Blasco; el seu fill, Vicent; la seua
filla, Elionor; el notari i lletraferit, Nofre, i el cec, Andreu. Coneixerà de
primera mà les tradicions del moment, les visites als bordells, l’amor, algun
dels clàssics com Joan Timoneda, però també la por i el terror que infonia la
Santa Inquisició. Ell acabarà sent perseguit i haurà d’abandonar aquell món per
tornar a la realitat. Potser, el final és una mica forçat, però Torró ho sap
arreglar amb l’aparició d’Elionor en el mateix temps en què viu Jaume.
Més
enllà de la història i de tot el que s’hi conta, aquesta novel·la podria ser perfectament
un espill en què mirar-nos i recordar qui o què vam ser, els valencians, abans
del decret de Nova Planta. Ja a finals del segle XVI –quan encara faltava un
segle i mig per a la victòria felipista–, la gent s’arrimava al castellà perquè
era l’idioma del poder. Es nota la decadència de la llengua i de la literatura
pròpies; per exemple, la Història de
València, de Beuter, que en 1538 s’havia escrit en valencià, el 1546 serà
reeditada ja en castellà. És el notari Nofre qui li recorda al justícia Pere
que, si no la defensem, el dia de demà ja no la parlarà ningú. A més, tot i tractar-se
d’una novel·la inspirada en fa quatre-cents anys, hi ha coses de molta actualitat,
com la censura de totes aquelles idees que no són “oficials” per part de la
Inquisició. Hui en dia no tenim ningú que vaja perseguint-nos, amb sotana, per
cremar-nos en cap foguera, però han canviat el vestit per uniformes i corbata.
En
conclusió, ens trobem davant d’una gran obra, aquesta de Joan Torró, que ens
pot fer veure en quin moment de la Història –en majúscules– vam fallar per a
acabar sent un país anormal, que no estima la seua llengua ni la seua
literatura, i que menysprea tota la seua cultura. No obstant això, gràcies a
aquestos escriptors i a la gent que s’hi preocupa cada dia, hui podem llegir,
per exemple, aquesta magnífica novel·la que pot servir tant a aquestes
generacions, com a les que vindran d’ací deu, vint o cent anys. Com els
clàssics, amb la relectura i amb un temps entre mig, es pot assaborir
completament cadascuna d’aquestes línies plenes de riquesa lingüística.
Finalment, i mentre prepare el guió per a la ressenya d'El justícia, de Joan Torró, vaig decidir ahir que llegiria L'illa de Maians, de Quim Monzó. Ací vos deixe un fragment de "No tinc res per posar-me", un dels millors contes del recull que he llegit fins el moment.
"És, però, tan important que la vestimenta d'ella i la d'ell, diguem-ne, estiguin conjuntades? No és, segons com es miri (i, com més s'ho mira, més li sembla que sí), una voluntat de perfecció desmesurada? Quin problema hi ha si ella va d'una manera i ell d'una altra ben diferent? Fins i tot pot tenir una certa gràcia, que un vesteixi d'una manera i l'altre d'una altra. O és que es pensa que el fet que les vestimentes d'un i de l'altre sintonitzin és un bon auguri per la relació? Per comptes d'escalfar-se la closca rumiant com s'ho ha de fer perquè el vestit d'ella no xoqui amb el d'ell, el que ha de fer és vestir com cregui que quedarà millor. Però, com era que havia decidit que quedaria millor?
Recupera la idea dels texans i l'americana a quadrets. Es treu les sabates, els pantalons de xeviot i es posa els texans negres i, una altra vegada, les sabates. I es canvia d'americana. Es mira al mirall: ara que s'hi fixa, li sembla que li quedarà millor l'americana negra. Es treu la de quadrets i es torna a posar la negra. Les sabates de pell marró, però, amb els texans negres? Fatal. Busca les sabates negres amb cordons, i les troba: brutes. Els mocassins negres, en canvi, són nets. Però des de fa dos anys els troba tan xarons que ni els pren en consideració. S'afanya a seure, s'arromanga les mànigues de la camisa i escampa betum per les sabates negres.
Canvia de sabates i es mira al mirall. Està bé, però hi ha alguna cosa que no encaixa. I si rebutgés la teoria de les camises fosques i busqués, per exemple, la camisa vermella, que sempre li ha afavorit el color de la cara? Es treu l'americana negra i la camisa grisa i es posa la camisa vermella i, una altra vegada, l'americana negra al damunt. Es contempla al mirall. No. Es torna a treure l'americana i la camisa. Sense temps de teoritzar, s'emprova totes les variants possibles: la camisa verda amb l'americana de quadrets; la samarreta groga amb l'americana negra; la samarreta verd amb l'americana grisa; la samarreta grisa amb l'americana grisa; la samarreta blanca amb l'americana de quadrets; la camisa groga amb la corbata verda i l'americana negra; la camisa fúcsia amb la corbata de ratlles blaves i grogues i l'americana de quadrets; la camisa marró amb l'americana beix (que no havia valorat abans); la samarreta blanca amb l'americana grisa...
Quan sona el timbre està vestit amb una caçadora blava, una camisa blanca, un llaç de coll abominable, uns pantalons de llana jaspiats de marró, beix i verd, i mitjons negres. Encara no ha triat les sabates. Per no veure's ofegat en un inesperat nou mar de dubtes, a l'últim moment decideix obrir la porta sense haver mirat abans per l'espiera. La troba davant seu, vestida amb una senzilla túnica negra i amb una dalla a la mà. L'home la mira, entre decebut i sorprés.
- No em diguis que és una festa de disfresses -diu.
- No."
L'illa de Maians, de Quim Monzó. Ed. Quaderns Crema, 1985.
Obri la boca, refilldeputa. Li va somriure. He dit que l'òbrigues! Només somreia. No vols dir-me on està el cabró del teu amic i ho pagaràs car. Únicament li mostrava aquell somriure irònic. Estava a punt de morir a mans d'aquell cap del negoci de drogues en què el seu company i ell hi estaven embolicats, però no deia res. Es limitava a somriure. El torturador li pegà amb la culata de la pistola i caigué a terra. Una fineta línia de sang li regalimava boca cap avall. Li amollà un puntelló a l'estòmac que l'obligà a contraure's. L'estirà del cabell, el tornà a llançar a terra. Amb els ulls inflats i ple de blaüres, el tornà a alçar i el va asseure a la cadira. Una última volta abans que t'envie a l'altre bàndol, malparit: on està l'imbècil del teu amic? Entre les gotes de suor, que es mesclaven amb les de sang, la boca agafà la forma d'un somriure. Estava jugant-se la vida i estava somrient. Al botxí se li encengué l'ànima -si és que en tenia-, els ulls fregaven el punt d'explotació i la vena del coll clamava llibertat. Li escopí, cosa que no immutà el que anava a esdevindre víctima, llevà el botó de seguretat i li enfonsà el canó en la boca. L'altre, amb força, encara se la introduïa més, però no amagava el somriure. Col·locà bé el dit al gallet, mantingué la mà ferma i, mirant-lo als ulls i cridant-li que tenia el que es mereixia, disparà. Immediatament, aquell cos aterrà i provocà una gran bassa de sang. Contemplà el cadàver i aquell estúpid somriure no s'havia esfumat. Com si embogira, continuà disparant-li a la cara per a esborrar el seu rostre, però la boca no canvià de forma. Aquell somriure, el recordà tota la vida, ja que fou l'única cosa que tragué d'aquella operació en què ell només era un peó de tota l'estructura. Hagué d'ingressar en un psiquiàtric a causa de la visió dels diferents somriures de la gent. Afirmava, segons l'informe mèdic, que escoltava, fins i tot, rialles quan era físicament impossible que algú les provocara.
Hui som un poc més valencians, hui som un poc més lliures, hui som un poc més dignes. Però demà hem de continuar amb aquesta lluita. I despús-demà. I a l'altre. Només seguirem sent un poble si ens comportem com a poble. La mata de jonc, l'arbre de Jaume I. Axí com cell qui estima la terra, així, perquè és nostra i té la seua identitat. Ni "sud-este" ni "levante español". Som una nació, som un poble, som una cultura, som unes arrels, som una llengua, som una tradició, som un cos, som quatre barres de sang, som la voluntat, som la lluita constant, som la resistència, som el treball, som l'esforç, som la utopia feta realitat, som l'esperança. El futur és nostre. Em pariren per a vetlar en la llarga nit del meu poble. Som Estellés. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. Som Fuster. On parlen la meua llengua, és la meua nació. Sempre ho he vist claríssim. Som Valor. Qui renuncia a la seua llengua, renuncia a la seua pàtria, i el qui renega de la seua pàtria és com qui renega de la seua mare. Som Sanchis Guarner. Qui perd els orígens, perd la identitat. Som Raimon. T'adones, amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense. Som Ovidi. Mai parlem en castellà, mai parlem en castellà, com han aprés de sos pares, sinó com la gent del poble, sinó com la gent del poble, la llengua del tio Canya. Som Al Tall. Som la pedra en la barricada, som el poble per construir. Som Obrint Pas. Som milers de persones que al dia a dia defensem la llengua. Som Vicent Partal. Som Pep Albinyana. Som Francesc Mompó. Som Manel Alonso. Som Odi. Som la Gossa Sorda. Som Escola Valenciana. Som els Casals Jaume I. Som Joan Olivares. Som Orxata Sound System. Som Isabel-Clara Simó. Som Ferran Torrent. Som Toni Cucarella. Som Jaume Pérez Muntaner. Som Guillem Agulló. Som Feliu Ventura. Som Pau Alabajos. Som Antoni Rubio. Som Silvestre Vilaplana. Som Joan F. Mira. Som Miquel Gil. Som Josep Franco. Som les editorials. Som Josep Iborra. Som Salvador Iborra. Som Joanot Martorell. Som Ausiàs March. Som sor Isabel de Villena. Som Jaume Roig. Som Roís de Corella. Som Carles Cortés. Som Unai Siset. Som Carles Pastor. Som els professors de valencià. Som el treballador que no canvia de llengua. Som Lluís Alpera. Som Ramon Guillem. Som les trobades en valencià. Som Pep "Botifarra". Som el metge que atén en la seua llengua. Som David Segarra. Som cassoles, anguiles i bolets literaris. Som Saforíssims S.L. Som l'IEVA. Som Jordi Albinyana. Som el Terra. Som Rodolf Sirera. Som Juli Mira. Som Carles Alberola. Som conferències. Som el cambrer que dóna el menú en valencià. Som certàmens. Som Isidre Crespo. Som l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Som Acció Cultural del País Valencià. Som els nostres avis i àvies. Som tants, tantíssims, els que dia a dia resistim, combatim per no acabar sent una província castellana, que ni molt menys estem vençuts. Continuem així, no només cada 9 d'octubre, sinó cada dia de l'any. Malauradament, som un país anormal, on es respecta més el "buenos días" que el "bon dia". Som un país que respira contaminació corrupta. Som un país que, moltes voltes, no sap on va i, el que és pitjor, no sap d'on ve. Som un país que no coneix la seua història. Però ho aconseguirem: ja ho estem fent. Som un país que resisteix. Som un país on no s'ha exterminat l'arma lingüística. Som un país de reflexió. Som un país valent, lluitador, alegre i combatiu. Som un país que entén les seues bases. Som un país que sap quin camí és el correcte. Som un país que no camina, sinó que corre. Som un país que ja menja en forqueta i ganivet. Som un país que es vist cada dia i no baixa el cap davant de ningú. Som un país de taronges. Som un país d'il·lusió. Som un país, som del món. Tenim germans amb qui ho compartim tot; tenim germanastres imposats per francesos. Tenim bessons al nord i a l'est. Tenim falsos amos i senyors a l'oest. Però, el que tenim és veu i opinió. I no volem deixar de ser el que som. Visca el País Valencià!
El motiu que la resta d'Europa vaja més avançada que nosaltres és que ací s'ensenya valencià. I la culpa és de tots els polítics que s'hi capfiquen. Aquesta és la causa de l'enuig de la senyoreta Rocío Casanova. Un menyspreu cap a la nostra llengua populista, sense fonaments ni arguments. Ella no té ni el defecte de parlar en valencià; no el sap. Vos imagineu que a França una periodista (o quelcom semblant) diguera que el francés és el motiu pel qual la societat va endarrerida? O que a Rússia comentaren -en una televisió russa- que el rus és la causa per la qual el país va com va? Possiblement, eixa persona amb aspiracions a intel·lectual acabaria fora de la nació. A més, en el seu magnífic discurs, es torna a equivocar: tots els polítics? A cas els de la gavina s'hi interessen? A cas Rita o Fabra saben gramàtica en la llengua d'Ausiàs March?
Mentrestant, un documental sobre el País Valencià -una joia de reportatge que hom no es pot cansar de veure- no es pot veure al País Valencià. Gairebé una hora mostrant-nos la cara del país resistent, de la cultura que no vol sometre's a gent com aquesta energúmena, de la lluita constant que es fa a les escoles, als instituts i a les manifestacions. Un reportatge combatiu que no eixirà a la televisió "valenciana" -que no dels valencians-, però que, malgrat tot, ens demostra que estem més vius que mai, que podem, que volem i que ho farem!
D'altra banda, un grup d'escriptors, pensadors i intel·lectuals donen suport al "Manifiesto de la lengua común", que vol fer desaparéixer la resta de les llengües del que ells consideren l'Estat espanyol, Mario Vargas Llosa o Fernando Savater entre altres. Volen eliminar la cultura de diferents pobles que ells no senten seus. Però, clar, qui actua contra ells? Qui actua contra Canal 9 per no emetre un documental amb tantes veritats? Qui censura la senyoreta Rocío Casanova per la seua ignomínia cap a la nostra llengua? A TV3 és impensable un atac com aquest. Som "los nadies" i costem menys que la bala que ens mata. Però continuen sent ells els derrotats. Al País Valencià, als pobles -essència i cor del territori-, la gent parla en valencià, pensa en valencià i es diverteix en valencià. El valencià és una forma d'obrir la ment, com ho pot ser l'anglés, el francés o el xinés. El valencià és un vehicle de transport cultural. El valencià és la vida.
Senyoreta Rocío Casanova, el problema pel qual anem tan endarrerits, "con la que está cayendo", no és l'ensenyament del valencià. Ho sap de sobra. El problema és que la gent del seu partit i el dels punys i les roses no saben adreçar un arbre a qui no han regat com tocava. Crec que, com explica Quim Monzó en un dels seus contes, podria fer-se un tall al dit gros, al costat de l'ungla, i anar arrancant-se la pell a tires fins que veja que no té gens de competitivitat. Ara que seria capaç de quedar-se sense pell.
