Notem un xicotet canvi d'actitud, sí. Tanmateix, toca fer autocrítica. Molta. Errors d'organització o de planificació, tant se val. Ens hi haguérem pogut presentar, sí, però també tenim uns somnis i uns anhels, i no estàvem del tot preparats per a acarar-los. La solució ha sigut la via fàcil a primeres, però difícil a llarg termini. O no tan llarg; a maig-juny ho hem d'enllestir. Hem de ser conscients; som conscients. Ho som realment? Sí. No ens hem sabut defensar massa bé davant del primer combat, però també sabem que no hem perdut, i que tot continua estant en les nostres mans. Tot, efectivament. A finals del segon quadrimestre hi haurà molts dracs, molts monstres, molts cíclops, molts perruquers o molts inspectors, foixianament parlant. Açò no és cap Gertrudis; açò és una utopia, un passet més en el camí. Homo viator. No obstant això, si abans era complicat, ara puja el nivell per l'acumulació de matèries. Però coneixem els punts negres, coneixem on hem fallat. Potser, fins i tot, ens agrade la pressió més del que pensàvem. I no ho oblidem, no hem fracassat; simplement, no ho hem intentat. Hom pot creure que és una decisió de dèbil, i no ho negue, però parcialment. Com tampoc negue que cal un canvi complet en l'actitud, un canvi que ens despenge de tots els dimonis interiors, un canvi que ens permeta avançar transparentment, un canvi que, mitjançant la introspecció, acabe amb tots els fantasmes de la por. Un canvi vital, en definitiva. Un canvi mental. Un canvi per a ser més forts. Eliminem les pors, eliminem els malsons. Toca ara afrontar el present, toca ara desembeinar l'espasa, esmolar-la i formar el millor dels nostres somriures. L'autocrítica ja ens ha turmentat per dins, ja ens ha llevat la son. No es pot mirar enrere. Rectifique: hem de mirar enrere, hem de mirar els nostres orígens, hem de fer una retrospecció i buscar elements, músiques, melodies, llibres. Ens hem de retrobar per a cercar el nord. Són situacions atípiques, que mai hem vist i a què mai ens hem enfrontat. Però això és la vida: descobrir i lluitar. Tal vegada, no arribem a la meta o no assolim els objectius. Malgrat tot, el primer pas ja està donat: tenim les idees clares i sabem què volem. En els estudis, en el dia a dia, en tot, cal alçar-se prompte; Cronos no s'aturarà.
La retrospecció personal, retrobar-nos en un punt clau de la història, rodejar-nos de xicotets detalls tradicionals, potser siga la fórmula correcta d'afrontar el present i d'aplanar-nos un futur desconegut massa sobreexplotat pels pensaments. El que queda clar és que la lluita no ha acabat: tot just comença, comença de veritat, comença la preparació d'un últim combat, comença la senda cap a juny, comença la voluntat de sentir-nos bé.
Si al final de la partida, va i resulta divertida, ho agrairem. Hem passat tota la vida plantant cara a la utopia, no callarem! La victòria ens sorprendrà si la continuem buscant i amb les nostres pròpies mans preparem un nou combat. Un altre dia ha començat...
Hui som un poc més valencians, hui som un poc més lliures, hui som un poc més dignes. Però demà hem de continuar amb aquesta lluita. I despús-demà. I a l'altre. Només seguirem sent un poble si ens comportem com a poble. La mata de jonc, l'arbre de Jaume I. Axí com cell qui estima la terra, així, perquè és nostra i té la seua identitat. Ni "sud-este" ni "levante español". Som una nació, som un poble, som una cultura, som unes arrels, som una llengua, som una tradició, som un cos, som quatre barres de sang, som la voluntat, som la lluita constant, som la resistència, som el treball, som l'esforç, som la utopia feta realitat, som l'esperança. El futur és nostre. Em pariren per a vetlar en la llarga nit del meu poble. Som Estellés. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. Som Fuster. On parlen la meua llengua, és la meua nació. Sempre ho he vist claríssim. Som Valor. Qui renuncia a la seua llengua, renuncia a la seua pàtria, i el qui renega de la seua pàtria és com qui renega de la seua mare. Som Sanchis Guarner. Qui perd els orígens, perd la identitat. Som Raimon. T'adones, amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense. Som Ovidi. Mai parlem en castellà, mai parlem en castellà, com han aprés de sos pares, sinó com la gent del poble, sinó com la gent del poble, la llengua del tio Canya. Som Al Tall. Som la pedra en la barricada, som el poble per construir. Som Obrint Pas. Som milers de persones que al dia a dia defensem la llengua. Som Vicent Partal. Som Pep Albinyana. Som Francesc Mompó. Som Manel Alonso. Som Odi. Som la Gossa Sorda. Som Escola Valenciana. Som els Casals Jaume I. Som Joan Olivares. Som Orxata Sound System. Som Isabel-Clara Simó. Som Ferran Torrent. Som Toni Cucarella. Som Jaume Pérez Muntaner. Som Guillem Agulló. Som Feliu Ventura. Som Pau Alabajos. Som Antoni Rubio. Som Silvestre Vilaplana. Som Joan F. Mira. Som Miquel Gil. Som Josep Franco. Som les editorials. Som Josep Iborra. Som Salvador Iborra. Som Joanot Martorell. Som Ausiàs March. Som sor Isabel de Villena. Som Jaume Roig. Som Roís de Corella. Som Carles Cortés. Som Unai Siset. Som Carles Pastor. Som els professors de valencià. Som el treballador que no canvia de llengua. Som Lluís Alpera. Som Ramon Guillem. Som les trobades en valencià. Som Pep "Botifarra". Som el metge que atén en la seua llengua. Som David Segarra. Som cassoles, anguiles i bolets literaris. Som Saforíssims S.L. Som l'IEVA. Som Jordi Albinyana. Som el Terra. Som Rodolf Sirera. Som Juli Mira. Som Carles Alberola. Som conferències. Som el cambrer que dóna el menú en valencià. Som certàmens. Som Isidre Crespo. Som l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Som Acció Cultural del País Valencià. Som els nostres avis i àvies. Som tants, tantíssims, els que dia a dia resistim, combatim per no acabar sent una província castellana, que ni molt menys estem vençuts. Continuem així, no només cada 9 d'octubre, sinó cada dia de l'any. Malauradament, som un país anormal, on es respecta més el "buenos días" que el "bon dia". Som un país que respira contaminació corrupta. Som un país que, moltes voltes, no sap on va i, el que és pitjor, no sap d'on ve. Som un país que no coneix la seua història. Però ho aconseguirem: ja ho estem fent. Som un país que resisteix. Som un país on no s'ha exterminat l'arma lingüística. Som un país de reflexió. Som un país valent, lluitador, alegre i combatiu. Som un país que entén les seues bases. Som un país que sap quin camí és el correcte. Som un país que no camina, sinó que corre. Som un país que ja menja en forqueta i ganivet. Som un país que es vist cada dia i no baixa el cap davant de ningú. Som un país de taronges. Som un país d'il·lusió. Som un país, som del món. Tenim germans amb qui ho compartim tot; tenim germanastres imposats per francesos. Tenim bessons al nord i a l'est. Tenim falsos amos i senyors a l'oest. Però, el que tenim és veu i opinió. I no volem deixar de ser el que som. Visca el País Valencià!
Aquells jocs quan érem infants. Aquelles despreocupacions de l'edat. Aquell desconeixement dels poders del cor. Aquella alegria en retrobar-nos pel carrer. Aquells bots. Aquells cants. Aquells pessics. Aquells insults. Aquells plors. Aquella innocència quan explicàvem que estàvem enamorats. Aquella tornada a casa, i trobar-se el llit fet i el dinar a taula, i uns iaios preguntant-te sobre la classe del dia. Aquell bes dels pares abans d'anar a l'escola. Aquell vaixell de pirates. Aquella signatura amb Peter Pan per continuar sent xiquets, per continuar jugant amb la Game Boy, a les xapes, a les caniques. Aquella primera pilota de futbol que no profetitzava cap jugador d'èlit. Aquella camisa del Barça de l'època del Romario. Aquell Madelman forçut. Aquell Spiderman trencat per un Son Gokuh poderós. Aquells dibuixos del gat que es podia traure de la butxaca màgica qualsevol objecte miraculós. Aquella anècdota del iaio i aquella carícia de la iaia. Aquella malifeta piadosa. Aquella mentida salvadora. Aquell fartó amb orxata. Aquella valenciana compartida. Aquella agafada de la mà, evitant que Venus, Eros o Cronos t'espentaren. Aquell pas a pas. Aquell pensat i fet, sense considerar-ne les conseqüències. Aquella hora d'arribada prompte a casa. Aquella motxilla amb dos rodetes. Aquell ordinador que ja s'ha quedat en la postguerra. Aquells aniversaris amb banderetes, pastís, ciris i regals infantils. Aquelles cantants que cada estiu fabricaven una cançó que se t'enganxava a la ment. Aquelles passejades per la caseta, amunt i avall, sense camisa i amb calçotets, sense importar-nos res. Aquell desig que les coses ocorregueren com en les pel·lícules, com a les animacions. Aquella ignorància de la vida, dels pantans en què podíem caure si no féiem cas als majors. Aquella paraulota que escoltàvem durant el dinar i que repetíem fins que n'apreníem una de nova. Aquell sentiment de més jovenet. Aquell revolt de les papallones provocat per éssers divins. Aquella mirada...
El 18 d'abril de 2007, setmanes després del viatge a París, vaig arribar a casa, a les 15.00, després de set hores d'institut. A la taula, la iaia, el iaio, el pare i la mare. Un aroma nou adornava l'habitació, i damunt del llit, del cobertor blanc, un paquet de Propaganda pel fet: Benvinguts al Paradís, d'Obrint Pas. No sé si fou l'olor o les reminiscències sudamericanes del disc, però vaig associar aquella etapa a un pau i tranquil·litat infinita, suau. És recordar-ho i els nervis s'esvaeixen: "Benvinguts al Paradís", "Viure", "Cau la nit", "El gran circ dels invisibles", "Una història d'amor", "Lluna de plata", "Alça't", "Quan es fa fosc", "Tres segles", "Camins", "Mentides", "Malaguenya de Barxeta", "Barricades", "Somnis de lluna", "Cante", "Amb la teua gent", "Dakar", "L'últim combat"; a partir d'ací, tot un món per descobrir. Qui era aquell xativí que cantava a "Camins" i la "Malaguenya de Barxeta", i a qui no he parat d'escoltar cantar; interessar-me per la veu inigualable de Miquel Gil; la melodia de "Viure", aplicada al dia a dia; la lletra de "L'últim combat", per si davallàvem; imaginar-me el somni dels immigrants per trobar un cosmos més agradable i xocar-se contra la puta realitat i contra la puta intolerància; comprovar les mentides polítiques i televisives i un llarg etcètera. Si un any dóna per a molt, quatre anys són una llarga etapa en tots els sentits: madurar, créixer, hostiar-se-la, reviscolar, perdre gent estimada, obrir nous horitzons, canviar de la vida de poble a la de ciutat.
La primera volta que vaig sentir els Obrint Pas tenia 13 anys. En valencià, el nostre català, les úniques coses que havia escoltat eren les cançons de les trobades, el Ramonet, i poc més. Bé, i el cant del Barça. Un dia me'ls van donar a provar: Cant de Maulets i La Flama. Després els altres discos i un servidor que va començar a mostrar (més) interés per totes les causes per les quals s'ha de combatre, així com el nostre signe d'identitat: la llengua. M'agradava ja l'assignatura de Valencià, i amb Un poble en moviment, la sang em bullia. Però aquell 18 d'abril, el nou disc va ser una injecció d'oxigen, d'il·lusió, d'un camí traçat per tal de recórrer. Un mes després, cantava, amb el Com Sona l'Eso, a Barcelona, amb ells. L'èxtasi.
Hui, quatre anys després, torna a eixir al carrer un nou disc-llibre (els que l'havíem encomanat per Productes de la Terra el vam poder gaudir ja divendres) del grup de Benimaclet: Coratge. Com un dels contes d'Històries del Paradís, de Xavi Sarrià. Com el sentiment que ens demostren cada volta que pugen als escenaris. Com cada lluitador de la nostra personalitat i identitat. Com aquells que ens permeten ser hui els que som; per aquells que combateren per deixar-nos hui les bases que tenim. Coratge reuneix música i textos (magnífics, com el d'"Osama" o "Mediterrani"), barreja les millors arts possibles: música, literatura i pintura.
Amb pinzellades celtes, tornen a la càrrega, a la lluita del dia a dia. Ens tornen a injectar il·lusions, ganes de trencar les utopies, esperances de cara a un futur blau que algun dia passarà a ser del color de la llibertat. Un "Preludi", marca l'inici del "Coratge" per a seguir endavant. "La vida sense tu" ens deixa el detall amé de ser introduït per un poema d'Estellés ("Cant de Vicent"), perquè ja ens ha arribat l'hora del nostre cant al Cap i Casal, de tornar-lo a fer valencià i no provincià. Perquè "Seguirem", per la Mavi, pel Guillem, pels nostres avis i àvies, per la nostra identitat. Que ens podem perdre pel món? És clar, i serem uns "Perduts als carrers del món", però com el mateix Miquel Gironés escriu en un dels textos "Perquè és imprescindible obrir-nos al món des del tresor cultural que hem heretat (...). És per això que hem lligat una corda al nostre punt d'origen. Per saber qui som. I oferir-ho al món". Com tants i tants guerrillers que lluitaren contra el feixisme, les veus dels de Benimaclet canten "I si demà no tornara", amb una llista de militants que van cercar la llibertat i que fa provocar calfreds per l'espina dorsal. Ara bé, "Si tanque els ulls, recorde tot el que vam fer aquelles nits d'estiu quan no teníem res", fins i tot, ens vénen al record les primeres cançons que els vam escoltar, a Xavi Sarrià, als Miquels (Gironés i Ramos), a Robert Fernàndez, a Marcos Úbeda, a Albert Benavent, a Ximo "Maki", a Jaume Guerra, a Chola, però també a Josep Pitarch i a Marc Guardiola. I així evitem "La nit dels corbs" famolencs, que abans només eren gaviotes. I de vacances? A "Barcelona", lloc natal del moviment obrer, a eliminar uns empresaris que es creuen déus sobreexplotadors. Però com actuar? Amb paraules, lletres, balls populars, cançons... si s'esglaien, considerarem la nostra com "La cultura de la por". Arguments tenim per a considerar-la-hi: tanquen TV3, manipul·len Canal9... Alguna cosa temen. I aleshores observem Mediterrani enllà, i ens sentim mediterranipatriotes, ens trobem germans dels africans que, en condicions inhumanes, busquen un indret millor per viure, per construir una nova vida. Pintem "Murals" i destruïm els murs que alguns volen edificar. I és quan tots, units, cantant i ballant, cadascú amb la llengua pròpia, però agermanats al cap i a la fi, notem una "Alegria" irremeiable per les nostres venes. La vida és coratge i alegria! També -tot no pot ser de color rosa- hi haurà mots desagradables que vinguen dels sectors blavencs i antidemocràtics amb rusos, rites i camps, però que els explicarem que "Se'n va amb el vent" i recuperarem la ciutat. I l'omplirem de tarongers, però també d'oliveres, com el meu xicotet país, l'Olleria, com la terra que treballava m'agüelo, i cridarem ben fort que estem "Al país de l'olivera". I què faltaria?, preguntaríeu. Una jota, una jota que cride, que agrupe tots els valencians, una jota amb veu d'Al Tall, de Miquel Gil, de Pep Botifarra, de Feliu Ventura i de Mara Aranda, una cançó popular per a exaltar a tots perquè recuperem el que és nostre: la nostra dignitat, la nostra llibertat. No com aquell "Valencians en peu alceu-vos" que algú es va inventar per a guinyar-li l'ull, a Castella. Serà la jota que ens falte per a cridar al poble en moviment, per a despertar-nos, per a inculcar-nos que cal el mateix coratge que clamen ells.
Enhorabona a Obrint Pas per aquest nou regal que ens han fet amb format de llibre, per aquestos 18 anys en la primera línia de batalla musical i per ser el vaixell que ens fa bategar fortament el cor!
"Videoclip de la cançó escrita per David Gironés i musicada per Atzukak. Amb la col·laboració de Batukem, Auxili, Red Roja, Tashkenti, Músicos de Guardia, Bausalva i veïnes i veïns de la Vall d'Albaida. Gravat a la Serra del Torrater, diumenge 6 de març de 2011, com a protesta per la línia d'alta tensió que Iberdrola vol posar en aquest paratge i en altres arrassats pel foc mesos abans."
Així resa la informació addicional del videoclip. Gràcies a accions com aquestes, a lletres com les que canten tots els grups que hi participen, a totes les manifestacions en contra de l'abús de poder que creuen posseir els polítics; gràcies a la gent combativa de la meua comarca, dic ben alt i ben orgullós que sóc de la Vall d'Albaida. Una vall amb les muntanyes i les serres cremades, però una vall amb ganes de renàixer i de no consentir que ens passen per damunt, que ens esborren del mapa, que ens posen en el sac dels negligents. Perquè som un poble, dins d'un marc nacional que abarca uns països amb una llengua i una cultura pròpies, i amb una gent que dóna gust escoltar, llegir o, simplement, conversar amb ella. Som la Vall d'Albaida, una Vall alegre, unida i combativa!
Poema després del foc
Després del foc, la cendra encara crema, i al seu pas, no ha quedat viu ningú. Han mort de nou les serres d'Agullent la font Masiana i l'ermita de Sant Vicent, la Penya Alta i l'Alt del Torrater, el Bancal Redó, el Pla de les Vinyes i Viverets. El barranc de Bocairent, el dels Tarongers i Masarra, el Pla de Llobregat, el del Quincaller i la Penya Roja, el barranc de l'Àguila, el barranc de Palacios, l'alt dels Carlistes, la Soterranya, Galindo, l'Escalerola, el corral de l'Aracila, Riello, Ponce. Tants puntals, llomes, alts, plans i barrancs, han quedat orfes, que els ulls, quan passes pels trasquilons que ara són les sendes i camins, no saben on mirar per no cegar-se de tanta pena.
Hem perdut molt, hem perdut tant, que el nom del nostre poble, en part, s'ha cremat. Maleïts per sempre, allà on vagen, allà on parlen, allà on visquen, aquells que ens han cremat. Ara són cendra, i sobre la cendra creixerà tot nou. Reixirà l'espígol, la pebrella i el timó, el cepell, el romer i l'argilaga, la coscolla i el fenoll, després creixerà la carrasca i el pi, el roure i l'auró, el fleix i el llidoner, l'om i el garrofer. No penseu que ens han vençut, un poble, que és poble i es sent poble, mai es deixa véncer. Perquè des del barranc Aspre fins a Pospelat, passant per la Vall Seca, el Pla de Simes i Gamellons, els Cabeços del Navarro i Tirirant, el barranc Gran, el de Morera, Gorgorròbio i Bencenill, l'alt de Figueroles i Sant Esteve, el barranc de la Puríssima i el Cabeço Gran, som poble, i tenim com a sang l'aigua del Pou Clar, que es transforma en artèria quan rega tota la Vall.
Hem nascut de l'horta i el secà, vivim sobre aquesta terra i els camps i els bancals ens han donat la seua vida. No mirem cap endarrere, només mirem cap endavant, però si volem seguir sent poble, no podem deixar enrere les nostres muntanyes, barrancs i plans, ni tots els tresors que amaguen ni els que mostren a cada pas, Si aquesta terra tot ens ho ha donat, si és la que ens ha vist nàixer, tenim un deute com societat en ella. Ara toca unir forces, treballar tots junts, les muntanyes que ara són òrfenes, demà seran l'ombra dels nostres fills, l'herència dels que som ací.
Hui fa 16 anys que l'estimat Ovidi se'n va anar de vacances. Jo sé que, de vegades, torna i ens visita, i descobreix cada dia els actes esquizofrènics d'un govern dictatorial elegit per la seua "democràcia". Jo sé que està entre nosaltres, recitant-nos "Els amants" o la "Fera ferotge". Crec, però, que té una vida més tranquil·la que quan cantava en persona; potser ja no òmpliga l'Olympia de París, tanmateix, ens emplena, mitjançant la música i les lletres, les ments de sentit comú i de ganes de lluita.
Ovidi, sempre et portarem al cor, per això, malgrat l'afany de molts d'oblidar-te no servirà de res! Segueix amb les vacances, però torna a sovint. Potser algun despistat s'oblide de parlar en català a la manera de València...
Com un record d'infantesa
sempre recordaré a la Teresa, ballant el vals.
Potser fou l'últim fet amb algú que estimés abans que un bombardeig la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem i en un solar apartat ens instruíem al seu voltant.
Mig descabellonada ens mostrava les cuixes i ens donava lliçons d'anatomia.
Ella ens va dir d'on veníem. I que els reis de l'Orient no existien. Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor com la cosa més preciosa i bonica. Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar a cantar i a estimar. D'això ella era la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap i un mocador negre al coll i faldes llargues i un cigarret.
Vas ser la riota dels grans, i la mestra més volguda. dels infants.
Ara de gran comprenc tot el que per tu sent i et llence un homenatge als quatre vents.
Com un record d'infantesa sempre et recordaré a tu, Teresa, ballant el vals.
Quan s'estan llegint uns apunts d'una assignatura i, de sobte, recordes que has de fer açò o allò que se t'havia oblidat, ja anem malament. I més si fins demà o divendres no ho pots fer, perquè el material no el tens davant. Aleshores, et pots angoixar una mica i entendre un món apart en unes lletres que et conten, només, que la poesia té camps semàntics per a cohesionar la composició. Caps desperts, ments obertes, si no, acabarem tallant-nos un dit i posant-lo en el quilo de bistecs...
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la dona... Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en son pare... Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la sogra... Mentre tallava, sàdicament despistat, el guàrdia de la plaça... Mentre tallava, sàdicament despistat, en García, el majorista Mentre tallava, sàdicament despistat, el fill que fugí de casa... Mentre tallava, sàdicament despistat, la Lali, tan maca... Mentre tallava, sàdicament despistat, la vida, tan boja...
I a la fi, distret, es tallà un dit. La clienta, esglaiada, ofegà un crit però ell, atent, afegí el seu dit al quilo de bistecs mentre anava dient:
Ja ho veu, senyora, no val la pena preocupar-se de la gent.
Diuen que ja som a l'hivern. Diuen. No crec que siga molta la diferència entre dilluns -que érem a la tardor- i hui. Però els paperots oficials expliquen que hem canviat d'estació. No sé si dir que m'agrada l'hivern. Potser sí. La sensació de l'aire gelat a la cara, tot i que de vegades resulta incòmode, em pega i em desperta de la letargia de la tardor. O de la son de la nit anterior, no ho sé. Allò cert és que la gent ja ix al carrer molt més abrigada que fa uns mesos. Sobretot aquella àvia, que cada matí s'alça a les huit per a anar a comprar el pa i les coses que li calen per al dia; després s'endreça la cuina, s'ho deixa tot preparat i s'asseu al voltant de l'estufa. Si hi fóra l'home, podria encendre el foc, però ja no hi és i es conforma amb la foto d'ell damunt la llar, mentre ella es posa la televisió per a no sentir la soledat imperial.
A l'altra punta del poble, un major d'uns huitanta anys ve del camp, del seu camp. S'ha alçat a les set, perquè volia fer feina i, amb una cassalla al cos, l'ha acabada tota. Sempre ha sigut treballador, un continu obsessionat del treball. Maniàtic, ho ha revisat tot unes deu voltes. Però ja toca tornar cap a casa. Per sort, no li fa falta cap d'eixes assistents socials, ell es pot fer càrrec de tot. No obstant això, desitja que aplegue el dia de Nadal per veure els seus néts. Més que el dia de Nadal, anhela els grans dies per poder passar una estona amb ells: els dies que els ha de donar diners (aniversaris, festes i nadal). Cap dels seus fills el vol tenir a casa, encara que no li ho han dit així, clar està. L'excusa que tenen és que no es poden preocupar de tanta gent. Bé doncs, es queda en la seua vivenda de tota la vida i a esperar sense que el visiten. Es renta, fa una mica de dinar, i també s'asseu davant del foc. No pot evitar contemplar la foto en blanc i negre de la seua esposa: maleïda malaltia! Engega la televisió, es burla de la gent que hi surt, d'aquells famosos que es giten entre ells i que guanyen diners per contar les vides personals, i l'apaga. Potser es pose algun vídeo d'algun partit de futbol del Barça. Sí, decideix agafar el de la final de Wembley, quan encara era una família la que ocupava aquell cassalot solitari. Un pessigueig de nostàlgia li mossega la panxa. Crec que li cau una llàgrima per l'ull dret.
Mig quilòmetre més enllà, hi ha una família afectada per la crisi. Rectifique: per l'ús que va fer l'empresari que va acomiadar el pare del terme 'crisi'. Fa mesos que els costa arribar a finals de mes, i són un matrimoni jove, amb 30 i 32 anys, la dona major que l'home. Tenen un fillet, Quimet, la il·lusió de la casa d'ençà que es farten d'omplir currículums per tenir un jornal. Fins ara, han pogut tirar endavant amb uns quants estalvis dels dos. Però ve el Nadal, i amb ell, la necessitat de comprar un regal al progenitor, que tampoc demana gran cosa. De sobte, sona el telèfon: una veu seca i greu pregunta pel pare de família. Sí, sóc jo. Mira, hem vist les teues experiències. Bé, aquesta mateixa vesprada comences al Bar del Cantó. Ja et donarem l'uniforme. Moltes... Gràcies, però l'home ocupat ja ha penjat. Es queda observant la seua estimada, que l'abraça i l'ompli a besos. Sabia que ho aconseguiries, carinyo. Ell, però, necessita dir-li una cosa: els diners que guanye tant hui com demà, seran per a un regal per a Quim. L'abraça més encara. No els calen regals materials, a ells dos. Saben que veient content el seu fill, tenen més que prou. Així, aniran a sopar la nit del 24 a cals pares d'ell i, a l'endemà, a cals pares d'ella. El fillet s'ho veu tot incrèdul, però es contagia de l'alegria que s'ha produït per aquella misteriosa telefonada.
Sí, em reafirme, m'agrada l'hivern. No per les anècdotes tristes que poden passar dia a dia, perquè si ens n'anem a qualsevol altra època, en trobarem també. Avis abandonats, uns sense família, altres amb familiars que s'aprofiten només dels diners; famílies que no poden arribar a finals de mes i han de fer miracles perquè els fills no ho noten; gent sense casa (i cases sense gent), que es cobreix amb cartrons i papers de periòdics, i que es menjaran el raïm en comuna escoltant la ràdio, mentre passen un fred de mil dimonis; malalts crònics que enllaçaran amb el nou any més malalts encara; i mil desgràcies més, a què la nostra societat ens té acostumats.
Si m'agrada l'hivern, no és, evidentment, per tot açò. Si m'agrada l'hivern, és, potser, perquè és l'època en què tots aquestos mals s'obrin al món, en què ens solidaritzem més, en què tenim més consciència i sensibilitat cap a ells. Que no siga només per festes nadalenques; si volem aspirar a un món millor, destruïm les desigualtats sempre, no del 21 de desembre fins al 7 de gener. I recordeu, un altre món és possible. Perquè, ara ve l'hivern, sempre plou i neva, pobres traginers...
Està -alguna vegada ho ha deixat d'estar?- de moda aquesta cançó que ha servit de banda sonora per al lip dub per la independència. Però amb aquest vídeo, aprofite per recordar que hi ha una entitat, Com Sona l'Eso, formada per diferents professors de música, que realitza any rere any una trobada musical amb molts dels estudiants dels Països Catalans. Cada any es fa en un dels tres territoris, i aquest, més concretament, és de Benicàssim (2006), la primera edició en què un grup conegut de música en valencià hi actuava. El 2007 tornaren a repetir a Barcelona; l'any següent, les i els joves cantaren al ritme de Feliu Ventura a Carcaixent; el 2009, ho feren a Dènia amb l'ska de la Gossa Sorda i Nach; i aquest any, ho han fet a l'Amtella de Mar, amb les tres components de Soul Atac. Necessitem més iniciatives com aquestes, amb les quals el jovent participa en la recuperació i la unitat lingüístiques, i llança al cel amb crits cridaners que volen -que volem- una normalització en la música en català, encara que els polítics es vulguen fer els sords. Evidentment, l'associació no té cap ajuda institucional; els estudiants s'encarreguen de vendre clauers i camisetes, i, com a molt, reben algun ajut des de l'ajuntament de la ciutat on té lloc. Té molt de mèrit, moltíssim, que una idea que sorgí pel somni d'aquests professors valents i arriscats haja ja complit els 11 anys. I el pròxim mes de maig, a Morella, la 12a edició. Jo vaig tenir la sort d'anar a Benicàssim i a Barcelona, on, a més del concert, hi hagué maremàgnums sonors i paelles gegants. Van ser dies inoblidables sentint música en valencià dins d'un panorama castellanitzat, i més per a un jove que venia d'un poble on tot es veia massa en clau blava.
Hui, veient el vídeo sencer, m'he emocionat i m'ha esborronat tant, que he decidit pujar-lo a la xarxa. "La flama" s'ha convertit en el nostre himne i cada vegada que l'escolte, ja siga en l'ordinador o en directe, no em puc estar de sentir al meu interior unes pessigolles que em tornen la idea que no estem gens morts, que sabem reviscolar i que reviscolarem, malgrat totes les dificultats possibles. Som un poble en moviment, i per això, hem de baixar al carrer cada dia, sense limitar-nos a contemplar aquestes hores que ara vénen. I participar, ja que no podran res davant del nostre poble unit, alegre i combatiu. He de reconéixer que se m'il·luminen els ulls amb aquesta melodia...
El carrer és de tots; no distingeix ni economies, ni polítiques, ni classes socials. Hi podem trobar, de matí, treballadores i treballadors que volen portar un sou mileurista per garantir la vida de les famílies. També empresaris que les obliden i a qui els agrada més la secretària que tenen a l'oficina. Hi ha dones que van al mercat, que xafardegen o que fan les compres per als fills que vénen cansats de l'escola. Els avis i les àvies solen aprofitar el calor solar per estirar les cames. L'altre dia recordava quan el meu podia caminar per ell mateix i anava a pel diari, a fer-se el café i després a ajudar la meua àvia. De vesprada, és comú i freqüent veure xiquets i xiquetes acalorats amb bicicletes, corrent o jugant amb la pilota. D'altra banda, sempre trobe alguna o algun estudiant que van a fer les compres del material per a l'endemà. De nit, el carrer és inundat de gent sense sostre que es tapa amb dos cartrons, dones submisses a mafies que les exploten i les transformen en objectes sexuals, drogoaddictes amb unes xeringues carregades d'una benzina que els donarà corda, almenys, durant els pròxims minuts.
Fa por anar pel carrer? No. Tots es coneixen, saben que el ionqui viu allí, que la prostituta viu allà, que el vagabund abans era un dels empresaris que abandonà la família perquè les cuixes secretàries l'atreien més i després se n'anaren, a cuitacorrents, a un altre país a aprofitar-se'n dels béns que havien requisat al desgraciat. Coneixen que aquella estudiant arribarà lluny a la carrera de medicina, potser, fins i tot, descobrisca la cura del SIDA; també coneixen el jovenet ciclista que té els genolls ple de caigudes verticals, però que ha guanyat les últimes curses on ha participat. I si se sap és, sens dubte, per la xafardera de la quarta casa que rep els consells del seu avi, el qual tots els dies surt de casa sobre les 8 del matí.
Ningú s'exclou del carrer. Bé, eixa famíla que ha omplit la casa més luxuriosa, que no parlen la mateixa llengua del poble i que van amb vestits de marques italianes no es relacionen amb els altres a qui acusen de cocaïnòmans, de putes, de cornuts, d'ancians rabiosos i de dones grosses i sense vida pròpia. No tenen cabuda, perquè han estat educats a base de diners: col·legis privats, bilingües (anglés i el que volen imposar a la gent del poble) i amb uniformes refinats. Sense l'escalfor familiar, cadascú a la seua, amb tots els capricis que han volgut sense esforçar-s'hi. Con toda la educación del mundo, diuen. Una educació que no compta ni amb saludar la resta de veïns, ni somriure als xiquets que hi juguen, ni res per l'estil.
El carrer, vulguen o no, els equipara. La gent de tota una vida no permetrà que tinguen més galons per tenir més diners. La gent de tota una vida no permetrà que els oferisquen tants zeros per enderrocar les seues llars i fer allí balnearis, piscines, pistes de tennis o, àdhuc, de golf. La gent de tota una vida són ells: el ionqui, la dona que fa senyors, el ciclista menut, la futura metgessa, l'avi savi o la dona xafardera. I es volen, i es tracten de tu a tu, sense mirar-se per damunt del muscle, sense mostrar somriures prepotents. I s'estimen, perquè es tenen els uns als altres, perquè es coneixen des que van anar naixent. Perquè tenen un caràcter unitari, i prefereixen volar tots en una direcció. Perquè el carrer és el que els queda quan s'ha acabat tot...
València a 8 d'octubre de l'any 2008. Senyor rei Jaume I amb esta carta vull meditar algunes coses que em vindrà bé escriure. Sóc Ahmed, fill de Hassan, a Marraqueix nascut, fa deu anys vinguí a València a treballar i viure, Visc al barri de Russafa, la d'Al Russafí, d'on tancàreu Balansiya en estricte setge, he estudiat el català segons es parla ací, tinc amics valencianistes i el Casal freqüente. El Casal Jaume I, al vostre nom adscrit, on parlem de tantes coses d'esta nostra terra, més enllà de la ciutat, per retrobar un país molt més clar directament sense esta boira incerta. He sabut dels vostres Furs i de la llei antiga que van fer de l'antic regne un estat modern per la nua propietat, l'usdefruit, la fadiga, censal mort, violari, engany de mitges i el cens, l'emfiteusi, el lluïsme, l'any de plor, la tenuta, pel sistema conjugal de divisió dels béns. Com pot ser que a este país amb vuit-cents anys de vida continuen bloquejant els espanyols les lleis. Sé que som la vostra pàtria els qui en la bandera sostenim les quatre barres de Guifré el Pilós, sé que som tots una pàtria els que la vostra llengua fem sonar als nostres pobles com un mateix cor. Jo sóc moro, immigrant i valencianista, porte amb mi la clau de casa dels avantpassats que marxaren expulsats des del port de Dénia i guardaren a l'exili esperant tornar. Jo he tornat segles després amb les butxaques buides i reclame per a mi i tots els valencians, fills i néts del Tio Canya, de qui em sent família, eixes claus que ell ha perdut i acabarem trobant.
Octubre. Per fi entrem al mes deu del calendari cristià (anteriorment era el mes huit). Tot i que tampoc corria tanta pressa. Amb l'octubre, la tardor, la caiguda de les fulles i el ventet carregat d'una mica de frescor inunden les nostres vides. Ah, i amb ells els costipats i els mocadors plens de blasfèmies!
Octubre és un mes sec, repel·lent o nosécom, però és un període més que hem de passar. Després ve el novembre, però d'això, ja en parlarem. El mes deu implica que fa ja mig any de l'arribada d'aquella primavera d'abril, i és una mena de yang dins del ying-yang de les estacions. No té per què simbolitzar res lleig, però la tardor sol ser la més trista de les quatre; a més, és època d'al·lèrgies.
Octubre, no obstant això, també és el mes d'iniciar nous projectes, noves temporades i nous cursos, i aquest no n'és l'excepció. Hi ha un parell d'esdeveniments que caldrà tenir present als quadrets de l'agenda d'aquestos pròxims trenta-un dies. Per exemple, el 9 d'octubre que, com cada any, se celebra la diada del País Valencià i enguany, per tal de fer festa dels 25 anys de Trobades, es farà la trobada de les trobades, finalitzant amb un gran concert dels Obrint Pas que, com ara fa mig any, tornen a València carregats d'arguments que amollar sobre l'escenari. D'altra banda, el pròxim dia 15 d'octubre, a l'Olleria, comptarem amb la presència del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, que hi estarà parlant de la seua novel·la Les veus del Pamano. A més, serà un servidor qui tinga l'honor i el plaer de presentar l'acte.
La primera quinzena del mes deu està ja ben situada; de la segona quinzena ja en comentaré, d'altres afers. I ara, com que comencem dia, setmana i mes, serà qüestió de posar-se mà a l'obra i fer les diferents tasques que hi ha. Potser, totes aquestes activitats mantinguen el cap una mica distret dels records i dels pensaments a què s'havia malacostumat. Potser, aquest octubre sí que necessite una cançó, una bona cançó...
Seria molt bonic que la vida fóra de color de rosa, o, potser, no ho seria tant. M'explique: no és qüestió que ens ho donen tot fet, encara que, de vegades, una ajuda del destí no vindria malament. Però a cas ens recordem dels esforços que hem realitzat en el llarg camí cap a algun objectiu desitjat quan ja és nostre? Supose que allò deu ser l'anomenada felicitat, les xicotetes mil·lèsimes de segon que transcorren entre la finalitat aconseguida i alguna nova meta. Almenys jo la veig així; no és cosa de seguir ancorat en l'objecte o virtut adquirits (estil PSOECV de hui en dia, que es colguen medalles per haver lluitat per la llibertat i contra el feixisme, però que no fan res per viure en un món millor i, fins i tot, amaguen la gent que segueix el que ells un dia foren) i, a més d'exigent, s'ha de continuar sent ambiciós. Tot i que no és necessari obtindre nous triomfs, és una opció aconsellable la de millorar el que s'acaba de rebre amb suor. Bé, algun dia en parlaré més detingudament i d'una manera un poc més aclaridora que, d'altra banda, ja fa temps que no escric una entrada mitjanament llarga.
El cas és que he redescobert aquesta magnífica cançó transvestint-me amb dos gèneres narratius, com són l'assaig i la novel·la eròtica. De matí, Joan Fuster m'explica paulatinament el problema d'identitat que els valencians hem sofrit i sofrim -ningú no ens garanteix que no es complisca el futur del verb "sofrir"-, mentre que de vesprada-nit és, en aquesta ocasió, Carles Cortés qui em narra la vida de Sara, la dona sense atributs, premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida 2009.
Aquest tema (en el vídeo, amb el Ball dels Locos de l'Olleria, la Construcció de la Safor, la Gossa Sorda i Dusminguet) em feia bollir la sang, fa uns quants anys, de pensar que hi ha un futur esperançador, que podem aconseguir el somni desitjat d'un món millor, de creure'ns indestructibles davant les adversitats, amb la igualtat de raça i sexe per bandera, amb clams cap a la llibertat per himne... I mai no he deixat d'imaginar-m'ho ni, evidentment, d'actuar. Està en les nostres mans!
A voltes sóc supervivent dels mapes dels meus sentiments, i en la tristesa del llarg camí sent les ferides del meu temps.
Perdut a les nits d’Occident he aprés a viure resistent, i a les mans porte cinc continents i al puny tancat un món sencer.
I en la tristesa del llarg camí sent la ferides del meu temps. I a les mans porte cinc continents i al puny tancat un món sencer.
A voltes sóc un nàufrag més als oceans dels sentiments, i entre les veles del meu destí sent la revolta del meu temps.
Solcant el mar contracorrent he aprés a sentir-me insurgent, i per bandera porte un estel onejant sobre quatre vents.
I entre les veles del meu destí sent la tristesa del meu temps, i per bandera porte un estel onejant sobre quatre vents.
I en la tristesa del llarg camí sent les ferides del meu temps, i a les mans porte cinc continents i al puny tancat un món sencer.
Allò que déiem divendres. El poema d'aquest magnífic poeta avantguardista té dues versions musicals: una, podríem dir-ne que senzilla i minimalista, de Lluís Llach; l'altra, més mediterrània, amb la barreja i fusió musical de Miquel Gil. Dues visions d'una mateixa lletra; dues visions fantàstiques del mateix punt de vista.
De vegades, la simplicitat és millor que tota la càrrega musical -ara tot allò que fa soroll es diu música- que hi posen molts grups del moment. De vegades també, hi ha massa palla per tal d'omplir. No és el cas d'aquests dos grans de la cançó i dels instruments. Açò és MÚSICA (i amb majúscules). Gaudiu-ne:
La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin.
Que hi dugui un camí lluent de rosada, no molt lluny dels pins que la pluja amainen.
Per si em cal repòs que la lluna hi vingui; i quan surti el sol que el bon dia em digui.
Que al temps de l'estiu niui l'oreneta al blanc de calç ric del porxo amb abelles.
Oint la cançó del pagès que cava; amb la salabror de la marinada.
Que es guaiti ciutat des de la finestra, i es sentin els clams de guerra o de festa: per ser-hi tot prest si arriba una gesta.
El grup de Pego trau nou disc el pròxim 24 de maig. Pel que es pot escoltar al seu myspace (http://www.myspace.com/gossasorda), la cosa promet moltíssim. La transcripció l'he feta com he pogut, ja que Àlex Seguí i Josep Nadal canten a velocitats insospitades. Segueixen en la seua línia de batalla...
Apocalipsi
Mires a les vores i et preguntes en quin dels extrems; has de decidir-te, participes en aquest merder.
Tens la teua herència, pautes il·lustrades, guerres preventives i conflictes de cartella que vivencien el descrèdit d'Occident.
Apocalipsi, udols de llop, sentències de sectes que esmolen l'essència del mite; criden els cínics que citen versicles corànics i bíblics.
Literatura, feta dogma, un poble elegit, una terra promesa, helicòpters apatxes, les bombes de fòsfor, la mort que té pressa.
Corrents de foc ens tornen a creuar, déus del petroli, profetes de sang. Apocalipsi, genets de metall, por i ignorància, racisme i mercat.
Disposats a debatir si és possible aconseguir allò que fins ara que fins ara no hem aconseguit.
Mentida i debat, moltes possibilitats, les epeies i les voluntats. La tranquil·litat que donen els diners, la modernitat és com una gran boda. Globalització i multiculturalitat: màscares de sang.
Apocalipsi, udols de llop, sentències de sectes que esmolen l'essència del mite; criden els cínics que citen versicles corànics i bíblics.
Literatura, feta dogma, presència divina, els somnis s'esborren, i cauen les bombes sobre Palestina, les mares que ploren.
Corrents de foc ens tornen a creuar, déus del petroli, profetes de sang. Apocalipsi, genets de metall, por i ignorància, racisme i mercat.
El dia d'ahir va ser complet: Joan Fuster i Ovidi Montllor. Em vaig alçar sobre les 8.30 per fer una última repassada a l'exposició, em vaig dutxar i vaig anar a classe. En Formació Bàsica en Llengua Catalana, el professor Lluís Polanco no va poder vindre per estar en una conferència, així que vam donar classe de Literatura Catalana Contemporània amb Carme Gregori. Després d'una hora explicant la novel·la i Mercè Rodoreda, va ser el torn de les exposicions, i a les 11 i una mica la vaig fer jo. En acabar, va començar l'homenatge col·lectiu i particular -de cadascú- cap a l'Ovidi Montllor. I ja van 15 anys.
A les 12 del migdia, anàrem a una exposició sobre la vida del cantautor alcoià. Les ponències, extraordinàries: la Núria Cadenes i el Pau Alabajos. Més avant se sumà imprevisiblement el Miquel Pujadó, l'amic íntim del mestre. Van ser dues hores intenses, que es van quedar molt curtes. La Núria, experta en la biografia de l'autor de la Fera Ferotge (ha escrit Ovidi), va contar algunes anècdotes: les de la penyora al pati de l'escola o la simpatia que li tenia l'Estellés, el qual l'acusava de "lladre, malparit, m'has furtat el poema", quan va musicar Els Amants. Evidentment, era molt gran l'afecte que hi havia entre músic i poeta. Va arribar un punt en què es va emocionar de veritat, i ens va fer traure la fera que portem dins. Escoltar la Núria és escoltar la veu d'una persona que estima i viu la llengua, terra i cultura catalanes paradigmàticament.
L'altre ponent, i no per això menys important, va ser el Pau Alabajos. El cantautor de Torrent ens va explicar que s'havia creat un "Col·lectiu Ovidi Montllor", perquè és la referència ací, al País Valencià. Les autoritats el van voler silenciar, i quan van arribar al poder els anomenats "democràtics" (subratllat, entre cometes i cursiva que deia el Pau), van decidir que ja no ens feien falta musiquetes ni res per l'estil. Heus ací, la hipocresia, falsetat i malparidisme personificat! D'altra banda, tampoc esperem -ni ho podem- que surta alguna vegada a Canal 9 un mínim recordatori. Si l'alcalde d'Alcoi ja explicava que 10 anys (al 2005) eren molt pocs per a homenatjar algú...
I, de sobte, es va presentar Miquel Pujadó. Aquest va ser amic i company íntim d'Ovidi, i com a tal ens va contar un munt de coses: quines influències franceses i italianes tenia, com acabàvem xarrant moltes nits fins a la matinada, com va començar a aprendre a tocar... Una barbaritat de conferència que, malauradament, mai podrem veure gravada a la televisió pública. O voleu que cridem a Lluís Motes?
El dinar el vam fer al Terra. Hi havia anat alguna vegada, però vaig poder comprovar personalment i satisfactòria que allò que diuen del menjar és veritat. Arròs rissotto -crec que s'escrivia-, llom amb no sé què i un gran postre, acompanyat tot d'un gotet de mistel·la. El servici, els condiments, la gent d'allí, el lloc... tot! Va estar una meravella! I és que fa goig veure com, en plena València, hi ha un poble que s'anomena Benimaclet que et fa sentir com a casa.
A les 17.00 vam anar a reservar llocs, i en segona fila vam acabar. Vaig saludar el gran Toni de l'Hostal, que després ens cantaria fenomenalment. I a les 18.00 va començar...
Dues joves del SEPC van dir unes paraules, i van dedicar el concert al gran mestre que està fent vacances. Miquel Pujadó va iniciar l'acte, amb la melodia de l'Homenatge a Teresa i un escrit que va decidir fabricar aquell 10 de març de 1995. A continuació, va entrar espectacularment l'artista de l'Alcúdia, Toni el de l'Hostal, a interpretar l'Escola de la Ribera. Chapeau! Després van anar Carles Enguix, Xavier Morant i Lluís Vicent, que interpretaven una cançó de la seua collita personal i una versió d'alguna de la de l'Ovidi. Tot seguit, l'Hugo Mas, que va fer esborronar el públic i es va endur un minut d'aplaudiments, i l'Andreu Valor, que va estar a l'Olleria fa poc. Batà amenitzà la vesprada-nit amb alguns acudits i una magnífica versió del Va com va fetaper la seua cantant. Naia, grup que fa adaptacions de les melodies ovidianes, també ens deleita amb Els Amants o una rumba per a la cançó del Desesperat. Però ja anava sent hora de finalitzar la jornada, i van arribar els esperats...
Miquel Gironés, Robert Fernández, Xavi Sarrià i Miquel Ramos entraren en escena. Obrint Pas endolçainà l'Homenatge a Teresa, ens recordà que som la Flama d'aquest poble en moviment i que, per aquest mateix motiu, Som un poble per construir. Impecables! Tant en el concert del 17 de març, com ahir. Ni una sola errada. Perfectes i seriosos damunt de l'escenari. I, com no, no podia faltar el cantautor de Torrent, també filòleg català, Pau Alabajos. Junts feren un parell de cançons, però la millor va ser la seua adaptació de l'"Ai!", que Ovidi té al disc Cròniques d'un Temps. El públic hi vam col·laborar fent sorollets amb els dits a mode de metrònom que simbolitza el martell picant ferro. Emocionant el resultat; reviscolador el contingut. Les veus dels cinc músics pareixien salms obrers, i ens instaven a no quedar-nos quiets.
Faltava una última: la més desitjada, la més volguda, la més estimada, la més agraïda. Al Tall va entrar en escena! I, ja des de la primera paraula, es van emportar els aplaudiments més forts de la nit. Són la història del passat, del present i del futur, perquè continuen donant guerra paraulística i racional de la que ells saben. Són els mestres! Són les autèntiques referències! Són els directors de tots els grups de música actual: Obrint Pas, els principals deixebles, encara que també trobem La Gossa Sorda, Odi o el mateix Botifarra. I allí damunt l'escenari els teníem, per a cantar-nos quatre cançons en record a l'Ovidi, amic i col·lega. Ens vam emocionar. I tant que ho vam fer! Vicent Torrent parlava, somreia i ens feia pensar com són d'important en la història d'aquest país petit. I començaren a cantar. Ara un Darrer diumenge d'octubre, ara un Perquè vull; i quan se n'anaven, els vam demanar una última cançó. "El Tio Canya!" "Està en la UVI... però tornarà!". Aplaudiments i tornada màgica, impagable i imprescindible en la consciència valenciana: "Tio Canya, Tio Canya, no tens les claus de ta casa. Posa-li un forrellat nou, o et farà fum la teulada".
En acabar, ens alçàrem tots i ens deixàrem l'esma en un reconeixement cap als "güelos" com deia el mateix Vicent Torrent en una entrevista. Alegria, emocions a flor de pell, sang bullint. Gràcies a tota aquesta gent, i als que no hi són, i a escriptors, i a professors de valencià, i a professors que no tenen l'obligació però que donen les classes en valencià, i a la facultat de filologia per formar-nos, i a la senzilla gent que no canvia de llengua davant la imperialitat castellana, encara estem vius, i amb més ganes de lluita que mai.
El concert finalitzà a les 22.05 de la nit. I, tot el dia, en un gran sabor de boca. Ovidi Montllor homenatjava Fuster quan poda; homenatjava Teresa quan cantava; era amic de Paco Muñoz (també present a la sala). En definitiva, era volgut allà on anava, i molta gent encara afirma que el veu quan en senten alguna cançó. L'homenatjador va ser homenatjat modestament, però exacerbada. Durant quatre hores va abandonar les seues vacances per estar entre tots nosaltres. No obstant això, ha de continuar la seua obra de ser font d'inspiració d'altres músics, i ens en vam tornar a acomiadar per la porta gran.
Alguns diuen que hi ha déu allí amunt; altres no saben si és dona o home, blanc o negre; altres, que cadascú es fa el(s) seu(s) déu(s). Jo crec que m'inclouré al tercer grup. Els meus Déus estan molt ben definits: un va morir a Sueca el 1992, tenia un poblat bigot, unes característiques ulleres i un saber incalculable; l'altre va nàixer a Alcoi el 1942, va treballar de tot, tenia un gran humor, ens va deixar un legat valuosíssim i se'n va anar de vacances.
No freqüente llibres de poesia. En tinc, però preferiria conéixer més profundament a Estellés amb paciència i serenitat. Podria llogar-ne, però m'agradaria veure què oculta Ausiàs March entre línies. Me'n deixarien, però voldria desemmascarar Martí i Pol amb més temps. Sí, la poesia ha d'entrar en la meua vida de bona manera; altrament, l'avorriria de per vida, com passa amb les coses que ens volen imposar.
A què ve tota la reflexió? Recordava farà unes setmanes per què vaig elegir la carrera de Filologia Catalana o, millor dit, quan va començar a apassionar-me -tant com per a estudiar-ne tot allò relacionat- la meua llengua. Al llibre de 3er de la ESO de Valencià, el tema 5 tractava de la poesia. Pels primers apartarts, estava la cançó d'Al Tall, "Romanç de cec", de la qual haviem de completar els espais en blanc. Però el text central era l'opera prima del poeta gandienc: "Veles e vents". D'aquest, havíem de buscar tots els recursos retòrics (metàfores, hipèrboles, personificacions, etc.).
Vam donar més autors: Anselm Turmeda ("Elogi dels diners"), Roís de Corella ("La balada de la garsa i de l'esmerla"), Estellés ("Cançó de bressol" i "Els amants")... Tots acompanyats per les veus de Raimon i Ovidi. Però el que més recorde és l'ausiàmarchià, amb la corresponent traducció al model actual del mestre Fuster.
Crec que eixe tema em va marcar i, sobretot, Ausiàs March. Reproduïsc a continuació els seus versos:
Pere March, pare del nostre poeta per excel·lència, ens va deixar alguns poemes. Aquest, amb la introducció excepcional de Paco Muñoz, els versos en valencià antic del magnífic Lluís Miquel i la veu inigualable de Juli Mira, ens recomana unes pautes a seguir. La llàstima és que no sé com pujar-la, però vos deixe l'escrit. Si teniu la sort de poder-la escoltar, feu-ho! Paga la pena...
