LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, 
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. 
Ara que són al llit, els besa el solellet. 
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?                     
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,            
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: 
-Oh ma vida, mos peus són balbs 
i sento que se me'n va la llum,                                     
i et tinc a vora meu com la poma escollida 
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

A1 nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror, 
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.       
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?
 

Si hi ha alguna fruita que ha donat molt de si en tot l’art en general, aquesta és la poma. Ja Homer, quan a la Ilíada narra el judici de Paris, posa com a causa la poma d’or que Eris deixa per a “la més bonica”. També l’imaginari col·lectiu ha assimilat que la fruita prohibida que mossegà Eva era una poma; ho podem trobar als quadres de Tiziano o Durero, així com als dibuixos animats o a les representacions que se n’han fet a la xicoteta pantalla. A més, recordem que Newton descobrí la llei de la gravetat amb aquesta mateixa fruita. Trobem, doncs, que la poma és símbol del coneixement, de la passió, de la temptació, de la seducció sexual, però també de la bona salut i de la immortalitat. I, al meu parer, aquest darrer significat, relacionat amb l’amor, és el que ha volgut Josep Carner reflectir en el poema que, tot seguit, passarem a comentar.

Amb el títol “La poma escollida”, Carner ja ens dóna a entendre que, d’entre totes les pomes, un personatge del poema n’ha elegit una. Els protagonistes dels versos són Alidé i Lamon, dos ancians –amb noms mitològics– que, “més menuts i blancs”, s’estan sempre a la vora. Representen, però, dos punts de vista contraposats. Tot i que els dos van perdent la vitalitat (“Ara que són al llit”), responen de manera diferent: mentre que Alidé plora perquè envelleix (“em sé tan vella i encorbada), perquè ja no pot treballar, perquè se sent gelada o perquè ja no pot ajudar el seu marit com ho feia de jove (“I no et sabria péixer com en el temps florit”), Lamon accepta el moment que han de viure i la consola, ja que ell també se sent vell i sap que la vida se li acaba (“i sento que se me’n va la llum”), però recorda que, com ells, ningú és feliç en la vellesa, que el “fred” –o les malalties– els fa por, que “la negra nit”, que podríem entendre com la mort, els horrotiza i que les nores, a què Alidé enveja perquè treballen, els parlen malament. Ara bé, i ací es troba el tema del poema, malgrat que ja no són com eren, que són menyspreats pels més joves, que es troben vells i inútils, els queda l’amor, que sobreviurà per damunt de totes les coses, i és el que els dóna la vida i el que els manté junts, com ho observem als versos “i et tinc a vora meu com la poma escollida / que es torna groga i vella i encara fa perfum” o “Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?”.

Mitjançant un estil pla, i un llenguatge senzill i clar, el poeta traça un diàleg compost per cinc estrofes de quatre versos alexandrins cadascuna, amb una rima ABAB CDCD EFFE GHGH IJIJ, on es tracta la vellesa (recordem que a Els fruits saborosos, podem establir-hi tres grups de poemes depenent de les etapes de la vida: infantesa, maduresa i vellesa) i on Lamon compara la poma escollida amb la seua muller, Alidé. Entre els tòpics noucentistes que s’hi troben, destacarem el seny i la mesura imposats pel ell, la referència a la vida tranquil·la, molt típica també de la burgesia, en el vers “Ara que són al llit, els besa el solellet”, o els elements clàssics, com els noms dels personatges.

Veiem, per tant, com Josep Carner, d’una forma magistral, ens narra poèticament una escena on el vertader protagonista és l’amor immortal, que mai envelleix, encara que les persones arriben a la mort. Un amor, el que es tenen els dos protagonistes, que els acompanyarà fins a l’últim moment, alié al pas del temps, sense excessos ni elements eròtics. Un amor espiritual que, en definitiva, ha sigut escollit per ser tan especial, com la poma que hom cull d’un arbre.

Ni en les llistes de les novetats literàries del 2012 ni en no sé quin lloc més hi havia representació valenciana. Tot era de Catalunya, i si pot ser de Barcelona, millor que millor. Igualment, en una nova assignatura d'aquest segon quadrimestre -del qual ja en parlaré quan haja vist totes les matèries-, la llista de lectures que podem elegir per fer un treball es redueix a novel·les i contes dels últims cent anys, però tot amb l'accent oriental del català central. La qualitat, evidentment, és immensa: Rodoreda, Perucho, Calders, Cabré o Monzó, per no parlar de Llor o de Solsona. Però no és aquesta la qüestió. A l'institut no teníem autors catalans; ara no tenim autors valencians? Perquè, ja em direu si, per exemple, per al punt de vista psicològic dels personatges no podríem basar-nos en les característiques de la Sara de Cortés o de l'Aleixa de Climent i Mompó. O per a comentar el relat, si no servirien per a ser analitzades els records agredolços d'Alonso. O si per conéixer la nostra llengua en veu dels nostres avis i àvies no anirien millor els ametlers perduts de Cucarella o l'estrep per a endinsar-nos en la història d'Olivares. O el costumisme de Valor. O el medievalisme de Vilaplana. O els professors de Mira. O les polifonies i els canvis d'escena, tant en Butxana, com en els bulevards i les propines de Torrent. O els homes i les dones de Clara Simó.

Ja he dit que la qualitat dels barcelonins és indiscutible, és impressionant. Però els valencians no ens quedem enrere. En fi, no he descobrit res de nou, però caldrà que seguim insistint-hi, que seguim endavant. Al nostre grup, els vaig proposar llegir El millor dels mons, de Quim Monzó. Per la qualitat de les obres llegides d'aquest gran escriptor, imagine que aquestos contes també seran fantàstics. Haurem de començar-los ja perquè no ens torne a agafar el bou...

L'exposició que vaig fer per a Gèneres Contemporanis II fou, com vaig comentar, sobre Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. Com que la nota ja està posada i ja no poden haver-hi malentesos, la copie ací.

LES
MERAVELLES ESTELLESIANES

Ja ho va dir Joan Fuster: “amb Vicent Andrés Estellés es trenca el malefici”, un malefici que ens havia dut a la mudesa des de March, Roig o Corella. Aquesta afirmació, la complementa Ferran Carbó quan explica que “la seua singular expressió poètica era diferent, no sols desorientava els cànons establerts i assumits majoritàriament sinó que buscava sovint el contrast o el trencament amb la tradició coetània immediata i intentava suplir-la enllaçant amb la tradició més clàssica: els orígens de la llengua pròpia (...), i el seu naixement dels precedents de la llengua llatina, amb la vinculació amb alguns grans poetes llatins com Horaci, Ovidi o Catul”. És amb aquest enllaç amb els orígens de la llengua pròpia amb què començarem l’exposició següent sobre Llibre de meravelles.

Sovint es diu que Vicent Andrés Estellés ha tingut èxit per emprar un llenguatge senzill, clar, directe i, en algunes ocasions, “col·loquial”, entenent l’adjectiu com una llengua pròxima al poble, sense recargolaments. Ara bé, tot i l’aparent senzillesa o facilitat que destil·la, hi ha al darrere una preparació erudita, una obsessió en la mètrica i una mania en l’estructura. Aquesta formació clàssica de què parlàvem, la trobem ja en el mateix títol del poemari: Llibre de meravelles, amb una referència explícita a Ramon Llull. A més, amb la cita de Miquel Batllori a l’inici (“No sabem amb exactitud per què (Ramon Llull) l’anomenà Llibre de meravelles... Així es comprén millor per què el Llibre de meravelles és una novel·la episòdica: en el seu origen fóra com una guia espiritual...”) hi veiem el punt d’unió. Cal entendre els diferents poemes com episodis d’un jo poètic submergit en la postguerra i que ens parla del record. Tanmateix, les meravelles estellesianes no tindran res a veure amb les lul·lianes: mentre que les del mallorquí hi apareixien de la sorpresa de Fèlix en cada acció per la gratitud que té cap a Déu, les meravelles del poeta de Burjassot no són altres que les vivències personals, en què trobem la petjada de la guerra i la postguerra, el dolor i la misèria, però també el record o l’amor, així com un bri d’esperança cap al final. Finalment, observem una nova referència a Llull al poema “Cant de Vicent” (Llull tenia el “Cant de Ramon), on, novament, hi ha un meravellament irònic, ja que no és ni un homenatge idílic ni bucòlic a la ciutat de València; no empra tòpics i descriu la València que ell veu “sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro”, d’una “manera humil, amb castedat diríem”.

Hem comentat la cita de Batllori, però, junt a aquesta, cal destacar les altres quatre que hi ha. En trobem tres d’Ausiàs March, cadascuna de les quals es refereix a l’enyorança del passat, que no es pot repetir; al present, que és “un riu de mort lo dia”, amb les misèries, i al futur, on es comprovarà qui havia sigut fort i qui covard en el temps anterior. Així mateix, el poeta de Gandia és l’autorictas més usada, com ho justifica la gran quantitat d’epígrafs d’ell i el mateix poema “Ací”, que ens narra algunes de les escenes del poeta medieval. I, finalment, una de Teodor Llorente, que esmenta dos dels temes del poemari: l’amor i la guerra, i la lectura o l’escriptura. L’ús de totes aquestes cites ens fa replantejar-nos una hipòtesi: la recerca d’un lloc en la història de la literatura catalana. Ho expliquem. Estellés tracta els tres períodes més importants per a la història de la nostra llengua: amb Ramon Llull (Segle XIII), els naixements; amb Ausiàs March (Segle XV), el Segle d’Or, i amb Teodor Llorente (Segle XIX), la Renaixença. Sembla que es deixa un buit per a l’actualitat, però no, amb aquest llibre vol situar-se com un referent de la literatura del segle XX. Aquesta hipòtesi, a més, té el suport d’uns altres versos que escriurà a El gran foc dels garbons (1972): “Em moriré escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle XX”.

A part de la quantitat de referències literàries que hi ha (a més dels citats, també hi trobem Riba, Corella, Roig, Petrarca, Virgili o Garcilaso, entre d’altres) que contrasta amb l’aparent senzillesa del discurs, esmentarem que el vers utilitzat en la majoria dels poemes és l’alexandrí (“No hi havia a València dos amants com nosaltres”, per exemple, d’“Els amants”), el qual està considerat el vers més culte de la literatura. I, per què no dir-ho, la complexitat de l’estructura de l’obra. Llibre de meravelles actua com un retaule medieval: dividit en tres parts, de les quals la primera i la tercera estan intitulades (‘Teoria i pràctica de la flor natural’ i ‘Propietats de la pena’, respectivament), però estan compostes per poemes sense títol, que actuarien com a introducció i cloenda. Aquestes dues parts foren afegides al manuscrit original, que forma el cos central de l’obra, subdividit, al seu torn, en set seccions. Tots els poemes porten títol i una cita d’algun autor clàssic. És ací on Estellés mostra les misèries de la guerra, la realitat quotidiana enfront la realitat oficial del règim, el dia a dia de la postguerra, les prohibicions i els silencis, la repressió, les morts als vagons, però també l’amor clandestí, l’amor d’ungles i d’arraps, l’amor educat, els passejos per l’Albereda, la contemplació del riu, el somni de la llibertat i de Súnion.

Aquest retaule, però, és ambigu. Sota el títol ‘Teoria i pràctica de la flor natural’, que a primera vista podríem interpretar-ho amb relació amb els Jocs Florals –i tot el que comporta: ús literari de la llengua per a la submissió, per al reforçament del règim i per a més etcèteres–, s’amaga la intencionalitat de trencar amb el retoricisme i el formalisme oficial i tradicional. Al llarg dels deu poemes que componen la primera part, veurem com, des de l’anonimat i la col·lectivitat (“Un entre tants”), el “jo” poètic desfà el paradís anunciat. Denunciarà com aquesta col·lectivitat viu oprimida en un context hostil i de repressió. A més, aquesta “teoria” i aquesta “pràctica” segueix sent una reminiscència de l’ars lul·liana, com s’observa pel seu sentit didàctic. Hi observarem l’ús d’anàfores (“Un entre tants”, “Ací em pariren i ací estic”, “Bella és la vida”), repeticions i contrastos lèxics (“nit”, “dia”, “treballe”, “done besos”, “amor”, “odi”) i els paral·lelismes.

El cos central sense títol que, com hem dit es divideix en set seccions, és com un viatge. A partir del contrast entre el passat agradable i ple d’amor i el present de la misèria de la postguerra i del dolor, el poeta traça una sèrie de tòpics que acabaran amb el “jo” poètic en una mort, tot i que serà invicta, però no avancem esdeveniments. L’enyorança d’un passat amb la seua estimada, passejant per les baranes del riu, llavant-se en la font després del ball, fent l’amor salvatgement en una habitació secreta, ja que era un tipus d’amor prohibit, és l’única cosa que el fa viure, com ho explicita a “Demà serà una cançó” quan diu “Ja no vius, sols recordes haver viscut alguna volta en alguna banda”. Hi ha altres poemes que ens parlen sobretot de la vida en la postguerra, com els de la segona secció, tots ells amb títols com “L’estampeta”, “reportatge” o “Crònica especial”, que palesen el tipus de literatura testimonial i compromesa d’Estellés. La tercera subpart ens mostra les preocupacions de caire existencial i angoixoses que sofreix el “jo” líric. El poema “Silenci” ho reflexa: “Ens demanen silenci, quan ens queden encara tantes coses per dir” i la prohibició de parlar i d’opinar si anava contra el règim, “A dormir tot el món. El món està ben fet”. Al meu parer, és un dels millors poemes de tota l’obra, ja que ens dóna la seua clau d’interpretació: “un animal de música, allargassant-se, prim, / des del començament de la mort en la terra / i creuant, un per un, tots els túnels dels segles / amb una bruta fam de claredat, només”. Efectivament, Vicent Andrés Estellés és aquest “animal de música” que creua “tots els túnels dels segles”, o el que és el mateix, que ha llegit els principals autors de cada època important de la nostra llengua i història i ara demana claredat, llibertat.

La quarta secció, que actuaria com a equador del poemari, remet per la mètrica –onze apariats heptasíl·labs– de l’únic poema que la compon, “La collita” a la ‘Teoria i pràctica de la flor natural’. Representa directament el dolor per mitjà de la repetició de “llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes”, com si fóra un rés o una oració. A més, ens recorda que “passen els dies” i que tot s’ompli de silenci, d’ofenses, de sang o d’insults. A la secció cinquena se segueix aprofundint en la tristesa, en el dolor, en la ràbia, provocats per la guerra i la postguerra, enfront de la vida oficial, la que era “bella”, com s’indica a “Una aigua bruta i trista”. No obstant això, continua amb l’evocació d’un amor trist, brut i esgarrat, que li servia, en certa manera, d’esperança per a viure: “L’un al costat de l’altre, contemplàvem València. / Vaig sentir el teu braç que buscava el meu braç. (...) Era una terrassa humil en els afores. / Tots els veïns pujaren i miraven València. / Els agradava molt la nit de Sant Josep”, és a dir, des de la terrassa, símbol de llibertat, d’aproximament al cel. La sisena secció, la més extensa, és l’arribada als inferns, el viatge en “el vagó de tercera” on “pujaven, de dos en dos, els presos” (“Creuant la nit”); és la construcció de la ràbia, el desig de pecar “perquè no se’ns deixava existir plenament, amar-nos plenament”; és la visita al carrer de Ribot, on els soldats freqüentaven les dones que “s’aventaven l’engonal amb la falda” i que no sofriren repressió; és la part on ens conta quin era el seu ofici (“L’ofici) i quin el ritus tenien en el sopar, on el vi els encoratjava a canviar la situació (“El vi”); és el “Show” de les trompetes que intentaven allargar la vida o la pena i estaven per damunt de la misèria; però és també el moment de la “Mort invicta”, en què “Trontollaven els trens, els miserables trens, / creuant tota la nit, plens de morts, d’ofegats”. En aquesta darrera composició, s’arriba al màxim punt de la misèria, amb ferits, morts, sang o ossos podrits.

Tanmateix, i malgrat tot, eixa mort col·lectiva, tota eixa desgràcia i desesperació, és invicta, i ja hi ha pinzellades de llibertat. A la setena subpart, el “jo” poètic evoca en “També” el Súnion de Carles Riba, eixe temple grec símbol de llibertat i de plenitud. Torna a emprar els records dels temps amb la seua estimada, quan “damunt dels nostres cossos volaven llençols, / volaven els coloms en el cel del crepuscle” en aquella ciutat “dels dies humiliats”. Finalitza el poema amb esperança: l’esperança de poder escriure tot allò que desitge (“Se n’eixien els versos dels calaixos”) i l’esperança que no hi haguera més foc per al puro dels hòmens del règim i que “Un crit de ¡gol! omplia tot el cel del diumenge”. Segons Carbó, ací el poeta juga amb les semblances fòniques entre “gol” i “cel” i la paraula “sol”. Evidentment, era un desig d’esperança perquè el sol, la claredat, la llibertat, entrara en una nit llarga, en una dictadura que encara duraria cert temps.

L’última part o ‘Propietats de la pena’ –novament seguint amb l’ambigüitat i el contrast–, també desdibuixa l’infern que es podia anunciar. Un enunciador no explicitat i extern s’adreça a un tu que el representa mitjançant una mena de desdoblament i li dóna constantment instruccions. Ara hi predominarà el caire instruccional, el to exhortatiu, els imperatius o els verbs en futur. Ja en el primer poema hi ha un canvi en l’actitud: ara vol “una voluntat fundadora”, ara té el “desig d’una pàtria”, i hi apareix un “sentiment de comunitat”. Així, les penes particulars esdevenen penes compartides, i es poden combatre millor. En “Assumiràs la veu d’un poble”, trobem també l’antítesi a “Un entre tants”. Es destaca per sobre de la col·lectivitat per a responsabilitzar-se del seu poble: ell patirà, esperarà, callarà i vigilarà; ell serà la “paraula viva” i, potser, tinga represàlies, però sap que si no és poble, no serà res. Quan haja callat per obligació i passe tot, caminarà amb decisió, amb constància. En definitiva, que espera el moment d’actuar. A més, ja no ocultarà el seu amor, es respectarà i respectarà els altres, i exclamarà que “el sentiment de la pàtria” està per damunt de tot. Insta a la construcció d’un edifici, a “fer el temps”, a treballar per canviar la situació, per viure en llibertat. La cloenda vindrà encapçalada per una cita de León Felipe, “Vientos de salmos...”, amb què es referirà a tota aquesta part en conjunt com a salms, perquè cal tenir fe, cal voler buscar la llibertat entre tots, entre tot el poble, entre tota al col·lectivitat i perquè, al cap i a la fi, “l’esperança està en el salm”.

Després d’haver llegit Llibre de meravelles i d’haver-ne fet una lectura més o menys atenta, m’adones de tres coses: en primer lloc, m’adone del sentiment d’odi-amor que desprén la ciutat de València, lloc idíl·lic dels records i de l’amor passat, però ple de dolor i de tristesa per la repressió i el silenci de la postguerra. Hui en dia són moltes les opinions de músics, escriptors i altres intel·lectuals que van en la mateixa direcció: com una ciutat com València aporta rebuig per la pèrdua de personalitat i d’identitat, però, alhora, un amor a la pàtria incondicional, una estima a la nostra ciutat. En segon lloc, m’adone que parlar de la poesia d’Estellés no és una altra cosa que parlar de la vida; de la vida de cada dia, de la vida al ball, a la fira, de la vida als carrers on les dones cusen, de la vida de l’amor ocult entre l’Albereda o els cines, de la vida d’aquest petit país. I, finalment, m’adone que no sé si el poeta de Burjassot haurà escrit els millors versos de l’idioma català en el segle XX, però del que no hi ha dubte és que sí que s’ha fet un lloc en els pedestals de la literatura catalana, al costat de Llull, de Llorente o del seu March. Pense que ha arribat l’hora del seu reconeixement a València, i no cal témer el moment, car de poetes com Estellés, en son parits ben pocs.

 

Estrene ulleres i estic com un xiquet amb sabates noves. Bé, cert és que l'astigmatisme m'ha pujat un poc des de fa tres anys i mig, però no ha de ser motiu de tristesa: el ciclo de la vida, que deia aquell. La qüestió és que, com ja vaig comentar per ací fa uns mesos, aquest any serà completament fusterià: 50 anys de Nosaltres, els valencians; 90 del naixement del suecà, i 20 de la mort. I, com que d'actes, d'homenatges i d'esdeveniments diversos, no en faltaran, el primer que hi ha hagut és una recopilació de la seua producció assagística literària en dos grans volums a cura d'Antoni Furió i Josep Palacios. És una gran tasca -i necessària- la que han realitzat, ja que hi ha més de 2000 pàgines plenes d'ironies, metàfores i tot tipus de reflexions fusterianes. Per fer-vos un tast:

"UNA NIT DE DISCOTECA 

Ja ho sé: non ho l'età... Als meus anys, que voregen els seixanta, ¿què faig jo en una discoteca, ni que sigui la Nit de Capdany? La discoteca és una institució nova, recent, que la gent de la meva generació no ha conegut o només l'ha coneguda "després". I el cas és que, sense saber ben bé per què, allà m'hi vaig trobar. La discoteca El Molí, a Sueca, és un lloc animat, afable, interclassista. La clientela semblava divertir-se molt. Hi fluïa una música de moda, escandalosa, reiterativa. Jo vaig beure el meu whisky habitual, però una gran part de la clientela absorbia barreges de líquids carbònics i una mica d'alcohol, que són consumicions barates. M'induïren a ballar, i els meus ossos ancians s'hi resistien. I no solament els ossos. Per allà circulaven, gimnàsticament, una sèrie de criatures delicioses. I m'entrà un atac de malenconia. Don Ramón de Campoamor, que era un poeta com una catedral, definia el problema: Las hijas de las madres que amé tanto / me besan ya como si fuera un santo. Ui, si em van besar! Galta per ací, galta per allà: igual que una relíquia. ¿O és que no m'he convertit en una relíquia?... L'adolescència saltarina d'El Molí era un objecte de meditació. ¿Són de dretes, són d'esquerres? La pregunta val per a totes les discoteques del món. Als 18 anys, amb el pubis pelut, tothom té dret a votar... I jo, miserablement trist en la discoteca, pensava: ¿i qui votaran aquestes criatures?" 

De Notes d'un desficiós (1980), dins Obra Completa de Joan Fuster. Volum tercer (2012). A cura d'Antoni Furió i Josep Palacios. Edicions 62 i Universitat de València.

Com que el primer examen serà d'aquesta assignatura, i com explica la dita ("Darrere de l'u, el dos"), començaré a passar els apunts de tot el quadrimestre en un estudi passiu. Bernat de Ventadorm, Gilabert de Próixita, Andreu Febrer, Dante Alighieri (la influència), Pere March, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, entre d'altres, parlen de la dona, de l'amor, dels atacs al contrari, de la llum, dels ulls, de la carn, de medicina, de psicologia, de tantes i tantes coses. El professor ens va comentar en classe que a Itàlia hi ha una assignatura que és La Divina Comèdia, i a partir d'ací ho expliquen tot. Nosaltres ho podríem fer amb el Tirant, amb els versos d'Ausiàs March, amb els consells de Llull, amb la medicina de Jaume Roig, amb el fervor d'Isabel de Villena, amb l'humanisme de Bernat Metge, amb els sermons de Sant Vicent o amb el regiment de Francesc Eiximenis. És tan rica la nostra cultura, la nostra tradició literària. Per què s'empenyen a negar-ho, a ocultar-ho? Per què? M'agraden els clàssics, m'agraden els meus clàssics, però també m'agraden els europeus. M'agraden Dante i Petrarca, o Montaigne i Voltaire, o San Tomás de Aquino. M'agrada l'època medieval. I, per això, almenys l'estudi de l'assignatura no serà tan pesat com Sintaxi Catalana de l'any passat. Ep, el que no he dit és que serà més fàcil, eh? Però d'ací es desprenen moltes lectures per a l'estiu. Així com cell qui en lo somni es delita... ai!

Irats e gauzens me'n partray
s'ieu ja la vey, l'amor de lonh.
Jofre Rudel


No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus del bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues. 

Sé que la poesia no es llig igual que la narrativa; cal anar assaborint tots i cadascun dels versos de cada composició. Ho sé. Sé que llegir-te un poemari en un dia et limita comprendre el significat total de cada cobla. Ho sé. Sé que, més tractant-se del poeta que es tracta, caldria anar amb deteniment. Ho sé. Però el temps se'ns tira a sobre, el pla Bolonya intenta fer cabre en un quadrimestre temaris anuals i també hi ha més autors. Promet que a l'any que ve el rellegiré i ampliaré els meus coneixements sobre ell. Ara, però, jugue contra Cronos i en aquestes batalles ja se sap que té ell totes les de guanyar. La pròxima setmana he de fer una exposició sobre Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, així que, per a anar bé, entre hui i demà me l'hauria d'acabar i dimecres em centraria en l'exposició. A més, també hi ha altres feines, però ara el que toca és despullar aquest llibret groguet que tinc entre mans. Vos deixe el "Cant de Vicent" recitat per  Vicent Camps. Sí, ja li ha arribat l'hora del seu cant a València...

Cant de Vicent

...a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts...
Sir John Talbot Dillon

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida --sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella--
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,

Em sinceraré: sent enveja sana dels artistes. Com són capaços, amb els moviments de la mà, del pinzell o de qualsevol altra eina de plasmar en la superfície allò que se'ls passa pel cap. Com, amb traçats, pintures i dibuixos, poden explicar les mateixes sensacions que un poema. Sí, els envege. Però també tinc la sort de conéixer-ne dos que, a més de mestres, són amics. Jordi Albinyana i Diego Albiñana. No són germans, però ho podrien ser per la màgia que cadascun sap transmetre amb el seu propi estil. Els admire, pel que han fet i pel que fan, i per tots els projectes que tenen en ment i les ganes de tirar endavant idees que no t'atreveixes ni a plantejar. I he tingut la grandíssima fortuna de poder col·laborar amb algun que altre quefer d'ells. Amb Jordi, aquest estiu vam estar parlant sobre algun treballet artisticoliterari. Però, en aquesta ocasió, parlaré de Diego. 

Allà pel mes d'abril o maig em va dir que volia fer uns quants relats eròtics i il·lustrar-los per a presentar el projecte a una assignatura. I en menys d'una setmana ja tenia les cinc historietes a punt. Unes històries que conten l'evolució psicològica del protagonista, el qual manté relacions sexuals en diferents indrets, que descobreix el primer amor, que busca en el sexe un fals aïllament, que sofreix els problemes d'ejaculació precoç i que acaba trobant la parella amb qui compartirà la vida. Uns relats, com explique al pròleg, en què es veu la influència de la cruesa bukowskiana, però també el lligam al poble, amb la terra, tot entramat amb un llenguatge afectiu que ens recorda el mestre d'Otos, Joan Olivares. Tot això, clar està, acompanyat d'unes xilografies impressionants i magnífiques, que et fan estar uns minuts per a haver d'assimilar tanta obra d'art.

Si teniu la sort de llegir les narracions i de contemplar les il·lustracions, no en perdeu l'oportunitat. Aquest recull d'Art -en majúscules- és només una pinzellada del potencial que té aquest ollerià. Només em queda donar-li la més sincera enhorabona i les gràcies per deixar-m'hi participar. Abans de tot, comenta "Aquest és el primer punt de convergència en futurs projectes literaris i artístics en comú". I jo, encantat de la vida. Que així siga, company! 

He acabat ara mateix de llegir-la, després de gairebé un mes. Ha sigut un procés lent, per tenir altres obligacions, però ho he pogut anar paint a poc a poc. M'ha agradat. M'ha encantat. Al meu parer, una de les millors novel·les que he llegit mai. Tant de bo poguera materialitzar tot el que pense, tot el que note a la panxa o a la gola. Tant de bo. Però em posaria a contar i contar aspectes de l'obra i no arribaria a expressar què sent. Un nus i unes llàgrimes que maldaven per eixir, però no han guanyat. Jo confesso és una història de. Mentira, és més que una història de, són moltes històries sobre. I ho explique: és una novel·la d'amor, de maduració psicològica i personal, però també és una mirada cap a tots els mals del món. Tots? Sí, els més grans. Pares que intenten imposar als fills què han de fer en les seues vides, religions que fomenten la lapidació a la dona, dimonis inquisitorials que afirmen cremar les persones en nom de Déu, experimentacions amb negres, jueus, homosexuals, de qualsevol edat, tot en els camps de concentració de la vergonya, robatoris aprofitant l'estat de salut dels pacients, etcères que cal llegir. L'Adrià Ardèvol escriu una carta a la seua estimada, la Sara, que ja és morta, plena de secrets que s'endú al més enllà. Però a la part de darrere hi ha una sèrie de reflexions que cal mirar-se. 

Jaume Cabré, mag de la ploma, de l'ordinador, de les tecles i de tot allò que servisca per a escriure, ha fet una obra magna. Durant huit anys, huit!, ha anat traçant lletres i històries, històries i lletres, fins a aconseguir aquestes 999 pàgines. Ep! I la novel·la no està acabada: "Vaig donar per definitivament inacabada aquesta novel·la el 27 de gener de 2011, dia de l'aniversari de l'alliberament d'Auschwitz". L'obra, a més, està repleta de cites bibliogràfiques, tant d'autors catalans (dues voltes he trobat la petjada d'Espriu), com d'autors internacionals, clàssics, bíblics i tot allò que ha caigut en les mans d'aquest nosécomadjectivar-loja escriptor.

L'haguera devorat en més temps si haguera pogut, però aquest llibre m'ha fet companyia durant aquestos vint-i-tants dies. I això et canvia. Confiteor. I el contingut del text et canvia. Confiteor. I la manera tan característicament cabriana d'escriure et canvia. Confiteor. I et sents ple de saber, ple de ganes de canviar el món i d'evitar que el Mal avance a Palestina, que siga abonat pels EUA, que la fam òbriga els nostres telenotícies, que la corrupció siga companya nostra del dia a dia, que l'odi a l'immigrant s'acabe, que. Una novel·la que recull molts episodis històrics que ens haurien de servir per a reflexionar i per a encarar el present i el futur.

No vaig descobrir qui era Cabré fins mesos abans de la seua presentació a l'Olleria. No me n'havien parlat a l'institut, i ho vaig dir aquell dia. Màrius Serra ha comentat que fa tuf a Nobel. Joan Josep Isern, que estem davant d'un clàssic. Això cal estendre-ho, perquè estic segur, seguríssim, que tenen tota la raó del món. Llegiu-la, llegiu-la en calma. I després adreceu-vos a la Real Acadèmia de les Ciències de Suècia i comenteu-los la idea. Si miraren a tots per igual, estaríem davant del primer nobel català. Confiteor.

"Fa poc, un vell amic meu, que acabà ficant-se en els embolics de la vida pública, es queixava des de les pàgines d'uns periòdics de Madrid i de Barcelona: els polítics espanyols actuals són objecte de greus campanyes difamatòries, d'acusacions verinoses, de burles sagnants. I no diré jo que no. La lamentació, en tot cas, em va semblar extemporània. Objecte de difamació, de verí i de sarcasme també ho som els altres. Ho és l'últim obrer aturat, per exemple, i fins i tot qualsevol veí mesocràtic. En el fons, la política que arrosseguem "gràcies a Déu" des de l'anomenada transició en aquesta pell de brau ha estat més una presa de pèl que una altra cosa. I la qüestió no és de partits. Vists des de lluny, i sense cap entusiasme concret, tots els partits espanyols produeixen avui la impressió de ser un magma espès i barroer; tots, a pesar de les seues discrepàncies, aparents o reals, semblen cosins germans.

Ho semblen i ho són. Em referesc a l'àmbit parlamentari, del qual emergeix, per descomptat, quelcom distint: la classe política. Classe o casta, es tracta d'un personal objectivament distanciat dels interessos reals del veïnat. Ells s'ho cuinen i ells s'ho mengen, com el Juan Palomo del refrany castellà. Amb un desdeny absolut projectat sobre la població civil, la massa electoral o comsevulla que ho diguem. No corren el risc que el menyspreu siga recíproc? En la classe política tots són amiguets, i per molta discrepància ideològica o personal que els incordie, sempre acaben menjant junts: en un restaurant fi o en el pessebró administratiu dels sous. Passen l'estona fent-se la punyeta els uns als altres: de partit a partit, dins de cada partit, com siga. Però ells són ells, una gent remota, ocupada en els seus tiquismiquis, que no tenen res a veure amb els problemes autèntics del carrer, de qualsevol carrer. I tots són uns: pacten de seguida.

Em sembla que, tal com funciona l'aparell polític espanyol de la neonata democràcia, l'escissió entre ells i nosaltres s'aprofundirà. Perquè ells, en definitiva, s'han proclamat com a classe. I classe no són, perquè una classe, des de Marx, és una altra cosa: una classe social. Són la nomenklatura, com diuen ara els dissidents soviètics. Cada partit té la seua i totes juntes parlamenten, se senten solidàries, i han de ser-ho. Tot això té la seua lògica objectiva. Són l'Espanya oficial. L'Espanya real? No em ficaré en aquest embolic de què és l'Espanya real, ni aquest és l'espai ni el temps per a fer-ho. Però salta a la vista la línia divisòria. El carrer va per un costat, amb les seues angoixes, i la classe política va per un altre, disputant-se un poder prim i suau. El pitjor de la classe política espanyola és que ni tan sols mana. Ni sap manar. I ha arribat l'hora que ja no ens han de manar, al cens electoral. Perquè, no seríem els electors els que hi tindríem l'última paraula?

Ens han col·locat en una democràcia, i fan trampa perquè no ho siga. La indiferència de la gent pel que fa a la classe política pot arribar a ser oprobiosa: minarà la veritat de les urnes o les deixarà a l'arbitri dels nous caciquismes. I tant se val. Perquè la classe política anirà a la seua, i els altres ens entretindrem amb l'angoixa de la nostra supervivència. Dretes i esquerres coincideixen en el nivell convencional de la política. No cal dir que la ciutadania pot optar per girar-li l'esquena a la política i resignar-se i abandonar l'Estat en mans dels que ja la gaudeixen. Les diverses nomenklatures locals, fent-se el joc recíproc, passen l'estona, xuclen del pot i ens espanten. La matèria primera de la classe política està constituïda per una incompetència radical. Com en la meitat del món, evidentment. No crec que el Regne d'Espanya siga tan diferent... La simple operació de baixar al carrer -al carrer s'ha de baixar- hauria de ser alliçonadora per a la classe: el carrer pot inhibir-se, a la vista dels tripijocs parlamentaris. Jo no profetitze que sí: és una eventualitat.

I el pitjor és que, en girar la cantonada, hi ha el colp. Qui no ho olora? Això del 23-F va ser una broma de mal gust; el que ens amenaça, què podria ser? Una repetició de la guerra d'Espanya, un primoriverisme, la resurrecció de Carrero Blanco? El veïnat s'ho pregunta mentre veu la televisió. O ni tan sols s'ho pregunta: ho dóna per fet. Es resigna per endavant. I no és que "tornarem a ballar-la": ja hi hem tornat. Tornem a vegetar en el puré del franquisme, i florit, a més. Tot això de la classe és un mer disbarat, o una bestiesa. Fa anys que dic que la història d'Espanya no l'han d'escriure don Claudio, ni don Américo, ni Vicens Vives: necessita la tinta càustica de Valle-Inclán. Quin gloriós Ruedo Ibérico no hauria escrit don Ramón amb la classe política d'avui, tan afluent de pillets, de subnormals i de tenors? Unamuno, en un insòlit rampell d'intel·ligència, va di que la democràcia parlamentària era una aristocràcia de tenors. El pitjor és que ni tan sols tenim tenors: l'oratòria. Per no saber res, la classe política ni sap parlar. Ni convèncer.

I un s'arronsa d'espatles."

Viure per viure. Els articles d'El País (1979-1986), de Joan Fuster. Publicacions de la Universitat de València, 2005.

Finalment, i mentre prepare el guió per a la ressenya d'El justícia, de Joan Torró, vaig decidir ahir que llegiria L'illa de Maians, de Quim Monzó. Ací vos deixe un fragment de "No tinc res per posar-me", un dels millors contes del recull que he llegit fins el moment.

"És, però, tan important que la vestimenta d'ella i la d'ell, diguem-ne, estiguin conjuntades? No és, segons com es miri (i, com més s'ho mira, més li sembla que sí), una voluntat de perfecció desmesurada? Quin problema hi ha si ella va d'una manera i ell d'una altra ben diferent? Fins i tot pot tenir una certa gràcia, que un vesteixi d'una manera i l'altre d'una altra. O és que es pensa que el fet que les vestimentes d'un i de l'altre sintonitzin és un bon auguri per la relació? Per comptes d'escalfar-se la closca rumiant com s'ho ha de fer perquè el vestit d'ella no xoqui amb el d'ell, el que ha de fer és vestir com cregui que quedarà millor. Però, com era que havia decidit que quedaria millor?

Recupera la idea dels texans i l'americana a quadrets. Es treu les sabates, els pantalons de xeviot i es posa els texans negres i, una altra vegada, les sabates. I es canvia d'americana. Es mira al mirall: ara que s'hi fixa, li sembla que li quedarà millor l'americana negra. Es treu la de quadrets i es torna a posar la negra. Les sabates de pell marró, però, amb els texans negres? Fatal. Busca les sabates negres amb cordons, i les troba: brutes. Els mocassins negres, en canvi, són nets. Però des de fa dos anys els troba tan xarons que ni els pren en consideració. S'afanya a seure, s'arromanga les mànigues de la camisa i escampa betum per les sabates negres.

Canvia de sabates i es mira al mirall. Està bé, però hi ha alguna cosa que no encaixa. I si rebutgés la teoria de les camises fosques i busqués, per exemple, la camisa vermella, que sempre li ha afavorit el color de la cara? Es treu l'americana negra i la camisa grisa i es posa la camisa vermella i, una altra vegada, l'americana negra al damunt. Es contempla al mirall. No. Es torna a treure l'americana i la camisa. Sense temps de teoritzar, s'emprova totes les variants possibles: la camisa verda amb l'americana de quadrets; la samarreta groga amb l'americana negra; la samarreta verd amb l'americana grisa; la samarreta grisa amb l'americana grisa; la samarreta blanca amb l'americana de quadrets; la camisa groga amb la corbata verda i l'americana negra; la camisa fúcsia amb la corbata de ratlles blaves i grogues i l'americana de quadrets; la camisa marró amb l'americana beix (que no havia valorat abans); la samarreta blanca amb l'americana grisa...

Quan sona el timbre està vestit amb una caçadora blava, una camisa blanca, un llaç de coll abominable, uns pantalons de llana jaspiats de marró, beix i verd, i mitjons negres. Encara no ha triat les sabates. Per no veure's ofegat en un inesperat nou mar de dubtes, a l'últim moment decideix obrir la porta sense haver mirat abans per l'espiera. La troba davant seu, vestida amb una senzilla túnica negra i amb una dalla a la mà. L'home la mira, entre decebut i sorprés.

- No em diguis que és una festa de disfresses -diu.

- No."


L'illa de Maians, de Quim Monzó. Ed. Quaderns Crema, 1985. 

Estic veient, per enèsima vegada, el documental que van fer els del departament d'audiovisuals de la Universitat de València sobre el mestre Joan Fuster. Cada volta que el torne a veure, descobrisc noves coses i se m'il·lumina la flama de la il·lusió. No hi ha res perdut, només cal insistir més als joves perquè lligen aquest homenot de Sueca. I, de sobte, com que és com si fóres ací al meu costat, com que és com si les distàncies mundials s'hagueren eliminat i estiguérem al mateix punt, xarrant o, senzillament, mirant-nos i somrient, m'ha vingut al cap aquest poema-cançó...

rava!

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms i altres carícies.

Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

He tingut el plaer, la sort i la fortuna de compartir dinar, tertúlia i lectura de textos amb lletraferits de la talla de Pep Albinyana, Francesc Mompó, Joan Olivares, Mercè Climent, Núria Cadenas, Toni Cucarella, Manel Alonso, Jaume Pérez Muntaner, Isabel Robles, Eusebi Morales, Ramon Guillem o Manel Arinyó, entre d'altres, en la Cassola Literària, un esdeveniment que porten creant, cada any amb un motiu gastronòmic (anteriorment l'anguila i el bolet), els mateixos Francesc Mompó i Ramon Guillem. Un tipus d'acte, d'altra banda, que demà, possiblement -tant de bo m'enganye-, no serà portada de cap diari ni tindrà cap segon als informatius de la televisió "valenciana". De totes maneres, hui he aprés literàriament, hui he aprés literatura, i açò va en augment. He eixit de Casa la Abuela content, veient que no hi ha res perdut, sabent que, si tots remem en la mateixa direcció i ens convertim en la mata de jonc, guanyarem!

El text que he llegit:

"CONTE ALS XICOTETS PLAERS

Quan el nostre protagonista es va ficar la primera cullerada d'arròs a la boca, va engegar la maquinària de la nostàlgia, d'aquella bilis negra clàssica, que li inundà la ment d'un mar de records. Allí, sentats davant d'una cassola que havia sofrit la majoria de les etapes de la història contemporània, es trobaven ell, la seua esposa, tres criatures que no paraven de fer preguntes, que volien aprendre de qualsevol detall quotidià, i els dos pares, més malaltissos en els últims temps.

De menut, sempre era l'àvia qui els obligava a reunir-se al voltant d'una cassola de les que l'avi venia al mercat. Hi posava creïlles, botifarres, cigrons, tomaqueta i cansalada, la qual li donava aquell toc apetitiu, gairebé eròtic, s'atreviria a dir. Explicava que hi havia dos tipus de cassoles: la de “putxero” i la de tomaca. I així se li quedà a ell, aquella classificació. Li agradava, al nostre protagonista, aquell plat familiar, exquisit, deliciós, però juganer i emprenyador com ell, mai li ho féu saber. A l'hora de començar a menjar, s'hi negava; s'estava jugant amb l'arròs ací i allà, feia quatre muntonets i amb un somriure entremaliat li comentava: “No en vull més”. Malgrat els renecs de la mare, ell s'alçava, agafava el plat i el deixava en la cuina. Això sí, abans de buidar-lo, li pegava algunes cullerades més d'amagatotis.

Al dissabte següent, es repetia el mateix ritual. I a l'altre, i a l'altre. I va créixer, el nostre protagonista, entre dissabtes en què es negava a menjar-se l'arròs al forn, almenys, públicament. No fóra cas que se'l descobrira un amant d'un dels millors plats valencians, però, sobretot, d'una àvia que cada volta envellia més a passos de gegant. Fins que va arribar el seu dia; fins que se'n va haver d'anar al Paradís, allà on les cassoles són tresors, allà on Cronos ja no mana, allà on la salut és la protagonista de les persones, allà on la tolerància regna per tots els costats, allà on les desigualtats no caben, allà on les coses s'aconsegueixen amb bona educació i no calen capitalismes, allà on la gent és neta i noble, culta, rica -de sentiments-, lliure, desvetllada i feliç.

No va tornar a tastar la cassola fins a molts anys després, quan ja era pare. Sembla que en aquella casa, a mode de dol, es va deixar de menjar aquell plat saborós, no sé si perquè els recordava a l'àvia o perquè no sabien fer-lo tan bo i temien no estar-ne a l'altura. El fet curiós és que, aquell dissabte, aquell dissabte de principis de tardor, quan es complia el trenté aniversari del traspàs de l'àvia, l'esposa del nostre protagonista, que sabia fer de tot, va decidir intentar preparar un arròs al forn similar al que s'havia menjat en altres temps en aquell indret. L'escepticisme capitanejava les cabòries d'ell, però va reconéixer que estava ben bona. També era de tomaca, aquella cassola. Van preparar una copeta de vi per al brindis, es van mirar tots als ulls i van beure. Els menuts s'hagueren de conformar amb una mica de llimona.

Quan el nostre protagonista es va ficar la primera cullerada d'arròs a la boca, va engegar la maquinària de la nostàlgia, d'aquella bilis negra clàssica, que li inundà la ment d'un mar de records. Fou la primera, la segona, la tercera, la quarta i l'etcètera cullerada, fins que s'acabà el plat; les assaborí i les gustejà totes i cadascuna d'elles, com a xicotets plaers que li anaven donant vida. Amb la conversa, no se n'adonà, però a la barana del balcó un pardalet no havia parat de piular en tota l'estona."

Pense que ha arribat l'hora del teu cant al País Valencià. Temies el moment, confessa-ho, temies. Temies el moment del teu cant al País Valencià. Jo, de vegades, m'aclame a tu, als teus llibres, als teus poemes per despertar la consciència de no ser res si no s'és poble. Fins i tot, invoque un nom -el teu nom- o secreta consigna, perquè tots els suetonis, que són uns fills de puta, la qual cosa no té cap mèrit, car tot ho feren les seues mares, vegen l'herència que ens vas deixar. Des de fa uns anys, recórrec l'Albereda i els ventruts camions, però també viatge, amb el cap ben alt, pel meu poble, assumint la veu que tu també assumires en el teu moment. La vas assumir i vas fer que l'assumirem. Vicent, ens ensenyares a no limitar-nos a contemplar aquestes hores que ara vénen, que baixàrem al carrer a participar del ball i de la festa, ja que no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu. Ep! I tant que ho vas aconseguir. Has vist les diverses mobilitzacions que s'han anat fent per la llengua, per la cultura i pel país? Has vist el llegat de poetesses i poetes que ens has deixat? Sí, que si Manel Alonso, que si Francesc Mompó, que si Teresa Pasqual, que si Àngels Gregori, que si Jaume Pérez Muntaner, que si Ramon Guillem, que si Lluís Alpera, que si etcètera. O els nombrosos professors de valencià i estudiosos dels teus versos. O els trobadors del segle XXI que s'inspiren en les teues lletres per crear les seues, com Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat i més i més i més. No hi havia a València tants amants teus, de les teues èglogues. Ens meravellares amb les teues meravelles. I no et vas quedar curt d'amistats: Fuster, Valor, Sanchis Guarner. Poca broma. Crec que vas jurar que escriuries els millors versos del segle XX. Ho aconseguires. T'han equiparat a la qualitat ausiasmarchiana; el vas superar.

Sé que ací et pariren i ací -encara- estàs. Et passaren certes coses i ens les contares. Com la pèrdua de la Mort petita, que era teua i ben teua només, que era la teua ama, i era l'ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger. T'han donat veu, t'han materialitzat moltes vegades, Ovidi Montllor i Paco Muñoz, o Lluís Miquel, o Juli Mira. Et queixaves que el primer havia fet seu "Els amants". Però eres el fill del forner, eres el poeta del -nostre- poble, eres el nét major de Nadalet, el que feies versos, el que ens despertares, el que ens animà a seguir lluitant. Molts t'hem conegut a l'escola, als instituts, però també per la música, o, per què no dir-ho?, pel teatre -gran i excelentíssima obra- i a la xicoteta pantalla, amb Cos Mortal. Ens encengué la sang per llegir-te, per trobar els secrets amagats a les teues estrofes. Desitjàvem tindre ja tots els teus llibres per despullar-te. Però als teus poemes sempre quedaran xicotets detalls que escaparan a les nostres vistes, als nostres estudis. És la teua gràcia, és la magnificència dels teus versos.

Hui, pujant l'escala, no una qualsevol, sinó la de ma casa, que també està repleta d'històries, malgrat que no hi ha una portera que s'emborratxa de vi i pixa per l'escala, m'han entrat ganes de menjar-me un pimentó torrat, tallat en tires. No obstant això, abans m'he sentit amb la necessitat d'escriure unes quantes línies sobre tu, Vicent Andrés Estellés, de posar-me les ulleres -com tu en l'últim moment, per seguir creant-, de sumar-me a l'homenatge que t'estan fent per la xarxa, perquè eres la clau que obri tots els panys, perquè eres el fill de Burjassot, però, sobretot, perquè eres un dels pares del nostre País Valencià.

M'haguera agradat conéixer-lo. M'haguera agradat xarrar amb ell. M'haguera agradat escoltar-lo en directe. Tant a ell com a Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés. Quin trio, oi? Són els nostres avis, els nostres espills on mirar-nos. Sense ells, hui possiblement parlaríem en la lengua de Góngora, Quevedo o Cervantes. Ni normes, ni despertar de la consciència nacional, ni revifament de la nostra identitat com a poble. Si devem alguna cosa, els la devem a ells. Perquè, gràcies a aquestos tres (i a Manuel Sanchis Guarner, també centenari), hui podem estudiar en valencià, podem comprar en valencià o podem enamorar-nos en valencià.

Hui, 22 d'agost, haguera fet 100 anys aquest home bo, amb bigot, barret i ulleres. Defensor de les formes genuïnes valencianes, ens va ensenyar a apreciar la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país. Recol·lector de rondalles, és autor d'una gran obra tan filològica com prosística. Una obra que no pot faltar en cap prestatgeria de tot amant del català. Si he de ser sincer, no he llegit cap novel·la del de Castalla, encara que sí que he recorregut tot el paisatge que descriu a les seues rondalles, amb el Dimoni Fumador, el Príncep Desmemoriat, el Patge Saguntí o el Gegant del Romaní. Promet fer-ho, promet fullejar L'ambició d'Aleix, Narracions perennes o el Cicle Cassana. Ho promet, no ja per la riquesa lèxica i literària, sinó pel compromís amb un dels nostres avis, per un dels nostres mestres, per un dels nostres fabricadors, per un dels nostres lluitadors subterranis. Potser no ha tingut -tampoc ho esperàvem- el reconeixement de la política valenciana, però, senyor Enric Valor, si ens escolta o ens llig des de les seues vacances, no tinga dubte que ací mai l'hem oblidat, que sempre ha estat un referent i que, malgrat la tràgica situació del (seu) país, seguirem amb l'estima per la llengua i per la cultura que ens va inculcar. No li cal cap reconeixement polític ni televisiu: hui la xarxa s'ompli de recordatoris, de commemoracions, de celebracions cap a la seua figura.

Moltes gràcies per la seua lluita i pel seu llegat!