La síndrome Sheldon Cooper o la por dels canvis

Una de les coses que fa que t’agrade la sèrie The Big Bang Theory és la identificació amb algunes quimeres d’un dels protagonistes, el Sheldon Cooper. A més del perfeccionisme -no tan extremat, és clar- o de la mania de no voler deixar res inacabat -sense els tres toc, toc, Penny, toc, toc, Penny, toc, toc, Penny- , hi ha la por dels canvis. No t’agraden els canvis, ni per menuts que siguen. Saps que una de les màximes dels llibres d’autoajuda és que si vols nous resultats, no faces sempre el mateix. I tenen raó, imagines, malgrat que si una cosa ja va bé, no cal tocar-la, i etcètera. Tu volies referir-te, en segona persona, però, als canvis personals.

2017 -bon any nou i tots aquests formalismes, per cert, ara que estem a punt d’acabar gener- ha entrat carregat de canvis, de transformacions quotidianes que, una a una no són res, però que quan s’acumulen provoquen un cert vertigen. Si hagueres de triar un eslògan per a vendre una pel·lícula o un bestseller, diries allò de: “A partir d’ara, hi haurà una vida que no havíem conegut”.  Més enllà de les evidències que hi suren, en la frase, potser resumeix el que últimament et circula per dins. Els límits s’eixamplen, alguns referents desapareixen, les fronteres es fan difuses, el centre se soterra, la fita s’esfuma i anem a les palpentes amb tot. Els esquemes s’han esmicolat i, per a escriure el pròxim capítol, que no aplega, et veus muntanyes i muntanyes de bibliografia. Créixer, en diran els experts. Sí, créixer, i per això davant l’abismal futur, moltes voltes et trobes nostàlgic, ancorat a minúcies que et fan sentir segur, fort, confiat. La zona de confort, cadascú se la fa a la seua manera. Però, quan hi poses un peu fora, notes el terra gelat i, fins que la temperatura no s’iguala, tendeixes a apartar-lo i a tornar dins. En algun bloc has llegit que es podria tractar de la crisi dels 25 anys. No en saps tu, de crisis generalitzades.

Com t’imaginaves la vida fa deu anys per als pròxims deu anys? No, segurament no l’hauries encertada. I veus, Àngel, hi ha hagut canvis i estàs viu, i no t’ha anat tan malament -toca ferro per si de cas, desconfiat- i tot això. Però notes que necessites traure alguna cosa, necessites amollar-ho, desempallegar-te de pensaments, sentir-te lliure i amb forces per afrontar els nous esdeveniments, el nou tipus de vida. A les pel·lícules és fàcil escriure un rètol amb un “dos (o cinc, o set) anys més tard”, i ja tens al protagonista evolucionat, però en la realitat l’evolució no s’aconsegueix en uns segons, ni d’un dia per a l’altre, i per això intentes justificar els constants escrits al bloc sobre aquest tema. Sempre t’ha costat llevar l’àncora, sempre has tardat a xafar el nou terreny, i quan t’hi havies acostumat, pum, alguna de nova. Ep, i és que saps que no té res de mal, això de canviar. Però et costa, et costa refer els esquemes, tu, que li busques les cinc potes al gat a tot. En fi, fes una radicalització amb els canvis: no te’n queda una altra, adapta-t’hi, adapta-t’hi ja; prioritza, jerarquitza, no perdes l’essència, però va, que hui ja és demà. Si vols, com el Sheldon, mantín el teu lloc -que és teu i de ningú més, i mai ningú hi podrà seure- al món, però mou-te. Ningú no ho farà per tu, ja ho has vist. Canvia, mira els ulls de l’Àngel de fa deu anys, que jo, des d’ací, deu anys més tard, et mire a tu, ara, mentre tecleges aquest escrit. Fes el món una mandonguilla i menja-te-la, o acabaràs engolit, que ell és més gran, que té més poder. Creu-me, per més cabut que sigues, que després et farà un ‘zas, en tota la boca’.  I això no ho volem, veritat, Àngel?

THE BIG BANG THEORY

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“La ironia en la literatura d’Eugeni d’Ors i Josep Pla a través de Joan Fuster” (‘La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939’, PAM, 2016)

Fa unes setmanes, va aparéixer publicat el volum La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), editat per Ferran Carbó, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló. En aquest, s’hi recullen les 31 comunicacions del Congrés Internacional sobre la Ironia en les Literatures Occidentals des de l’inici del segle XX fins a 1939 del passat més de març. Així, al costat dels capítols a càrrec d’experts i estudiosos, com Pierre Schoentjes, Carme Manuel, Juan V. Martínez Luciano, Giulio Iacoli, Amaranta Sbardella, Pere Ballart, Maria Planellas, Vicent Simbor, Núria León, Ferran Carbó, Mònica Güell, Brad Epps, Antoni Maestre, M. Àngels Francés, Marcel Ortín, Anna Esteve, Eberhard Geisler, Gonçal López-Pampló, Núria Santamaria, Magí Sunyer, Francesco Ardolino, Moisés Llopis, Jordi Malé, Ramon Rosselló, Andratx Badia, Patrizio Rigobon, Carme Gregori, Sònia Sellés, Assumpció Bernal i Josep-Vicent Garcia i Raffi, hi ha (no negaré que la cosa no fa patxoca!) el nostre xicotet gra d’arena: “La ironia en la literatura d’Eugeni d’Ors i Josep Pla a través de Joan Fuster”.

En aquest capítol, analitzem, d’una banda, la importància de la ironia per a Joan Fuster, això és, la definició que dóna, l’especificitat que li atorga en relació a altres conceptes afins, com l’humor o la sàtira, i la rellevància que li concedeix en els seus papers d’història i crítica literàries com a tret constitutiu d’una certa tradició literària humorística a partir de l’obra de diversos autors. D’una altra, ens centrem en l’estudi de la ironia com a característica distintiva de la literatura d’Eugeni d’Ors i de Josep Pla en la lectura que fa, com a crític literari, l’escriptor de Sueca.

Així que, si no sabeu què llegir o què regalar aquest Nadal, aquesta és un magnífica lectura!

Llibre ironia

Publicat dins de DLLCA (UV), General, Llibres, escriptors, literatura, Projectes i maldecaps | Deixa un comentari

El pes buit de les paraules

M’agrada la pluja perquè m’ajuda a entendre’m; el món exterior i el món interior es fonen en un mateix món confús, caòtic, sibil·lític. És amb aquesta anarquia que trobem l’ordre. I en aquest ordre desordenat, cada dia ens afarten de paraules pomposes, plenes de promeses, de solemnitat. Ens les creiem; ens fan imaginar-nos els amos de l’univers, únics, exclusius. És el poder de les paraules -de la “paraula”-, que se n’entren per les orelles i, amb tota la cura possible, ens les acaricien tendrament, ens regalen el que volíem escoltar. Són paraules gairebé idèntiques a les que nosaltres ja hem llançat anteriorment, ara amb un viatge de tornada. Però recalque l’adverbi matisador: gairebé -gairebé!- idèntiques, almenys en aparença. Hui he agafat totes aquestes paraules que pul·lulaven per les orelles, on feien la seua feina, les n’he tretes curosament, les he ficades en un bol, encara que hi oposaven resistència, i he aguantat la respiració perquè volia veure quina n’era l’última voluntat. Tot seguit, les he deixades caure sobre un sedàs i, per a la meua sorpresa -o no-, tot el valor i el sentit s’ha quedat a la part de dalt; s’hi ha format una massa plena de sinceritat que no ha aconseguit passar la tela i situar-se sobre el plateret de la balança. A l’altre extrem d’aquesta, un bon grup d’hipocresia en mantenia l’equilibri. Al fons, potser per la pluja, potser vés a saber per què, el cristall d’una finestra s’ha trencat sorollosament.

Publicat dins de Creacions, General | Deixa un comentari

Maleïda dolcesa

Reconeix que és de les poques voltes que ha sucumbit a la pressió social per tenir la barba massa poblada i desordenada. Davant de l’altre reflectit a l’espill, i com si fóra un ritual, s’unta la crema d’afaitar: amb la mà dreta es posa espuma en l’esquerra i després frega les mans; tot seguit, s’acaricia les galtes mentre posa boca de peix; passa a la barbeta i, mentre l’alça cap amunt, refrega més espuma. Ara mateix té mitja cara oculta rere el blanc espumós. I juga a fer ganyotes amb el company que té enfront, que li les torna alhora, però a la inversa. Llança besos, repeteix frases de pel·lícules, canta amb la maquineta com si fóra el micròfon. Pensa, però només durant un breu instant, momentàniament, sense calar-li al fons, com d’arrapa-i-fuig, que és lliure, que el que el mira el coneix de sobra i que no li cal fingir. Potser fingir no és la paraula adequada, perquè ell no és de fingir. Potser adaptar-se a certs convencionalismes? Sí, potser això. Però res, ho deixa córrer. El marc de l’espill li arriba a l’inici de les costelles, o on hi hauria d’haver les costelles, perquè fa alguns mesos que no se les troba. I si s’untara tot el cos d’espuma? Li caldria més d’un pot, però seria graciós. Tal vegada es faria una foto i la penjaria a les xarxes socials; segur que tindria molts m’agrada. Com aquella vegada que, aprofitant que pintava la paret, es va pintar tot ell. No, no té prou d’espuma per a tot el cos. Mira el gran dictador del segle XXI, que marca que li queden uns quinze minuts perquè hi arriben els convidats. Sempre amb presses; mai no n’aprendrà. Mulla les fulles de la maquineta en la basseta d’aigua que ha deixat sortir i comença pel coll, primer per sota de la nou, després pels costats i, amb tota l’atenció del món -aguanta la respiració durant uns segons, voldria aguantar també els batecs del cor-, hi passa la fulla per damunt. No s’ha tallat, torna a respirar i segueix per les galtes, primer per la dreta, després per l’esquerra. Té, però, molt de compte amb les patilles, que han de quedar simètriques. Quan acaba, va a buscar el postafaitat. L’obri, se’n tira, primer a la mà esquerra, que després frega amb la dreta, i s’acaricia la cara. No sap si és l’olor tan forta que desprén, però es mareja, fins al punt que troba la pila més alta i l’espill més amunt; ara només li permet veure’s fins als mugrons. Un principi de glopada li sura per la gola, però li tanca el pas exterior. Es pega quatre colpets a les galtes mentre posa la boca en forma de o, de manera que ressona. Ja està aviat; la dutxa el farà reviscolar, però no recorda que l’aixeta estiguera tan alta. Res: aigua freda i avant. S’ensabona, obri l’aixeta i ja està a punt. Però, en eixir-ne, s’adona que aquell no és el vàter on havia entrat; és el de cals pares, amb l’estufa de dues pantalles engegada. Es mira a l’espill i li costa adonar-se que no és ell. Bé, no és ell actualment, és ell fa, no ho sap, huit, deu, dotze anys? Sent la mare, que fa el sopar; sent l’avi, que veu un partit del Barça i es caga en tot allò cagable i en tot allò que no; sent l’àvia taral·lejar un tatara-tata-ta, tatara-tata-ta, i sent el pare que torna de la fàbrica. No era dissabte? L’altre li diu que no, però sembla igual d’estranyat que ell. Quan ix del vàter, els veu a tots, no ho sap, huit, deu, dotze anys més joves?, al voltant de la taula. Càguentot, mira que eres lent per a dutxar-te! Per què fas eixa cara de sorprés? I ell calla, seu, agafa un palet de cranc, se’l posa a la boca. Mentre maleeix haver fet cas a les veus que li comentaven que s’havia d’afaitar, no pot evitar que un lleu somriure li nasca. Amb la boca encara plena, s’alça i els abraça a tots, que li copien la cara de sorprés que ell tenia fa uns minuts. Beu una mica d’aigua.

Publicat dins de Creacions, General | Deixa un comentari

Anàlisi de dos contes (‘H.’ i ‘M.’) de Núria Cadenes

Al llarg de les següents línies tractarem d’analitzar des de la perspectiva de les teories literàries feministes dos contes de Núria Cadenes, els titulats “H.” i “M.” del recull AZ (Tres i quatre, 2009). Hem decidit analitzar-ne dos per la brevetat i perquè trobem que són analitzables des del punt de vista que hem triat. Abans, però, voldríem deixar clares unes consideracions prèvies.

Així, seguint les explicacions de Mary Eagleton a Working with Feminist Criticism (1996), considerem que aquests textos són feministes per diferents qüestions. Per exemple, perquè, al nostre parer, poden “servir com a fòrum per a les dones” així com “promoure la presa de consciència” (1996: 33). No sabem –ho podem intuir–, tanmateix, si aquest text podria ser considerat feminista per les mateixes feministes, tot i que coneixem Núria Cadenes i els valors que defensa. El que sí que queda clar, com intentarem demostrar, i sense abandonar les idees d’Eagleton, és que l’escriptora hi efectua “una anàlisi crítica de la seua posició en la societat com a dona” i revela “una consciència crítica de la subordinació de la dona”, així com presentar “el gènere com una categoria problemàtica” (Eagleton 1996: 34). En resum, la lectura d’aquests dos contes com a textos feministes impliquen un clar posicionament ideològic.

A continuació, copiem els dos contes:

 

H.

La mare sempre em deia que vaig néixer de cul, que li havia costat tant i que uix, passa d’aquí, només de veure’t em torna el mal.

A l’escola em van recomanar que busqués alguna feineta senzilla.

Un cop em va agradar una noia. Era alta, morena i molt bonica, la Sara. Mai no em va considerar: deia que el meu serrell li feia venir singlot.

Després sí que vaig manar. Molt. Tothom feia el que jo deia i desfilava i m’imitava el pentinat.

Un dia la Sara va morir, dins d’un tren d’aquells. La vaig veure abans que hi entrés i el singlot no li va impedir de ventar-me escopinada.

No em podia tocar, és clar.

Però me la va ventar. (2009: 58)

 

M.

Oh, deixa-ho estar d’una vegada. Gamarús! Caradepeix! Tanca la boca i obre els ulls. T’ho havia avisat, oi? Doncs ja ho tens: prenyada. I contenta, no t’ho amagaré pas. La carn vol carn i tu, tant de fer el ronso, Jahvè amunt, Jahvè avall, encara hauries deixat que se’m covés l’arròs.

– Maria!

Em criden, Josepó. Però no ploris: se m’acudirà alguna cosa. No ploris, et dic, que d’aquesta et faré famós. A tu, al fill i al déuquelvaparir. (2009: 103)

 

AZ és, ja ho hem dit, un recull de contes en què cadascun dels quals porta per títol el nom del personatge protagonista. No obstant això, en aquests dos casos el nom ha quedat omés i Cadenes només ens n’ha donat la inicial, segurament com a joc perquè el lector, després de llegir-los, descobrisca qui són. Així, el conte titulat “H.” fa referència a Hitler, mentre que el “M.”, a Maria, la mare de Déu. Ambdós són, doncs, personatges històrics, amb tota la història –valga la redundància– que tenen darrere i que l’autora pressuposa que el lector coneixerà. En el primer, en “H.”, es conta, a grans trets, la vida d’un home que ja va nàixer desgraciat (“la mare em deia que vaig néixer de cul”) i que, tot i tindre tot el poder del món –recordem que parla del dictador– hi ha una cosa que se li va resistir: la Sara. No és casual que el nom triat siga d’origen jueu; a més, hi ha altres referències a l’ètnia de la xica, com quan viatjava en “un tren d’aquells” que transportaven jueus fins als camps de concentració. Hi ha, per tant, un xoc de contrastos: malgrat que va manar molt i que “tothom feia el que jo deia i desfilava i m’imitava el pentinat”, és a dir, que era un líder amb molts seguidors –ja siga per convicció o a la força, això ara no importa–, mai va poder tindre aquella xica “alta, morena i molt bonica”, la qual, al seu torn, no el considerà i criticava aquell pentinat tan famós.

Observem que és una dona la que, en certa manera, posa en el seu lloc l’home que s’autoconsiderava amo-del-món. Aquest text, per tant, podria servir de mirall per veure que les dones tenen el mateix poder i la mateixa capacitat que els homes, i que fins i tot poden plantar-li cara al més poderós del món a pesar de tots els perills. Aquesta, fins i tot, li va escopir, que és un dels actes de menyspreu més reconeguts arreu del món. Enrere queda la imatge de la dona refugiada i atemorida pel terror nazi; ací tenim una dona valenta que, potser per trobar-se davant de la mort, ja no té por a res.

D’altra banda, el conte “M.” narra l’altra cara de la moneda de l’origen de Jesucrist, la història que la Bíblia ens ha ocultat filtrada per la ploma de Cadenes: el moment en què Josep descobreix l’embaràs de Maria, la mare de Déu. Segons les sagrades escriptures, fou l’Esperit Sant, materialitzat en una paloma, el que prenyà Maria. L’escriptora, fent la funció d’escriptora, subverteix el relat original, i ens presenta una Maria activa, segura de si mateix, mundana, amb ganes de viure, de conéixer els plaers de la carn (“la carn vol carn”, com el vers ausiasmarchià), i cansada del “ronso” de “Josepó” (amb aquest apel·latiu, a més, ens acosta un relat considerat sagrat). Lluny queda, doncs, aquella imatge de Mare de Déu amb el cap cot i patidora que veiem en els quadres que l’han representada; res té a veure amb el personatge secundari, mare de família, que ens han venut des de l’Església. Aquesta és una dona que es mostra més forta psicològicament que el seu marit; és ell qui plora, malgrat que tradicionalment s’ha dit que els homes no ploren i que són les dones el sexe femení. Com a excusa –és una dona audaç–, li diu que no es queixe, que aquesta infidelitat li atorgarà fama, a ell i al fill, i també al “déuqueelvaparir”.

La Maria cadenesiana és intel·ligent; és ella qui “crea” tot el relat bíblic al seu parer, qui té realment el poder de la humanitat tal com ens l’han venuda des del cristianisme: busca el sexe amb un home més actiu que Josep (no se’ns diu qui és, però), que l’ompli més, és una dona de carn i ossos, amb una forta personalitat i que, a sobre, legitima la infidelitat amb l’argument que l’acte extramarital els donarà fama a tots. Fins i tot deixa entreveure que diran que és gràcia de Déu.

En conclusió, veiem el protagonisme de les dues dones en sengles històries. A més, és fàcil veure el contrast home-dona en cada història. Mentre que elles són valentes, amb una personalitat ben marcada i forta –models per a la dona defensada per l’escriptora–, que no s’empetiteixen davant les adversitats, ells són, tot i que la història els ha donat el paper d’homes forts, d’homes-amo, uns “poca cosa”, desgraciats des del naixement el primer, ploramiques el segon. Hi ha, per tant, aquesta anàlisi crítica de la posició de Cadenes en la societat com a dona, i són dos exemples que podrien promoure la presa de consciència entre el gènere femení. L’autora ha subvertit, sobretot en el segon cas, la història, sempre escrita des del punt de vista masculí –i misogin– i els ha donat una visió tocada pel biaix del feminisme. No serà exagerat exclamar que Núria Cadenes, i la Sara i la M., rebenten el sistema patriarcal imposat.

(Tasca final del Curs d’Introducció als Estudis Culturals de la Universitat d’Alacant, juliol de 2016)

Publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura, Projectes i maldecaps | Deixa un comentari