Com una pedra en un pantà
Quan la Crescenz -la Leporella, d’Stefan Zweig-, després d’anys de silenci, té una conversa amb el baró de la casa on serveix, el narrador omniscient, que ara fica la càmera en el cap de la dona, ens diu: “Certament: aquella ocasió no tenia en ella mateixa res de solemne ni de significatiu. Però en la sensibilitat subterrània, piscícola, d’aquest ésser tan obtús, aquesta conversa de cinc minuts va causar-hi el mateix efecte que una pedra en un pantà: a poc a poc, amb parsimònia, s’anaren formant uns cercles trèmuls que, en una successió d’ones lentes, pausades, arribaren finalment a la riba de la consciència”. Quedem-nos, doncs, amb la imatge de la pedra en el pantà.
Les relacions humanes no són, al capdavall, com una pedra en un pantà? El colp de la roca o del cudol en l’aigua; la bromera inicial; les ones més menudes, però més compactes al principi, que perden força a mesura que s’allunyen i s’expandeixen. No us sembla que les relacions personals converteixen aquest simple acte en metàfora? La il·lusió, la força del xoc del principi, que, amb el pas del temps, perd compacitat, moltes vegades sense saber ni entendre per què. En alguns casos, les ones duraran més en l’aigua; en d’altres, menys. Però arriba un moment que es fonen de nou en el pantà, i torna una calma angoixant, asfixiant, que t’obliga a resignar-te. El cas és que abans que llançaren la pedra, la roca o el cudol, ja s’intuïa que això passaria, o que acabaria passant si més no. I per això se’t queda un nus a la gola, un forat a l’estómac, un tu què saps que què saps tu. Tot i que no eres capaç de discernir si és per la pèrdua de violència de les ones o per l’empatx que portes des de fa uns dies per l’inici imminent d’una nova aventura que et traurà de la zona de comfort. Sí, aquella zona de comfort que et vas jurar que abandonaries però que ara se t’arrapa a la gola, a l’estómac i ves a saber on més.