Black Friday, d’Antoni Rubio
“Com una gran manifestació de desheretats”, sintetitza la xica de l’últim conte de Black Friday, d’Antoni Rubio, el pas dels diferents personatges que pul·lulen pel recull. Desheretats, marginats, els misèria-humana, els no-ningú de Galeano; Rubio dóna veu als invisibles, als emmordassats, als que hom no vol escoltar, ni veure, ni creuar paraula. I ho fa jugant amb els diferents recursos que el llenguatge, que la literatura, li proporciona: un monòleg interior extremadament excel·lent a “Grossa” (no endebades va rebre el Premi Sambori el 2009); l’alternança de majúscules i minúscules i una cançó de bressol en “A la voreta del mar”; la narració de distints “Fragments” d’una dona que sent com li parlen les nines; la pròpia versió de la “Metamorfosi”, que ens demostra que determinades persones compten per a la societat el mateix que els insectes més fastigosos; el relat de la vida de Xosé Tarrío, vull dir, Xoan Tarrés, un activista heroïnòman condemnat a setanta-un anys de presó; la recerca d’un “Valhalla” molt diferent per a un finlandés i l’Omar de Fallujah; la crònica de la moda del Pokémon Go; les pinzellades ferrantorrentianes a “Ombres”; el comportament tan semblant de les persones grises amb les “Mosques”; la solidaritat d’un govern que promou el suïcidi com a ajuda social; o l’autoreferencialitat del “Final feliç”.
Seria fals dir que Antoni Rubio debuta en el món del llibre (el 2007 va publicar, junt amb Héctor Sanjuan, Del Sud: el País Valencià al ritme dels Obrint Pas; també ha publicat articles en diferents reculls), com també seria fals escriure que debuta en la narrativa (alguns d’aquests relats ja han vist la llum al suplement cultural “Arts”, del periòdic El Mundo). No ens ha d’enganyar, doncs, el fet que ara haja tret el seu primer llibre de narrativa: Rubio, que no és novell en aquest art -a què se suma la formació periodística-, ens ha regalat un mosaic de la societat que el telenotícies només ens conta quan als de dalt els interessa que no se’n parle dels afers sinistres, un ventall d’aquells que per als periòdics només són un nom i unes sigles. És una lectura incòmoda, però, trobe que en alguns àmbits, necessària; tot i el filtre de la ficció, els esdeveniments són d’una quotidianitat que asfixia. El lector, per collons, està obligat a reflexionar cada vegada que acaba un conte, el qual, al seu torn, esdevé un punyal amb sal enganxada a la punta. En alguna ocasió, però, l’autor peca d’explicitat i ens ensenya massa les cartes, sense deixar que ho deduïm per nosaltres mateixos, o, justament, ens ho revela quan ja ho hem deduït nosaltres mateixos. No obstant això, aquest xicotet però no pot entelar el bon treball que ha editat Sembra. Llegiu-lo, llegiu-lo amb calma, assaborint cadascun dels vint racons que amaga. I, malgrat la sensació que vos naixerà de voler aturar el món perquè potser no el sentiu com a propi -encara que sí, que això és el món real, el que habita els carrers, els barris xinos, les sales d’interrogatoris, els bordells, els grans magatzems-, penseu que “sempre queda l’esperança d’un final feliç”.