La síndrome Sheldon Cooper o la por dels canvis

Una de les coses que fa que t’agrade la sèrie The Big Bang Theory és la identificació amb algunes quimeres d’un dels protagonistes, el Sheldon Cooper. A més del perfeccionisme -no tan extremat, és clar- o de la mania de no voler deixar res inacabat -sense els tres toc, toc, Penny, toc, toc, Penny, toc, toc, Penny- , hi ha la por dels canvis. No t’agraden els canvis, ni per menuts que siguen. Saps que una de les màximes dels llibres d’autoajuda és que si vols nous resultats, no faces sempre el mateix. I tenen raó, imagines, malgrat que si una cosa ja va bé, no cal tocar-la, i etcètera. Tu volies referir-te, en segona persona, però, als canvis personals.

2017 -bon any nou i tots aquests formalismes, per cert, ara que estem a punt d’acabar gener- ha entrat carregat de canvis, de transformacions quotidianes que, una a una no són res, però que quan s’acumulen provoquen un cert vertigen. Si hagueres de triar un eslògan per a vendre una pel·lícula o un bestseller, diries allò de: “A partir d’ara, hi haurà una vida que no havíem conegut”.  Més enllà de les evidències que hi suren, en la frase, potser resumeix el que últimament et circula per dins. Els límits s’eixamplen, alguns referents desapareixen, les fronteres es fan difuses, el centre se soterra, la fita s’esfuma i anem a les palpentes amb tot. Els esquemes s’han esmicolat i, per a escriure el pròxim capítol, que no aplega, et veus muntanyes i muntanyes de bibliografia. Créixer, en diran els experts. Sí, créixer, i per això davant l’abismal futur, moltes voltes et trobes nostàlgic, ancorat a minúcies que et fan sentir segur, fort, confiat. La zona de confort, cadascú se la fa a la seua manera. Però, quan hi poses un peu fora, notes el terra gelat i, fins que la temperatura no s’iguala, tendeixes a apartar-lo i a tornar dins. En algun bloc has llegit que es podria tractar de la crisi dels 25 anys. No en saps tu, de crisis generalitzades.

Com t’imaginaves la vida fa deu anys per als pròxims deu anys? No, segurament no l’hauries encertada. I veus, Àngel, hi ha hagut canvis i estàs viu, i no t’ha anat tan malament -toca ferro per si de cas, desconfiat- i tot això. Però notes que necessites traure alguna cosa, necessites amollar-ho, desempallegar-te de pensaments, sentir-te lliure i amb forces per afrontar els nous esdeveniments, el nou tipus de vida. A les pel·lícules és fàcil escriure un rètol amb un “dos (o cinc, o set) anys més tard”, i ja tens al protagonista evolucionat, però en la realitat l’evolució no s’aconsegueix en uns segons, ni d’un dia per a l’altre, i per això intentes justificar els constants escrits al bloc sobre aquest tema. Sempre t’ha costat llevar l’àncora, sempre has tardat a xafar el nou terreny, i quan t’hi havies acostumat, pum, alguna de nova. Ep, i és que saps que no té res de mal, això de canviar. Però et costa, et costa refer els esquemes, tu, que li busques les cinc potes al gat a tot. En fi, fes una radicalització amb els canvis: no te’n queda una altra, adapta-t’hi, adapta-t’hi ja; prioritza, jerarquitza, no perdes l’essència, però va, que hui ja és demà. Si vols, com el Sheldon, mantín el teu lloc -que és teu i de ningú més, i mai ningú hi podrà seure- al món, però mou-te. Ningú no ho farà per tu, ja ho has vist. Canvia, mira els ulls de l’Àngel de fa deu anys, que jo, des d’ací, deu anys més tard, et mire a tu, ara, mentre tecleges aquest escrit. Fes el món una mandonguilla i menja-te-la, o acabaràs engolit, que ell és més gran, que té més poder. Creu-me, per més cabut que sigues, que després et farà un ‘zas, en tota la boca’.  I això no ho volem, veritat, Àngel?

THE BIG BANG THEORY

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*