Blocs de VilaWeb

Des del 13 de juny, i amb el parèntesi estival d’agost (que ara he de recuperar), digitalitze articles de i sobre Joan Fuster a la base de dades de l’Arxiu Joan Fuster, situat a la casa de l’escriptor i futur museu. Es tracta -ja ho detallaré més endavant, amb els respectius i meritoris agraïments- d’una beca de la Càtedra Joan Fuster. Cada setmana, doncs, la rutina matutina em porta des de l’Olleria fins a Sueca amb cotxe, i viceversa. El cas és que he aprés coses del tarannà meticulós del mestre -coses paraliteràries, s’entén-, però l’altre dia em vaig esborronar. Justament l’endemà que es complien els anys (35 ja) dels atemptats, una veïna de la casa em va relatar els fets d’aquella matinada. Havíem acordat, la funcionària de la casa i jo, que tornaríem d’esmorzar a menys quart, i ociós de deambular pels carrers de Sueca, vaig anar una mica abans a esperar-la a la porta. Allí s’hi apropà la veïna -dos cases al costat de la de l’escriptor-, que és germana d’una de les bibliotecàries que té compte de l’Arxiu. La cosa, però, és que, després de les respectives salutacions, es posà a contar-me com visqué aquells fets de fa més de tres dècades.

Jo estava al menjador i, de sobte, se sentí una explosió. És clar, vaig anar a la cuina amb por perquè creia que m’havia deixat el gas obert i havia enxufat algun aparell. Però no era la cuina: des del balcó vaig veure com Fuster obria la porta aquella [assenyalant la d’enfront] i es disposava a creuar perquè uns malnascuts li havien posat una bomba a la reixa. Abans que creuara, el veí l’advertí que estava a punt d’explotar una segona bomba. I explotà. Els danys, per sort, només foren materials; les finestres rebentaren, la cotxera aquella [la d’enfront] també quedà malparada, i tots els documents que tenia a prop del carrer es cremaren o es trencaren. Des d’aleshores, passà tots els papers a la part de darrere.

Fins ara, havia llegit els esdeveniments per la premsa de l’època, o els havia escoltats de la boca de professors, escriptors, historiadors, o a través dels documentals. Però mai de viva veu per una veïna mateixa; la cara d’odi amb una espurna de revolta als ulls que posava contra aquells feixistes sense nom mentre m’ho contava m’eriçà la pell. Fuster era estimat a Sueca, i 24 anys després de la mort, la gent el recorda amb molt d’afecte. Un afecte que, potser, caldria que els de les administracions i institucions (AVL inclosa) començaren a tindre-li. Conscient que no era la millor manera d’acabar el relat pel mal sabor de boca, encara em comentà allò que sa casa era el pub més barat del poble, que hi circulaven moltes personalitats -“mira, aquell és Raimon!” o “mira, el president de la Diputació d’Alacant”-. Hi havia molta vida per aquest carrer, aleshores, confessà.

I m’obriren la porta i vaig seguir amb la feina, corprés, no per les paraules, sinó per la manera d’enunciar-les. Coses que se sabien, però contades en primera persona i a la cara, i a tu, i amb aquella mirada de menyspreu pels remalparits que pensaven que eliminarien unes idees. Només per anècdotes com aquesta, tot i que -ja vos ho he dit- hi ha moltes coses més, ja paguen la pena les matinades.