La subtilesa en l’expressió d’una opinió
Per a treballar l’oralitat en els cursos del grau Mitjà i Superior, llegirem Històries del Paradís, de Xavi Sarrià -i ja és la quarta vegada que el llig. Quan ho vaig comentar a classe, tots semblaven estar-hi d’acord, i jo, encantat. La idea és dedicar l’última hora de les dues hores i mitja o tres setmanals que tenen a parlar de dos contes (són vint-i-dos contes, dividits entre dos cada setmana, ens donen onze sessions). Fins ací, tot correcte. El fet curiós és que hui, a classe del Superior, una alumna m’ha dit que “este llibre és una merda” i “és una caguerà”. Després li he escoltat dir que encara com no se l’ha comprat, perquè hauria estat tirar els diners, a part del temps perdut. I, entre dents, encara ha soltat quatre o cinc adjectius més, i que “el llibre estarà bé per a chiquillos, però que per a mosatros… historietes”. Deduïsc, doncs, que no li ha agradat. El que em sobta és que, més enllà de les seues preferències literàries, una persona de més de 40 anys, acostumada a atendre el públic dia rere dia -és funcionària-, siga tan subtil en l’expressió de la seua opinió. En el moment, no li he dit res; he deixat que es desfogara ben a gust. He de reconéixer que la meua primera opció de lectura era Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians, però vaig entendre que, ni van sobrats de temps, ni del mateix interés que jo pel mestre de Sueca. Per tant, els contes, breus, eren el gènere idoni. A més, ja no solament pel contingut, sinó també per tot el que se’n pot derivar: es poden treballar cançons, poemes, trossos de pel·lícula, lligar-ho en l’actualitat més immediata. Crec que és més divertit que lligen una “historieta” sobre l’assetjament escolar o sobre el maltractament per poder-ne parlar després, que no que arribe i els diga, ep, va, parlem de tal o tal altre tema. D’altra banda, no són temes que només interessen els chiquillos: els diferents tipus d’assetjaments, els perills de les xarxes socials per a aquells que tinguen fills, les guerres, malauradament, no tenen edat. Però, pel que trobe més encertat haver optat per Històries del Paradís és perquè, si no els agrada, -i els hi he convidat en un correu grupal- sempre poden aprendre a fer crítica constructiva, educada i argumentada, amb raons, amb idees, de per què no els enganxa, de què li caldria per a millorar, etcètera. Som valencians i ens encanta la brofegada, d’acord, però hi ha alternatives més higièniques i saludables que el “açò és una merda” o “açò és una caguerà”, que -no vos enganyeu- diuen més de la persona que les amolla sense mirament que de la qualitat que puga tindre el llibre. I, a més, ajuden a veure el món amb uns altres ulls.
Sembla que no estem educats a parlar enraonant com cal. Des de menuts que només hem rebut que carxots cada vegada que hem obert la boca. M’ha agradat molt llegir el que expliques que hauria de fer aquesta persona. Dir no m’agrada per què és una “merda” no és prou raó, cal argumentar per què és una merda. Quanta gent hi ha al nostre voltant amb eixos raonaments inconsistents. Així anem.
Una abraçada