La sala d’estar és un camp de futbol, de Josep M. Fonalleras

Fa ja uns quants anys, quan l’avi comprava el diari Sport, llegia un breu article d’opinió (unes deu línies), a la secció ‘Desde mi sofá’, signat per un tal Josep M. Fonalleras. L’article solia allunyar-se dels articles prototípics dels periòdics esportius: no hi havia anàlisis tècniques ni tàctiques, ni crítiques al Madrid, ni tota la merda de pseudoperiodisme que hi ha ara. Fonalleras ho observava tot, com deia la secció, des del sofà, amb la tranquil·litat i la comoditat que això comporta. No li vaig donar més importància.

Fa una mica menys de temps -tal volta cinc o sis anys-, vaig descobrir que aquell autor del periòdic de l’avi era un dels grans escriptors de la literatura catalana. I vaig llegir Botxenski i companyia. Més endavant, vaig trobar en una llibreria de vell Avaria, i fa un mes o mes i mig, em vaig fer amb Llarga vistaLa sala d’estar és un camp de futbol. Els dos primers hauran d’esperar, però el tercer és una delícia. Fonalleras ens obri la porta a la sala d’estar dels records i ens relata les aventures dels màdelmans, les vesprades amb els jocs infantils, la nit de Nadal i de Reis, els mestres que tingué, les tradicions i la gastronomia domèstica, i, fins i tot, la visita al Mas Pla, on l’escriptor de Palafrugell li regalà el llibre de “Girona i els records”. Igualment, ens destaca la nul·litat per a pràcticament tots els esports, excepte els escacs, on aprén el pastor i a enrocar-se, i a fer una defensa piramidal del rei. I l’amor i la passió pel Barça, és clar.

978841615426

Llegint La sala d’estar és un camp de futbol, hom té la impressió que allò no li ha costat gaire d’escriure, que amb un atac de nostàlgia, ha parit aquell llibre. Desconec el temps que va tardar a redactar-lo, però és -ja ho he dit- una autèntica delícia que imagine que haurà tingut les seues diverses versions fins a arribar a l’exemplar que hi ha a les llibreries. A més, no cau en l’egolatria de molts autors quan parlen d’ells mateixos, aquells que confonen la consigna montaigniana de la matèria del meu llibre sóc jo amb aquest llibre parla de les meues batalletes. Fonalleras, en un exercici de retrospecció, ens convida a viatjar fins als anys seixanta i setanta, sense ser ell el capità expressament del vaixell, sinó el guia turístic que ens mostra els paisatges o ens comenta com es diuen les diverses illes exòtiques que anem veient. Salta d’un episodi a un altre, enllaça una anècdota amb una curiositat, ens du des de la finestra de casa al pont de l’Eiffel i, tot seguit, ens situa davant d’un llençol en blanc per gaudir del 0-5 del Barça al Madrid. Capítols breus però capaços d’atrapar-nos, de no voler que acaben els records, que seguisca cercant per la memòria. Perquè aquest llibre -narrativa?, autobiografia?- és això: un recull de records, d’instantànies que, llegides, prenen vida.

L’última pàgina té una sèrie de frases colpidores: “És un dia de gener. Els til·lers de la Rambla són ara despulles. Del balcó estant, si encara hi visqués, a la primavera en podria palpar les fulles, olorar-ne a l’estiu la flor. No ho faré. M’he limitat a visitar aquell reduït recinte on tot és present. He mirat de preservar ‘les coses que van tocar’. I m’he fet ‘lentament al pensament que alguna cosa d’ells és molt a prop'”. Com reprodueix Fonalleras de Vinyoli, “preservem les coses que van tocar” o “viu la teva vida / mesclada amb ells. / Usa dels morts així”. M’ha fet una certa llàstima tancar-lo en acabar-lo.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent