Importància del carrer, de Joan Fuster
El 1972, Joan Fuster escrivia a la seua secció de les ‘Restriccions mentals’, a Serra d’Or: “No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer. Vull dir: del ‘carrer’ com a espai de convivència’.”. Més endavant, en la classificació que fa per etapes d’edat -xiquets, adolescents i grans-, posa com a conseqüència dramàtica d’aquest abandó del carrer la quasi absoluta dimissió lingüística de València: “Si ciutats de la mida de València presenten, d’un temps ençà, la superfície grotesca d’una quasi absoluta dimissió lingüística, la cosa es deu, en bona part, al fet que els nanos surten poc, o no surten gens, al carrer. De casa al col·legi, del col·legi a casa, i en l’endemig, el televisór o qualsevol altre tràmit vigilat: aquest és l’itinerari”. Però encara s’alarma: “De vegades -què ‘de vegades’!: dràsticament sovint-, el xiquet no sent parlar més que castellà, el castellà dels papàs, dels mestres i dels locutors. Els seus amiguets estan en les mateixes condicions. Els nens d’ara, ai!, tenen unes possibilitats d’amistat molt reduïdes, als centres urbans… I el que dic de la llengua pot servir respecte a la resta: nocions, preferències, sentit moral”. Ara bé, sens dubte, la millor frase és, a mode de conclusió, aquesta: “La canalla que puja està condemnada a ser tremendament conservadora, dòcil i estúpida”.
Si el 1972, en què les noves tecnologies no estaven d’avançades ni una dècima part del que ho estan hui en dia, el suecà ja s’alarmava, què en pensaria hui? Els pares no volen que els seus fills estiguen al carrer; quan no és la sobreexplotació de deures i d’activitats extraescolars, són les diverses pantalletes. Sí que van a fer-se gelats, cafés, etc!, dirà algú. I això Fuster ho comenta en el cas dels adolescents; però això no és conéixer el carrer, sinó prendre’l com allò que hem de “xafar” fins arribar al nostre destí.
L’essència de poble, i del poble, està en les converses de després de sopar a la fresca al carrer, asseguts en cadires de boga, malparlant d’uns, lloant altres. I l’estiu sembla arribar a la seua fi; si més no, l’agost. Estem a punt de tornar a veure els xiquets entrar i eixir de l’escola, de l’institut, de tornar a “utilitzar” el carrer, però no a ser “carrer”. El “carrer” com a espai de convivència fa anys que està mort. I que ningú confonga quatre alcoholitzats, fruits d’una mala educació domèstica, que es dediquen a fer malbé els carrers, a destrossar façanes o a rebentar espills dels cotxes en la tornada al carrer. Això, en fines paraules, es tornar a la incivilització. El carrer és, hauria de ser, de tots. I que ningú se’n crega amo i senyor, per més litres d’alcohol que porte en sang i per més de quatre ratlles entaponades en el nas.