Eduardo Galeano: el lluitador contra la por
El mòbil m’informa que sóc -que la humanitat és- una mica més orfe: Eduardo Galeano se n’ha anat a visitar Ovidi o Fuster però també Benedetti o Allende, o Chávez, o Bolívar. Eduardo Galeano. Ens va ensenyar a caminar i aconseguir la utopia; ens va recordar que érem els no-ningú, que valíem menys que la bala que ens mata. Se n’ha anat, com he llegit per Twitter, un dels bons. Perquè Galeano sabia arribar al cor, a la passió, amb el maneig de la paraula, acariciant el substantiu, acomodant l’adjectiu, però també amb el caliu de la veu, la suavitat de les síl·labes, la tònica recalcada i l’àtona com si fóra el moviment lleu del vent. Eduardo Galeano. El que ens va fer replantejar què hauria passat si el Gènesi l’haguera escrit Eva. Eduardo Galeano. El que va deixar escrita la història del seu continent, el que va denunciar la causa llatinoamericana. Eduardo Galeano. Contra l’opressió, contra el capitalisme, contra l’imperialisme, contra el masclisme, contra l’esclavitud, contra… contra la por. Parlar de Galeano és parlar de llibertat, i llegir-lo, tranquil·litat, pau, calma. Moltes gràcies, Galeano, moltes gràcies pels llibres i per ensenyar-nos tant a canvi de tan poc. Eduardo, por qué te fuiste, Eduardo…
[L’any passat vaig iniciar una secció, que finalment es va acabar prompte, en què comentava els dies del calendari que era Los hijos de los días. Per si en voleu llegir algun, a la dreta, en categories…]