Fragments de ‘Mitja hora amb Josep Pla’ (Entrevista a la ‘Revista de Catalunya’, 1927)
Potser vaig així una mica més lent, però quan he de preparar un treball -diem-ne- acadèmic, acostume a resumir l’article o els capítols que llig per després tenir la informació més a l’abast. Com que, com heu vist a les entrades anteriors (aquesta i aquesta), he hagut d’analitzar l’entrada de Diccionari per a ociosos, “Plagi”, vaig anar al text de Pla de què parteix Fuster. A mesura que llegia l’entrevista, subratllava i copiava fragments que, per si sols, són una mostra més d’allò que va ser i -encara no prou potenciat- és Josep Pla. Els vaig pegar al féisbuc, però m’apetia també copiar-los ací:
– “En general, trobo que els escriptors tenen, si és veritat el que escriuen, massa orgull, i que cerquen tres peus al gat. Tots volen ésser europeus, universals, originals i creuen que el que fan és bo per tot”.
– “Hom pot escriure en la llengua més difusa i rica del món, i passar més de pressa que un foc d’encenalls. Escriviu, per contra, una cosa que estigui bé, en català de Palafrugell, i veureu com us tradueixen, us comenten, us donen unes llaunes terribles i, finalment, el premi Nobel.”
– “Els escriptors d’avui volen ésser originals, malgrat saber tothom que l’originalitat és materialment impossible. Hi ha en aquesta dèria aquell punt d’hipocresia que l’actual sistema econòmic ha donat a tota la vida social.”
– “En realitat, totes les persones que no saben escriure semblen una imitació de les lamentables traduccions dels escriptors russos que circulen per Occident. (…) Quan jo arribi a escriure com Déu mana, tothom dirà que plagio Anatole France; mentrestant, la gent insinuarà que copio els russos.”
– “‘Aquest llibre no val res perquè l’autor no té modos’; i una cosa així és tan demostrablement idiota com els dies de pluja prendre un bany per no mullar-se”.
– “Tinc fama de derrotista perquè no m’agrada de combregar amb rodes de molí. De fet, avui, tot ho trobem excel·lent perquè el mòbil principal de la nostra estimativa és més patriòtic que literari. (…) Arribarà un dia que la nostra gent jutjarà les coses pel seu valor intrínsec, i llavors s’aclariran les situacions i passarà només el que pugui passar.”
– “Diuen que jo hauria de fer literatura pura i no donar entrada en els meus llibres a la meva tendència al pamflet, a la polèmica i, en general, a les idees. (…) La literatura pura, com a finalitat, no m’interessa gens. He tocat aquests temes perquè les necessitats periodístiques m’hi han obligat.”
– “Jo demano la instauració del lliure examen, no pas per fer sortir dones en camisa a les meves obres, sinó per parlar de coses més importants. La dolçor de la vida social a què han arribat els pobles més civilitzats és una conseqüència del gust de la llibertat i de la dignitat. Ara bé: aquest gust no l’ha creat ni cap legislador ni cap llei ni cap reglament; l’han creat únicament i exclusivament la tradició literària, el periodisme i, en definitiva, una minoria de persones interessades a substituir un ambient clandestí per un ambient higiènic i clar.”