Hi ha algú que em va dir…

M’havien dit que el destí es burla de tot, que mai dóna res i ens veu com un joc, que el poder ser feliç ho tenim a l’abast, però s’esgola entre els dits quan te n’has adonat. Algú m’ho ha dit, que encara esteu ací, entre nosaltres. Una a la cadira de rodes; l’altre, al costat, fidel company de desgràcies. Algú, algú m’ho ha dit durant els somnis, que els heu parlat de mi, que heu estat una llarga estona comentant-los les aventures del vostre nét. Imagine que haureu exagerat una mica en allò que li hàgeu explicat, no ho sé. Tant de bo haguera estat present en aquella conversa, però juguem en divisions i dimensions diferents. Vosaltres, ho sé, ho vegeu tot des d’allà dalt del far, i tu, Pepet, et cagues en les divinitats que, ara sí, són iguals que tu, res de superioritats, i tu, Pepiqueta, continues taral·lalejant aquella melodia que no se me n’ha anat del cap. Sabeu més bé que ningú que no ha sigut un any ni de flors ni de violes ni de gaire alegries. I hui s’arredoneix: la taula seguirà buida, la cadira que tu, Pepet, ocupaves, ara l’ocupe jo -fins i tot la mare em va dir ahir que un “ieeep”, l’havia exclamat com tu!-, i intente guardar-la de la pols. El teu lloc, Pepiqueta, ara l’ocupa, amb una cadira de fusta, la mare, que també ho sap servar. El pare seu on seia la mare abans; ens hem corregut un lloquet cadascú. I ens hem unit per recordar-vos. Algú m’ha dit als somnis que vos deixe una gambeta pelada, però jo estic temptat, quan torne aquesta nit, d’entrar a la vostra habitació a veure si encara hi sou. Reconec que al final em feia pànic, allò de veure-vos-hi des de la porta, per si ja ens havíeu abandonat, primer la dona més bonica de València, després l’home més setciències de l’univers. Però ara… ara ho donaria tot per un simple abraç; un abraç que seria sentit, íntim, infinit. No m’ho regalareu, com tants dies em regaleu la vostra presència als somnis? O com tant em protegiu des que m’alce fins que em gite? Li ho diré a qui m’ho ha dit perquè vos ho transmeta, encara que cada nit vos adrece els meus millors desitjos i vos agraïsca la vostra omnipresència. Pepet i Pepiqueta, en veritat ningú m’ha dit res als somnis; sé que heu sigut vosaltres, però necessitava -no cregueu que em calia- un pretext per confessar-vos que vos estime moltíssim, i que hui la taula seguirà estant una mica buida sense les vostres converes… Que passeu un bon Nadal!



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Música per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent