De veritat costa tant escriure bé?
Amb la profusió de les xarxes socials, tothom entén, opina i escriu sobre tot. No podrem negar que Twitter, per exemple, ha despertat molt la imaginació de la gent: en 140 caràcters, hi ha un munt de frases gracioses, iròniques, sentencioses i lapidàries. Fuster hauria trobat el seu espai ideal! O que en Facebook es pot publicar autèntica literatura; de fet, hi ha molts poetes que mostren els seus versos -publicats en paper o inèdits- per tal de donar-se a conéixer. Igualment, podem veure com moltes persones aprofiten les xarxes socials per a oferir un servei: de professor de repàs, d’informàtic, d’assessor, de mecànic, i d’altres etcèteres. No obstant això, el contingut no ho és tot; en tenim cura de la forma?
Sovint els usuaris es posen les mans al cap quan lligen, en castellà, algun ‘ay’ per a referir-se a ‘ahí’, o els sagnen els ulls cada volta que veuen ‘hoye’ y no ‘oye’. Fins i tot els valencianoparlants sofrim en veure-ho. Quants per Twitter no ens hem pogut aguantar i hem corregit un famós, un polític o l’ésser superior de torn? En canvi, tant ens fa que algú escriga ‘havia dos testimonis’ i no ‘hi havia dos testimonis’, o l’aberrant i abundantment repetit ‘menys mal’ en lloc dels ‘encara com’ o ‘encara bo’. Per no parlar de l’elevada quantitat de castellanismes que barregem en les nostres oracions sense parar-nos a pensar si realment aquell mot és correcte o no en la nostra llengua.
“Home, però jo això no tinc per què saber-ho si no he estudiat filologia!”. I té raó qui fa l’afirmació: no té per què saber-ho si no ha estudiat filologia; ho ha de saber, en primer lloc, perquè és la llengua amb què s’adreça al món, i, a més, perquè l’ortografia i la gramàtica diu molt més del que creiem. Si algú ens escriu amb deu faltes en dues línies, ho llegirem igual -psicològicament, si més no- que algú que ho fa de manera impecable? La resposta és òbvia. Per això, i perquè no hi haja excuses de cap tipus, a la xarxa disposem de diferents diccionaris i webs de consulta per tal de fer els nostres escrits el més nets possible. De diccionaris, n’hi ha un fum: el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), el Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) o el Diccionari Normatiu Valencià (DNV). D’altra banda, els webs de l’Optimot,ésAdir, Termcat ens poden solucionar la majoria de dubtes que se’ns puguen aparéixer. Com s’escriu, ‘diferència’ o ‘diferencia’, quan parlem d’un substantiu? Als diccionaris. I aquesta paraula anirà en majúscula o sense? Als webs de consulta. És tan fàcil!
Cuidar la nostra llengua no és només parlar-la i escriure-la; també ho és parlar-la i escriure-la correctament. I això depén únicament de nosaltres. Siguem filòlegs, siguem químics, siguem forners o siguem polítics. Qui no escriu bé hui en dia és perquè no vol. I entre aquesta gent, també hi ha alguns graduats en filologia que… Però això ja és un altre tema. El mestre de Sueca va deixar escrit allò que només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia. Amb Internet, hi ha la possibilitat de no pecar i de no anar a parar a l’infern. En qualsevol cas, si cada matí quan ens alcem, ens rentem la cara i ens llevem les lleganyes, per què quan escrivim no polim les paraules i n’eliminem els errors? Recordeu que són la nostra carta de presentació…
Subscric aquest apunt paraula per paraula. Lamentablement, la interferència del castellà en el català està tan arrelada que molta gent, massa, han perdut el radar que els permet detectar quan fan servir construccions sintàctiques calcades del castellà que són incorrectes en català. La desídia està arribant a nivells insospitats.
Sí, tens raó; la gent no s’alarma dels mals usos de certes construccions, ni de quan es posa una ‘h’ o una ‘b’ quan no toca. El problema ja no és el “no tinc res on basar-me”; mira si hi ha recursos! El problema és el de sempre, a part si li sumem la poca atenció de les noves generacions, però això ja és un altre tema també, perquè conec uns quants filòlegs que…