Els pares del circ
Les mentides, mentre serveixen els que copen el poder, es repeteixen i s’allarguen. I si no, vegen la Constitució espanyola. Ja van trenta-cinc anys, i ella tan tradicional, tan recent, tan democràtica. Perquè, no ho oblidem, és fruit de la màxima expressió de llibertat: les votacions. Hi ha res de més democràtic que votar? Ara bé, qui la va votar? La resposta: els pares de la Constitució. Aleshores, el públic, emocionat, fidel al cartell electrònic que els ho indica, exclama: oh! (un “oh!” llarg, sentit). I s’hi deixa l’ànima aplaudint. I, així, el circ creix i creix.
Però tornem als pares de la Constitució –sense cap mare, per cert. I pensar que alguns d’ells s’han oposat al matrimoni homosexual o al fet que els homosexuals adopten criatures, ai!–. Fem una breu ullada històrica i, per no estendre’s massa, trobem el senyor Manuel Fraga Iribarne o el senyor Gregorio Peces-Barba, dos grans predicadors de la llibertat. Per exemple, el primer, que va donar el permís perquè assassinaren uns miners quan formava part del franquisme. Respecte a Peces-Barba, els poc desmemoriats tindran ben presents aquells “si el comte-duc d’Olivares haguera triat Portugal en comptes de Catalunya, n’hauríem sortit guanyant” o “no sé quantes vegades es va haver de bombardejar Barcelona. Em sembla que aquesta vegada la situació es resoldrà sense haver-ho de fer”. Sense cap mena de dubte, unes paraules plenes de constatació i buides de subjectivitat. Tampoc sembla haver-hi mala intenció en el fet que, si hom posa el nom d’aquest “pare” a la Viquipèdia, hi apareixeran les frases citades, mentre que a la Wikipedia no se’n diu res. Deixem, però, els que no hi són per a defendre’s.
Passem ara, havent acabat amb els lleons i els nans, als monòlegs de la carta magna: així, “la forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria” o “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas [a més del castellà, que és “la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”] de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”, poden despertar les rialles del públic, els comentaris jocosos, les expressions de burla.
Però, prou, fins ací, ja està bé. Trenta-cinc anys bé mereixen una revisió, una reforma, una actualització, una abolició completa. Ni jo, ni vosté ni la seua senyora hem decidit els diferents punts que s’enumeren en aquest rotllo de paper higiènic; ni jo, ni vosté ni la seua senyora hem decidit quina llengua ha de ser l’oficial; ni jo, ni vosté ni la seua senyora hem decidit tenir un cap d’Estat herència d’un dictador. I, sobretot, ni a mi, ni a vosté ni a la seua senyora se’ns ha preguntat mai si volíem formar part d’aquest circ. Ens hi han obligat, ens ho han ‘proposat’ cada quatre anys democràticament, sempre democràticament, i, quan hem volgut cridar que teníem el dret d’exigir canvis, se’ns ha afusellat que això era anticonstitucional. Llavors hem demanat tornar a jugar al joc de les votacions, aquesta vegada tots plegats perquè la diversió fóra compartida, però se’ns ha acusat de terroristes o de radicals: “això és antidemocràtic!”.
El punt àlgid del cinisme estatal –a metres i metres del terra on una piscina plena de piranyes espera famolenca– ha arribat amb les paraules de condol cap al ja mite Nelson Mandela. Ell, heroi de les llibertats de la població africana, ell, que combaté l’apartheid, haurà d’aguantar que la mentida l’acompanye en el soterrar. I no només la hipocresia espanyola; també la de la resta de col·legues que fan amb els pobles que governen, el que se’ls acudeix mentre realitzen les diferents necessitats fisiològiques. Sempre emparats, això sí, per una constitució.
Ens hem quedat orfes d’un dels pares del món que volem, dels que s’esforcen per deixar una societat millor, dels que aprenem el que haurem de transmetre als nostres fills, dels que ningú ha elegit explícitament però que erigim com a líders de manera implícita. Als altres “pares”, a aquells als qui la seua democràcia acaba quan comença la nostra, per què no els tanquem ja en la gàbia?
(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 9 de desembre de 2013)