La tardor enguany no hi ha arribat tard
Veritat? Enguany sembla que la tardor hi ha arribat puntual, hi ha arribat quan la gent ja se’n fartava, de l’estiu. I hi ha arribat, ha tocat a la porta, toc-toc, que hi ha algú? I qui li ha obert la porta li ha dit, avant, avant, passa i seu, que tens tres mesos fins que l’hivern et prenga el relleu. Hola, hola, què tal, estiu? Va, et toca descansar fins l’any que ve. O, potser, millor: tu, refilldeputa, vés-te’n a prendre pel cul fins al juny que ve. És tan imprevista l’educació de les estacions de l’any. Quatre, eh? Eh? Quatre estacions, amb tres mesos cadascuna. Podríem jugar a numerets, perquè els tres mesos faran uns noranta dies (i escaig), que multiplicat per quatre són tres-cents seixanta dies, més cinc d’ací i d’allà, i sense comptar si l’any és bixest (quina paraula més estranya, redéu!). I ja pare de dir tonteries, perquè és l’única cosa que sembla que faig. Bé, també respire, menge, pixe, cague i a voltes isc a córrer. Córrer o running. Quina “modernor”! Córrer de tota la vida, redéu. O les cupcakes, o els selfies. Caguentot, magdalenes i autorretrats. Per què variem el nom dels mots? Qui ho mana, això? Eh? Eh? Ara les fotos d’un mateix es diran selfie, i tot el món a fer-se’n, de selfies. Alguns, fins i tot, mentre mengen cupcakes. No vos desitge res de dolent, però hauríeu d’anar de cagueroles fins que se vos lleve aquesta quimera, Cristo! Però d’això no tractava aquesta entrada; de què tractava? A sí, de jo, de jo i de la tardor que enguany no s’ha fet de rogar tant com l’any passat, que no va ser fins novembre que… Sí, sí, ja ho sé, que vos interessa ben poc, doncs això, no seguiu llegint. Total, des d’un primer moment no sabia massa bé què hi volia dir. Mira, escriuré sobre la tardor. Sobre les fulles grogues, sobre la fresqueta que ja fa, sobre… Tonteries. Quin sentit té dir el que tothom veu? Eh? Eh? Cap. Ganes d’omplir la blogosfera d’imbecil·litats. Que si tot és bonic, que si a la gent li agrada que ploga i que faça fred, que si… I a mi què? Eh? Eh? De veres, que em fan posar de mala llet. Quan fa molt, molt de fred, preguen que hi arribe l’estiu. Quan fa molta, molta calor, vendrien l’ànima al diable perquè hi vinguera l’hivern. I la primavera la sang altera i etcètera. Però ningú -o gairebé ningú- sol lloar la tardor, pobra, i per això està de tan mal humor, cony d’humanitat. Sense la tardor no seríeu ningú, eh? Eh? Tantes fotos a les platges, tants peus per les xarxes socials, i, i… Mira, calle perquè si no, en fi, per a què? Total, hem de quedar igual. O no? Ha, ha, ha, ara va i es constipa, el tros d’inútil d’aquest intent d’escriptor. Li pot la pressió d’apuntar-lo amb la pistola, eh? Eh? Què fas desgraciat? Borra, borra això immediatament si no vols que et, et faafaijkadueujhjahduawyuhadjsaheuiajsaisw.