Blocs de VilaWeb

Cap al mes de març, Mari em va proposar mudar i esmenar l’apartat que vaig dedicar a les danses en el treball sobre la Festa de la Magdalena, de l’Olleria (I, II, III, IV, V, VI i VII), per a un llibre commemoratiu. Em va donar total llibertat, i vaig adaptar el text al màxim de fulls permesos. I, si ja li ho vaig dir al moment, torne a aprofitar aquest espai per a agrair-li, a ella, i al grup de danses en general, que m’hi hagen permés col·laborar. Quan fas les coses a gust, no hi ha càrrega que pese. Moltíssimes gràcies. I ja que estem, demane disculpes públicament per no haver pogut assistir a l’acte de hui -hi ha anat Cris per mi-, però promet que la setmana que ve, que serà festa grossa, no hi fallaré. Ah, i llegiu el magnífic text de l’amic Pep Albinyana, L’últim habitant de la Casa Santonja, i vos quedareu amb la curiositat d’anar a buscar-hi la MareMorta…

Anatomia d’El Revol. Un grup de danses des de l’arrel

Si una cosa hem aprés els valencians des de fa segles és que som un poble condemnat a l’autosuficiència cultural. O en altres paraules: si volem mantenir viva l’espurna que ens identifica com a poble, ens hem de traure nosaltres les castanyes del foc. Abans que res, hom s’imagina a la vora de l’inici de l’aventura i no pot amagar el vertigen que sent. Sap que no podrà anar a grans passes; dubta si el mecanisme està ben assentat i consolidat per poder seguir; té por que als pocs metres tot s’enderroque. Però hi posa il·lusió, coratge, passió. I quan ja duu gairebé vint anys, gira la mirada cap enrere, s’adona de tot el que ha aconseguit i no pot evitar mostrar un somriure d’orgull.

Aquest somriure d’orgull és el mateix que poden sentir les persones que integren -o que han integrat al llarg de la seua trajectòria- el grup de danses d’El Revol, del poble de l’Olleria. I tot des d’aquell 1995 ja pretèrit, quan una iniciativa privada posa en marxa un taller de danses valencianes i cultura popular, la missió del qual és recopilar el màxim d’informació possible per recuperar els balls tradicionals del poble. Així, després d’enquestar la gent major, el Tio Faus, un antic clarinetista, recorda unes notes que, amb la consegüent adaptació del dolçainer Xavi Sahuquillo, donen lloc a la Dansà de l’Olleria. La dansà és un ball ritual molt antic que es ballava en commemoracions, festes i esdeveniments importants; és un ball de carrer on participava tota la població. Des del grup es reconeix que “serà o no serà la que es ballava aleshores, però l’hem feta nostra”. També necessiten, és clar, saber-ne els passos, per a la qual cosa reclamen el suport del Grup de Danses d’Ontinyent: així, tant Joan i Rafael Ballester, com Eugeni Úbeda -aquest d’Alfarrasí-, ajudaren aquests entusiastes en els seus primers passos per a fandangos i passades d’una dansà recuperada i reconstruïda per al poble de l’Olleria.

Sense més dilacions, l’octubre del 1996 participen, com a grup amfitrió, en el XIX Aplec de la Dansà de la Vall d’Albaida que se celebra al poble de l’Olleria. No obstant això, a causa de les dures condicions meteorològiques -“que van deixar el poble inundat i sense llum fins a ben entrada la nit”, com recorda una component del grup-, El Revol no pot eixir a ballar. Un any després, en el XX Aplec de la Dansà de la Vall d’Albaida, de nou a l’Olleria, no solament aconsegueixen ballar, sinó que, a més, és tot un èxit.

Així, sense pressa però sense pausa, amb constància permanent, es treballa per a formar una escola de danses; es busca gent d’altres grups que puguen acudir amb regularitat per tal de formar el grup ollerià i d’ensenyar-li balls diferents. Serà molt important, per exemple, la presència de les germanes Sònia i Carmina Durà, acompanyades de Rafa Martí, tots ells components del Grup de Danses de Montaverner, de qui El Revol destaca el gran coneixement que tenien del ball i la grandíssima paciència que van demostrar. Igualment, també hi ha contacte amb gent d’altres comarques en les visites a Turballos, centre d’encontre per excel·lència d’aleshores de tots aquells que vulgueren aprendre i perfeccionar els balls.

Després d’anar amunt i avall, d’un lloc a un altre, i sempre patint les incomoditats de no disposar d’una seu en condicions per a assajar, decideixen, junt amb els castellers del Ball dels Locos i els tabaleters i dolçainers de La Morralla -col·lectius que, d’altra banda, seran uns dels culpables, al costat d’altres com el Col·lectiu l’Olla, de la creació de la festa de la Magdalena-, llogar un espai conegut al poble amb el nom de La Bodega, on cada associació tindrà el seu espai corresponent. Actualment, però, la seu d’assaig és a l’Escola Municipal d’Adults, on poden preparar els espectacles al llarg de l’any.

Formada l’escola, el primer ball que s’ensenyarà és la Jota de la Serra. Les jotes són uns cants que apareixen entre els segles XVIII i el XIX; en aquesta, la protagonista és la dona, que pot canviar el pas per iniciativa pròpia. No obstant això, a partir del 2010, el poble tindrà la seua jota autòctona, la Jota de l’Olleria, composada per a El Revol per Joan Garcia ‘el Platero’, mentre que la seua dona, i mestra del grup des del 2001, Concepció Tortosa, fou qui en posà els passos. En el grup es remarca que, evidentment, aquesta jota no s’ha aconseguit ni per transmissió oral ni per cap tipus de documentació, però que “també els altres balls naixen en un moment concret, encara que faça segles”. I naixen per a donar resposta a la necessitat d’expressió de la gent, i la necessitat, la tenien ara el poble i el grup de danses, el qual volia mostrar i oferir la seua targeta de presentació en les eixides als altres pobles de la comarca. Aquesta jota es vestirà de diumenge per a ser estrenada en la festa de la Magdalena del mateix any.

A mesura que passa el temps i van aprenent més balls, els creixen les col·laboracions i les eixides a altres festes. El repertori s’amplia, i la gent comença a unir-se al grup, moguda per les ganes de ballar i de passar-ho bé, però, sobretot, de participar en aquesta cultura de resistència.

D’aquesta manera, l’octubre de 1998 participen per primera volta, de nou al costat de les altres dues associacions amb qui comparteixen local d’assaig, a la fira de l’Olleria, amb danses de cabuts cedits pels amics de L’Associació de Gegants i Cabets de Xàtiva. Actuen en celebracions del carrer de Sant Joan i del carrer de Sant Antoni, a les quals ja no faltaran mai. Igualment, El Revol desfila en la cavalcada de reis i en alguna de les capitanies de les festes de moros i cristians. Veiem, doncs, com van fent-se un lloc en l’espai cultural i festiu de l’Olleria.

L’apogeu, el trobarem el maig de 2001, any en què tenen la primera actuació al Teatre Cine Goya, sarau que ja seguiria any rere any fins a l’actualitat. Cal destacar, però, el suport incondicional de les balladores i dels balladors del F.P.A. de Sant Carles d’Ontinyent, que tant els ha ajudat. Així, aquesta data és important per al grup perquè tenen el repte d’oferir al públic un espectacle que els faça gaudir, d’agradar no sols amb els balls, sinó amb tot el que mostren. Allí, acompanyats de rondalla i de cantaor, mostren tot allò que han preparat i han assajat al llarg de l’any, i, com a sorpresa, sempre posen en escena un ball nou amb diverses col·laboracions. I és que, a pesar de la multitud d’actuacions que tenen a l’any, des d’El Revol no han parat d’investigar ni de recopilar balls de la Vall d’Albaida i de la Costera. Aquest acte també serveix perquè el públic es fixe en els detalls dels vestits, en les peces i els complements que porten.

Per exemple, la indumentària pròpia de la dona és: la camisa, les calces, els lligacames, els enagos, la falda, la cotilla (una faixa ampla reforçada amb barnilles que serveix per a sostenir el pit i els costats de les dones), el gipó (per a cobrir el tronc des dels muscles fins a la cintura, cenyit i ajustat al cos, amb mànegues), el mocador (de cap, de coll, mantonets, mantó, caputxa i mantellina. Hi ha balls en què les dones han de ballar amb el cap tapat), el davantal (de festa o de feina), les espardenyes o les sabates.

Quant a la roba de l’home, la comprenen: la camisa, els calçotets, els saragüells, el jupetí, la faixa corretja, les alforges (sacs oberts pel mig i tancats pels caps, que formen dues bosses grosses, ordinàriament quadrangulars), les calces o mitges (calça redona, de traveta o mitja calça), els lligacames, les polaines, les espardenyes (de ramalet i de careta), la sabata, la còfia (per mudar o de diari), el capell i el mocador.

A totes aquestes peces i complements, cal afegir, tant a homes com a dones, l’ús de les postisses o castanyoles. Els dansadors i les dansadores, a més d’haver d’anar en compte amb el passos dels balls, també les han de fer picar. Es col•loquen a les mans i es toquen a mesura que mouen els dits en un moviment anomenat “pic i repic”.

Cada balladora i ballador, això sí, es paga el seu material, per la qual cosa, i sempre respectant uns criteris prefixats, la diversitat d’estils, colors i teixits, garanteixen la vistositat d’indumentària dins del mateix grup.

Però no només actuen a casa; també dansen a Sueca, a Ondara o a la població veïna Xàtiva. Des del 2001 acudeixen a Ontinyent, a la Trobada d’Escoles de Dansa del Centre FPA de Sant Carles d’Ontinyent. També el gener de 2005, El Revol participa en un intercanvi de suport dels balls tradicionals a Sant Pere de Ribes; el 2006, aquest grup de danses, anomenat Les Gitanes, va a l’Olleria, junt amb la Colla de Dimonis, per a col·laborar amb ells a la Magdalena.

Com veiem, no se’ls acaben els enrenous, i participaran el dia de Corpus al poble, al festival de danses de Xeraco o a la I Fira d’Associacions, durant el 2009, i a la I Fira Multicultural, el 2010, ambdues amb tallers i balls, a l’Olleria. És notòria la seua presència en els balls per a bodes i altres celebracions, com, per exemple, a l’Alqueria Gàlim.

Durant tots aquests anys, el grup de danses no ha parat en torreta. En la majoria de les ocasions, però, no han estats sols; ho han fet acompanyats per les rondalles de Castelló, l’Agredolç de la Safor o la Ball a Banda, per no parlar de les veus màgiques de cantants com Pep Gimeno “Botifarra” i Toni “Violí”. Tanmateix, si haguérem de destacar un grup gairebé inseparable de les danses, és la colla de dolçainers i tabalaters La Morralla, que l’han fet ballar i revolar les faldes.

Són gairebé vint anys: vint anys de balls, d’alegries i d’emocions, d’il·lusions compartides, d’alguna decepció que se’ns escapa i contra la qual no podem fer res. Són gairebé vint anys de picar i repicar, de música, de viatjar per la geografia d’aquest menut país, d’acudir a aplecs i trobades, d’aprendre dels majors per a transmetre aquest patrimoni als menuts. Perquè aquesta és la clau de l’èxit d’El Revol: no únicament mouen les cames i els braços, fan sonar les postisses o mostren el que han aprés, sinó que, a més, mantenen viva la cultura, la seua -i la nostra- arma contra l’homogeneïtzació a què estem abocats.

Representen la nostra valencianitat, la nostra manera d’entendre el món. Potser ni ells com a grup, ni nosaltres com a espectadors en siguem conscients, però el poble de l’Olleria, com a les altres associacions culturals, els deu molt. Sens dubte, tenim, amb la bona gent d’El Revol, motius més que suficients per a sentir-nos orgullosos de pertànyer a aquest poble.