El factor classificatori de l’edat
T’acaricies la barba. És la demostració més evident del pas immediat del temps. Hui potser te la retalles una mica. O potser demà. O potser ja si això la setmana que ve. Mentre els pèls t’habiten la cara, sembla que el temps passe més lent; la cara verge, en canvi, accentua la velocitat de Cronos. T’acaricies la barba i mires el mòbil. No has escoltat cap de les cinc alarmes que t’havies posat; no tenies cap pressa per alçar-te del llit, però tampoc volies seguir als somnis. No és excessivament tard, però l’hora d’esmorzar ja fa estona que ha passat, i et prepares un got de llet amb un parell de fartons -escrius un parell de fartons i sembla que te n’hages menjat més de dos-; mires el dia a través de la porta de la caseta: sol, ocellets, cel blau. Fa bon dia -si fóra el principi d’una pel·lícula de terror, sabries que immediatament començarien els assassinats, la sang i l’obscuritat-, i el gos ve perquè li faces festes. Hola, Pipo, hola, hola (amb un to de veu ridícul). T’acaricia la cama, es posa panxa enlaire, mou les potetes. Mulles el fartó, fas malabars perquè no et caiga la punta dins del got de llet, i aconsegueixes menjar-te-la. El ritual dura uns quants mossos més. Et beus la llet i et repasses amb la punta de la llengua la part superior del llavi, habitada de més pèls. Què faràs hui? T’agradaria agafar les hores, no deixar que passaren tan ràpides, lligar-les a la reixa. Però ja has acabat de dinar, t’has fet el café i les hores se’t riuen en la cara. Ha, ha, ha, sents com una veu llunyana, com l’eco d’algun malparit que es burla de tu. I t’asseus cara al teu bloc gairebé abandonat a escriure bajanades que hui seran portada, però que al cap de dos dies ningú no recordarà. Fa exactament un dia tenies 22 anys, i fa un any i un dia en tenies 21. Hui el DNI -“¿Qué pone en tu DNI?” “Pos que faig 23 anys”-, els pares, Cris, algunes amistats i el féisbuc et diuen que en fas 23. Penses en qui va inventar el factor classificatori de l’edat. Abans dels anys, com es classificava la gent? Per alts i baixets? Per més forts o més dèbils? Per més espavilats o més embalhostiats? Per més extrovertits o més taciturns? Per barbuts o per imberbes? Per furgar-se el nas o per deixar de furgar-se’l? I llegeixes que Rita trau un cotxe que feia 23 anys que estava al garatge de l’Ajuntament de València. I tu t’hi veus reflexat: després de 23 anys amagat, potser ha arribat l’hora de fer alguna cosa per al teu currículum personal, el que no s’entrega a les empreses. Així que t’alces de la cadira, t’estires i surts de la caseta. Agafes una cadira de plàstic de la marquesina, la col·loques de cara a la porta d’eixida, et tornes a asseure i comences a pensar, i penses… i pense… i pens… i pen… i pe… i p… i.
