El vent que bufa pel corredor de la caseta

El vent que bufa pel corredor de la caseta, a partir de les sis de la vesprada, porta veus antigues, veus d’infantesa i d’adolescència. És un vent ni fred ni calorós; et permet no suar, però també et permet que mantingues la camiseta posada. És un vent com un altre, o potser no. Potser no és un vent més, com el que faria al balcó de casa o a dalt de la muntanya. És el vent: és el teu vent. El vent que volies que et colpejara la cara, puntualment, a les sis de cada vesprada. I el got d’orxata al costat, mentre reposaves el cap sobre la mà esquerra, mentre reposaves el braç esquerre sobre la cadira de rodes. En actitud d’espera, esperaves que hi anara, que et taral·lejara aquelles síl·labes que eren la teua cançó inventada, que, com el vent a mi, imagine que a tu et transportaven a un altra època. A l’època dels passejos per l’albereda, a l’època en què els rellotges només servien per a decorar, i que deixaves que el temps vos abraçara, a tu i a ell, a vosaltres, sense presses. A l’època en què eres la dona més bonica de tot València, i de tot el País Valencià. I mentre mullaves la valenciana, jo et mirava, i provava de fer el mateix. I en vaig aprendre ràpidament, mentre col·locaves una fitxa de dòmino al costat d’una altra, i sovint em guanyaves, i a voltes et deixaves perdre. I el vent que feia el seu buuuuf, però tu, cada dia, a les sis de la vesprada, per poc que bufara, allí estaves. Constant. Com en gairebé tot el que feies: constant. I aquests últims dies, jo també m’assec al banquet del corredor. I veig que el corredor ha perdut vida, però el vent, constant com tu, ve dia sí dia també.

Hui hagueres fet 84 anys, i el vent t’haguera ajudat a bufar els ciris. No diré que te’n vas anar de vacances massa prompte -sempre m’haguera semblat massa prompte-, perquè seria mentida. Sé que no te n’has anat, i que cada dia, mentre el vent que bufa pel corredor de la caseta ens ve a visitar, tu estàs allí, en el got d’orxata i esperant que et taral·lege aquelles síl·labes, aquell tatarà tata ta. Tot i que sone egoista, hui no voldria fer-te jo el regal -tampoc en sabria-; en canvi, voldria demanar-te que hui -com cada dia, és clar- vingueres i em donares un bes mentre em mires als ulls i m’acaricies. O, més senzillament, que compartim, per enèssima vegada, una orxata, una valenciana i unes síl·labes. T’esperaré a les sis de la vesprada, mentre el vent que bufa pel corredor de la caseta m’amenitza l’espera.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*