El model de llengua literària de Joan Fuster

I. A TALL D’INTRODUCCIÓ

Els escrits de Joan Fuster mai no van deixar ningú indiferent. Tampoc el model de llengua en què els va redactar. I és que, en un context de persecució del català per part del règim franquista, d’una banda, i de polèmiques sobre quin model de llengua literària era el més adequat, d’una altra, l’opinió d’un intel·lectual amb el prestigi del suecà tenia molta importància.

Així doncs, en les pàgines següents, contextualitzarem la situació de la llengua i detallarem l’objectiu d’aquest treball: el model de llengua literària[1] que seguí Joan Fuster. Per a tal fi, analitzarem les diferents etapes (unitarisme, policentrisme i eclecticisme geogràfic) i hi afegirem una mostra de les opinions que intercanvià amb Manuel Sanchis Guarner, el gramàtic valencià per excel·lència. I tot de la mà d’estudiosos de la història de la llengua i de l’obra i vida fusterianes, com Antoni Ferrando o Vicent Simbor, entre d’altres.

II. CONTEXT

Després de la guerra civil espanyola (1936-1939), el franquisme instaurà un règim centralista i totalitari en el qual no sols no tenien cabuda ni el català ni la resta de llengües estatals diferents al castellà, sinó que, a més, es van seguir unes estratègies glotofàgiques per tal d’aniquilar-les. A mesura que passen els anys, però, es permeten algunes publicacions, tot i que sempre amb el vistiplau de la censura. En aquest context, apareix la necessitat de crear un model de llengua literària per a tot el domini, cosa que generarà diverses polèmiques. Aquestes, segons Antoni Ferrando, enfrontaran aquells amb ‹‹una visió monocèntrica i uniformista d’una única llengua literària›› i aquells amb ‹‹una altra de “policèntrica però convergent”›› (2006: 108)[2]. Així, els unitaristes, entre els quals trobem Carles Riba o Salvador Espriu, tenien ‹‹una visió rígida i essencialista de la normativa fabrista›› i creien que ‹‹els models policèntrics però convergents que utilitzaven els escriptors valencians i baleàrics, derivats de les adaptacions regionals del fabrisme, no eren idonis per a una veritable llengua literària›› (2006: 109).

La primera de les polèmiques sorgí arran d’una conferència que Moll féu a Barcelona, el maig de 1954, titulada ‹‹Els dos diccionaris››. En aquesta, d’acord amb el criteri policèntric, defensava les solucions gramaticals pròpies dels balears i valencians. D’altra banda, ‹‹la continuïtat de la publicació del Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) serví de pretext a certs sectors barcelonins per a atacar, en nom del fabrisme, una concepció del lèxic literari oberta a les aportacions de les diverses regions de l’idioma›› (Ferrando 2006: 109).

L’estiu d’aquell mateix any va esclatar una altra polèmica a la revista Destino. En aquesta ocasió, els poetes mallorquins Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Josep Maria Llompart van escriure una ‹‹carta al director›› titulada ‹‹Unidad y exclusivismo››, en què defensaven ‹‹la legitimitat de la concepció federalista de la llengua literària›› (Simbor 2012: 114). El també mallorquí Miquel Dolç els contestà a la mateixa revista Destino, amb ‹‹Exclusivismo léxico y gramatical››, en què criticà ‹‹el to suposadament dialectalitzant de la revista mallorquina Raixa, publicada per l’Editorial Moll›› (Ferrando 2006: 109). Com a reacció, un grup d’escriptors valencians, entre els quals hi havia Xavier Casp i Miquel Adlert (ambdós del grup Torre) o Vicent Andrés Estellés, se situà al costat dels tres poetes mallorquins i signà un manifest de suport amb el títol homònim, ‹‹Unidad y exclusivismo››.

Ara bé, explica Antoni Ferrando que ‹‹la necessitat de garantir la cohesió de la resistència cultural i d’assegurar l’autoritat de l’IEC induí Coromines a preconitzar la ràpida incorporació de Moll i de Sanchis a la Secció Filològica de l’IEC›› (2006: 110). No hem d’oblidar que Sanchis Guarner, que havia publicat el 1950 La gramàtica valenciana, també era un dels màxims defensors d’aquest policentrisme convergent.

Tanmateix, sembla que aquest unitarisme no va deixar d’existir: el 1969, l’algemesinenc Martí Domínguez es va negar a publicar la seua novel·la Els horts a Barcelona, perquè acceptar els canvis morfològics i lèxics que els correctors barcelonins li havien apuntat o afegir un llistat al final del llibre amb notes sobre morfologia verbal valenciana i un vocabulari per a facilitar la comprensió del text a lectors no valencians, ‹‹equivalia, als seus ulls, a reconéixer que havia escrit en un registre folklòric o dialectal, i això –adduí l’autor– no ho podia consentir›› (Ferrando: 1996: 50). Preferia que es quedara en el silenci. No obstant això, aparegué, finalment el 1972 a la col·lecció ‹‹L’Estel››, dirigida i corregida per Manuel Sanchis Guarner.

En aquest context, trobem un Fuster que, tot i que es confessa més acostat als unitaristes, té un posicionament realment complex. El professor Vicent Simbor ha emprat l’etiqueta, utilitzada pel mateix suecà, d’‹‹unitarista ma non troppo›› (2012: 79). Per a justificar-la, Simbor realitza la següent classificació per etapes, cosa que ens facilita el seguiment de l’evolució: unitarisme (1944-1949), policentrisme (1949-1959) i eclecticisme geogràfic (1959-1992, any en què mor).[3]

III. ETAPA UNITARISTA (1944-1949)

Durant aquesta primera etapa, el model lingüístic emprat per Joan Fuster és el barceloní. Segons Simbor, ‹‹va recórrer a les solucions morfològiques barcelonines en demostratius (amb la triple gradació), possessius, combinacions binàries dels pronoms personals àtons […] i flexió verbal, a més a més de la incorporació sense complexos del lèxic literari difós des de Barcelona, al qual afegia els termes valencians, vius i arrelats, que considerava més saluables›› (2012: 84). En la carta a Sanchis Guarner del 10 de setembre de 1949, trobem els dos motius d’aquesta tria: ‹‹una, la comoditat››, perquè ‹‹la trobava molt més pràctica››; i ‹‹l’altra raó […] la creença […] que la llengua literària ha de tenir una sola morfologia›› (Fuster, 2000: 60-62).

Entre els escrits d’aquest període, trobem el seu primer article en català, ‹‹Vint-i-cinc anys de poesia valenciana››, a l’Almanaque de Las Provincias para 1945, i uns quants poemes solts publicats a revistes i llibres col·lectius. També, el seu primer poemari, Sobre Narcís (1948), editat per l’editorial Torre. Així, per exemple, al poema ‹‹Invocació i lai››, llegim la forma del subjuntiu ‹‹ressoni›› (Fuster 2002: 11), mentre que a ‹‹Parèntesi final››, trobem el possessiu amb -v- intervocàlica ‹‹teva›› (2002: 14).

D’altra banda, Vicent Simbor ens recorda que Fuster fou el primer escriptor valencià resident al país que havia seguit aquest model, ja que Miquel Duran de València, Jesús Ernest Martínez Ferrando i Artur Perucho residien a Catalunya quan van recórrer a l’opció barcelonina (2012: 86). Tanmateix, resulta curiós que a la correspondència amb Xavier Casp i Miquel Adlert utilitze el model lingüístic valencià, encara que amb els demostratius reforçats i les combinacions binàries dels pronoms personals àtons barcelonins. Simbor apunta que ‹‹l’actitud lingüísticament bel·ligerant d’ambdós líders del grup [Torre] segurament va influir-hi›› (2012: 87).

IV. ETAPA POLICÈNTRICA (1949-1959)

En la mateixa carta que havíem comentat de Fuster a Sanchis del 10 de setembre de 1959, també hi apareix el motiu del canvi al policentrisme: ‹‹El meu criteri era que, posats a reivindicar els valencians una morfologia literària, calia que ho féssem sense l’esperit de menfotisme i populatxer, que ha caracteritzat els escriptors que ens precedeixen. Vull dir que sense eixir dels més estrictes límits de l’ortodòxia local, procuràssem escurçar distàncies amb les altres morfologies literàries i preferir certes formes clàssiques›› (Fuster 2000: 62-64). No obstant això, com recorda Simbor, ‹‹exigències d’operativitat intrínseca a la llengua literària mateixa, tal com ell la concebia […], i el decisiu valor identitari que li atorga no el predisposaven justament a sentir-se còmode amb una concepció policèntrica o diversificada de l’ús literari del català›› (2012: 90). D’aquesta manera, Fuster acceptava el model del grup Torre i de Sanchis Guarner, però amb reticències.

Simbor sintetitza a la perfecció el posicionament de Fuster: ‹‹ni se sentia còmode amb els unitaristes a ultrança ni tampoc amb els dialectalistes “disgregadors”. Els uns no acceptaven solucions diversificadores, i fins i tot en el lèxic eren restrictius; els altres no sols reivindicaven la morfologia i accentuació pròpies sinó també una molt generosa obertura lexical. I ell es trobava enmig›› (2012: 94). Per a Jordi Colomina, la posició del suecà és la d’una ‹‹tercera via›› (1994: 71)

Tanmateix, a les seues publicacions de l’època trobem la morfologia verbal valenciana amb les formes dels verbs incoatius amb l’increment -esc, -esca i les formes en -às, -és, ís del pretèrit imperfet de subjuntiu, els possessius tònics femenins amb -u- intervocàlica; en els demostratius, les formes reforçades però amb la triple gradació valenciana; les combinacions binàries barcelonines dels pronoms personals àtons (les emprades pels clàssics); la incorporació de solucions lèxiques pròpies; i, com a norma, l’accentuació habitual barcelonina en la correspondència i bé la valenciana o bé la barcelonina en llibres i introduccions. Ho veiem a Ales o mans (1949), per exemple amb el present del subjuntiu ‹‹no hi haja›› (Fuster 2002: 22), o a El descrèdit de la realitat (1955), a ‹‹Descoberta de la realitat››, amb el possessiu amb -u- intervocàlica de ‹‹germanes seues›› (Fuster 2005: 92). Notem el canvi respecte a l’etapa anterior.

V. ETAPA D’ECLECTICISME GEOGRÀFIC (1959-1992)

A partir de l’abril de 1959, Joan Fuster tornà a la morfologia barcelonina de la primera etapa, almenys en les publicacions de fora del País Valencià i en les cartes als corresponsals no valencians. En l’àmbit valencià, mantenia les solucions morfològiques valencianes, tot i que, com des de l’inici, amb els demostratius reforçats i la combinació binària dels pronoms personals àtons en barceloní.

En aquesta època, Fuster tindrà present el lector model a l’hora de redactar l’escrit; és a dir, tindrà una concepció funcional per al seu model de llengua. El professor Simbor assenyala que ‹‹el criteri de base seguit per Fuster en aquest últim període és geogràfic: model lingüístic barceloní per a les obres editades a Barcelona o Mallorca i cartes escrites a corresponsals no valencians i model lingüístic valencià per a les obres publicades al País Valencià i cartes adreçades a corresponsals valencians›› (2012: 136). També Marisa Bolta i Toni Mollà parlen d’una visió de la llengua ‹‹fonamentalment instrumentalista›› (1998: 10).

Ho exemplificarem perquè quede clar amb el Nosaltres, els valencians (1962, edició de 2013), publicat a Barcelona, en què hi ha possessius amb -v- intervocàlica, com a ‹‹la seva realitat›› (Fuster 2013: 40), o formes del pretèrit perfet del subjuntiu amb -i, com ‹‹hi hagin assentit›› (2013: 6). D’altra banda, tenim el País Valencià, per què? (1982), publicat a València, en què trobem la primera persona del present d’indicatiu acabat amb -e, com ‹‹em pregunte›› (Fuster 1982: 13) -i no amb -o, com als escrits al Principat o a les Illes-, o el possessiu amb -u- intervocàlica, com a ‹‹això és cosa seua›› (1982: 36).

VI. JOAN FUSTER I MANUEL SANCHIS GUARNER: DUES VISIONS DIFERENTS DEL MODEL DE LLENGUA LITERÀRIA

Hem cregut convenient dedicar un punt per a parlar de les diferències pel que fa al model de llengua literària entre Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. En primer lloc, perquè els dos són valencians i resideixen al País Valencià. Però, sobretot, perquè són els dos referents per a la resta d’escriptors del moment.

Així, com ja hem comentat, Sanchis Guarner té una visió de policentrisme convergent, mentre que Fuster opta més per un unitarisme ma non troppo. No obstant això, durant l’etapa policèntrica del suecà, en la carta del 28 de novembre de 1952, no s’està de recriminar a Sanchis que al seu llibre Els vents segons la cultura popular, publicat a l’Editorial Barcino, haja optat pel model barceloní. Per un moment, sembla que s’hagen intercanviat els papers i, com explica Ferrando, ‹‹Fuster aprofita l’avinentesa per a reivindicar l’ús sistemàtic de la modalitat lingüística valenciana›› (2000: 28) [4].

Tanmateix, Fuster, que, com hem indicat, no acabava de sentir-se còmode, decidí escriure seguint un criteri geogràfic a partir del 1959. No és estrany, doncs, que els Judicis finals, publicats a Barcelona el 1960, estiguen redactats en el model barceloní. Ara bé, en la carta del 31 de desembre de 1960, Sanchis Guarner l’advertia que amb aquesta opció de llengua donava ‹‹un mal exemple als joves escriptors valencians›› i no contribuïa ‹‹gens a crear a València aqueix “públic lector” que amb tanta justícia i lucidesa véns reclamant›› (Fuster 2000: 285).

Ens agradaria estendre’ns més en aquest apartat, ampliant-lo, per exemple, amb les confessions que es feien sobre la polèmica amb Torre o la que sorgí entre Miquel Dolç i els escriptors mallorquins i valencians, però no serà possible per l’extensió limitada d’aquest treball. Acabarem, això sí, amb els motius que dóna Antoni Ferrando sobre la diferència d’estratègies entre Sanchis i Fuster. Recordem que, mentre Sanchis Guarner coneixia de primera mà els problemes d’articulació política i cultural del valencianisme de preguerra i, per això, les seues cauteles, Fuster ‹‹es forma en els anys de la postguerra, no se sent sotmés al pes cultural hibriditzant i regionalitzant del cap i casal del Regne i, ben d’hora convençut de la necessitat de modernització de les lletres valencianes, no sols opta directament pel barceloní literari, sinó que pretén trencar amb formes i tòpics que impedeixen la superació del “llorentinisme” ideològic›› (2000: 51). És a dir, que el perquè de la diferència de model literari rauria en les trajectòries biogràfiques distintes, segons l’estudiós.

VII. CONCLUSIÓ

Hem comprovat, a grans trets per la limitació de l’espai, com evoluciona la concepció de la llengua literària en Fuster, adaptant-se a la necessitat del moment, fins arribar a un eclecticisme geogràfic. Potser, el fet de no haver conegut directament el problema d’articulació política i cultural d’abans de la guerra, fou un dels motius per tirar cap al model barceloní. No obstant això, sembla que el suecà, com fa en la seua obra assagística, indague i faça provatures –en definitiva, que “assage” – fins a trobar un model intermedi pràctic, entre els unitaristes i els policentristes. Personalment, però, em decante més per l’opció del policentrisme convergent –amb matisos– defensat per Sanchis Guarner, que demostraria una participació igual dels valencians en la formació de la llengua interregional. En qualsevol cas, veiem el testimoni d’un mestre de la llengua, d’un escriptor preocupat tant per l’eina que li permet crear com pel destinatari de la creació, d’un intel·lectual compromés pel seu país, del qual confessarà que ‹‹potser és l’única passió noble que reconec en mi›› (Fuster 2013: 21). I, per a sort nostra, el tenim en la cultura i literatura catalanes.



[1]           Entenem ací el concepte de llengua literària com explica Vicent Simbor: ‹‹en un sentit estricte i restrictiu per a referir-me al nivell de llengua utilitzat en l’escriptura d’obres literàries›› (2012: 80).

[2]           Vicent Simbor també designa aquest bàndol amb l’etiqueta de ‹‹federalistes›› (2012: 109).

[3]           El professor Francesc Pérez Moragón fa una divisió en dues etapes: la seua joventut, amb les ‹‹amb les formes pròpies de la normativa fabriana més estricta››; i la seua maduresa, ‹‹amb les formes “valencianes”›› (2012: 161). No obstant això, hem optat per la classificació que fa Vicent Simbor perquè ens sembla més completa.

[4]           El lector pot trobar la referència a: Ferrando, Antoni (2000), ‹‹Introducció››, dins Fuster, Joan, Correspondència, 4. Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Germà Colón, a cura d’Antoni Ferrando, València, Edicions 3i4, pp. 9-55.

Aquesta entrada ha esta publicada en Projectes i maldecaps. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*