L?expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (I)

Al llarg de les pàgines següents, intentarem desenvolupar un dels episodis més densos i complexos en la història del català dins de terres valencians com va ser el ‹‹problema morisc››, el procés cap a l’expulsió i les conseqüències -doloroses- que se’n van derivar. Abans, però, convindria matisar que els moriscos van ser aquells musulmans batejats de grat o per força després de 1501. Cal diferenciar-los dels mudèjars, que eren els musulmans a qui es deixà quedar-se al país després de la conquesta cristiana; és a dir, els musulmans de l’‘etapa’ anterior a la conversió. Igualment, tenim el terme ‘moro’, que era el nom que el poble donava a tots els musulmans, tant si havien estat batejats  com si no. De fet, malgrat haver sigut obligats al baptisme, i, per tant, haver esdevingut moriscos, cristians nous o neoconversos, són significatives les paraules que ens reporta Fuster d’uns documents de l’època recollits per Pasqual Boronat: els moriscos seguiren sent ‹‹más moros que nunca›› (1986: 108). Els moriscos mai no s’arribaren a assimilar, però els cristians tampoc els veieren com uns coreligionaris.

No obstant això, el mateix Fuster apunta que ‹‹la unitat religiosa era una ficció›› i que ‹‹podria haver-se prolongat indefinidament com a tal ficció: hauria estat suficient que els moriscos no l’haguessin burlada amb manifestacions massa clamoroses ni amb amenaces de rebel·lió›› (2008: 110). Els reis i els seus consellers els volien dòcils, però els moriscos es negaren a amagar-se. Tal volta, per això mateix, i per l’obstinació en la fidelitat a una llengua i a una cultura en una situació tan adversa, ja ens haurien de servir als valencians com un bon espill on mirar-nos.

El camí fins a l’expulsió

Tot i que el decret d’expulsió dels moriscos fou signat pel rei Felip III el setembre de 1609, el procés -vist en perspectiva- sembla començar l’endemà mateix de la conquesta de València a mans de Jaume I. Com apunta Joan Fuster, ‹‹resulta d’una evidència total que Jaume I, durant el període d’incorporació de les terres valencianes a la seva corona, va preferir les victòries diplomàtiques a les victòries militars: mirava així d’estendre els seus dominis sense eliminar-ne els habitants islamitzats›› (1986: 83-84). Així, els musulmans passaven a ser súbdits dels cristians -o, més específicament, vassalls dels nobles-, encara que estaven emparats per la legislació foral gràcies a aquest origen paccionat. Estaven condemnats a mantenir aquesta convivència, que en algunes ocasions va comptar amb revoltes contra les autoritats cristianes. Ara bé, mai s’hi van assimilar, ni primer els moros, ni després els moriscos; van conservar la llengua, la religió i les formes de vida. Fuster, aprofitant les paraules de Pierre Vilar, comenta que ‹‹constituïen una veritable “minoria nacional”›› (1986: 94).

No obstant això, el 1520 esclatà la revolta de les Germanies, un moviment amb una doble reivindicació antiaristocràtica: ‹‹a les ciutats, la revolta de la burgesia i dels menestrals, que reclamaven participació en les magistratures del municipi; al camp, la revolta dels pagesos cristians contra una situació inclement i abusiva›› (Fuster 1986: 92). Segons el suecà, ‹‹el pagès cristià estava convençut que els musulmans eren els aliats naturals del feudalisme›› (1986: 92). I era lògic: recordem que eren els vassalls dels nobles, i els agermanats anaven contra aquesta classe i tot el que l’envoltava. Llavors es van succeir nombrosos baptismes a la força per part dels partidaris de la Germania.

Sufocada la revolta, va sorgir el dubte sobre la validesa d’aquests batejos, però la Inquisició espanyola i els teòlegs consellers de Carles V s’hi van mostrar favorables. La noblesa local, per la seua banda, va protestar, ja que temien per la pressió que cauria a sobre dels seguidors dels ritus muslímics, però no va servir de res. El 1525, una pragmàtica del mateix rei Carles V amenaçava amb l’expulsió els moros valencians que no acceptaren rebre el baptisme. Tanmateix, els moriscos van seguir emprant la seua llengua pròpia -l’algaravia, una modalitat de l’àrab vulgar- i van seguir realitzant els ritus de la seua religió.

Fins al decret d’expulsió de 1609. La unificació religiosa havia sigut un dels objectius de la monarquia hispànica. En paraules de Fuster, ‹‹els incidents de les Germanies facilitaven l’excusa per emprendre una ofensiva meticulosa contra la dissidència musulmana, i la pragmàtica carolina de 1525 n’és el primer senyal›› (1986: 95). Les pressions inquisitorials es van accentuar, mentre que, paral·lelament, els moriscos van establir-hi connexions amb els turcs i francesos, aquests darrers amb la intenció de beneficiar-se’n en les guerres contra el rei d’Espanya. D’ací que ‹‹aviat la repulsió confessional quedés imbricada a la sospita de traïció política, i que els cristians nous fossin mirats com enemics potencials simultàniament de la religió i de la Monarquia›› (Fuster 1986: 96). Més endavant, l’estudiós de Sueca apunta també un dels factors -en la mateixa direcció- de la fòbia dels cristians a la llengua dels moriscos, a l’algaravia: ‹‹el temor constant de la revolta morisca, a les conspiracions amb els pirates nord-africans, a qualsevol possibilitat de subversió procedent dels neoconversos, havia d’incidir, ni que fos indirectament, sobre la llengua. La desconfiança espontània envers un idioma que no es comprèn, es doblava amb el recel de sospitar que aquell idioma, precisament, o la seva inintel·ligibilitat per als cristians, servia per ocultar o tramitar maquinacions espantoses contra la república›› (1986: 119).

L’intent d’uniformar la religió i la por a una conspiració amb els enemics de la monarquia semblen ser les causes de l’expulsió. També Manuel Lomas afirma que ‹‹la decisión de expeler a los moriscos valencianos antes que a granadinos o aragoneses no había sido arbitraria, sino que respondía a un temor muy presente, el miedo a una reacción contraria que pudiera provocar la desestabilización de un proceso en el que la Monarquía se jugaba una buena parte de su prestigio, reputación que pasaba por horas bajas desde la firma de la tregua en Flandes›› (2009: 149). En efecte, a més de raons religioses i de seguretat interna, també hi havia raons de prestigi, enfront del desprestigi que va suposar el mateix any 1609 el fet d’haver cedit a les pressions protestants a Holanda en acceptar la Treva dels Dotze Anys.

El colp de puny de Felip III, que enviava els moriscos valencians al nord d’Àfrica, va comportar, però, conseqüències en diferents àmbits que acabarien repercutint en el futur del País Valencià.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Projectes i maldecaps per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent