Blocs de VilaWeb

La cosa va començar ja amb una mica de mala sort: el dijous de l’última setmana d’horari lectiu, no sé com vaig agafar l’ordinador que vaig trencar la pantalla. No, no sóc Hulk, però es veu que vaig apretar on no tocava. En fi, jo ho vaig entendre com un missatge perquè així no hi haguera temptacions a l’hora d’estudiar. De res va servir, ben mirat, estant en casa l’altre computador.

I, de seguida, van vindre les eleccions. Cap sorpresa en els vencedors de les Corts. Però, potser sí en les altres forces polítiques. En un país on s’aprecia el malbaratament dels diners, la corrupció, on llepem fins la ratlla del cul als que porten la Fórmula-1, on ens porten el Papa amb un pressupost amb què salvaríem mig continent africà, on eliminen les línies d’una llengua que ens identifica com a poble, on hi ha un accident de metro i ningú té el valor suficient de donar la cara, on es regalen vestits a gent que en té tres armaris plens, mentre altres s’han de conformar a tapar-se amb cartrons… En un país com el nostre, vassall d’un senyor ple de judicis pendents, una formació jove, valencianista i amb il·lusió irromp a la Generalitat disposada a plantar cara a un bipartidisme roig i blau incapaç de portar-nos per la senda del món millor. I, de sobte, el color taronja guanya sis diputats! Ah! I a la ciutat de València entra amb tres regidors, trencant totes les pseudoestadístiques dretanes.

Després analitzem els resultats del poble. Cap sorpresa tampoc massa remarcable. Gent de l’Olleria aconsegueix 4 regidors; el Bloc, 4 més; el PP, baixa fins als 3 (fa huit anys en tenien 8); i el PSOE es queda amb dos (fa quatre anys en tenien 1). “Faran coalició els que ja estaven!”, diuen les veus del poble. No, no estava tan clar. Gent de l’Olleria, un partit amb els dies comptats, torna al lloc d’on va sortir i s’uneix amb els populars. I a les pròximes eleccions només serà el partit amb la gaviota i el color blau. Coses d’esperar, sí, però em fa replantejar-me una entrada sobre el Tirant lo Blanc, els honors dels cavallers i l’Olleria. Muerto el perro, se acabó la rabia. O, en aquest cas, dóna la casualitat que és el cognom d’un animal similar al gos, el que no volien. En fi, ja en parlaré detingudament.

Seguim amb els fets d’aquest últim mes: les acampades del 15-M. Concentracions pacífiques, amb l’ús de la raó, de la paraula. Com ho contesten? A bastonades, com només ells saben. També em fa reflexionar sobre els requisits que caldran per a ser dels antidisturbis. Principalment, haver patit una tragèdia familiar. O ser un cornut. O què sé jo, però tant d’odi acumulat per a pegar a gent que ni coneixen ni estan fent cap de mal? També m’agradaria esplaiar-me al llarg d’aquesta setmana.

El Barça, d’altra banda, conquereix la quarta copa d’Europa, i comença a situar-se al lloc que realment li pertoca: entre els millors -o el millor. Amb un futbol imaginatiu, vistós, bonic, elaborat i de pissarra, es coronen com el millor equip del segle XX. Què haguera passat en l’hipotètic cas que no hi haguera hagut cap dictadura? Tampoc cal fer càbales sobre els temps pretèrits. Quatre títols europeus i la satisfacció de fer callar la “Central Lechera”, que explicava Pep Guardiola. Un home, per altra part, que valdria més com a president que el mateix president Rossell, però tampoc entenc massa d’economies futbolístiques, ni de contractes amb països dictatorials per a portar una propaganda a la camiseta que es contradiu amb el logotip d’UNICEF. El que deia, que no tinc tanta idea com els periodistes esportius.

I arriba el torn de l’inigualable, del poqueta cosa, del nostre conseller d’Educació sense ni una mica d’educació. Alejandro Font de Mora, que és un home de món i molt sabut en idiomes, pretén que tots sabem les llengües que ell sap i vol abolir -no ho diran mai així, saben amagar-ho, però nosaltres també sabem rascar-ho- la línia en valencià de la nostra educació. Com toca. Així quan ens caguem en la mare que els va parir, ells ho entendran perfectament. Els ho direm en la llengua de Cervantes i diran “a pues sí que nos decían eso, Paquito! Y nosotros estúpidos de no entenderlo. Ay, no puede ser, ¿eh?“. Ei, que també volen fomentar l’anglés! Oh, my God! Això realment ho fan perquè quan algú vaja a comprar, demane: “Ai güant a quiucomba!”, i la botiguera exclame: “Mira xiquet, llevat el xiclet de la boca i dis-me què vols!”. Aleshores, assenyalarà el que nosaltres coneixem com a cogombre -que per cert, menut enrenou s’ha muntat, no?-.

Ara ens posem seriosos, i sí, és trist que un govern anomenat “valencià” vulga eliminar les línies en la llengua dels nostres avantpassats. Per això, tots els que estimem la llengua -tant pro-AVL com pro-IEC- hem d’anar en la mateixa direcció, hem de lluitar ara més que mai, hem de parlar el valencià -el català del nostre país- en tots els indrets, hem d’exigir unes atencions institucionals en valencià, i, encara que siga per un moment, oblidem l’eterna dicotomia de si “aquest” o “este” i defensem la llengua que el rei Jaume, amb col·laboració dels musulmans que hi havia, van crear. Perquè som valencians, i la nostra espasa és la nostra llengua! Com deia Fuster, “O ara, o mai!”.

Dels exàmens? Bé, ja han passat. A falta de quatre notes per esbrinar, podem dir que l’objectiu marcat a principi de curs s’ha aconseguit (encara que mai n’hi ha prou i creuem els dits, toquem fusta, ferro i tots els materials que facen falta perquè les coses acaben bé). Amb sorpresa agradable d’última hora en Teoria de la Literatura! I havent-nos deixat Història de la Corona d’Aragó directament per a setembre, perquè l’angoixa era extremadament gran i teníem la quimera que amb dos mesos -gairebé tres- el podríem preparar millor que en tres dies per a poder donar tot el que està en les nostres mans. Per ajudar, també hi ha una llista de llibres relacionats amb la matèria que, altrament, no hi haguera hagut temps de llegir: Crim de Germania (possiblement ara l’entendrem millor que fa tres o quatre anys), 1707: El somni perdut, La llengua dels valencians (enguany també és el centenari de Sanchis Guarner), Abans moros que catalans, Aproximació a la Història del País Valencià i, per fi, ja d’una volta, sense més embuts, la nostra Bíblia: Nosaltres, els valencians.

Tanmateix, també hi ha una sèrie de projectes, tant particulars com col·lectius que tocarà anar iniciant. A més, uns quants llibres s’acumulen per a ser llegits i, algun que altre, comentat en aquest bloc. Per exemple, Somniant amb Aleixa, de Francesc Mompó i Mercè Climent, que és el que tinc ara entre mans. O Els somriures de la pena, de Manel Alonso. O Hòmens i fal·lagueres, de Toni Cucarella. O New York, Nabokov & Bicicletes, d’Àngels Gregori. O La magnitud de la Tragèdia, de Quim Monzó. O Metamorfosis, d’Ovidi. O Àngels e demonis, de Francesc Eiximenis. O L’Espill o Llibre de les dones, de Jaume Roig. O Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. O Assaigs, de Montaigne. O Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders. O Amor meva, d’Isabel-Clara Simó. O Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. O El quadern gris, de Josep Pla. O Borja Papa, de Joan F. Mira. O etcètera. Hi ha qualitat en la nostra llengua, moltíssima, malgrat que es proposen amagar-ho.

I, entre pitos i flautes, el dia 10 va fer un any d’aquella fugida eterna al Paradís d’una de les dones més lluitadores que mai coneixeré, i mare d’una altra dona exacerbadament combatent del dia a dia. M’agüela, que no hi ha dia que no pense en ella, que no hi ha dia que no me la imagine, asseguda a la cadira de rodes, somrient, cantant, berenant els dos orxata amb valencianes, que sé que ja és feliç allí dalt, sense sofriments, amb el marit, també sense sofriment, vivint una vida pels carrers d’una València valenciana, d’una València utòpica sense pseudoprogressos, però també per una l’Olleria antiga, mediterrània, amb l’olor de l’olivera impregnant les finestres d’unes cases gairebé ja extingides. La vull, i cada nit els ho dic, a ella i a m’agüelo. Si sabera escriure poesia, li’n dedicaria una, però no en sé. Això sí, sí que voldria fer-li una mena d’homenatge d’alguna manera.

I el dia 23 de juliol de boda: els pares fan 25 anys de casats! Poca broma, que ja són anys. I potser tinguen alguna sorpresa. Però d’ací a allà, encara queda molt de temps, i esperem que Cronos siga benèvol i tampoc el faça córrer massa ràpid.

Senyores i senyors, açò són xicotetes pinzellades del que ha sigut un període d’exàmens dur, angoixant i en què l’única cosa que es desitjava era que arribara el dia 15 de juny. Ha sigut un any dur en general, i del que hi ha símptomes és que s’acaba un cicle d’entre dos i quatre anys i en comença un altre de no se sap quant. Crisi dels vint? Potser, però encara en posa dènou al carnet d’identitat. De totes maneres, totes aquestes paraules només han sigut reminiscències del que s’anirà ampliant al llarg d’aquestes setmanes. Sols volia aprofitar l’ocasió per a explicar que el bloc del nét del Tio Pipo tornarà a tenir activitat després d’un mes de silenci. Perquè res està del tot dit i hi ha moltes coses per a comentar! Bona vesprada a tots!