Ahir vaig fer un exercici d’autoflagel·lació que ni els de Los Picaos de San Vicente de la Sonsierra. A qui se li ocorre?, pensareu. Sí, ja ho sé. La qüestió és que ahir, la madridista Cris i jo vam decidir anar a veure el partit. Dic el, perquè, malgrat que s’hi jugaven dos partits -Barça i Madrid- alhora, la importància estava a Màlaga. Vam veure la primera part envoltats, bàsicament, per valencianistes, però allò no tenia aquell què dels grans finals de Lliga. Aleshores, en un gir inesperat dels esdeveniments, li vaig proposar que anàrem a pregar que en la segona part el Màlaga en clavara dos on estava reunida la plana major del madridisme del poble. I hi vam anar: banderes d’Espanya, putabarçaputacatalunyes, Messienanos, Piquelloróns -tot en castellà no siga que-, etc. El cas és que, si haguera estat al revés, segurament els càntics hagueren sigut semblants: hagueren esmentat el jugador aquell que espenta els gols del Madrid, o el president aquell que hauria d’estar imputat per no sé quines coses d’un Castor, o simplement hagueren afegit el malsonant “puta” a l’adjectiu “Real” i al nom “Madrid”. No dic que jo ho haguera cantat, com també hi havia madridistes de bé als quals no els calia tenir cap memòria per l’etern rival. Ara bé, mentre escoltava tota aquella fauna celebrar la segona lliga en nou anys -té mèrit, perquè des del 2012, és a dir, que fa els anys que té Shin Chan en l’anime que no alçava el trofeu de la Lliga-, a mi em va vindre una coseta al cap i al cor, un xicotet deix de llum, potser per l’autoflagel·lació que m’estava provocant: em vaig sentir més orgullós que mai que l’avi Pipo i mon pare m’ensenyaren a ser del Barça. Us jure que mai no m’havia passat, aquest sentiment tan fort -no diria que el parell de cerveses, tot i que l’alcohol ajuda a curar el dolor, hi influïren…- d’agraïment per haver-me ensenyat a ser d’un més que un club. I, de sobte, em vaig transportar a les nits de dissabte i les vesprades de diumenge, m’auelo transistor en mà i cara a la televisió en la seua butaca, mon pare assegut al costat dret del sofà i jo, enmig dels dos. O als dimarts i dimecres de Lliga de Campions. Fum de caliquenyo i de cigarret, de l’un i de l’altre, mentre m’auela celebrava algun gol -potser només quan ho feia jo-, i ma mare ens intentava burxar per tots els costats. Té daixonses que fóra una victòria del Madrid el que a mi em recordara tot allò, tots aquells inicis del ser del Barça, que ja havia començat a acostumar-se a guanyar algun títol important cada any. Però ho va fer: vaig entendre -o ho vaig recordar- que ser del Barça, com el càntic diu, és el millor que hi ha. I no només pel futbol, potser, sobretot, per tot allò que no és futbol. Directives -excepte Laporta, oh, gran Joan!- a part, encara m’emocione, com ho vaig fer divendres en la conferència del Puyal a la Universitat de València, amb el “Toca Stoichkov, para Bakero, pica Koeman, goooool!”, o amb el “¡Pizzi, Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Che, qué bueno que viniste, qué bueno que llegaste! ¡Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Sos macanudo!”, i això que no tinc consciència d’haver-los vist en directe. Però també se’m posa la pell de gallina (o la gallina de piel, com al mestre), amb aquella jugada de Ronaldinho que deixà per a la foto el Ramos, o el “I més, i més, i més i més, però molt més, i encara més, i més, i més i més” contra el Getafe, o els 2-6, 5-0, 0-4, o el Messi mostrant-los la samarreta a una parròquia que no s’ho creia. O el Sergi Roberto donant-nos esperances. O encara les llàgrimes que lluiten per no sortir quan em ve a la ment el Guardiola a la banqueta, com em vindran d’ací uns mesos quan es parle de Luis Enrique. O, o, o.
És cert que ahir vaig veure il·lusió -i confesse que hi vaig sentir una certa enveja- en les cares madridistes; allà en el fons, molt en el fons, en el fonsíssim, me n’alegre per Cris, que podria estar perfectament escrivint unes ratlles semblants a aquestes però de signe contrari. Crec que ja se n’havia oblidat, del que era celebrar un títol de trenta-huit partits, i ja li (els) tocava. Se’ls en dóna l’enhorabona, i en pau! Ara només ens queda emparar-nos en la màgia de Dani Alves, sobretot, sobretot, sobretot, per evitar que puga tornar a escriure una entrada de futbol, amb un cert punt de plorera, com em diran alguns.
