Equilibrisme

0

Supose que fer-se major deu ser això: anar al dermatòleg i que et diga que t’has d’equilibrar. No dietèticament -que també-, sinó mental. Des de fa uns mesos, m’han eixit uns pelats al cap, uns granets -tres- diminuts on no creix el pèl. La primera vegada que ens en vam adonar -dic “ens” perquè, com que és darrere del cabolo, jo no ho veig-, era finals d’agost. Potser abans, tant se val. He visitat tres metges: el primer, el de capçalera, sense gairebé fixar-se -ehem!- em va dir que això era estrés, una alopècia areata i que el pèl tornaria sense res ni més. Escèptic de mi, li vaig preguntar si no em donava cap pomada, i me la va receptar, tot assegurant-me que no tindria gaires efectes. Als dos o tres mesos, a l’Espanyoleto em van dir que no, que els símptomes no eren de l’alopècia areata, però que em feien tractament com si ho fóra -ehem, ehem!-, i així, si no hi feia efecte, sabien que no era aquest tipus d’alopècia. Mètode assaig-error en el meu cap, sí. Finalment, dijous vaig anar a un altre dermatòleg i aquest em va dir que sí que era alopècia areata, però que, com que els tres granets anteriors ja havien cicatritzat perquè no me’ls havia tractats bé -ehem, ehem, ehem!-, en aquests puntets ja no creixeria més pèl. Ah, i que el tractament anterior només era per si tenia caspa. Tot i que “el voltant és salvable: no et garantisc que tornarà a eixir pèl, però posa’t açò i allò altre, i quan trobes que hi ha un granet, posa-te’n també, per si de cas”. Va coincidir, això sí, que la cosa tenia pinta de ser mental: no volia dir-li estrés, però sí que m’ho prenguera tot amb més calma, més pausadament, que fóra més equilibrat, que amollara totes les preocupacions, que diguera allò que em rondara pel cap i que m’haguera callat -en cas que hi haguera alguna cosa que em rondara pel cap i que m’haguera callat-, que em fera una esquena així [imagineu el papa al balcó del Vaticà saludant els beatets] de gran, i etcètera. A l’endemà vaig anar al perruquer, perquè amb el pèl tallat m’hi puc aplicar millor la crema i el líquid que m’ha donat, i durant tres mesos he de fer tractament. El barber -també tenia dret de dir-hi la seua, atés que veu més caps al dia que els tres metges junts- em va aconsellar buscar-me un hobby que em fera eixir de casa. Això, o llegir llibres d’autoajuda i revistes de l’estil Saber vivir. Al capdavall, la intenció és el que compta. En passar aquest període de tres mesos, depenent si la cosa va millor o pitjor -“hi has de posar de la teua part”-, optarem per una cosa o per l’altra: en el primer cas, no em va dir res; en el segon, si va pitjor, passarem a les injeccions, “i, compte!, que això fa mal, eh?”, com qui no vol per a evitar més estrés. En qualsevol cas, ací em trobe jo, un dilluns a les set i escaig del matí, bevent-me un cafe i intentant que les dues parts de la balança estiguen si fa no fa a la mateixa alçada, no siga cosa que. No negaré que gaudisc amb la pressió (de vegades, em fa patir i molt, sí), i ara me la volen llevar per salut. Un vici que tinc… Tanmateix, crec que una de les solucions -medicaments a banda, malgrat que ara hi haja de recórrer perquè no tinga més remei-, que me l’han dita, des de fa mesos i mesos, les persones més pròximes i que més saben de què va això, és l’organització i la planificació. En el que portem d’any, la cosa ha millorat, sí, però el problema ve d’abans. En fi, organització, planificació, ordre i, sobretot, equilibrisme. El que depén de mi pot -està fent-ho- canviar. Ara bé, el fet de preocupar-se per gairebé tot que ja em ve donat de sèrie… Aaaaauuuum [i soltem aire].

Publicat dins de General | Deixa un comentari