Blocs de VilaWeb

Sono un ragazzo sincero da dove cresce la palma. La “Guantanamera” en veu de Zucchero, una lletra amb orígens revolucionaris de la ploma de José Martí, em fa creure que l’italià no és tan complicat. Sé que no és així, però anem fent. Després d’haver superat el Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària: Aplicacions al Context Valencià en un any -i aconseguint tots els minireptes dins del repte major- contra algunes veus que deien que era impossible, pugem un esglaó més. Si fórem aquell lampista dels videojocs amb bigot, podríem dir que ja hem baixat una nova bandera i que passem al següent món, un món una mica més llarg on ens esperaran tortugues malignes i goombes per a intentar fer-nos retrocedir, però també toads, dragons verds i estrelles que ens donaran la força necessària. Deixant a part el símils freaks, aquest curs atípic hem començat una sèrie de reptes alhora: l’any de les llengües i -un dels cinc- del doctorat.

Així, d’una banda, hi ha l’anglés, el francés i l’italià. Pel que fa als dos primers, la cosa consisteix a anar “certificant” (un els pot aprendre, però en aquest món de títols, sense cartonet no saps res)  coneixements amb dificultats afegides: l’última vegada que vaig tocar l’anglés fou el curs 2009/2010 en primer de carrera, fa ara sis anys; el francés va desaparéixer del llistat acadèmic un any abans, el curs 2008/2009, fa set anys. Enguany m’hi he intentat reenganxar: a l’anglés, a través del Cambridge, amb una professora nativa; al francés, d’un mode semipresencial amb la UNED. La novetat és l’italià, també a la UNED, però totalment online. Més autonomia, més autodidactisme, però molta més responsabilitat. Ho intentarem.

D’una altra, he iniciat, una vegada més amb la incansable ajuda i direcció de la doctora Carme Gregori, el programa de Doctorat en Llengües, Literatures, Cultures i les seues aplicacions a temps parcial, és a dir, durant cinc anys. La idea és seguir amb Joan Fuster, però ampliant-ne el corpus: si durant el Treball Final de Grau i el Treball Final de Màster m’havia centrat només en les “Restriccions mentals” (1a etapa a Serra d’Or, 1968-1973), ara ampliem també a “Passar el dia, empènyer l’any” (2a etapa a Serra d’Or, 1978-1984). La primera tasca és fitxar aquelles característiques que em serviran per a l’anàlisi (presència del jo, temàtica, aspectes de l’estil, etc.), mentre busque bibliografia per a ampliar els conceptes que ja hi he fixat. Ja n’aniré dient més a la categoria a la columna de la dreta de “DLLCA (UV)”.

Igualment, hi ha en marxa altres projectes col·lectius, com un dossier sobre Línia blava, de Ramon Solsona, per al #Diàleg16 que prepara el departament de Filologia Catalana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, amb la col·laboració del Centre Internacional de Gandia i la Institució de les Lletres Catalanes, i un poc més individuals, com la preparació d’un article sobre Joan Fuster com a teòric de l’assaig i d’una comunicació sobre la ironia i l’humor en Eugeni d’Ors i Josep Pla a través del mestre de Sueca. I, i, i, altres coses aparaulades, encara que no cent per cent segures, i que, per tant, millor que no siguen dites per si es pifia tot. “Seguiremos informando”, si és que per a algú tot això és informació (cosa que dubte), és clar.

En qualsevol cas, feina, feina i nous reptes i camins. Però amb molta alegria i il·lusió per anar fent, anar aprenent, anar creixent, anar madurant. I res, que, com que feia més d’un mes que no hi publicava res, i aquest espai me l’autogestione jo, doncs m’apetia escriure-ho-hi (també a mode de justificació de tantes setmanes callat, però ha anat tot una mica massa de pressa). La veritat és que sembla que posant-ho per escrit, motive més. Hi tornaré, però, per contar coses una mica més interessants -“interessants” dins del que jo puga aportar-hi d’interessant al món, que serà més aviat poc-, a veure si revifem el bloc, que està més abandonat que Rajoy en una roda de premsa. Guantanamera, guajira, guantanamera…

El 1972, Joan Fuster escrivia a la seua secció de les ‘Restriccions mentals’, a Serra d’Or: “No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer. Vull dir: del ‘carrer’ com a espai de convivència’.”. Més endavant, en la classificació que fa per etapes d’edat -xiquets, adolescents i grans-, posa com a conseqüència dramàtica d’aquest abandó del carrer la quasi absoluta dimissió lingüística de València: “Si ciutats de la mida de València presenten, d’un temps ençà, la superfície grotesca d’una quasi absoluta dimissió lingüística, la cosa es deu, en bona part, al fet que els nanos surten poc, o no surten gens, al carrer. De casa al col·legi, del col·legi a casa, i en l’endemig, el televisór o qualsevol altre tràmit vigilat: aquest és l’itinerari”. Però encara s’alarma: “De vegades -què ‘de vegades’!: dràsticament sovint-, el xiquet no sent parlar més que castellà, el castellà dels papàs, dels mestres i dels locutors. Els seus amiguets estan en les mateixes condicions. Els nens d’ara, ai!, tenen unes possibilitats d’amistat molt reduïdes, als centres urbans… I el que dic de la llengua pot servir respecte a la resta: nocions, preferències, sentit moral”. Ara bé, sens dubte, la millor frase és, a mode de conclusió, aquesta: “La canalla que puja està condemnada a ser tremendament conservadora, dòcil i estúpida”.

Si el 1972, en què les noves tecnologies no estaven d’avançades ni una dècima part del que ho estan hui en dia, el suecà ja s’alarmava, què en pensaria hui? Els pares no volen que els seus fills estiguen al carrer; quan no és la sobreexplotació de deures i d’activitats extraescolars, són les diverses pantalletes. Sí que van a fer-se gelats, cafés, etc!, dirà algú. I això Fuster ho comenta en el cas dels adolescents; però això no és conéixer el carrer, sinó prendre’l com allò que hem de “xafar” fins arribar al nostre destí.

L’essència de poble, i del poble, està en les converses de després de sopar a la fresca al carrer, asseguts en cadires de boga, malparlant d’uns, lloant altres. I l’estiu sembla arribar a la seua fi; si més no, l’agost. Estem a punt de tornar a veure els xiquets entrar i eixir de l’escola, de l’institut, de tornar a “utilitzar” el carrer, però no a ser “carrer”. El “carrer” com a espai de convivència fa anys que està mort. I que ningú confonga quatre alcoholitzats, fruits d’una mala educació domèstica, que es dediquen a fer malbé els carrers, a destrossar façanes o a rebentar espills dels cotxes en la tornada al carrer. Això, en fines paraules, es tornar a la incivilització. El carrer és, hauria de ser, de tots. I que ningú se’n crega amo i senyor, per més litres d’alcohol que porte en sang i per més de quatre ratlles entaponades en el nas.

A punt d’acabar les classes semipresencials -que no la feina- del Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, obris l’habitació i, com flaixos, t’apareixen imatges de les tres habitacions que has ocupat durant aquests tres anys. La primera, al Rubén Darío; la segona, al doctor Vicente Pallarés; la tercera, en la qual estàs ara, i a la qual encara no t’has acostumat. Han sigut dos anys estranys, en els quals hi has estat poc, i el blanc totalment indiferent de les parets no hi ajuda. Tant hi fa. La imatge de la primera habitació, l’habitacioneta de primer i segon de carrera, que era menuda però molt acollidora. Allí va nàixer tot. T’hi veus trencant, a patades d’impotència, una taula mig coixa, colpejant la paret, fent-te mal. T’hi veus gitat en el llit esperant la notícia que no volies escoltar mai de la vida. T’hi veus, també, angoixat pels primers exàmens; més tranquil en els següents, i, una volta més, angoixadíssim. T’hi veus fent-li bromes al company de pis i menjant pizza cada dimecres. T’hi veus passant hores cara als llibres, als apunts. T’hi veus també retornant el contacte amb ella, contacte cada dia més constant i necessari. T’hi veus necessitant-la a l’altre costat de la pantalla que acurta un camí d’uns quants quilòmetres. Però això no li ho diràs fins al cap d’uns mesos. T’hi veus coneixent Santiago Russiñol, o Miquel Llor, i t’hi veus gaudint de Rodoreda, Calders i Fuster, sempre Fuster. La imatge de la segona habitació, aquell saló convertit en dormitori per imperatiu de la casera. És enorme, grandíssim; et sents com el pollet que ix de l’ou, tot i que ja fa dos anys que n’has eixit. T’hi veus patint, enyorant, amb ella a una illa remota. T’hi veus hores i hores en vetla. T’hi veus fent alguns exercicis físics perquè no et trobe tan malament, però t’hi trobarà. T’hi veus llegint rondalles de Valor, o entenent els tipus de iods que hi ha. T’hi veus vivint amb ella, que hi ha trobat feina, i t’hi veus veient com es desperta. T’hi continues veient angoixat, molt angoixat, extremadament angoixat pels estudis. I t’hi veus faltant a uns quants exàmens per inseguretats idiotes. T’hi veus veient com t’ajuden a tirar endavant. T’hi veus preparant el discurs de la graduació, mentre veus per enèssima vegada el discurs de Monzó a la fira del llibre. T’hi veus bevent massa café i cara a la pantalla amb el TFG. La imatge de la tercera habitació va esborrant l’anterior i t’hi trobes mirant-te a l’espill: uns quilets de més, una barba semiarreglada, dos pels en l’entrecella. Però quiet. No et mous. Estàs paralitzat. I aconsegueixes reaccionar. Queda una setmana -que seran dos dies lectius- de curs, i saps que s’acaba una etapa de sis anys vivint a València. Fins a juliol, i per contracte, tens el pis llogat. Però s’acaba. Tens pensats els projectes per a l’any que ve, però encara queda molt d’enguany. Ho endreces i et deixes a punt la maleta per tornar demà, o d’ací unes hores, al poble. S’acaben sis anys plens d’alegries, de tristeses, de coneixements, de decepcions i de descobriments. No sents tristesa ni pena; al contrari, t’alegres d’haver omplit tant l’altra maleta, la que no es veu. El camí emprés ha deixat enrere persones, però hi ha sumat moltíssimes altres i, agafat de la mà d’ella, t’és igual si ara vindran clots o terrenys fangosos. Potser per això, t’ha inspirat aquella cançó en llatí macarrònic que demana que demana una revelació: ameno, ameno dore, ameno dori me…

Potser vaig així una mica més lent, però quan he de preparar un treball -diem-ne- acadèmic, acostume a resumir l’article o els capítols que llig per després tenir la informació més a l’abast. Com que, com heu vist a les entrades anteriors (aquesta i aquesta), he hagut d’analitzar l’entrada de Diccionari per a ociosos, “Plagi”, vaig anar al text de Pla de què parteix Fuster. A mesura que llegia l’entrevista, subratllava i copiava fragments que, per si sols, són una mostra més d’allò que va ser i -encara no prou potenciat- és Josep Pla. Els vaig pegar al féisbuc, però m’apetia també copiar-los ací:

– “En general, trobo que els escriptors tenen, si és veritat el que escriuen, massa orgull, i que cerquen tres peus al gat. Tots volen ésser europeus, universals, originals i creuen que el que fan és bo per tot”.

– “Hom pot escriure en la llengua més difusa i rica del món, i passar més de pressa que un foc d’encenalls. Escriviu, per contra, una cosa que estigui bé, en català de Palafrugell, i veureu com us tradueixen, us comenten, us donen unes llaunes terribles i, finalment, el premi Nobel.”

– “Els escriptors d’avui volen ésser originals, malgrat saber tothom que l’originalitat és materialment impossible. Hi ha en aquesta dèria aquell punt d’hipocresia que l’actual sistema econòmic ha donat a tota la vida social.”

– “En realitat, totes les persones que no saben escriure semblen una imitació de les lamentables traduccions dels escriptors russos que circulen per Occident. (…) Quan jo arribi a escriure com Déu mana, tothom dirà que plagio Anatole France; mentrestant, la gent insinuarà que copio els russos.”

– “‘Aquest llibre no val res perquè l’autor no té modos’; i una cosa així és tan demostrablement idiota com els dies de pluja prendre un bany per no mullar-se”.

– “Tinc fama de derrotista perquè no m’agrada de combregar amb rodes de molí. De fet, avui, tot ho trobem excel·lent perquè el mòbil principal de la nostra estimativa és més patriòtic que literari. (…) Arribarà un dia que la nostra gent jutjarà les coses pel seu valor intrínsec, i llavors s’aclariran les situacions i passarà només el que pugui passar.”

– “Diuen que jo hauria de fer literatura pura i no donar entrada en els meus llibres a la meva tendència al pamflet, a la polèmica i, en general, a les idees. (…) La literatura pura, com a finalitat, no m’interessa gens. He tocat aquests temes perquè les necessitats periodístiques m’hi han obligat.”

– “Jo demano la instauració del lliure examen, no pas per fer sortir dones en camisa a les meves obres, sinó per parlar de coses més importants. La dolçor de la vida social a què han arribat els pobles més civilitzats és una conseqüència del gust de la llibertat i de la dignitat. Ara bé: aquest gust no l’ha creat ni cap legislador ni cap llei ni cap reglament; l’han creat únicament i exclusivament la tradició literària, el periodisme i, en definitiva, una minoria de persones interessades a substituir un ambient clandestí per un ambient higiènic i clar.”

3. ‹‹PLAGI›› DE DICCIONARI PER A OCIOSOS

Escriu la professora Carme Gregori que per a Fuster, ‹‹l’escriptura és una continuació natural de la lectura o, dit d’una altra manera, les lectures són la matèria principal de què s’alimenta l’escriptura fusteriana›› (Gregori 2011: 86). No és estrany, per tant, si entenem això, que a Diccionari per a ociosos, a l’entrada ‹‹Lectura››, concloga que ‹‹al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera›› (Fuster 2008: 100).

Ho ha explicat Gregori: ‹‹La lectura, doncs, es convertirà en el mitjà privilegiat per a relacionar-se amb el món, el mitjà exclusiu, fins i tot, en alguns àmbits, en un context de misèria cultural i d’asfíxia social com és el que domina durant una part important de la vida de Fuster›› (2011: 87). Però Fuster no separa la lectura de l’escriptura: ‹‹llegir es converteix, per a Fuster, en una opció estretament lligada a l’escriptura›› (Gregori 2011: 89).

El suecà llig, subratlla aquells fragments que li criden l’atenció i ho fa com ho podria fer ‹‹qualsevol lector››, és a dir, a partir de la seua competència lectora, sense estratègies ni mètodes proposats per la ‹‹comunitat científica›› (Gregori 2011: 91). D’allò que Fuster subratlla, en fa notes de lectura, com ho observem a les anotacions del Diari, que li serveixen de pretext per a reflexionar sobre algun tema en els seus assaigs (2011: 91). Trobem, fins i tot, la ‹‹transcripció d’un fragment que, anys després, desvinculat d’una obra de la qual hom conserva escassa memòria, es converteix en l’estímul inicial de l’article›› (2011: 92). Així, segons Gregori, ‹‹el Diari farà la funció de viver de materials del qual tirar mà, en cas de necessitat, per a resoldre els compromisos professionals›› (2011: 92).

Si ens n’anem a l’entrada que Fuster fa al seu Diari el 4 de juliol de 1956, llegirem les paraules següents: ‹‹Combinades, la lectura extensa i la bona memòria poden proporcionar-nos, de tant en tant, el consol de comprovar que un gran escriptor ha plagiat un escriptor mediocre. Consol doble, si bé es mira. D’una banda, el nostre ressentiment per no ser “grans” queda venjat i satisfet en descobrir l’espifiada o la feblesa del geni. De l’altra, comencem a sustentar l’esperança que, algun dia, un geni qualsevol es dignarà a plagiar-nos, a nosaltres…›› (2002: 493). Sembla que l’entrada de ‹‹Plagi›› al Diccionari per a ociosos siga una extensió d’aquest fragment.

Joan Fuster comença l’entrada amb una cita de Josep Pla, amb uns mots que digué en una entrevista a la Revista de Catalunya el 1927: ‹‹Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial.›› (1927: 576). El de Sueca, de seguida, es posiciona al costat de Pla, de qui comenta que ‹‹ha estat sempre un gran defensor del plagi››, tot i que ‹‹no hi ha per tant›› (Fuster 2008: 135). A més, remarca que Pla ‹‹més que plagiar, ha enyorat la possibilitat de plagiar; més que defensar el plagi, s’ha burlat de la pretensió “originalista” que caracteritza l’activitat literària i artística de la nostra època›› (2008: 135).

Tot seguit, dóna dues raons per justificar el plagi: ‹‹una, històrica – “els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva” –; l’altra, empírica –que cal aprofitar el que d’aprofitable tingui l’esforç aliè, ja que “entre tots ho fem tot”. D’altra banda, entre bastidors, la veu fatigada de l’Eclesiasta no para de recordar-nos que no hi ha res nou sota el sol…›› (2008: 135). Veiem, doncs, aquesta presa de partit a favor del plagi. L’originalitat, des d’aquest punt de vista, és impossible; el plagi, entés pels dos escriptors, no és una altra cosa que aprofitar-se del que ja s’ha fet, de l’esforç que han realitzat altres. La literatura, tal com la concep Fuster, no s’entén sense la tradició precedent.

I torna a la cita de Pla, quan diu que el plagiari ‹‹és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial›› (Pla 1927: 576). És aquesta, segons Fuster, una de les causes ‹‹més vives de la repugnància al plagi›› (2008: 136). Així, a partir del Renaixement, els escriptors ‹‹ja no es limiten a fer “una” obra, sinó que aspiren a fer la “seva” obra›› (2008: 136); hi ha, doncs una ‹‹aspiració a l’“originalitat”›› a causa, sobretot, de l’individualisme econòmic de la burgesia i, per consegüent, de l’individualisme artístic o literari. Mentre ‹‹l’home de lletres medieval havia viscut, si era ric, de les seves rendes, i si no, de la beneficiència dels mecenes, de l’adscripció a la clerecia, o bé a la Villon, més o menys al marge de la llei, vagabund tolerat››, ‹‹l’escriptor “modern” depén del públic extens i difús›› i els seus ingressos i la seua fama o el seu prestigi depenen ‹‹de la venda i de la propagació dels seus llibres›› (2008: 137-138). En resum, ‹‹hi ha un “mercat” de la literatura›› i, per tant, ‹‹el literat, com el comerciant, ha de pensar ja en una “clientela”›› i ‹‹se li encomana l’ètica burgesa del mercat›› (2008: 138). Des d’aquesta perspectiva, el plagiari trencaria les ‹‹lleis de la cavalleria comercial›› de què parlava Pla. Fuster etiqueta la idea com de ‹‹plagi-robatori›› (2008: 138), ja que el plagiari s’apropia dels béns intel·lectuals del plagiat.

No obstant això, recorda que si Dante o Shakespeare, o Virgili o Stendhal han pogut ser acusats de plagiaris, aquest plagi no serà tan dolent com s’ha volgut mostrar. Apunta, a més, el testimoni d’un plagiari anònim que diu que ‹‹el plagi és un “robatori” que s’excusa amb l’“assassinat”: quan el “lladre” supera de tal manera la seva víctima, que aquesta queda literàriament anul·lada›› (2008: 139). És a dir, l’escriptor que plagia fa un producte –per parlar en termes de mercat– molt millor que el text d’origen. Tornarem a aquesta idea més endavant.

Fuster critica, de nou, l’afany d’aconseguir l’originalitat. Així, si com diu, Pla creu que ‹‹“l’originalitat” és “merament una forma de la pedanteria i com a màxim un desordre momentani”››, per a ell ‹‹potser ni pedanteria ni desordre; però sí una tortura inútil›› (2008: 140). I és que no hi ha cap escriptor al qual no se li puguen atribuir precursors; tot, però, no té per què ser plagi, sinó que hi han sigut simples coincidències. Hi ha un aforisme, reproduït per la professora Gregori ja que no està aplegat en els volums d’aforismes, que conclou resumint aquest punt: ‹‹dues persones només poden coincidir en algun lloc –o en alguna idea– quan vénen d’indrets distints. L’“originalitat” radica, al capdavall, en la procedència›› (2011: 95).

Aquesta seria, d’altra banda, l’originalitat que defensa Joan Fuster: coincidir en algun lloc o en alguna idea, ‹‹“continuar”, “prosseguir”, “deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social”››, fer créixer ‹‹un tema dins una literatura›› (Fuster 2008: 141), afegint-hi, això sí, la seua aportació de novetat. Per tant, no parlaríem de plagi, sinó d’acumulació cultural, de manera que, en compte de ‹‹copiar››, el que fa l’escriptor és ‹‹emprar›› un material d’altres i contribuir a la tradició. Recordem les paraules de Carme Gregori, que ens dóna l’explicació del concepte fusterià d’‹‹originalitat››: ‹‹l’originalitat no és un afer de novetat absoluta sinó que depèn de l’origen, de l’enunciació, d’un “jo” que assimila i, indefectiblement, transforma i transmet una tradició a la qual suma la seua aportació›› (2011: 95).

El suecà defensa que ‹‹és preferible que s’escriguin plagis de coses sensates que no que s’escriguin ximpleries originals›› (2008: 142). I, una volta més, utilitza una cita d’André Gide per puntualitzar-ho: ‹‹Tot està ja dit; però, com que ningú no escolta, cal tornar-ho a dir›› (2008: 142). I cal tornar-ho a dir, no ho oblidem, amb un punt de novetat, amb la mirada subjectiva del ‹‹jo›› que escriu. Per això, no tots els plagis són bons: ‹‹el “bon plagi” només es justifica per la seva utilitat. Convé “repetir”, és clar; però segons què›› (2008: 143). I retorna a la idea central: ‹‹Una “repetició” és honorable i eficient quan no solament reitera una idea o una advertència ja feta, sinó quan la reitera amb uns al·licients nous, que la refresquin i la restitueixin a un esplendor suggestiu i flagrant›› (2008: 143). Per a tal fi, però, l’escriptor ha d’assimilar i fer seus els materials literaris de què parteix, però també els ha d’augmentar, els ha d’engrandir, perquè la ‹‹“repetició” tingui un atractiu particular›› (2008: 413). Ací és, doncs, on ‹‹plagi›› i ‹‹originalitat›› es toquen. Però, com acaba el mateix Fuster, ‹‹no és senzill de “plagiar”…›› (2008: 143).

4. CONCLUSIONS

‹‹Plagi›› podria ser considerat –tot i que ho podem llegir en altres papers esparsos–, sense cap mena de dubte, com la carta de presentació que Fuster fa sobre la identitat literària i l’espai d’escriptura que li són propis. En aquest cas, s’alinea en la defensa del plagi amb Josep Pla, amb qui comparteix el concepte de literatura. I ho fa com ho argumenta: aprofita un paper de Pla, el desenvolupa i hi diu la seua. Tanmateix, no utilitza les citacions com a referències d’autoritat, sinó com a punt de partida per a la reflexió, una estructura que, d’altra banda, repetirà en molts altres articles.

Al llarg d’aquestes pàgines, hem vist la relació literària i personal entre aquests dos homenots, entre aquests dos amics que, malgrat la gran distància ideològica, acaben confluint en la mateixa concepció de la literatura. Pel que conta Fuster, Pla va ser acusat unes quantes vegades de plagi, però els escriptors medievals ho feien de manera natural. Si entenem l’‹‹entre tots ho farem tot›› i el ‹‹corregir i augmentar: això és la cultura››, comprendrem perfectament quin plagi duen a terme, tant l’un com l’altre. I, a més, com argumenta amb la interrogació retòrica Fuster –‹‹si el Dante i Shakespeare, si Virgili i Stendhal han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, no serà que el plagi és menys “pecaminós” del que ens imaginem?››– que l’escriptor del Diccionari per a ociosos i Josep Pla es reconeguen defensors del plagi només fa que augmentar el prestigi d’aquest ‹‹plagi››. El bon plagi, s’entén; el plagi que aporte alguna ‹‹originalitat››.

BIBLIOGRAFIA

Crespo, Isidre (2002), De Fuster a Pla amb camí de tornada, Gandia, CEIC Alfons el Vell.

Fuster, Joan (1972), ‹‹Josep Pla, de tertulia››, La Vanguardia Española 8-3-1972, p. 49.

FUSTER, Joan (2002), Obra completa. Volum primer. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, Barcelona-València, Edicions 62-Diputació de Barcelona-Publicacions de la Universitat de València.

Fuster, Joan (2008), Diccionari per a ociosos, Barcelona, Edicions 62. [1a ed. 1964].

FUSTER, Joan (2011), Obra completa. Volum tercer. Assaig, II, Barcelona-València, Edicions 62-Diputació de Barcelona-Publicacions de la Universitat de València.

Fuster, Joan; Mollà, Toni (2013), ‹‹Converses inacabades››, L’Espill 45, p. 149-209. [1a ed. 1992].

GREGORI, Carme (2011), Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, València, Publicacions de la Universitat de València.

Iborra, Josep (1982), Fuster portàtil, València, Eliseu Climent, Editor.

Pla, Josep (1927), ‹‹Mitja hora amb Josep Pla››, Revista de Catalunya 36, p. 574-585.

Pla, Josep (1992), Notes disperses. Notes del capvesprol. Obra Completa 2, edició 10è aniversari, Barcelona, Destino. [1a ed. Notes disperses, 1969 / 1a ed. Notes del capvesprol, 1979].

A TALL D’INTRODUCCIÓ

Ningú discutirà que entre els grans escriptors en llengua catalana del segle XX, en el terreny de les idees, en l’assaig, podem trobar Josep Pla i Joan Fuster. Qualsevol estudiós o simple lector de la literatura catalana, i potser també de la literatura universal, observarà la qualitat de la prosa de l’un i de l’altre. En les pàgines següents, intentarem explicar la concepció de la literatura que tenen els dos i analitzarem l’entrada del Diccionari per a ociosos, ‹‹Plagi››, en què Fuster utilitza un fragment de l’entrevista de Pla a la Revista de Catalunya, de 1927. Abans, però, emmarcarem la relació d’amistat i d’admiració mútua entre els dos homenots, sobretot a partir de l’última aparició pública de Joan Fuster, a Bellreguard, l’abril de 1992, dedicada a Josep Pla. A més, tindrem en compte diversos textos dels mateixos autors, així com l’ajuda inestimable dels estudiosos com Carme Gregori, Toni Mollà, Josep Iborra o Isidre Crespo.

La professora Gregori titula un dels apartats del seu Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, amb la definició que Joan Fuster feia d’ell mateix: ‹‹un personatge tremendament interferit per les lectures›› (2008: 89). Si, a part de les lectures, també comprovem l’amistat que l’unia a Josep Pla i la defensa del plagi contra qualsevol pretensió d’originalitat, ens queda aquesta delícia d’entrada al Diccionari per a ociosos que tractarem de desglossar.

1. JOSEP PLA I JOAN FUSTER: AMICS DINS I FORA DE LES LLETRES

El 23 d’abril de 1992, escassos mesos abans que ens deixara, Joan Fuster va fer una darrera aparició en públic, una conferència en el sentit poc habitual de la paraula, a Bellreguard. Dins de l’exposició ‹‹Josep Pla››, el de Sueca va explicar ‹‹El Josep Pla que vaig conéixer››. Fuster hi va parlar de l’escriptor de Palafrugell, ‹‹no en l’aspecte, des del punt de vista, d’un crític literari››, sinó que hi va explicar ‹‹unes quantes anècdotes i impressions personals provinents d’una llarga relació que vam tenir›› (Crespo 2002: 21). Va recordar el primer encontre entre ells, un dia de febrer de 1959, narrat en l’‹‹Homenot››; el gust de Pla per demanar paella sempre que arribava al País Valencià; quan van anar a per ell a Barcelona, a casa del seu editor Josep Vergés, perquè tenia en ment escriure un llibre sobre Xàtiva; un viatge a l’illa de Tabarca per tossuderia de l’empordanés; un altre viatge de Pla a casa de Fuster… En definitiva, ‹‹jo calcule que són una dotzena de vegades les que va venir ací, al País Valencià, Josep Pla›› (2002: 23). Igualment, també destaca que la col·laboració en el diari carlista de Barcelona, El Correo Catalán, va suposar un gran vincle entre ells.

Més endavant, parla del caràcter conversador de Pla, amb qui ‹‹les converses […] eren interminables. Eren un preciós complement de la lectura›› i de qui ‹‹l’expressió directa i la presència mútua ajudaven molt a la comprensió del personatge›› (2002: 26). En les Converses inacabades amb Toni Mollà, també destaca que ‹‹era un conversador que et feia parlar a tu, la qual cosa era molt divertida›› (Fuster-Mollà 2013: 176).

Ara bé, com segueix en la no-conferència, també hi havia discrepàncies, sobretot ideològicament. Per a Fuster, i ho afirmava amb motius més que evidents, Pla ‹‹era un gran conservador, un conservador absolut››, mentre que l’empordanés acusava a Fuster de ‹‹comunistoide››: ‹‹Vosté és un comunistoide!››. Fuster li replicava: ‹‹Però, senyor Pla, home, no!; el que passa és que vosté és excessivament conversador›› (Crespo 2002: 26). El de Sueca també fa broma en explicar que desconfiava de la col·laboració de Pla amb el servei d’intel·ligència que pagava Francesc Cambó i que dirigia Bertran i Mussit: ‹‹Coneixent-lo, a la llarga vaig pensar: “Home, si vosté és espia del Franco, no s’explica com va guanyar la guerra…”. Després va ser espia dels aliats; podia repetir igual.›› (Crespo 2002: 27).

L’amistat amb Pla va més enllà i es barreja amb l’admiració personal. Per exemple, quan li comenta, en la carta del 7 de març de 1967, a Francesc Giner, que ‹‹Josep Pla compleix 70 anys un d’aquests dies›› i que ‹‹un grup d’amics de València i de Barcelona hem pensat que hauríem d’aprofitar l’ocasió per dedicar-li un petit homenatge››. Aquest homenatge consisteix a ‹‹enviar-li una carta, una tarja o un telegrama de simple felicitació››, ja que Fuster se n’alegraria i creu ‹‹que Pla s’ho mereix›› (Crespo 2002: 113-114).

D’altra banda, també són nombroses les paraules i els escrits d’admiració literària del de Sueca cap al de Palafrugell. Així, trobem a l’entrevista ‹‹Josep Pla, a debate›› que, a la pregunta de Baltasar Porcel sobre ‹‹¿Qué cualidades literarias ve en la obra de Josep Pla?››, Fuster respon que ‹‹tendría que haber un montón de tesis doctorales sobre Pla. ¿Por qué no están? Disponemos de monografías tremendamente circunspectas sobre cualquier mierdecilla medieval, sólo de cuatro o cinco estrofas de interés anecdótico, y en cambio… ¿Es que Pla da miedo, como tema de estudio?›› (Fuster-Porcel 1972: 14).

Més endavant, en aquesta mateixa entrevista, Porcel interroga quins volums de l’Obra Completa de Pla creu que són millors i quins pitjors; la contestació no pot ser més rotunda: ‹‹Mi admiración va a la obra en bloque›› (1972: 14). Anteriorment, en una ‹‹Nota sobre José Pla››, havia conclòs que ‹‹Pla se ha convertido hoy en una primera figura, en casi “nuestra” primera figura›› (2002: 131). El 1972, en un article a La Vanguardia Española, ‹‹Josep Pla, de tertulia››, Fuster reconeix que de jove, gairebé se sentia ofés pels articles de Josep Pla, tot i que ‹‹acabé “cediendo”. O sea: en la admiración razonablemente practicada. Si no recuerdo mal, una de mis primeras colaboraciones en la prensa diaria ya era un elogio de su obra: de una de sus obras. Ahora estoy contento de que fuese así.›› (Fuster 1972: 49).

En morir l’escriptor empordanés, Fuster també escriurà ‹‹quatre ratlles a la memòria de Josep Pla›› en Qué y dónde (1981), en què afirmarà que ‹‹Josep Pla era un gran escriptor […]. Algun dia li ho reconeixeran els reticents…S’acaba de morir, el senyor Pla. ¿Qui el suplirà en l’exercici higiènic del sarcasme…? I que conste que Pla no era únicament això…›› (Fuster 2011: 681). També, com veiem en l’article ‹‹Catalunya, més enllà de les fronteres de l’antic Principat››, publicat a Pont Blau (1961), per a Fuster, Pla ‹‹ja val per tot un gènere literari›› (Crespo 2002: 147). I cal no oblidar que Fuster fou un dels defensors de Pla per al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi que mai li van donar perquè els detractors ‹‹actuaven per un cert ressentiment personal›› i ‹‹li retreien haver estat un home de Sant Sebastià, un espia de Franco, haver escrit en castellà››. Així i tot, a les Obres Completes, Pla va deixar tot allò salvable en català. Per això, demana que ‹‹potser ja és hora de deixar-nos de collonades pel que fa al senyor Pla, i dedicar-nos a llegir-lo, rellegir-lo, i a discutir-ne l’obra, que cal›› (Crespo 2002: 122-123).

D’altra banda, Josep Pla també tindrà a Joan Fuster com un amic. Aquesta admiració també la llegim a la carta de Pla a Albert Manent del 5 de març de 1960, on li narra el primer encontre amb Fuster, de qui diu que és ‹‹un tipo importantíssim››, o, sense anar-nos-en més lluny, el fet que li dedique un dels seus Homenots. Quant a la crítica literària, Pla també tindrà bones paraules per a les obres de Fuster: del llibre Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, de Joan Reglà i Joan Fuster, dirà que ‹‹es, sin duda, el mejor libro que se ha escrito sobre el tema››, o de Poetes, moriscos i capellans, que ‹‹es un libro que da gusto tenerlo y hojearlo. Leerlo es muy agradable, una de las mayores delicias››, ambdues crítiques recollides per Isidre Crespo (2002: 194-200).

2. EL CONCEPTE DE LITERATURA SEGONS JOSEP PLA

En la no-conferència que hem comentat més amunt, Joan Fuster, tot i que de manera molt tangencial, no s’està d’esmentar quin era el concepte de cultura que tenia Josep Pla: ‹‹Pla tenia un concepte de la cultura molt especial, no especial, molt digne de tenir en compte i molt aplicable a ell mateix, d’on la cultura consisteix a corregir i esmenar. Aleshores, què passava? Que el plagi, per exemple, era un factor que introduïa i practicava en el seu paper›› (2002: 30). L’empordanés, efectivament, practicava el plagi i considerava que la cultura no és res més que ‹‹corregir i esmenar››.

En l’entrevista amb Vicent Martí, Fuster apunta una idea semblant: ‹‹“Entre tots ho hem de fer tot…” És el concepte de la literatura que té el senyor Pla. S’han d’aprofitar les coses que ja hi ha: corregir i augmentar, que deia ell. El senyor Pla no tenia manies, quan trobava un tros de paper que s’havia de publicar, el que fos, el copiava, i s’ha acabat›› (Crespo 2002: 119). Ara bé, també havia advertit que no ens hem de fiar de tot el que narra –i posa com a exemple la descripció de la primera trobada que es conta a l’Homenots–, ja que ‹‹ell escriu, aproximadament, passats els esdeveniments, tirant al dret. Pla fa literatura, no és un notari›› (Crespo 2002: 119).

A les Notes disperses, Pla recorda que per a plagiar –per a plagiar bé, s’entén–, ‹‹cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses››, i posa d’exemples els escriptors antics, medievals, renaixentistes i els de la primera modernitat, tot i que lamenta que ‹‹ara tothom és original, perquè no sap res de res –ni un borrall›› (1992: 22-23). Per a Fuster, Pla citava tant Stendhal perquè ‹‹també feia el mateix››, és a dir, també plagiava. Tanmateix, Fuster justifica el plagi –ho analitzarem més endavant a partir de l’entrada ‹‹Plagi›› del seu Diccionari per a ociosos–, perquè creu que ‹‹era una manera bastant raonable de fer›› (Crespo 2002).

Abans de passar a l’anàlisi de l’esmentat text, encara hi aportarem unes paraules de Josep Iborra al seu Fuster portàtil, en què resumeix aquest ús del plagi, tant per Fuster com per Pla: ‹‹Joan Fuster no té por al plagi. Al contrari, li sembla, com a Pla, lícit i útil. “Je prends –repeteix amb Rabelais*, un dels seus mestres– mon bien où je le trouve”›› (1982: 119).

L’últim dia del mòdul de Bibliografia i documentació en cultura i literatura contemporània, el professor Vicent Simbor ens va comentar els diferents cànons literaris que havien fet Joan Fuster, Joaquim Molas i Jordi Castellanos. Hi havia convergències i divergències, naturalment. Les vam discutir, vam parlar d’alguns autors que ara hi afegiríem i d’altres que en llevaríem. I, a partir de l’enquesta -que després serviria perquè Castellanos redactara la Guia de la literatura catalana contemporània (1973)- a càrrec de sis dels crítics més importants de l’època, com Castellet, Molas, Marfany, Manent, Ferraté i Triadú, vam parlar de la publicació de La plaça del Diamant. En un article de Carme Gregori, la professora ja explica que Fuster va contactar amb Joan Sales perquè publicara l’obra de Mercè Rodoreda, ja que Josep Pla no va voler que el primer Premi Sant Jordi fóra per a aquesta. El professor Simbor ens va explicar que, per a Pla, era millor que guanyara un llibre que parlava sobre putes i estraperlo, que no un que ho fera de coloms. L’expressió planiana en boca de Vicent Simbor va provocar alguns somriures. Ara, fullejant el llibre De Fuster a Pla amb camí de tornada, d’Isidre Crespo (CEIC Alfons el Magnànim, 2002), he trobat l’anècdota contada per Joan Fuster en l’última “conferència” pública que féu i que estigué dedicada a la figura de Josep Pla. El fragment, molt divertit, és aquest:

“I, continuant a nivell d’aquestes coses, també hi ha una pregunta que la gent es fa, encara que no se la fan relacionada amb Josep Pla: per què La plaça del Diamant no va ser premiada amb el Premi Sant Jordi de novel·la. Això, probablement, no ho he contat mai en públic, però ara ve rodada la cosa, ho explicaré.

El 1959, l’editorial Aymà va deixar de concedir el premi Joanot Martorell de novel·la. Aleshores es va crear el Premi Sant Jordi, que pagava la gent que després va constituir l’Òmnium Cultural. […] Aleshores els organitzadors van constituir un jurat bastant curiós. En primer lloc van posar allà cinc grans figures consagrades del món intel·lectual català. Presidia el jurat el doctor Jordi Rubió i Balaguer; hi havia Gaziel, hi havia Josep Pla, hi havia el nostre paisà Martínez Ferrando i hi havia Joan Pons, de Mallorca, que també era un erudit. I, diguem-ne fora d’aquests, tots eren ja grans, prou grans; de més joves, n’hi havíem Joan Petit, que és mort […]; en Joan Petit i jo. Aleshores, és clar, cadascú tenia les seues preferències, preferències que, per raons d’edat i formació, havien de ser necessàriament molt heterogènies. I, és clar, un jurat tan heterogeni, doncs difícilment podia donar un veredicte massa coherent i raonable. La deliberació, quan ens vam reunir, no sé, es va agrejar de mala manera, de tal forma que el doctor Rubió i Gaziel ja no tornaren a parlar-se mai més en aquesta vida, van renyir. I, en tot cas, només Joan Petit i jo vam proposar la candidatura d’un llibre que es titulava Colometa i que ens semblava estar molt ben escrit, molt ben articulat i era una novel·la digna del premi. No sembla que va tindre, no va tindre un gran èxit la nostra proposta i, a més, de seguida, Josep Pla, que no s’havia llegit cap llibre dels que s’havien presentat a concurs -s’havia fullejat els originals i s’ha acabat-, va dictaminar d’aquesta manera, diu: “No podem encetar aquest premi amb una novel·la que té un títol de sardana.” En canvi -agafà un altre llibre-, “aquest llibre sí que s’ha de premiar, perquè aquest llibre parla de putes i d’estraperlistes, i això és la realitat”. No sé com s’ho va fer, com s’ho va apanyar que, efectivament, aquell llibre, que es titulava Viure no és fàcil, d’Enric Massó, va ser premiat amb el primer Premi Sant Jordi que es va donar. I això és una anècdota que explica per què Colometa no va ser publicada.

I jo, després, vaig escriure al meu amic Joan Sales, que en aquell moment, fins a la seua mort, és clar, portava el Club dels Novel·listes, i li vaig dir: “S’ha presentat un llibre molt interessant. Veges tu que pots fer”. Efectivament, Joan Sales va contactar amb la Mercè Rodoreda, li va fer canviar el títol de la novel·la i en compte de dir-se Colometa, es va dir La plaça del Diamant, que és un gran llibre i que ha tingut molt, molt d’èxit. En canvi, el pobre senyor que vam premiar, va pensar que ja era un escriptor consagrat i que tot aniria ja per a sempre; tenia una agència de no sé què; va tancar l’agència, va fer un viatge a Itàlia, va escriure una altra novel·la, no va trobar editor i sembla que acabà malament. Però això són coses que poden passar en qualsevol lloc del món.” (2002: 28-29)

Amb la profusió de les xarxes socials, tothom entén, opina i escriu sobre tot. No podrem negar que Twitter, per exemple, ha despertat molt la imaginació de la gent: en 140 caràcters, hi ha un munt de frases gracioses, iròniques, sentencioses i lapidàries. Fuster hauria trobat el seu espai ideal! O que en Facebook es pot publicar autèntica literatura; de fet, hi ha molts poetes que mostren els seus versos -publicats en paper o inèdits- per tal de donar-se a conéixer. Igualment, podem veure com moltes persones aprofiten les xarxes socials per a oferir un servei: de professor de repàs, d’informàtic, d’assessor, de mecànic, i d’altres etcèteres. No obstant això, el contingut no ho és tot; en tenim cura de la forma?

Sovint els usuaris es posen les mans al cap quan lligen, en castellà, algun ‘ay’ per a referir-se a ‘ahí’, o els sagnen els ulls cada volta que veuen ‘hoye’ y no ‘oye’. Fins i tot els valencianoparlants sofrim en veure-ho. Quants per Twitter no ens hem pogut aguantar i hem corregit un famós, un polític o l’ésser superior de torn? En canvi, tant ens fa que algú escriga ‘havia dos testimonis’ i no ‘hi havia dos testimonis’, o l’aberrant i abundantment repetit ‘menys mal’ en lloc dels ‘encara com’ o ‘encara bo’. Per no parlar de l’elevada quantitat de castellanismes que barregem en les nostres oracions sense parar-nos a pensar si realment aquell mot és correcte o no en la nostra llengua.

“Home, però jo això no tinc per què saber-ho si no he estudiat filologia!”. I té raó qui fa l’afirmació: no té per què saber-ho si no ha estudiat filologia; ho ha de saber, en primer lloc, perquè és la llengua amb què s’adreça al món, i, a més, perquè l’ortografia i la gramàtica diu molt més del que creiem. Si algú ens escriu amb deu faltes en dues línies, ho llegirem igual -psicològicament, si més no- que algú que ho fa de manera impecable? La resposta és òbvia. Per això, i perquè no hi haja excuses de cap tipus, a la xarxa disposem de diferents diccionaris i webs de consulta per tal de fer els nostres escrits el més nets possible. De diccionaris, n’hi ha un fum: el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), el Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) o el Diccionari Normatiu Valencià (DNV). D’altra banda, els webs de l’Optimot,ésAdir, Termcat ens poden solucionar la majoria de dubtes que se’ns puguen aparéixer. Com s’escriu, ‘diferència’ o ‘diferencia’, quan parlem d’un substantiu? Als diccionaris. I aquesta paraula anirà en majúscula o sense? Als webs de consulta. És tan fàcil!

Cuidar la nostra llengua no és només parlar-la i escriure-la; també ho és parlar-la i escriure-la correctament. I això depén únicament de nosaltres. Siguem filòlegs, siguem químics, siguem forners o siguem polítics. Qui no escriu bé hui en dia és perquè no vol. I entre aquesta gent, també hi ha alguns graduats en filologia que… Però això ja és un altre tema. El mestre de Sueca va deixar escrit allò que només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia. Amb Internet, hi ha la possibilitat de no pecar i de no anar a parar a l’infern. En qualsevol cas, si cada matí quan ens alcem, ens rentem la cara i ens llevem les lleganyes, per què quan escrivim no polim les paraules i n’eliminem els errors? Recordeu que són la nostra carta de presentació…

Amb la carrera acabada i amb el títol a punt de ser a les meues mans -demà dilluns passaré per la secretaria de la facultat-, ja puc dir que sóc filòleg. Exercir-hi o no, és un altre tema que ací no tractaré. Però tornem-hi: ja sóc filòleg. I ser filòleg, entre altres coses, permet accedir al Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària: Aplicacions al context valencià que també imparteix la Universitat de València (UV). Bé, més que ser filòleg, ser graduat en general, perquè hi ha gent procedent d’altres carreres. Tot això que acabe de dir ho podeu llegir més detalladament a les webs tant de la UV com del mateix màster. Però jo ho havia d’escriure ací, oh bloc!, on porte inaugurant cada curs des de ja fa cinc anys, i aquesta vegada anem cap al sisé. Podria haver sigut aquest el cinqué any, sí, però per objectius personals vaig decidir allargar una miqueta la carrera i aconseguir superar-los -més que complir-los- lleugerament. Ho vaig fer (i m’hi vaig emocionar moltíssim), però, alhora vaig avançar el que seria el treball de fi de màster (TFM). Per tant, el màster, que és de dos anys, intentarem fer-lo en un només. Hi ha hagut veus que m’han comentat que no podré amb tot, que m’ho deixaré, que si l’any que ve em costarà el doble de preu, que on vaig, que bla, bla, bla. Potser caldrà el que havia perdut en els darrers tres anys i que a poc a poc ha començat a tornar: confiança. Si no hi confiara, no m’hi haguera arriscat. Ja hi ha treballs, ja que fa dues setmanes que vam començar, però les idees són clares i fermes. I hi confie, hi confie plenament. A juny/juliol farem balanç de si l’experiment ha eixit bé o no. En qualsevol cas, tornem a València i tornem a moure l’engranatge perquè vaja, a partir d’ara ja sí, sempre cap avant, sense mirar enrere i sense caure en els mateixos errors. Per tornar a començar…