A TV3 estan de broma. Se’n van a l’Havana, surten al carrer i comencen a preguntar a la gent que què pensen de Fidel Castro i del seu règim polític.
Ve a ser com si quan va morir Carrero Blanco una televisió estrangera hagués començat a preguntar a la gent què pensava del règim franquista. Demencial, oi?
Doncs ve a ser el mateix: aquí havia mort el numero dos però el número u era ben viu i amb ganes de matar – ho va fer fins al darrer moment; allà ha mort el número u, però queda el número 2, i probablement la gent no veu gens clar que d’avui per demà es comencin a buidar les presons, es permeti la llibertat de premsa, es convoquin eleccions lliures i s’acordi el retorn dels centenars de milers d’exiliats. L’experiència dels darrers mesos més aviat indueix a pensar el contrari.
En aquestes condicions, preguntar l’opinió a persones anònimes i a cara descoberta és riure-se’n a la cara.
És inconcebible que gent de la meva generació, molts dels quals van anar per força als referèndums franquistes, es cregui l’espontaneïtat de les mostres de dol per Castro.
I més inconcebible encara que els qui tenen la informació com a ofici puguin oblidar amb tanta lleugeresa les coordenades elementals de les notícies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!